LA HISTORIOGRAFIA AUGÚSTEA: LIVI

Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera.

Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món. El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.

Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra:      

  • Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma.
  • Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents.
  • No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia.

Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments.

Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.

Relleu, Musei Vaticani, Roma (S.G.).