Recomanacions

MARÇ 2014

- Un llibre:
Thió de Pol, Carme,
M’agrada la família que m’ha tocat, Ed. Eumo, Vic, 2013.

La Carme Thió de Pol és psicòloga infantil i s’ha dedicat a l’orientació i la formació de mestres,
i a l’assessorament familiar. Col·labora amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha publicat diversos llibres sobre educació i es dedica a l’acompanyament de grups de pares.

El seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat parla de l’educació dels fills en les situacions més quotidianes organitzat en 12 capítols: “Per què és tan important l’autonomia?”, “Conductes agressives. Baralles i conflictes”, “Les pors de nit i de dia”, “El dia a dia”, “Educar les emocions, el tema pendent”, etc.

Entre el text de l’autora s’ hi troben fragments de converses reals de nens o famílies, que exemplifiquen i, molts cops, ajuden al lector a identificar-se.

- Una entrevista:

Font: www.familiaforum.net

“Les relacions que s’estableixen quan l’autoritat existeix esdevenen més gratificants i positives.”

“La majoria de les criatures es passa el dia rebent ordres, gairebé mai no els cal pensar el que han de fer, han de limitar-se a fer el que els diuen, se’ls sostrau la responsabilitat.”

Premiar o castigar té més relació amb ensinistrar que no pas amb educar

Carme Thió de Pol

Quan ha de comprar un llibre sobre educació, comença fixant-se en el capítol dels càstigs, aquell que més bé mostra el criteri educatiu utilitzat. És psicòloga, assessora de centres educatius i assessora de grups de pares.

Per què diu tant sobre l'educació el tema dels càstigs i dels premis?

Perquè en aquest punt és on es veuen les diferències de criteri educatiu. Per mi, premiar o castigar té més relació amb ensinistrar que no pas amb educar. El premi o el càstig sovint el que fa és desplaçar l'objectiu educatiu. Quan a una criatura la castigues, està empipada pel càstig i deixa de pensar o sentir el disgust per haver fet malament una cosa.

El disgust el desplaça cap al càstig. Amb el premi passa el mateix.

Però premiar o castigar s'ha fet tota la vida...

Amb el premi o el càstig fem criatures dependents de l'autoritat, i quan aquests desapareixen ells no han après res. El més important és subratllar allò que el nen o la nena sent quan ha fet una cosa ben feta o mal feta. El més important és subratllar el que sent una criatura.

'El més important és subratllar allò que el nen o la nena sent quan ha fet una cosa ben feta o mal feta'

Quines són les principals preocupacions del pares envers l'educació dels fills?

El tema més punyent i freqüent és la disciplina. Com ajudar els fills a ser respectuosos, a autocontrolar-se, a l'autodisciplina, és a dir, a fer allò que han de fer. Avui en dia, els infants són molt forts i tenen actituds molt dures. El gran problema dels pares és el tema de l'autoritat. Els pares que no han sabut imposar-se quan el seu fill era petit perden la confiança i tenen moltes incerteses, no saben si allò que manen als seus fills és adequat o no. Aquesta inseguretat es nota, i les criatures ho aprofiten per fer canviar d'actitud els pares. En canvi, si els pares tenen energia i confiança suficient, la criatura ho nota i accepta, amb més o menys resistència, tota l'autoritat que els pares consideren necessària.

Com s'entén que els infants sigui tan dependents dels pares i alhora facin tot el que volen?

Un dels problemes més grans dels pares és decidir fins on arriben les llibertats i on posen els límits. És a dir, per una banda com potenciar l'autonomia dels infants ja que cada vegada les criatures són menys autònomes i, per l'altra banda, com tractar l'augment del nombre de criatures que no tenen límits, que no accepten el no. Aquesta és una nova característica dels nostres temps. Avui dia les criatures no tenen límits, són poc autònomes, estan molt protegides, i la sobreprotecció fa criatures dèbils emocionalment.

Són criatures que davant de qualsevol adversitat es desmunten, no són capaces d'acceptar cap contratemps.

'La sobreprotecció fa criatures dèbils emocionalment'

Com a pares, què hem de canviar perquè això no passi?

A les criatures els falta autonomia. Penseu que l'autonomia és la font de l'autoestima, és a dir, l'autoestima s'alimenta amb el tracte que rebem de les persones, però també amb el sentiment que obtenim quan superem dificultats. En segon lloc, és molt important que els infants recuperin el joc. Si ocupen el temps lliure en aprendre anglès, informàtica, violí, etc. és temps que no tenen per jugar i la manera natural d'aprendre per a un infant és jugant. En el joc no hi ha sensació de fracàs; la criatura fa allò que vol i està absolutament motivada. Si traiem al nen l'oportunitat de jugar li traiem l'oportunitat d'aprendre de manera natural.

'A les criatures els falta autonomia'

'Si traiem al nen l'oportunitat de jugar, li traiem l'oportunitat d'aprendre de manera natural'

Tot això fa necessari que hi hagi espais per a la reflexió... Els pares hauríem de fer un curs de formació?
La necessitat de reflexionar sobre les relacions humanes i sobre la manera d'educar ha existit sempre. Els pares d'avui estan més preocupats perquè en saben més, o sigui, tots en sabem més sobre la importància de l'educació i el què passa és que aquest saber-ne més, a més d'enriquir- nos, ens porta incertesa perquè tenim informació contraposada. Coexisteixen criteris educatius

totalment oposats. La formació és necessària, però penso que el més important és trobar espais de reflexió on cadascú pugui anar desenvolupant el seu propi criteri. Totes les filosofies tenen coses positives, però cal fer reflexió i això ens permetrà establir el nostre criteri.

El filòsof Francesc Torralba va dir que som la generació de pares més formada de la història però també la més desorientada...

Saber moltes coses, si no les podem pair, potser no ens ajuda tant com ens pensem. El que cal és que allò que anem rebent com a informació ho anem paint i contrastant amb la nostra pròpia experiència. A la nostra generació ens han fet llegir molt, però no ens han ensenyat a ser crítics amb el que hem llegit. Ningú ens ha dit: "...i tu què en penses?". Això és el que fem amb el grup de pares. És un espai de reflexió on valorem el propi criteri.

'La formació és necessària, però penso que el més important és trobar espais de reflexió on cadascú pugui anar desenvolupant el seu propi criteri'

Per acabar, ens podries definir què és per a tu la família?

És una pregunta molt difícil... Penso que és el suport essencial i bàsic que necessita tota persona. Pares, mares, germans, avis... són els qui ens donen el suport emocional necessari per tenir ganes de viure i també són el model que ens orienta a la vida. Tal com està organitzada la societat, si no tenim la protecció de la família és molt difícil sobreviure.

C/Ferran Romaguera, 20                   17220   Sant Feliu de Guíxols               Tel. 972 32 04 35                    Fax 972 32 78 65             E-mail: b7003288@xtec.cat            Tel. Menjador 638 96 87