EL LLATÍ, LA LLENGUA DE L'IMPERI
Lexpansió del llatí
El llatí es parlava en un origen només al Laci, la regió del centre dItàlia on es troba de Roma, tal com es reflecteix el nom de la llengua, Latinum, derivat del nom de la regió, Latium. Però amb la seva expansió territorial
els romans van estendre, des del segle IV a.C. al II d.C., també la llengua. El procés de substitució de la llengua i de la cultura dels territoris conquerits pels romans per la llengua i la cultura de Roma s'anomena romanització. Per exemple a l'actual Catalunya els romans van arribar el 218 a.C. i a partir de llavors la llengua dels antics pobladors, els ibers, van començar a recular davant el prestigi cultural i social de la llengua dels conqueridors. De la mateixa manera el llatí anava substituint lentament la majoria de les llengües parlades a la meitat occidental de l'Imperi -Itàlia, Hispània, Gàl·lia, Àfrica nord-occidental. El procés va ser força desigual i incomplet, ja que algunes llengües com el basc, parlat en una zona més aïllada que incloïa bona part del Pirineu català, es van mantenir. Per contra, a la part oriental la llengua predominant va continuar sent el grec, que va mantenir un prestigi superior i tot al del llatí i un ús oficial constant al costat del llatí. En conjunt, a orient, -excepte a l'actual Romania, repoblada per ciutadans romans- la població no va patir lassimilació lingüística respecte del llatí que es va donar en menor o major mesura a occident. A banda del grec, altres llengües orientals hereves duna antiga tradició escrita, com ara legipci o larameu, tampoc no es van deixar de parlar mai durant lantiguitat.
Mapa de l'expansió del llatí |

L'estela de Vinebre, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (S.G.)
|
Les etapes del llatí
Des del punt de vista diacrònic es poden diverses
períodes en levolució històrica del llatí:
- Llatí protohistòric
(s. VII a.C. - s. III a.C.): el llatí daquest període
es coneix fonamentalment per les inscripcions. Les primeres inscripcions
conegudes del llatí, com la fíbula de Preneste, es remunten
al s. VII a.C. Els testimonis epigràfics mostren una llengua oberta
a les variants dialectals llatines i a les influències daltres
llengües de la península Itàlica, sobretot del grec
i de letrusc. Els orígens camperols de la llengua es palesen
en letimologia de nombroses paraules. Així uersus,
gir de larada o solc passa a significar
vers, mentre que pagina, originàriament emparrat,
adquireix el sentit de pàgina.
|
Dotze
segles de literatura llatina:
Orígens |
- Llatí arcaic
(s. III a.C.-s. I.a.C.): aquesta fase comença amb els primers
testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és lèpoca
de la formació del llatí literari. En aquesta situació,
els escriptors es veuen abocats al procés de codificació
i normalització duna llengua que fins llavors no havia
estat utilitzada en literatura escrita: a partir del model del grec
literari però ja amb una voluntat de cercar una llengua pura
i unificada, comencen a crear el lèxic necessari per als diversos
gèneres,
reflexionen sobre lortografia, la gramàtica i els procediments
estilístics.
- Llatí clàssic
(s. I a.C.-s. I d.C.): en aquest període culmina el procés
de bastir una llengua apta per a totes les necessitats dexpressió,
obrint-se a noves modalitats descriptura fins aleshores poc o
gens cultivades com la filosofia,
la lírica o
la medicina. En els diversos gèneres, tant els tradicionals com
els nous, el llatí ateny la seva forma clàssica, fonamentada
en la llengua de les classes cultivades de la ciutat de Roma.
- Llatí postclàssic
(s. I d.C.-s. III d.C.): la llengua literària, més enllà
de les innovacions destil descriptors com Sèneca
o Tàcit,
queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el
llatí parlat per la majoria seguirà patint levolució
normal de tota llengua viva, distanciant-se cada volta més de
lescrit. Certament són ben pocs els autors que, com Petroni,
reflecteixen en les seves obres la llengua popular. A més, a
diferència de la llengua escrita, que va assolir una gran unitat
arreu de lImperi, la parlada mai va ser homogènia sinó
que les diferències entre les seves variants geogràfiques
també van anar creixent.
- Llatí tardà
(s. III d.C.-s. VII d.C.): es considera que la fi daquest
període és el moment en el qual el llatí i la llengua
parlada són percebuts com dues entitats diferents, una percepció
que no apareix de cop i volta ni a tot arreu alhora. Durant aquesta
fase saccentuen les diferències entre el llatí literari
i el vulgar, duna banda, i entre les varietats dialectals. Tanmateix
el llatí parlat interfereix molt sovint en lescrit. Dins
el llatí tardà sintegrarà el llatí
cristià, que introdueix manlleus o calcs del grec i canvis de
significats principalment per la necessitat danomenar conceptes
propis de la nova
religió cristiana.
La fíbula de Praeneste, la inscripció llatina més antiga coneguda (s. VII a.C.), Museo Nazionale Romano nelle Terme di Diocleziano, Roma.
Els registres lingüístics
Com qualsevol altra llengua, la llengua llatina tenia
diversos nivells o registres que sutilitzaven segons la situació
o lestrat sociocultural del parlant:
- El sermo urbanus
es pot considerar equivalent al llatí literari clàssic:
era el llatí que s'escrivia i que es parlava en les situacions
més formals. Era el difós per lescola
i lempraven les persones de més cultura. Es caracteritza
pel rigor, la complexitat, la puresa, la precisió i el conservadorisme.
És el llatí que es coneix millor perquè se n'han
conservat textos de tota mena (discursos, poemes, escrits historiogràfics,
dramàtics, jurídics...).
- El sermo familiaris
era el registre col·loquial que les mateixes persones que coneixien
el llatí literari solien parlar i de vegades també escrivien
en situacions més informals: es tracta d'una llengua gramaticalment
correcta però més relaxada, senzilla i oberta als manlleus
del grec. Es coneix sobretot per les cartes descriptors com Ciceró.
- El llatí vulgar
era la llengua parlada per la gran majoria dels parlants: les capes
baixes de la població, amb poc o gens coneixement de la cultura
escrita. Era inestable i divers, enfront del caràcter fix i unitari
de la llengua literària, de la qual es va allunyant progressivament
sobretot a partir del s. I d.C. fins que va donar lloc a les llengües
romàniques. Es coneix a través dalguns textos
que el reflecteixen parcialment i a través de la reconstrucció
de mots no testimoniats per mitjà de la lingüística
comparada entre les diverses llengues romàniques.
 |
|
|
|