El romanticisme i el realisme

La guerra del Francès assenyalà el començament d’un altre període: el segle XIX, caracteritzat per un constant eclecticisme. La versió arquitectònica romàntica en què els classicismes es retiraren davant les preferències medievals, encaixarà dins les orientacions de la Renaixença i donarà vida al neoromànic Elies Rogent o al neogòtic Joan Martorell.

L’urbanisme és ben representat pel pla d’eixample de Barcelona de l’enginyer Ildefons Cerdà (1858). Artistes com Jeroni Sunyol, Venanci i Agapit Vallmitjana, Ricard Bellver i, sobretot, Marià Benlliure o Miquel Blay palesen el sòlid nivell de l’escultura.

Més ric és encara el panorama pictòric, en què són ben representades les tendències del segle a Europa. Al neoclassicisme d’un Josep Flaugier i a l’eclecticisme del retratista Vicent López succeí el romanticisme paisagístic d’un Lluís Rigalt o el més conservador dels «natzarens» (Pau Milà, Claudi Lorenzale, Pelegrí Clavé), que fou continuat per la pintura d’història d’un Gisbert o un Benet Mercadé i pel realisme de Martí i Alsina, Antoni Caba o Pere Borrell, mentre Marià Fortuny es convertia a Roma en capdavanter d’una tendència que prefigurava ja l’impressionisme.

Més tard, el paisatgisme reixí amb Modest Urgell i amb l’Escola d’Olot (Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix). Al País Valencià sobresortí, per la interpretació dels problemes de la llum, Joaquim Sorolla, artista d’una enorme influència. Les arts decoratives tractaren de seguir estils d’èpoques passades; Hi haguè, però, una excel•lent artesania.

Plànol de las rodalies de la ciutat de Barcelona i del projecte
per la seva reforma i eixample (1859) de Ildefons Cerdà

Odalisca, de Marià Fortuny

Nens a la platja, de Joaquim Sorolla (1910)