IMPERI MITJÀ

Correspon a l'època dels Antonins i dels Severs: des de l’emperador Adrià (117 dC.) fins a Sever Alexandre (235 dC.). La decadència de les lletres llatines coincideix amb el període més pròsper de l’Imperi: l’etapa de la dinastia antonina.

L’eix de gravetat de la literatura llatina es desplaça al nord d’Àfrica, un temps abans que la família dels Severs, d’origen africà, arribi al tron imperial. Roma deixa de ser l’únic centre cultural i n’apareixen de nous com Cartago. Allà és on fa la seva carrera literària Apuleu, orador i l’autor de l’obra més destacada de tot el període: la novel·la de les Metamorfosis.

Alhora la literatura grega experimenta un renaixement tot al llarg del s. II (Galè, Ptolemeu, Plutarc, Llucià), que atrau fins i tot alguns emperadors com el filohel·lènic Adrià o Marc Aureli, filòsof en llengua grega.

La branca de la literatura que arriba a un nivell superior a les etapes precedents és la jurídica, amb la creació d’un llenguatge precís i clar i autors com Ulpià.

També a l’Àfrica apareixen els primers autors cristians en llatí, perquè fins llavors el cristianisme s’havia propagat en grec. En destaca el polemista cartaginès Tertul·lià. Es forma el llatí cristià sota la doble influència semítica i grega.

Dotze segles de literatura llatina