BARUCH DE ESPINOZA (1632-1677).
Alegret-Arnau-Turró.
La seva conversió a la filosofia cartesiana i el motor inicial del seu
pensament fou una inquietud ètica: l'home, en lloc de cercar la
llibertat i la felicitat autèntiques, viu sotmès a les passions més
diverses.
Retrobar la via de comportament correcta només és possible si la ment es
desfà justament dels prejudicis, tòpics i submissions que l'existència
vulgar comporta. Sols si esmenem el nostre enteniment i l'alcem del seu
funcionament comú al científic podrem aconseguir la veritat (quant al
coneixement) i assolir la felicitat (quant a la pràctica).
Esmena de l'enteniment.
Per a Spinoza, i sota la influència de Descartes, l'enteniment es
caracteritza per la subjecció immediata als sentits, l'antropomorfisme
dels seus conceptes i la manca de claredat en els seus raonaments:
caràcters que l'escolàstica aristotèlica personifica en la utilització
continuada de la finalitat, les espècies intencionals, les formes
substancials, etc..
En front d'això, la ciència ha de consistir en l'evidència absoluta dels
seus conceptes i raonaments.
On trobar aquesta evidència?
- L'intel•lecte sols pot percebre amb tota claredat i distinció allò que
ha construït ell mateix d'acord amb les lleis lògico-matemàtiques. Així,
doncs, l'únic procediment absolutament evident i, per tant, científic
serà aquell en què l'enteniment genera conceptes i cadenes deductives
necessàries tal com es fa palès en la matemàtica.
- Per tant, cal redefinir dues nocions filosòfiques fonamentals per a
qualsevol construcció teòrica:
a) el concepte d'ésser.
Conèixer la realitat significa reduir-la als seus conceptes components
intuïtivament evidents, la qual cosa vol l'existència d'una articulació
racional de les idees que ens l'expliquen.
Conclusió: Tot allò que és (ho és perquè) és pensable.
b) El concepte de causa.
L'aparença empírica sols dóna fenòmens juxtaposats en el temps, mai
connexions necessàries entre ells; la causalitat, per tant, només pot
entendre's correctament des de l'ordre de l'enteniment: que A és causa
de B vol dir que el concepte de B es dedueix necessàriament del concepte
de A.
L'explicació científico-causal de la realitat és així l'ordre deductiu
dels conceptes tal com la físico-matemàtica fa palès en reduir
l'experiència qualitativa a termes geometritzables i calculables.
Efectuada aquesta tasca, l'home s'haurà elevat a la saviesa i, en
conèixer la veritat de l'univers, podrà gaudir de l'autèntica felicitat
més enllà de les subjeccions i errors a què ens lliga la ignorància. El
projecte ètic d'aconseguir el vertader destí humà depèn, doncs, de la
prèvia elaboració d'una ontologia general de la realitat.
Ontologia de la substància.
Descartes havia definit la substància com allò que no necessita cap
altra cosa per a existir; aplicant-hi l'equivalència entre l'ésser i el
pensament, Spinoza reformula la definició cartesiana en aquests termes:
"Substància és allò el concepte del qual no en necessita cap més per a
formar-se".
Si atenem que tots els conceptes particulars mantenen sempre una relació
amb altres -encara que només sigui negativa: així, dir A és B ja
pressuposa dir A no és C, D,E...- La seva funció delimitadora necessita
d'altres.
L'únic concepte que no en necessita cap més és el d'infinit, perquè
qualsevol altra noció és ja una acotació d'aquesta originària. Si hom
defineix la substància per la infinitud, hom dedueix d'això mateix que
existeix, ja que la no-existència seria ja una limitació que contradiria
la seva pròpia definició.
Per pura necessitat del pensament ha d'existir una substància infinita.
Seguint el llenguatge tradicional = Déu.
- Primer principi del pensament = de la realitat.
- L'ordre de l'enteniment és rigorosament deductiu.
- Per tant, ha de ser possible derivar una caracterització general de la
realitat ("Etica more geometrico demonstrata).
- Tot el que és ens apareix com a parcel•lació de la substància.
- Anomenem natura la totalitat dels ens. Natura = substància.
- Déu = natura = substància.
- Pel fet de ser infinita, a la substància li corresponen infinits
atributs (és a dir, maneres essencials de ser), dels quals el nostre
enteniment en coneix sols dos:
- l'extensió o pura espacialitat geomètrica de la matèria.
- el pensament o capacitat intel•lectual de concebre idees clares i
distintes.
Conseüències ètiques.
El determinisme de la substància està sotmès al desenvolupament de tots
els seus atributs i, per tant, dels dos que distingeix el nostre
enteniment: la res extensa i la res cogitans.
En perfecte paral•lelisme amb el mecanisme corporal, la nostra vida
psíquica és una successió d'estats anímics (passions, volicions,
accions) connectats de manera necessària. Com es pot entendre llavors
el concepte de llibertat quan l'apliquem a la consciència?
Spinoza assenyala que si entenem per llibertat quelcom així com
l’espontaneïtat de la voluntat irreductible a l'ordre necessari de les
raons, això és contradictori amb les característiques de la realitat que
exposa el sistema filosòfic. La llibertat solament és compatible amb el
saber científic quan la comprenem com el coneixement de les pròpies
determinacions. Conèixer les determinacions que ens afecten vol dir
elevar a consciència la sèrie d'estats d'ànim, les seves causes externs
en el món físic i les seves conseqüències possibles en mi, la qual cosa
permet:
a) Compresa la necessitat immodificable de certs esdeveniments,
deslliurar-me de la subjecció a les passions que els segueixen.
b) Compresa la possibilitat de canviar una sèrie causal en altres casos,
modificant-la.
La llibertat com a coneixement significa en qualsevol cas la
independització de la consciència respecte a la submissió a les passions
espontànies. Sols el savi és lliure perquè, davant de l'home ordinari,
ha aconseguit l'estat de claredat intel•lectual que li permet de
comprendre (i modificar quan s'escau) l'ordre del món.
D'aquesta manera, i com dèiem al començament, la doctrina de Spinoza
condueix a una ètica:
- La moral de l'alliberament pel conreu de la ciència, és a dir, de la
comprensió racional de l'univers.
El resultat final del sistema filosòfic és justament la destinació
màxima de què pot gaudir l'home: l'estat de coneixement absolut de les
determinacions naturals i anímiques equival a la ubicació del subjecte
en la perspectiva general de la substància, és a dir, de Déu; la saviesa
és la comprensió de la totalitat que ens fa lliures i l'estat d'ànim que
en deriva és la felicitat.
La felicitat, en conseqüència, no es troba de cap manera on l'enteniment
vulgar la cerca (satisfacció de desitjos, riquesa, plaers, honors, etc)
sinó tan sols en l'amor intellectualis Dei, és a dir, el coneixement
científic de la realitat.
BARUCH DE SPINOZA (1632-1677).
Ed. Alhambra).
INFLUENCIES
Primeres obres: influències neoplatòniques; càbala i la filosofia jueva.
Giordano Bruno.
Es converteix en cartesià, sense abandonar les intuïcions primitives.
PROJECTE FILOSOFIC.
Intencions: El conjunt de la seva obra obeeix a 3 intencions distintes:
a) Preocupacions ètiques.
El Bé suprem consisteix en el coneixement de la unió entre l'ésser humà
i la natural. I per assolir aquest coneixement l'enteniment necessita
ser "reformat".
b) Preocupacions religioses.
- Expulsat de la Sinagoga.
- Perseguit per ateu.
- Autor d'una crítica a la religió d'Israel.
Tanmateix Spinoza és un místic. rebutja tota forma de religió revelada,
però cerca constituir una "religió filosòfica" universal. El projecte de
Spinoza difereix radicalment del de Descartes: ja no es tracta d'una
nova fonamentació i unificació de les ciències a partir de principis i
mètode únics, sinó d'encaminar totes les ciències "vers un mateix fi":
El Bé suprem de l'ésser humà.
c) Preocupacions polítiques (Lluita entre liberals i orangistes).
La llibertat de filosofar no és una amenaça a la pau sinó que la
repressió arruïnaria la pau. Critica els perills de la superstició
religiosa, sobretot si es converteix en arma política. El govern
democràtic és "el més proper a l'estat natural" (Contrari al projecte de
Hobbes).
RESUM:
- Reforma de l'enteniment.
- Reforma de la religió.
- Reforma política.
- Projecte: Filosofia condensada en "Etica demostrada segons l'ordre
geomètric" (Significat més restringit que per a Descartes, que era més
científic).
"ETICA MORE GEOMETRICO DEMOSTRATA"
A partir de definicions i axiomes, es dedueixen llargues cadenes de
proposicions filosòfiques amb llurs demostracions corresponents.
- Estructura de l'exposició (Ensenya el mètode. Inspirada en els manuals
de geometria euclidiana).
- Tot ha de ser deduït a la manera geomètrica a partir de la idea de Déu
(una idea innata).
- Contingut de l'obra. Tot prové de Déu i tot roman en ell.
- Influència de Descartes: La raó és concebuda com a raó deductiva i
matemàtica. Bagatge de conceptes i termes.
- Resum: místic fascinat per la raó. Racionalista impulsat per
intuïcions místiques.
LEIBNIZ
(1646-1716)
César Tejerdor
Més que una evolució del pensament hi ha en Leibniz una recerca constant
d'un mateix objectiu. La unitat dels esperits -respectant la seva
pluralitat- serà la meta de tots els seus esforços i determinarà el seu
projecte filosòfic.
A Europa es cercava aleshores únicament un "equilibri de forces", basat
en la idea de conflicte. Leibniz és un irenista que cerca la pau:
l'ordre que preconitza es basa en la idea d'harmonia: els interessos
contraposats poden complementar-se, i la solidaritat és possible.
Escrits teològics. Intent de trobar els punts de coincidència entre les
diverses confessions cristianes.
Filosofia. El món sencer té un caràcter harmònic. Món: metàfora del
rellotge. (Descartes ho feu per tal de ressaltar el caràcter de màquina
que té tot cos viu. Leibniz, per tal de parlar de l'harmonia del món).
Mètode. Caràcter deductiu-matemàtic (Influència de Ramon Llull). Pretén
analitzar els termes complexos fins assolir els termes més simples i
indefinibles; aquests seran simbolitzats matemàticament; s'arriba així a
un llenguatge universal que, al ser emprat segons regles deductives molt
clares, impediria l'aparició de teories rivals.
Unificació de totes les ciències. Intenció: Allò permetria l'unificació
dels esperits. Contra Locke: Leibniz intenta demostrar l'existència de
les idees innates (aquestes idees són com les llavors que permetran un
acord fonamental entre els humans).
Pensament eclèctic. Crítica a Descartes i Spinoza en allò que li sembla
extremós en ambdós. Que possibiliti una síntesi entre escolàstica i
cartesianisme.
- Fonament metafísic. Teoria de la substància: Les substàncies són
múltiples -en oposició a Spinoza-; però entre elles hi ha una harmonia
preestablerta.
La multiplicitat.
El moviment no pot ser explicat per la pura extensió i les matemàtiques.
Cal emprar la noció de força (competència de la metafísica).
Teoria de les substàncies (mònades). Àtoms de la naturalesa. Les mònades
no són extensió, tampoc matèria. Leibniz cerca llur essència en els
conceptes aristotèlics de: "entelequia", "forma". Mònades:
acte/força/ànima.
La doctrina de la mònada anul•la, doncs, la distinció cartesiana entre
extensió i pensament. Però en crea una altra distinció: una
multiplicitat infinita a l'univers. Hi ha múltiples substàncies i, al
seu torn, cadascuna d'elles es composa d'altres substàncies. On es
troba la possibilitat de que aquesta infinita multiplicitat de
substàncies (totes elles impenetrables, autosuficients, "sense
finestres") constitueixi un cosmos ordenat i unitari?
- Descartes: mecanicisme.
- Leibniz: Finalisme.
L'harmonia.
- Spinoza (Raó necessària).
- Lebniz (Raó Lliure).
Aquest món de la multiplicitat ha estat creat per Déu. No és pas un món
necessari (contra Spinoza), sinó un dels móns possibles que la ment
divina concep. L'existència d'aquest món és contingent (no necessari),
sobre la qual només és possible trobar la seva raó suficient que permeti
explicar "que és així i no d'una altra manera".
Per què existeix precisament aquest món i no pas un altre ? - Pel
principi de conveniència o d'elecció del millor.
Entre tots els móns possibles, Déu tria "el millor", de tal manera que
ni tan sols la presència del mal pugui ser una vertadera objecció contra
la bondat del Creador del "millor possible". (Optimisme de Leibniz. En
un món així ha de regnar l'harmonia més perfecta. Crítica mordaç de
Voltaire al "Candide").
L'harmonia pre-establerta.
La mònada és una "substància simple", "sense parts", no té "ni extensió
ni figura ni divisibilitat". Cada mònada és diferent de les altres: no
hi ha dos éssers iguals perquè sinó serien el mateix ésser. Són
independents les unes de les altres, no s'influeixen ni es comuniquen
entre elles. Són de naturalesa espiritual i infinites en nombre.
Cada mònada té infinites propietats o determinacions internes i
naturalment tendeix a desplegar aquelles determinacions, gràcies a la
força interna de que està dotada.
Cada realitat concreta és un agregat de mònades que té una mònada
dominant, i cada part és també un agregat de mònades amb una de
dominant.
- Si les mònades són independents entre elles i no actuen les unes
sobre les altres, d'on surt la concordança i l'harmonia de les infinites
mònades?
- Com és que l'univers és un "cosmos" i no un "caos"?
- Com poden el meu cos i la meva ànima actuar harmònicament?
Cada mònada és un projecte o programa en desenvolupament que Déu, en
crear-la ha posat a punt. No hi ha causalitat entre les substàncies sinó
desplegament autònom però harmonitzat prèviament. També el cos i l'ànima
es desenvolupen independentment, però estan sincronitzats de manera que,
seguint les pròpies lleis, actuen segons l'acord pre-establert. Aquest
acord afecta també la representació del món que es fa l'ànima: sentits i
raó, per exemple, són independents, però van sincronitzats.
La metàfora leibniziana dels rellotges sincronitzats expressa l'ordre i
l'harmonia en tots els nivells de l'univers. Cal només l'activitat
prèvia del rellotger.
|
|