1. Completa les xifres del quadre calculant les taxes d'activitat, d'ocupació i d'atur a la UE-15.

2. A partir del gràfic, explica com ha variat la taxa d'activitat a la UE-15 per als diferents grups d'edat, diferenciant entre homes i dones. Per què creus que s'observa una reducció en l'evolució de la taxa d'activitat per als grups de menor edat i per a aquells d'edat més elevada?

Pel que fa als homes, la taxa d'activitat el 2000 és inferior a la de 1970 per a tots els grups d'edat. La diferència és mínima per al grup d'edat entre els trenta-tres i els quaranta-set anys aproximadament, amb una taxa d'activitat que es manté al voltant del 95%. En canvi la taxa d'activitat dels homes joves (de menys de trenta anys) i de les persones de més edat (per sobre dels cinquanta anys) ha disminuït considerablement.

Pel que fa a les dones, la taxa d'activitat ha augmentat sensiblement per al grup d'edat comprès entre els vint-i-dos anys i els 60 anys aproximadament. En canvi, la taxa d'activitat de les dones més joves (aquelles de menys de vint anys) i de les de més de 60 ha disminuït.

D'una banda, la prolongació del període d'estudis i de formació ha fet augmentar l'edat mitjana d'incorporació al mercat laboral. De l'altra, s'ha avançat l'edat de sortida del mercat de treball, en part com a conseqüència de l'increment generalitzat del recurs a les prejubilacions per fer front als processos de reestructuració del sector productiu.

3. A partir del gràfic identifica els estats de la UE-15 amb les taxes d'atur més elevades i més baixes.

Els estats de la UE-15 que tenen una taxa d'atur més elevada són Espanya (12,8%), Grècia (9,9%) i Itàlia (9,5%). Aquells amb la taxa d'atur més baixa són Luxemburg (2,6%), els Països Baixos (3%), i Àustria (4%).

4. A la UE-15 dos col·lectius fortament afectats pel problema de l'atur són les dones i els joves. A partir dels gràfics, respon les preguntes següents:

• A quins estats de la UE-15 són més importants les diferències entre homes i dones?
  Els estats on les diferències entre les taxes d'atur dels homes i les dones són més importants són Espanya, Grècia i Itàlia, és a dir, els estats amb les taxes d'atur més elevades. En aquests països, la taxa d'atur de les dones gairebé duplica la dels homes.
  
  
• A quins estats de la UE-15 la taxa l'atur dels joves és sensiblement superior a la taxa d'atur total? Distingeix entre homes i dones.
  A Grècia, Espanya i Itàlia (i, en menor mesura, a França, Portugal i Luxemburg), la taxa d'atur de les dones joves és sensiblement superior a la taxa d'atur total; en canvi, la dels homes joves és inferior a la total. A Dinamarca, Alemanya, Irlanda i el Regne Unit, la taxa d'atur dels homes joves és superior a la total; en canvi, la de les dones és inferior. En aquest segon grup de països les diferències entre homes i dones són molt menors que en el primer.
  
  
• Per què creus que a la UE-15 la taxa d'atur afecta més les dones i els joves?
  L'atur és un problema estructural que es reparteix de forma desigual entre els diferents col·lectius de la població. El fet que afecti d'una manera més marcada les dones i els joves, col·lectius amb qualificacions i formació inferior a la mitjana i que, molt sovint, arriben per primera vegada al mercat laboral, reflecteix com els sistemes d'educació i de formació i l'experiència faciliten la inserció al món laboral.
  
  
• Als nous estats membres de la UE-25 es donen també aquestes diferències entre les taxes d'atur dels joves i les dones i les taxes d'atur total?
  Als nous estats membres de la UE-25 no observem tantes diferències com als estats de la UE-15. La taxa d'atur dels joves, tant per a dones com per a homes, és bastant propera a la taxa d'atur total. Les excepcions són Estònia i Letònia, amb una taxa d'atur de dones joves sensiblement superior a la taxa d'atur total.
  
  Pel que fa a les diferències en les taxes d'atur d'homes i dones, també es donen als nous estats membres, tot i que en menor grau. Els estats que presenten una major diferència són Xipre, Txèquia i Malta.
  
  
• Compara les xifres de taxa d'atur total, per sexe i per grup d'edat de la UE-15, els nous estats membres de la UE-25 (AC10), els EUA i el Japó.
  La taxa d'atur total als AC10, aproximadament del 15%, és sensiblement superior a la de la UE-15 (7,8%) i a la dels EUA (6%) i el Japó (5,8%). Pel que fa a les taxes d'atur per sexes, tant als AC10 com a la UE-15 la taxa d'atur de les dones és superior a la dels homes. En canvi, als EUA i al Japó la taxa d'atur dels homes és superior a la de les dones, tot i que les diferències són menors que en els casos anteriors.
  
  En quant a la taxa d'atur dels joves, veiem que als AC-10 és molt superior a la de la UE-15, els EUA i el Japó. En canvi, la distribució entre homes i dones és bastant similar als quatre grups de països. A la UE-15 i als AC-10 la taxa d'atur de les dones joves és lleugerament superior a la dels homes, mentre que als EUA i al Japó es a l'inrevés.
  

5. L'atur de llarga durada es defineix com la permanència en l'atur per un període superior a un any. A la UE-15 al voltant del 40% dels aturats són de llarga durada. A partir del gràfic respon les preguntes següents:

• Quins estats tenen taxes d'atur de llarga durada més elevades? Coincideixen amb els estats que tenen taxes d'atur més altes?
  Els estats membres amb una major taxa d'atur de llarga durada són Grècia i Itàlia, seguits d'Espanya, Alemanya i Bèlgica. Per tant, els tres països amb una taxa d'atur més elevada són també els països amb una major taxa d'atur de llarga durada.
  
  
• L'atur de llarga durada afecta més els homes o les dones?
  Als països amb més incidència de l'atur de llarga durada, aquest afecta més les dones que els homes. En canvi, on l'atur de llarga durada és més baix (com és el cas d'Irlanda, el Regne Unit o Suècia) afecta més els homes.
  
  
• L'atur de llarga durada afecta especialment els treballadors d'edat avançada que, una vegada han perdut la feina, tenen moltes dificultats per tornar al mercat laboral. En la majoria dels casos aquests aturats tenen famílies al seu càrrec, per tant, l'atur de llarga durada esdevé un problema social considerable. Quin tipus de mesures creus que podrien ajudar a solucionar aquest problema?
  Per solucionar el problema d'atur de llarga durada hi ha diverses opcions:
  
  - Oferir prejubilacions als treballadors que es quedin a l'atur a certa edat.
  
  - Oferir incentius a les empreses perquè contractin els aturats de llarga durada.
  
  - Oferir programes de formació i reciclatge de la població afectada per aquest tipus d'atur per tal que es puguin inserir en el mercat de treball al més aviat possible sense quedar-se obsolets quant a qualificacions i noves pràctiques laborals.
  
  - Limitar les possibilitats qué els aturats de llarga durada puguin accedir a subsidis o ajuts, de manera que els aturats no tindrien altra opció que acceptar un treball encara que sigui poc remunerat i amb condicions dures per al treballador.
  

6. A partir de la informació del gràfic, explica quina ha estat l'evolució de les taxes d'atur a la UE-15, els EUA i el Japó en el període 1975-2002.

A la UE, la taxa d'atur va començar a augmentar intensament arran de la primera crisi del petroli, a meitat dels anys setanta. Des de llavors ha seguit una tendència a l'alça, amb fortes fluctuacions en funció de la conjuntura econòmica. L'any 2002 es va situar en el 7,7%. Per la seva banda, els EUA, han presentat, des dels anys vuitanta, una evolució de la taxa d'atur més favorable que la UE, amb una lleugera tendència a la baixa. Així, l'any 2002, la taxa d'atur als EUA era del 5,7%. Finalment, al Japó, l'evolució de la taxa d'atur és molt més estable i, fins als anys noranta, es va mantenir per sota del 3% de la població activa. La greu recessió econòmica que ha patit el Japó des d'inicis dels noranta ha fet augmentar la taxa d'atur fins assolir el 6,2% l'any 2002.

Tot i que en el passat hi havia una gran disparitat entre les taxes d'atur dels tres grans blocs, sobretot entre les dels EUA i la UE-15 respecte a la del Japó, en els darrers anys observem un clar procés de convergència de les tres taxes d'atur.

7. El gràfic recull l'evolució de les taxes d'ocupació a la UE-15, els EUA i el Japó. Explica quina ha estat aquesta evolució i quina influència ha tingut en les taxes d'atur.

L'evolució de la taxa d'ocupació de la UE ha mostrat una tendència decreixent des dels anys setanta i, des dels vuitanta, s'ha vist fortament influïda per les fluctuacions de l'activitat econòmica. Si bé l'any 1980 la taxa d'ocupació era del 64%, com a conseqüència de la crisi del petroli, durant la primera meitat dels vuitanta va caure fins al 61%. La segona meitat dels vuitanta va ser un període de fort creixement econòmic i creació d'ocupació, de manera que la taxa d'ocupació l'any 1990 va tornar a assolir el 64%. La crisi econòmica d'inicis dels noranta va comportar una forta destrucció de llocs de treball, i el 1994 la taxa d'ocupació tornava a ser del 60,5%. Des de llavors ha augmentat fins assolir el 63,3%. La taxa d'atur està estretament vinculada a l'evolució de la taxa d'ocupació i, per tant, als cicles econòmics. Així, l'any 1985 la taxa d'atur era del 10%, el 1990 del 7,5%, el 1994 de l'11% i l'any 2000 del 8%.

L'evolució de la taxa d'ocupació ha estat molt més positiva al Japó i, especialment, als EUA, on el 2000 la taxa d'ocupació se situa al voltant del 70%.

8. El gràfic mostra l'evolució del creixement del PIB i de l'ocupació a la UE-15 per al període 1985-2001. A partir de la informació d'aquest gràfic i del de l'evolució de la taxa d'atur contesta les preguntes següents:

• Explica quina és la relació entre creixement econòmic i creixement de l'ocupació.
  El gràfic mostra una estreta relació positiva entre el creixement del PIB i el creixement de l'ocupació: els períodes on es crea més ocupació són els períodes de fort creixement econòmic i, en canvi, en els períodes de recessió es destrueixen llocs de treball.
  
  
• Identifica quins són els períodes de fort creixement econòmic i de recessió. Quina ha estat l'evolució de la taxa d'atur en aquests períodes?
  Els períodes de fort creixement econòmic són del 1985 al 1988, del 1993 al 1995, del 1996 al 1998 i del 1999 al 2000. En aquests períodes, la taxa d'atur a la UE-15 disminueix. En els períodes de recessió, en canvi, la taxa d'atur augmenta.
  

Gràfics: salaris, costos laborals i productivitat.

1. El gràfic compara els salaris, els costos laborals i la productivitat dels estats de la UE-25.

• Quins són els estats de la UE-15 amb un nivell de productivitat més elevat? I els estats amb un nivell més baix?
  Els estats amb un nivell de productivitat relativa més elevat són Luxemburg, seguit, amb diferència, d'Irlanda, França i Itàlia. Per contra, els estats amb una productivitat més baixa són Grècia, el Regne Unit i Espanya.
  
  
• Quins són els estats de la UE-15 amb salaris més elevats? I els estats amb salaris més baixos?
  Els estats de la UE-15 amb els salaris relatius més elevats són el Regne Unit, Dinamarca, Alemanya i Luxemburg. En l'altre extrem tenim Grècia i Espanya i, en menor mesura, Itàlia i Irlanda.
  
  
• Compara els salaris i la productivitat a la UE-15 amb els dels nous estats membres de la UE-25
  Tots els nous estats membres tenen una productivitat i uns salaris inferiors als de tots els estats de la UE-15. La productivitat dels nous estats membres respecte la mitjana de la UE-15 va des del 35% de Letònia al 75% de Xipre. Els salaris van des del 30% de Letònia, Lituània i Estònia, fins al 70% de Xipre i Eslovènia.
  
  
• Quina relació hi ha entre nivell de productivitat i nivell de salaris?
  El gràfic ens mostra que, de manera general, aquells països amb salaris més elevats també tenen unes taxes de productivitat superiors. Així doncs, observem una relació positiva entre productivitat i salaris. Aquesta relació reflecteix el fet que les millores de productivitat permeten augmentar els salaris sense perjudicar la competitivitat de les empreses.
  

2. Els gràfics mostren l'evolució dels salaris nominals i dels salaris reals dels anys 2000, 2001 i 2002 per als estats membres. Fixa't en el cas d'Espanya i explica el comportament dels salaris nominals i reals en aquests anys.

L'any 2000, a Espanya observem un augment dels salaris nominals superior al 2% i una disminució dels salaris reals. El 2001, els salaris nominals augmenten més d'un 3% i, el 2002, al voltant d'un 4%. No obstant això, observem que els salaris reals a Espanya augmenten d'una manera molt poc significativa. Les dades mostren, per tant, que els augments dels salaris nominals no s'han traduït en una millora del poder adquisitiu dels treballadors, encara més, aquest ha disminuït.

3. El gràfic recull l'evolució de les taxes d'inflació per als anys 2000, 2001 i 2002. Relaciona l'evolució de les taxes d'inflació amb l'evolució dels salaris nominals i reals als estats de la UE-25. Fixa't especialment en el cas d'Espanya.

En aquests tres anys la taxa d'inflació espanyola ha estat superior a la mitjana de la UE-15 i creixent. L'any 2002 la taxa d'inflació espanyola és superior a la de tots els estats de la UE-15 menys Irlanda i a la de molts dels nous estats membres. L'elevada inflació espanyola és la causa principal de les diferències en l'evolució dels salaris nominals i reals.

4. L'evolució dels salaris va normalment lligada a l'evolució de la inflació. En el context de la unió econòmica i monetària, quines conseqüències té una inflació persistentment superior a la mitjana comunitària per a la competitivitat de les empreses?

Els salaris generalment s'actualitzen cada any en funció de la inflació. Per tant una taxa d'inflació superior a la mitjana comunitària sovint comporta un augment dels salaris nominals superior a la mitjana comunitària, que si no es compensa amb un augment de la productivitat, suposa un deteriorament de la competitivitat relativa de les empreses, que competeixen en el mercat de la UE amb empreses d'altres estats amb taxes d'inflació i, per tant, increments salarials menors.

5. El gràfic mostra les diferències salarials entre homes i dones a la UE-15.
Comenta les dades del gràfic i identifica els estats amb les majors diferències salarials.

A tots els estats de la UE-15 el salari mitjà de les dones és inferior al dels homes. Hi ha tres estats on les diferències són lleugerament superiors al 20%: Irlanda i el Regne Unit (22%) i Àustria (21%). L'estat amb menors diferències és Portugal (5%), seguit d'Itàlia (9%) i Bèlgica (11%).

1. A la UE-25, el problema de l'atur no té la mateixa incidència a tots els col·lectius amb diferents nivells d'estudis. A partir dels gràfics respon les preguntes següents:

• Quins són els col·lectius més afectats pel problema de l'atur? I els menys afectats?
  De manera general, a la UE-25 els col·lectius amb un nivell d'educació més baix són els que presenten una taxa d'atur més elevada. Els col·lectius menys afectats pel problema de l'atur són els que tenen un nivell d'educació elevat.
  
  
• Això és així en tots els estats de la UE-25?
  Generalment sí, però hi ha algunes excepcions. A Grècia i Portugal el col·lectiu més afectat per l'atur és el d'educació mitjana. A Luxemburg i Dinamarca el col·lectiu menys afectat per l'atur és el d'educació mitjana.
  
  
• Quines són les diferències més rellevants entre els estats de la UE-15 i els nous estats membres de la UE-25 (AC-10)?
  Les diferències més rellevants s'observen en relació amb els col·lectius amb un nivell d'educació baix. Als AC-10, aquests col·lectius presenten una taxa d'atur considerablement superior a la dels països de la UE-15. Destaca Eslovàquia, amb una taxa d'atur del 46,1% per al col·lectiu amb un nivell d'educació més baix, seguida de Polònia i Letònia (28,1% i 24% respectivament). Pel que fa a les taxes d'atur dels col·lectius amb un nivell d'educació mitjà, aquestes són també lleugerament superiors als AC-10, encara que les diferències són menors i es troben concentrades en alguns països determinats. En relació amb els col·lectius amb un nivell d'educació superior, les taxes d'atur per als AC-10 i els estats de la UE-15 són molt similars.
  

2. Les taxes d'ocupació també varien molt entre els col·lectius amb diferents nivells d'estudis.

• Quins són els col·lectius amb taxes d'ocupació més elevades i més baixes a la UE-25?
  A la UE-25 el col·lectiu amb una taxa d'ocupació més elevada és el que té estudis inferiors. En l'altre extrem, el col·lectiu amb una taxa d'ocupació menor és el que té un nivell de formació més baix.
  
  
• Això és així en tots els estats de la UE-25?
  Generalment sí, l'única excepció és Portugal, on el col·lectiu amb la taxa d'ocupació més baixa és el que té un nivell d'educació mitjà.
  
  
• Quines són les diferències més rellevants entre els estats de la UE-15 i els nous estats membres de la UE-25 (AC-10)?
  Les diferències més rellevants s'observen en el col·lectiu amb un nivell d'educació baix, que als AC-10 té unes taxes d'ocupació molt baixa. En aquest sentit destaca el cas d'Eslovàquia, amb una taxa d'ocupació de només el 15,5%. Pel que fa a les taxes d'ocupació del col·lectiu amb un nivell d'educació mitjà, aquestes són també inferiors als AC-10, però les diferències són molt menors i es concentren en determinats països. Finalment, per al col·lectiu amb un nivell d'educació superior, les taxes d'ocupació són similars.
  

3. A la UE-15, el problema de l'atur afecta més els col·lectius amb nivells d'estudis més baixos. Aquests col·lectius són també els que presenten la taxa d'ocupació més baixa. Quina pot ser la causa d'això? Creus que pot tenir alguna relació amb el procés de globalització?

A la UE-15, la taxa d'atur dels col·lectius amb nivells d'estudis més baixos és sensiblement superior a la dels altres col·lectius. D'una banda això es pot explicar per l'augment de la importància de les noves tecnologies en les economies europees, que augmenta la demanda de treballadors més qualificats. De l'altra, en el marc del procés de globalització, les indústries més intensives en mà d'obra poc qualificada, on el cost de la mà d'obra constitueix una part important del cost final del producte, tendeixen a deslocalitzar-se cap a països amb salaris molt inferiors als europeus. Darrerament, a la premsa hem vist alguns exemples d'aquesta deslocalització de plantes de multinacionals de la UE cap als països de l'Europa central i oriental. Aquesta deslocalització ve, en part, motivada pels baixos costos laborals en aquests països (als nous estats membres de la UE-25, el cost laboral per hora treballada representava, l'any 2000, únicament al voltant de l'11,5% de la mitjana de la UE-15 i del 16% de la mitjana espanyola). En el marc de la globalització, els treballadors poc qualificats de la UE-15 han de competir amb els treballadors d'altres països amb salaris molt inferiors. Les empreses de la UE-15 no poden competir en costos amb les d'aquests països i s'han d'especialitzar en sectors de més tecnologia i en productes de més qualitat, per a la qual cosa és necessària mà d'obra qualificada.

4. La UE s'ha fixat com objectiu ser el 2010 l'economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món. Per assolir aquest objectiu considera essencial augmentar la despesa en R+D fins al 3% del PIB.

• Compara les xifres d'inversió en R+D de la UE-15, els EUA i el Japó.
  L'objectiu de la UE és, d'una banda, incrementar la despesa en R+D de l'1,9% l'any 2000, al 3% del PIB de la UE el 2010 i, de l'altra, incrementar la participació de les empreses en el finançament de l'R+D del 56% al 75% en el mateix període. Els principals competidors de la UE, ja estan invertint el 3% del seu PIB en R+D o hi estan molt a prop. L'any 2002, Japó va invertir el 2,98% del seu PIB en R+D, i els EUA el 2,8%. Al Japó i als EUA la participació de les empreses en la despesa d'R+D és també molt superior a la de la UE-15: el 72% i el 67% respectivament, enfront el 56% comunitari.
  
  
• Quins estats de la UE-15 són més a prop de l'objectiu del 3% fixat per la UE?
  Els estats de la UE-15 que més inverteixen en R+D són Suècia (4,27% del seu PIB l'any 2002) i Finlàndia (3,49%). Alemanya, tot i no arribar a l'objectiu del 3% fixat per la UE, l'any 2002 hi va invertir un 2,49% del seu PIB.
  

5. Per assolir l'objectiu del 3% és essencial disposar de mà d'obra qualificada. Un indicador del nivell de qualificació de la població és el percentatge de llicenciats en el total de la població ocupada. Compara les xifres del gràfic per als països de la UE, els EUA i el Japó.

Als EUA i al Japó hi ha un percentatge molt més elevat de persones amb estudis universitaris que a la UE-15 (35, 30 i 22% respectivament). Els estats de la UE-15 amb un major percentatge de llicenciats universitaris són Finlàndia i Suècia.

6. Per impulsar l'activitat d'R+D és essencial comptar amb llicenciats en carreres de ciència i tecnologia. Compara les xifres del gràfic dels països de la UE, els EUA i el Japó.

El percentatge de nous llicenciats en estudis de ciència i tecnologia sobre el total de població d'entre vint i vint-i-nou anys a la UE-15 (10%) és superior al dels EUA (8%) i lleugerament inferior al del Japó (11%). Els estats de la UE-15 amb un percentatge significativament superior a la mitjana comunitària i a les xifres pel Japó i els EUA són el Regne Unit, França i Irlanda.

7. Europa produeix un gran nombre de graduats universitaris, doctors i estudiants de postgrau, però una gran quantitat d'ells troba feina fora d'Europa. Els motius principals pels quals molts científics i enginyers europeus opten per instal·lar-se a l'estranger, especialment als EUA, estan relacionats amb la qualitat de la seva feina, concretament amb un millor accés a les tecnologies punta i amb unes perspectives laborals de futur millors.

• La taula mostra xifres relatives al nombre de llicenciats a la UE-15, la UE-25, els EUA i el Japó. Comenta-la.
  El 2001, a la UE-15 i la UE-25, el nombre total de llicenciats independentment del tipus d'estudi és superior al dels EUA i al del Japó. La UE-15, presenta un percentatge superior de llicenciats en ciències, en salut i alimentació i en ciències i tecnologia que la UE-25, els EUA i el Japó. El Japó presenta un percentatge superior en llicenciats en enginyeries; i la UE-25, un percentatge superior en llicenciats en ciències socials i humanitats. D'aquesta manera, els EUA tenen un percentatge de llicenciats inferior a la UE-15 i la UE-25 en tots els tipus d'estudis mencionats a la taula. Únicament observem percentatges superiors al Japó en els àmbits de les ciències, la salut i l'alimentació i les ciències socials i les humanitats.
  
  
• Comenta les dades del gràfic sobre el nombre d'investigadors per 1.000 ocupats.
  El 2001, el Japó és el país que presentava un nombre major d'investigadors per cada 1.000 ocupats (9,14 investigadors), seguit pels EUA (8,08) i la UE-15 (5,68). Als nous estats membres de la UE-25 aquesta xifra és encara inferior (3,41).
  
  
• Compara la despesa per investigador (que inclou els salaris dels investigadors i la inversió en equipament i serveis per part de l'administració pública, el sistema educatiu i les empreses) a la UE, els EUA i el Japó.
  La despesa per investigador és major al Japó (212.000€ per investigador), seguit dels EUA (182.000€), la UE-15 (171.000€) i en darrer lloc, la UE-25, (156.000€).
  
  
• A partir de les dades del gràfic amb els ocupats en l'àmbit de les ciències i la tecnologia als EUA segons el seu lloc de procedència i de la informació dels gràfics anteriors, explica com pot ser que els EUA, tot i tenint un menys llicenciats en ciències i tecnologia que la UE tingui més investigadors.
  Als EUA, tal com reflecteixen els nivells elevats d'inversió en R+D i de despesa per investigador, sensiblement superiors als de la UE i a la de la majoria de països del món, el marc i les condicions per realitzar recerca són molt favorables i això fa que sigui un pol d'atracció per als investigadors d'arreu del món. De fet, com mostra el gràfic, l'any 1999 el 23% dels ocupats en l'àmbit de les ciències i les tecnologies als EUA provenien d'altres països (un 2% de la UE-15).

1. En les darreres dècades, a la UE-15 ha augmentat la flexibilitat dels mercats laborals mitjançant un fort increment del treball a temps parcial i del treball temporal. A partir de la informació dels gràfics respon les preguntes següents:

• Compara les xifres de treball a temps parcial dels estats membres de la UE-15. A quins països està més estès? A quins ho està menys?
  Segons les dades del 2002, els estats de la UE-15 on el treball a temps parcial està més estès són els Països Baixos (al voltant del 45%), el Regne Unit (25% aproximadament) i Suècia, Àustria, Dinamarca i Bèlgica (20%); a tots ells la taxa d'activitat és superior a la mitjana comunitària i, especialment, la participació de la dona al mercat laboral és molt elevada. Els estats on l'ocupació a temps parcial representa un percentatge menor al 10% són Grècia, Espanya i Itàlia.
  
  
• Els treballadors a temps parcial a la UE-15 són majoritàriament dones. Per què creus que això és així?
  Les dades del gràfic mostren que efectivament, el percentatge d'homes amb contractes a temps parcial és molt inferior al de dones. Les dones que opten per aquest tipus de contractes sovint ho fan per tenir cura dels fills i/o de la casa. És interessant destacar que als estats on aquest tipus de contractes no estan gaire estesos (Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal) es caracteritzen per una participació de la dona al mercat laboral molt reduïda. Això fa pensar que si en aquests països, les dones tinguessin l'oportunitat de treballar amb contractes a temps parcial, la taxa d'ocupació de les dones seria més elevada.
  
  
• Compara les xifres de treball temporal dels estats de la UE-15. A quins està més estès? A quins ho està menys?
  L'estat amb un percentatge més elevat de contractes temporals sobre el total és, amb diferència, Espanya (més d'un 30% de la població activa), seguit per Portugal (superior al 20%). En l'altre extrem hi ha Luxemburg, Irlanda, el Regne Unit o Àustria.
  
  
• A la UE-15 aproximadament la meitat dels contractes temporals són involuntaris, una petita part són voluntaris i la resta són contractes en pràctica o en període de proves. En funció d'aquestes característiques, quins grups de països podem distingir a la UE-15?
  El grup de països amb un percentatge elevat de contractes temporals involuntaris comprèn Espanya, Portugal, Finlàndia i Bèlgica i, en menor mesura, Suècia i Dinamarca. A Irlanda, la majoria de contractes temporals són voluntaris, i pel que fa als països amb una gran part de contractes temporals en pràctiques, Alemanya n'és el màxim representant. A Itàlia trobem una proporció semblant de contractes temporals involuntaris i de pràctiques, i al Regne Unit observem una proporció similar de contractes temporals involuntaris i voluntaris.
  

2. Espanya és, amb diferència, l'estat de la UE amb un major percentatge de contractes temporals sobre el total. Aquest tipus de contractes afecta especialment els joves.

• Quins avantatges i quins costos suposen aquest tipus de contractes per a les empreses?
  Als contractes temporals la data d'acabament queda fixada per condicions objectives, com per exemple una data concreta o la realització d'una tasca determinada. Per tant, quan el treballador ha realitzat la tasca que necessitava l'empresa, el contracte finalitza sense que aquesta hagi de pagar cap indemnització o de fer front a cap cost. Aquest tipus de contractes són especialment interessants per a les empreses que, en un moment determinat no poden assumir amb la seva plantilla un augment molt puntual o temporal de feina, o un projecte determinat amb una data d'acabament. El cost principal és que els contractats temporals no coneixen l'empresa i, en moltes ocasions, no tenen els coneixements específics necessaris per desenvolupar la seva tasca eficientment. Un dels problemes més importants de la majoria d'aquest tipus de contractes és que, d'una banda, l'empresa té molt pocs incentius per invertir en la formació dels treballadors temporals i, de l'altra, el treballador no arriba a identificar-se amb l'empresa i, en moltes ocasions, no té els incentius que tindria un treballador en plantilla per realitzar la seva tasca. Aquest tipus de problemes es posen especialment en evidència quan les empreses ofereixen contractes temporals per realitzar tasques no puntuals.
  
  
• Quins problemes suposen aquest tipus de contractes per als treballadors?
  Per als treballadors, aquest tipus de contractes no ofereixen garanties de continuïtat de la feina i, per tant, és difícil que s'identifiquin amb l'empresa. A més normalment tenen pitjors condicions de treball que els treballadors fixos, tant en termes de formació com altres possibles beneficis. El cost principal d'aquest tipus de contractes, però, és la inestabilitat que comporten, cosa que sovint suposa un obstacle important perquè els treballadors accedeixin a crèdits per adquirir un habitatge, o a vegades fins i tot per llogar-lo, o per prendre la decisió de formar una família.

1. A partir de les dades de les taules contesta les preguntes següents:

• Quins són els estats que destinen un major percentatge del seu PIB a la protecció social?
  Els estats de la UE-15 que inverteixen més en protecció social són Dinamarca (24,2% del seu PIB), Suècia (23,9%), Alemanya i Àustria (21,9% del seu PIB en ambdós països). França i Finlàndia els segueixen, encara amb una despesa en protecció social superior a la mitjana de la UE-15, amb percentatges del 20,4% i el 20,6% respectivament.
  
  
• Quins són els estats que destinen un menor percentatge del seu PIB a la protecció social?
  Els països que destinen una menor proporció del PIB a la despesa pública són Irlanda, Portugal i Espanya (amb el 9,7, el 13,4 i el 13,5% del PIB respectivament).
  
  
• Quina és la partida de despesa pública més important als estats de la UE-15? És la mateixa a tots els estats?
  La primera partida pressupostària a tots els estats de la UE-15 és la despesa pública en protecció social, que representa el 18,8% del PIB i el 40% de la despesa pública al conjunt de la UE-15. No obstant això, com s'ha vist a les dues preguntes anteriors, les diferències entre els estats membres són considerables.
  
  
• Compara els recursos que destinen els diversos estats membres a habitatge, salut i educació.
  D'aquestes tres partides de despesa pública, la d'habitatge és aquella a la qual es destinen menys recursos, en conjunt, només el 0,9% del PIB de la UE-15. Els estats que hi destinen més recursos públics són Bèlgica, Grècia i el Regne Unit (0,4% del seu PIB en els tres casos) i en l'altre extrem trobem Irlanda (1,8%), Alemanya i Espanya (1,1% en els dos casos). Pel que fa a l'educació, a la UE-15 s'hi destina de mitjana una quantitat de recursos públics equivalent al 5,1% del PIB. Els estats que hi destinen més recursos públics són Dinamarca, Suècia i Portugal (8,2%, 7,7% i 6,9% del PIB respectivament) i els que menys són Grècia, Alemanya i Espanya (3,8%, 4,2% i 4,3% respectivament). Finalment, pel que fa a la despesa en salut, els estats que més recursos públics hi destinen són França (7,9% del PIB), Portugal (,6,8%) i Bèlgica i Suècia (6,6% del PIB en els dos casos). Els que destinen menys recursos públics a la salut són Grècia i els Països Baixos (4,1% del seu PIB).

2. En quines partides es distribueix la despesa social a la UE-15? Quins és el pes de cada una d'elles en el total de la despesa social?

D'entre les diferents partides de la despesa social, la partida que té més pes en el conjunt de la UE-15 és la destinada a la gent gran i als supervivents (vídues i orfes), amb un 46,4% del total de prestacions. Aquesta partida és especialment elevada a països com Itàlia i Grècia, amb un elevat percentatge de població de més de seixanta anys. La despesa en atenció sanitària i en subsidis per malaltia és la segona partida social en importància, amb més del 27% de les prestacions al conjunt de la UE-15. La segueix la despesa destinada a la partida de família i fills (8,2%), que presenta grans variacions entre els estats membres (a Irlanda, Luxemburg i Dinamarca concentra al voltant del 13% de les prestacions mentre que a Espanya, Itàlia i els Països Baixos representa menys del 5% de la despesa social). La tercera partida en importància són les prestacions per invalidesa (8,1% al conjunt de la UE-15). A continuació trobem les prestacions d'atur, amb el 6,4%. Les variacions entre estats pel que fa aquesta partida no reflecteixen les diferències en les taxes d'atur, atès que la durada, la cobertura, i la quantitat de les prestacions d'atur difereixen considerablement entre estats. Finalment, les prestacions en matèria d'habitatge i exclusió social representen el 3,7% del total de les prestacions socials.

3. El gràfic mostra les projeccions de la població de la UE-15 per al període 2002-2050.

• Com evolucionarà en les properes dècades el percentatge de població de més de seixanta-cinc anys sobre la població activa?
  El percentatge de població de més de seixanta-cinc anys sobre la població activa es preveu que seguirà una tendència de creixement sostingut fins arribar, l'any 2045, a assolir valors de gairebé el 50%.
  
  
• Quines implicacions creus que tindrà l'envelliment de la població sobre la despesa en protecció social? Quina partida es veurà especialment afectada?
  El procés d'envelliment de la població tindrà efectes importants sobre la despesa en protecció social. Els efectes seran un fort augment de la despesa en protecció social i, més concretament, de la partida adreçada a la gent gran (vellesa i supervivents). La despesa en atenció sanitària i en subsidis per malaltia també experimentarà un increment important.

4. Sovint s'argumenta que, degut a l'envelliment de la població, el manteniment de les pensions de jubilació actuals, basades en la seva majoria en un sistema de repartiment, posarà en perill la sostenibilitat de les finances públiques, degut al fort increment de la despesa social que això comportaria. Argumenta com afecta cada un dels factors següents la despesa pública en pensions:

• Envelliment de la població.
  L'envelliment de la població és un fenomen causat per l'augment de l'esperança de vida i per la disminució de les taxes de natalitat. Comporta un augment de les persones que cobren pensions en un moment donat del temps i una disminució del nombre de persones que contribueixen a finançar les pensions amb les seves cotitzacions.
  
  
• Augment de la taxa d'ocupació.
  L'augment de la taxa d'ocupació implica que hi ha una major proporció de població ocupada respecte a la població en edat de treballar. Aquest factor contribueix d'una manera molt important a garantir la sostenibilitat dels sistemes públics de pensions ja que hi ha més persones que treballen i cotitzen i que, en definitiva, contribueixen a pagar les pensions.
  
  
• Augment de la productivitat.
  L'augment de la productivitat del treball, en tant que implica un increment del valor afegit per persona ocupada, fa que sigui compatible el manteniment de la quantia de les pensions amb un augment de la proporció de pensionistes en relació amb la població ocupada, amb l'estabilitat del percentatge de diners públics destinats a pensions en percentatge del PIB, és a dir, sense fer perillar la sostenibilitat del sistema de pensions.
  
  
• Augment de l'esperança de vida
  L'augment de l'esperança de vida suposa que les persones cobren pensions durant un període més llarg de temps, per tant, per mantenir les pensions és necessari destinar-hi més diners.
  
  
• Increment del nombre d'anys de cotització requerits per al cobrament de la pensió màxima.
  Si són necessaris més anys de treball per tal de poder assolir una pensió màxima, les persones retardaran l'edat de jubilació o no cobraran la pensió màxima, en els dos casos la conseqüència seria una reducció de la despesa pública en pensions.
  
  
• Augment de la immigració.
  L'augment de la immigració, si considerem que aquesta està composta majoritàriament de població que s'incorpora al mercat de treball, suposa un augment de les persones que treballen i cotitzen i, per tant, una disminució de la població de més de seixanta-cinc anys sobre el total de la població ocupada i, per tant, té un efecte favorable per a la sostenibilitat dels sistemes públics de pensions.

5. A continuació s'exposen un conjunt de mesures que podrien contribuir a solucionar el problema del futur de les pensions. Destaca per a cada una de les mesures un aspecte positiu i un de negatiu.

• Augmentar els impostos o les cotitzacions a la seguretat social.
  Aspecte positiu: redueix el risc que el manteniment de les pensions actuals posi en perill la sostenibilitat de les finances públiques. Tot i que disminueixi la taxa d'ocupació o s'acceleri el procés d'envelliment de la població, les pensions poden ser finançades mitjançant impostos o unes cotitzacions més altes.
  
  Aspecte negatiu: suposa una càrrega impositiva suplementària per als contribuents i les empreses que, si és molt elevada, pot tenir conseqüències negatives sobre la creació d'ocupació i sobre la creació, o fins i tot la continuïtat, de moltes empreses.
  
  
• Retardar l'edat de jubilació
  Aspecte positiu: permet augmentar el període de temps durant el qual les persones treballen i cotitzen i alhora disminuir el període durant el qual cobren pensions, per tant aquesta mesura contribuiria a garantir la sostenibilitat de les finances públiques.
  
  Aspecte negatiu: les persones han de treballar durant més anys. Amb l'edat augmenten les dificultats per adaptar-se als canvis derivats de la introducció de noves tecnologies i, per a moltes feines, a partir d'una certa edat, les condicions psíquiques i físiques dels treballadors no són les més òptimes.
  
  
• Incrementar el nombre d'anys de cotització requerits per al cobrament de la pensió màxima
  Aspecte positiu: Amb aquesta mesura es redueix el nombre de persones que cobren la pensió màxima, ja que és necessari haver cotitzat durant un període més llarg de temps. Per tant permet reduir la despesa pública en pensions.
  
  Aspecte negatiu: A les persones grans que han treballat durant un període llarg de temps però insuficient per cobrar la pensió màxima no se'ls garanteix que puguin viure de forma digna amb la seva pensió.
  
  
• Incentivar el desenvolupament de fons privats de pensions, fet que permetria reduir les pensions públiques sense disminuir el poder adquisitiu dels pensionistes (les pensions privades complementarien les públiques).
  Aspecte positiu: aquesta mesura fa que sigui compatible reduir la despesa pública en pensions i mantenir el poder adquisitiu dels pensionistes, atès que una part de les pensions es finança amb fons privats.
  
  Aspecte negatiu: Els fons privats de pensions que complementarien les pensions públiques poden estar subjectes a les fluctuacions dels mercats financers, i d'aquesta manera, es pot exposar el nivell de vida dels futurs pensionistes a aquestes evolucions incertes.
  
  
• Passar d'un sistema de pensions finançat sobre el principi de repartiment (les cotitzacions actuals dels treballadors en actiu serveixen per finançar les pensions de les persones jubilades actualment) a un sistema basat en el principi de capitalització (les cotitzacions de cada generació s'inverteixen per al pagament de les seves pròpies pensions en el futur).
  Aspecte positiu: el principal atractiu dels sistemes de capitalització és que cada treballador inverteix les seves pròpies cotitzacions en fons per tal de pagar la seva pensió en un futur. Per tant, en cada moment del temps, les pensions que es paguen són independents de la situació del mercat laboral, en el sentit que les pensions ja no depenen de les contribucions dels treballadors i les empreses. Amb un sistema de capitalització, l'envelliment de la població deixaria de ser una amenaça per a la sostenibilitat de les pensions.
  
  Aspecte negatiu: el principal problema, especialment si s'opta per un sistema de capitalització basat en fons privats, és que exposa el nivell de vida dels futurs pensionistes als riscos dels mercats financers. A més, des del punt de vista de la solidaritat intergeneracional, es podria defensar que els sistemes públics de repartiment són més justos, atès que permeten fer les transferències de forma més segura i amb una major equitat social: en cada moment del temps es produeix una transferència de la producció des de la població activa cap als pensionistes amb criteris equitatius que haurien de garantir que els pensionistes poguessin tenir una vida digna.
  
  
• Quina de les mesures et sembla la més apropiada? Argumenta-ho.
  
  
• Quina de les mesures et sembla més contraproduent? Argumenta-ho.

1. Busca informació (per exemple, al web http://www.infoeuropa.org/catala/Abc/) sobre les actuacions de la UE per combatre l'atur. Quines són les seves principals actuacions?

L'actual estratègia en matèria de política d'ocupació a la Unió Europea va encaminada a la disminució de la taxa d'atur dels estats membres mitjançant la lluita contra la discriminació i la inserció al món laboral dels grups més susceptibles d'exclusió. Per poder donar resposta a aquest problema, el Consell Europeu de Luxemburg (desembre de 1997) va proposar quatre línies directrius com a principals actuacions d'una Estratègia Europea per a l'Ocupació:

• Millorar la inserció professional, concretament combatre la desocupació juvenil i prevenir la desocupació de llarga durada mitjançant l'aplicació de mesures actives que facilitin la reinserció laboral; el foment de la cooperació entre els interlocutors socials en matèria de formació; i la millora dels sistemes educatius adaptant-los a les transformacions tecnològiques i econòmiques del mercat de treball.
  
  
• Fomentar l'esperit d'empresa, mitjançant mesures que facilitin la creació i la gestió d'empreses; que permetin aprofitar totes les fonts potencials de noves ocupacions, especialment en el sector de serveis; i que disminueixin la càrrega fiscal sobre el treball.
  
  
• Millorar l'adaptabilitat dels treballadors i les empreses a les condicions canviants, mitjançant mesures que contribueixin a la modernització de l'organització del treball i a una major formació dels treballadors.
  
  
• Fomentar la igualtat d'oportunitats, concretament combatre la discriminació laboral entre sexes; conciliar la vida laboral amb la familiar; facilitar la reincorporació al treball després d'un període d'absència; i afavorir la inserció de persones amb minusvalies al mercat laboral.

L'actuació comunitària en l'àmbit laboral consisteix en la coordinació de l'actuació dels estats membres. Per aquest motiu, la Comissió demana als estats que adoptin aquestes línies directrius en les seves polítiques ocupacionals sobre la base de Plans Nacionals d'Ocupació i especifiquin quines actuacions duran a terme per donar compliment a cada línia. Per la seva banda, la Comissió fa la valoració pertinent i les recomanacions necessàries en relació amb les mesures adoptades pels estats.

2. Els estats desenvolupen dos tipus de polítiques de mercat de treball: a) les polítiques passives, que tenen com a objectiu mantenir i donar suport a les rendes personals en cas de pèrdua del lloc de treball o de jubilació anticipada; b) les polítiques actives, que estan adreçades a augmentar la taxa d'ocupació, que inclouen mesures com la formació professional, el repartiment del treball, la inserció professional de persones amb discapacitats, la creació directa de llocs de treball o d'incentius per treballar, entre d'altres. A partir de la informació dels gràfics respon les preguntes següents:

• Quins són els estats de la UE-15 que més inverteixen en polítiques d'ocupació en relació amb el seu PIB? I els que menys hi inverteixen?
  Dinamarca, Bèlgica i Suècia són els estats que dediquen un major percentatge del seu PIB a les polítiques d'ocupació (4%, 3,2% i 2,9% respectivament). Els estats que hi dediquen un menor percentatge del seu PIB Luxemburg, el Regne Unit, i Grècia (0,5%, 0,6% i 0,7% respectivament).
  
  
• Compara el que gasten els estats en polítiques d'ocupació amb les seves taxes d'atur.
  Els tres països que més gasten en polítiques d'ocupació, Dinamarca, Bèlgica i Suècia, tenen una taxa d'atur sensiblement inferior a la mitjana comunitària (4,4%, 6,8% i 5,4% respectivament). Els tres països que menys gasten en polítiques d'ocupació, Luxemburg, el Regne Unit i Grècia, tenen unes taxes d'atur bastant diferents (2,6%, 5,3% i 9,9%). Espanya, amb la major taxa d'atur de la UE-15 destina a polítiques d'ocupació al voltant del 2% del seu PIB i se situa una mica per sota de la mitjana de la UE-15.
  
  
• Quin pes tenen les polítiques actives i les polítiques passives en el total de les polítiques d'ocupació?
  Al conjunt de la UE-15, les polítiques actives del mercat de treball concentren al voltant del 35% de la despesa en polítiques de mercat de treball, mentre que les despeses passives concentren aproximadament el 65%.
  
  
• Hi ha alguna relació entre els països que més gasten en polítiques actives i les seves taxes d'atur?
  Els països que gasten més en polítiques actives són Dinamarca, Suècia i Bèlgica, tots amb unes taxes d'atur sensiblement inferiors a la mitjana de la UE-15.
  
  
• La UE considera que per solucionar el problema de l'atur és essencial augmentar la taxa d'ocupació. El seu objectiu és que la taxa d'ocupació assoleixi el 70% l'any 2010. Quins estats han assolit l'objectiu del 70%? Aquests estats són els que més inverteixen en polítiques actives d'ocupació?
  Els estats amb una taxa d'ocupació superior al 70% són el Regne Unit (71,5%), Suècia (74%), els Països Baixos (74,5%) i Dinamarca (76,4%). Finlàndia, amb un 69,1% està molt a prop d'assolir l'objectiu.
  
  Dinamarca i Suècia són els estats de la UE-15 que més inverteixen en polítiques actives d'ocupació, mentre que els Països Baixos i Finlàndia també inverteixen una part relativament important del seu PIB en polítiques actives (el 0,92% i el 0,74% respectivament). El Regne Unit en canvi, amb un model de mercat laboral més similar al dels EUA que al dels altres estats de la UE-15, és l'estat que menys inverteix en polítiques actives d'ocupació (el 0,089% del seu PIB).
  
  
• Hi ha alguna relació entre els països que més gasten en polítiques passives i les seves taxes d'atur?
  Dinamarca, el país de la UE-15 que més gasta en polítiques passives, presenta una taxa d'atur del 4,4%, i per tant, clarament inferior a la mitjana comunitària (7,8%). En segon lloc, Bèlgica té una taxa d'atur del 6,8%, i per tant, relativament baixa respecte a la resta d'estats de la UE-15. Pel que fa a Finlàndia, tercer país en relació a la seva despesa en polítiques passives, té una taxa d'atur del 9,3 i ocupa la quarta posició quant a país amb la taxa d'atur més elevada d'entre els estats de la UE-15. Així doncs no s'observa una relació clara entre la despesa en polítiques passives i les taxes d'atur.
  
  
• Quina creus que és l'explicació que estats amb taxes d'atur relativament baixes destinin un percentatge del PIB relativament elevat a subsidis d'atur i, en canvi, estats amb taxes d'atur molt superiors a la mitjana hi destinin menys diners.
  La quantia dels subsidis d'atur i, per tant, de la despesa en polítiques d'ocupació passives depèn, d'una banda, del nombre de persones que estiguin a l'atur i tinguin dret a cobrar-ne la prestació i, de l'altra, de la quantia del subsidi. Els països amb taxes d'atur relativament baixes que destinen una gran quantitat de recursos a subsidis d'atur molt probablement paguen subsidis més generosos i/o durant més temps als aturats. En canvi, països amb taxes d'atur elevades que destinen pocs recursos als subsidis d'atur molt probablement paguen subsidis més minsos i/o únicament als aturats que reuneixin un conjunt de condicions més restrictives.