EL LLATÍ, LA LLENGUA DE L'IMPERI

 

L’expansió del llatí

El llatí es parlava en un origen només al Laci, la regió del centre d’Itàlia on es troba de Roma, tal com es reflecteix el nom de la llengua, Latinum, derivat del nom de la regió, Latium. Però amb la seva expansió territorial els romans van estendre, des del segle IV a.C. al II d.C., també la llengua. El procés de substitució de la llengua i de la cultura dels territoris conquerits pels romans per la llengua i la cultura de Roma s'anomena romanització. Per exemple a l'actual Catalunya els romans van arribar el 218 a.C. i a partir de llavors la llengua dels antics pobladors, els ibers, van començar a recular davant el prestigi cultural i social de la llengua dels conqueridors. De la mateixa manera el llatí anava substituint lentament la majoria de les llengües parlades a la meitat occidental de l'Imperi -Itàlia, Hispània, Gàl·lia, Àfrica nord-occidental. El procés va ser força desigual i incomplet, ja que algunes llengües com el basc, parlat en una zona més aïllada que incloïa bona part del Pirineu català, es van mantenir. Per contra, a la part oriental la llengua predominant va continuar sent el grec, que va mantenir un prestigi superior i tot al del llatí i un ús oficial constant al costat del llatí. En conjunt, a orient, -excepte a l'actual Romania, repoblada per ciutadans romans- la població no va patir l’assimilació lingüística respecte del llatí que es va donar en menor o major mesura a occident. A banda del grec, altres llengües orientals hereves d’una antiga tradició escrita, com ara l’egipci o l’arameu, tampoc no es van deixar de parlar mai durant l’antiguitat.

Mapa de l'expansió del llatí

L'estela de Vinebre, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (S.G.)

Les etapes del llatí

Des del punt de vista diacrònic es poden diverses períodes en l’evolució històrica del llatí:

  • Llatí protohistòric (s. VII a.C. - s. III a.C.): el llatí d’aquest període es coneix fonamentalment per les inscripcions. Les primeres inscripcions conegudes del llatí, com la fíbula de Preneste, es remunten al s. VII a.C. Els testimonis epigràfics mostren una llengua oberta a les variants dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i de l’etrusc. Els orígens camperols de la llengua es palesen en l’etimologia de nombroses paraules. Així uersus, ‘gir de l’arada’ o ‘solc’ passa a significar ‘vers’, mentre que pagina, originàriament ‘emparrat’, adquireix el sentit de ‘pàgina’.
      Dotze segles de literatura llatina: Orígens
  • Llatí arcaic (s. III a.C.-s. I.a.C.): aquesta fase comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és l’època de la formació del llatí literari. En aquesta situació, els escriptors es veuen abocats al procés de codificació i normalització d’una llengua que fins llavors no havia estat utilitzada en literatura escrita: a partir del model del grec literari però ja amb una voluntat de cercar una llengua pura i unificada, comencen a crear el lèxic necessari per als diversos gèneres, reflexionen sobre l’ortografia, la gramàtica i els procediments estilístics.
      Dotze segles de literatura llatina: Període arcaic
  • Llatí clàssic (s. I a.C.-s. I d.C.): en aquest període culmina el procés de bastir una llengua apta per a totes les necessitats d’expressió, obrint-se a noves modalitats d’escriptura fins aleshores poc o gens cultivades com la filosofia, la lírica o la medicina. En els diversos gèneres, tant els tradicionals com els nous, el llatí ateny la seva forma clàssica, fonamentada en la llengua de les classes cultivades de la ciutat de Roma.
      Dotze segles de literatura llatina: Finals de la República i Època d'August
  • Llatí postclàssic (s. I d.C.-s. III d.C.): la llengua literària, més enllà de les innovacions d’estil d’escriptors com Sèneca o Tàcit, queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el llatí parlat per la majoria seguirà patint l’evolució normal de tota llengua viva, distanciant-se cada volta més de l’escrit. Certament són ben pocs els autors que, com Petroni, reflecteixen en les seves obres la llengua popular. A més, a diferència de la llengua escrita, que va assolir una gran unitat arreu de l’Imperi, la parlada mai va ser homogènia sinó que les diferències entre les seves variants geogràfiques també van anar creixent.
      Dotze segles de literatura llatina: Època postaugústea i Imperi mitjà
  • Llatí tardà (s. III d.C.-s. VII d.C.): es considera que la fi d’aquest període és el moment en el qual el llatí i la llengua parlada són percebuts com dues entitats diferents, una percepció que no apareix de cop i volta ni a tot arreu alhora. Durant aquesta fase s’accentuen les diferències entre el llatí literari i el vulgar, d’una banda, i entre les varietats dialectals. Tanmateix el llatí parlat interfereix molt sovint en l’escrit. Dins el llatí tardà s’integrarà el llatí cristià, que introdueix manlleus o calcs del grec i canvis de significats principalment per la necessitat d’anomenar conceptes propis de la nova religió cristiana.
      Dotze segles de literatura llatina: Període tardà

Fíbula de Preneste

La fíbula de Praeneste, la inscripció llatina més antiga coneguda (s. VII a.C.),
Museo Nazionale Romano nelle Terme di Diocleziano, Roma.

Els registres lingüístics

Com qualsevol altra llengua, la llengua llatina tenia diversos nivells o registres que s’utilitzaven segons la situació o l’estrat sociocultural del parlant:

  • El sermo urbanus es pot considerar equivalent al llatí literari clàssic: era el llatí que s'escrivia i que es parlava en les situacions més formals. Era el difós per l’escola i l’empraven les persones de més cultura. Es caracteritza pel rigor, la complexitat, la puresa, la precisió i el conservadorisme. És el llatí que es coneix millor perquè se n'han conservat textos de tota mena (discursos, poemes, escrits historiogràfics, dramàtics, jurídics...).
  • El sermo familiaris era el registre col·loquial que les mateixes persones que coneixien el llatí literari solien parlar i de vegades també escrivien en situacions més informals: es tracta d'una llengua gramaticalment correcta però més relaxada, senzilla i oberta als manlleus del grec. Es coneix sobretot per les cartes d’escriptors com Ciceró.
  • El llatí vulgar era la llengua parlada per la gran majoria dels parlants: les capes baixes de la població, amb poc o gens coneixement de la cultura escrita. Era inestable i divers, enfront del caràcter fix i unitari de la llengua literària, de la qual es va allunyant progressivament sobretot a partir del s. I d.C. fins que va donar lloc a les llengües romàniques. Es coneix a través d’alguns textos que el reflecteixen parcialment i a través de la reconstrucció de mots no testimoniats per mitjà de la lingüística comparada entre les diverses llengues romàniques.