LA CIUTAT DELS SET TURONS

Els antics romans es consideraven descendents dels troians, segons una tradició cantada per l'Eneida que remuntava l'origen de la seva estirp a Eneas. Eneas, príncep troià fill de Venus, va comandar un dels dos grups de troians que van aconseguir escapar de la destrucció de Troia i assentar-se a Itàlia. Eneas i els seus homes es van establir al Laci, regió del centre de la península habitada pels llatins, on van fundar la ciutat de Lavini. El fill d'Eneas, Iulus o Ascani, va fundar al seu torn la ciutat mítica d'Alba Longa al mateix Laci. Alba Longa va ser governada durant més de 400 anys per la dinastia de reis albans descendents de Iulus fins al naixement de Ròmul i Rem, rebrots de la mateix nissaga que fundarien per fi Roma.

Eneas i el seu fill Ascani troben la truja blanca que vaticina l'indret on es fundarà Alba Longa,
British Museum, Londres (S.G.).

Tota aquesta tradició és una llegenda fantàstica, amb ben poc fonament històric. El que els historiadors antics han transmès sobre els primers temps de Roma són sobretot llegendes, tot i que n'hi ha altres que recorden, de manera més o menys fidel, fets esdevinguts realment però que han estat embellits i convertits en mite. Però ¿què sabem de veritat dels orígens de Roma i què és el que els estudis arqueològics i històrics han trobat de real en els bells relats de la historiografia grecoromana?

L'emplaçament on més tard es va edificar la ciutat més gran de l'antiguitat era tan sols uns quants turons, tradicionalment set, vora el riu Tíber i al voltant d'una fondalada inhabitable a causa dels aiguamolls que la cobrien. Per tant no és estrany que l'arqueologia hagi confirmat la tradició segons la qual els primers nuclis de població es van instal·lar als turons, principalment al Palatí, on es diu que Ròmul va fundar la ciutat. El seu sòl, com de la resta del Laci, era pobre, més adequat per a les pastures que no per a l'agricultura. La importància de la ramaderia de l'època primitiva queda reflectida a la llegenda en el fet que els fundadors de Roma, Ròmul i Rem, eren dos pastors. La data tradicional de la fundació de Roma, l'any 753 a. C., no coincideix amb les restes d'hàbitat més antigues, que es remunten al voltant del 1000 a.C. però sí amb la datació d'un tros de muralla trobat al Palatí. El segle VIII a.C. va ser, a més a més, un moment de transformació cultural, econòmica i social en els pobles itàlics, estimulada per l'inici de la colonització grega al sud d'Itàlia: es donen un creixement i enriquiment de la població i l'aparició de l'aristocràcia, alhora que sorgeix la civilització etrusca al nord del Laci.

De tota manera la creació de la ciutat-estat que reunís la població de diversos turons es degué produir al segle VII a.C., quan, després de drenar els aiguamolls que cobrien la fondalada entre els turons, s'hi construeix un fòrum pavimentat i s'hi aixequen els primers edificis públics. Sembla que les poblacions de set turons (Septimontium) es van unir en una primera aliança, a la qual es van afegir més endavant les dels altres turons. Sense poder-ho afirmar, és possible que als inicis de Roma la població llatina es barregés amb la sabina, si es dóna alguna credibilitat a la llegenda del rapte de les sabines i a l'origen llatí i sabí dels quatre primers reis. Així mateix els dos mites fundacionals, tant el d'Eneas com el de Ròmul i Rem, apunten a la base de la identitat d'un poble romà que es defineix a si mateix com una barreja de pobles i d'influències estrangeres ja des dels seus inicis i que renova contínuament la seva composició social amb la concessió del dret de ciutadania. El mateix Livi, en narrar els orígens de Roma, afirma amb orgull:

Dels pobles fronterers hi van acudir tota una munió de gent, sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats. Aquest fou el principi de la grandesa del nostre poder (I, 8).

Traducció de Bàrbara Matas, Livi, Els orígens de Roma, Barcelona, ed. la Magrana, 1993.

Roma era, en els seus orígens, només una dins un grup homogeni de ciutats llatines, independents les unes de les altres, però tenia l'avantatge de la seva posició estratègica, ja que es trobava en una situació fàcil de defensar a la cruïlla de dues rutes molt importants en la península Itàlica: controlava la principal ruta des del mar cap a la Itàlia central, seguint el curs del Tíber (Via Salaria), i alhora oferia un dels pocs guals per on es podia travessar aquest riu, en la ruta nord-sud que unia l'Etrúria i la Campània.

Vegeu els mites de l'origen de Roma:

Els viatges d'Eneas (versió Flash)

La fundació de Roma: Ròmul i Rem

 

Urna cinerària de ceràmica en forma de cabana, cultura vil·lanoviana dels monts Albans, al Laci, s. IX a.C., British Museum, Londres (Foto: S.G.).