Poemari de Mar Galceran (III)
Escolta aquestes paraules, fixa-t’hi atentament...
«...Vaig entendre que en aquest món hi estem per estimar, que l’únic que té sentit en aquesta vida és estimar, estimar els altres... això és el que realment un s’emporta a l’altre món. I que només l’amor és capaç de transcendir la desolació humana, que només l’amor es capaç de transcendir el sofriment i que només l’amor es capaç de transcendir la mort»... ("Bon Samarità", Mar Galceran Peiró)
En el horizonte no hay nada que no pueda nacer de nuevo.Y en el aquí, todo esfuerzoes poco para fecundarlo.Pero imposible resistirsea la belleza de la vidacuando ya te ha seducido.(Mar Galceran Peiró)
Caminar,
a poc a poc,
per sostenir les forces.
El camí és llarg.
I sortejar els entrebancs
i les inclemències que
ens surten al pas.
Reposar i repostar,
quan el cos flaquegi,
omplint-te de la serenitat
i bellesa que et rodeja.
No anar sol,
perquè tot és més planer
quan l'estima t'acompanya.
Cercar suport, quan els desnivells
reclamin recolzar-te.
I ser prou humil
per retirar-te i cedir el pas
quan el teu ritme no acompanyi.
Caminar llargament...
Un bon entrenament
per afrontar la nostra vida.
a poc a poc,
per sostenir les forces.
El camí és llarg.
I sortejar els entrebancs
i les inclemències que
ens surten al pas.
Reposar i repostar,
quan el cos flaquegi,
omplint-te de la serenitat
i bellesa que et rodeja.
No anar sol,
perquè tot és més planer
quan l'estima t'acompanya.
Cercar suport, quan els desnivells
reclamin recolzar-te.
I ser prou humil
per retirar-te i cedir el pas
quan el teu ritme no acompanyi.
Caminar llargament...
Un bon entrenament
per afrontar la nostra vida.
Nit i dia s'abracen durant l'albada.
La força del nou començament
no acostuma a ser mai
clara i nítida.
I quan ho és, s'esvaeix
fàcilment amb la presència
de qualsevol núvol o inclemència
que l'amenaça.
Així és la vida,
un aiguabarreig
de forces i debilitats,
llums i foscors,
esperances i desànims,
bonances i entrebancs.
Però una certesa
fa prevaldre sempre
la nostra confiança:
Que la llum i la força
de la vida són tossudament
fidels, no ens deixen,
no es cansen,
retornen sempre.
Eternitat que ens vetlla,
més enllà de la nostra
limitada existència.
La força del nou començament
no acostuma a ser mai
clara i nítida.
I quan ho és, s'esvaeix
fàcilment amb la presència
de qualsevol núvol o inclemència
que l'amenaça.
Així és la vida,
un aiguabarreig
de forces i debilitats,
llums i foscors,
esperances i desànims,
bonances i entrebancs.
Però una certesa
fa prevaldre sempre
la nostra confiança:
Que la llum i la força
de la vida són tossudament
fidels, no ens deixen,
no es cansen,
retornen sempre.
Eternitat que ens vetlla,
més enllà de la nostra
limitada existència.
Beneïda siguis mare terra,
plena ets de gràcia i bellesa,
el misteri de la vida és en tu
i beneïts són els fruits que tu
engendres.
Santa mare terra, mare de tota
la humanitat,
perdona les contínues ofenses i
agressions que et proferim
I vetlla perquè siguem capaços
de reconduir-les en cura i
adoració,
ara i per sempre.
Amén.
plena ets de gràcia i bellesa,
el misteri de la vida és en tu
i beneïts són els fruits que tu
engendres.
Santa mare terra, mare de tota
la humanitat,
perdona les contínues ofenses i
agressions que et proferim
I vetlla perquè siguem capaços
de reconduir-les en cura i
adoració,
ara i per sempre.
Amén.
Dins teu hi ha la pregunta,
la que t'incomoda,
la que et neguiteja,
la que t’interpel·la...
Però dins teu hi ha també la resposta
si aprens a recollir allò que vius
i a descansar-ho en la veu del cor
que en tu batega.
Tan sols et cal silenci, quietud i escolta.
Llavors la resposta se t'anirà fent llum
i sabràs que és la llum veritable,
no la que t'enlluerna o evadeix,
quan la pau i la joia serena
t'inundin l'ànima.
Però no t'enganyis,
no és un camí en solitari.
Hi ha persones fars,
amb rostre i nom propi.
No són la llum, però la contenen
i ens il·luminen la resposta
amb el que pregonen i viuen.
I en la seva companyia
la llum s'eixampla.
la que t'incomoda,
la que et neguiteja,
la que t’interpel·la...
Però dins teu hi ha també la resposta
si aprens a recollir allò que vius
i a descansar-ho en la veu del cor
que en tu batega.
Tan sols et cal silenci, quietud i escolta.
Llavors la resposta se t'anirà fent llum
i sabràs que és la llum veritable,
no la que t'enlluerna o evadeix,
quan la pau i la joia serena
t'inundin l'ànima.
Però no t'enganyis,
no és un camí en solitari.
Hi ha persones fars,
amb rostre i nom propi.
No són la llum, però la contenen
i ens il·luminen la resposta
amb el que pregonen i viuen.
I en la seva companyia
la llum s'eixampla.
Pau al cor
quan acullo el diferent,
quan accepto la contrarietat,
quan soc fidel a mi mateixa,
quan perdono a qui m'ofèn,
quan confio davant la incertesa
i l'incomprensible.
Pau al cor
quan denuncio la barbàrie,
la negligència i l'oblit dels
sense nom.
Pau al cor
quan poso a ratlla
l'amenaça amb la
tendresa i el diàleg
que desarma.
Pau al cor,
malgrat al defora
les violències ens assetgen
per tot arreu.
I que aquesta pau
bategui acompassada
amb altres cors
per ser ferment
de pau al mon.
quan acullo el diferent,
quan accepto la contrarietat,
quan soc fidel a mi mateixa,
quan perdono a qui m'ofèn,
quan confio davant la incertesa
i l'incomprensible.
Pau al cor
quan denuncio la barbàrie,
la negligència i l'oblit dels
sense nom.
Pau al cor
quan poso a ratlla
l'amenaça amb la
tendresa i el diàleg
que desarma.
Pau al cor,
malgrat al defora
les violències ens assetgen
per tot arreu.
I que aquesta pau
bategui acompassada
amb altres cors
per ser ferment
de pau al mon.
Passen els anys
i el vent atia els records
de les hores belles,
de gestos amables,
de noms i rostres
que ens acompanyen.
Quanta intensitat de vida
que ara s'aquieta
en el recolliment
de tot allò viscut.
Ni les nits, ni les turbulències
poden destorbar la pau
de l'ànima que ara m'abraça.
El secret?
Acollir
Beneir
Agrair
Confiar
i estimar sempre.
Això és tot.
i el vent atia els records
de les hores belles,
de gestos amables,
de noms i rostres
que ens acompanyen.
Quanta intensitat de vida
que ara s'aquieta
en el recolliment
de tot allò viscut.
Ni les nits, ni les turbulències
poden destorbar la pau
de l'ànima que ara m'abraça.
El secret?
Acollir
Beneir
Agrair
Confiar
i estimar sempre.
Això és tot.
Hi ha llums falagueres
que enlluernen,
enceguen,
confonen,
distreuen...
D'altres de discretes
que il·luminen i
indiquen
l'horitzó a seguir.
Algunes pistes
per distingir-les:
Sovint és llarga i dura
la travessa per atansar-les
i hi ha amenaces virulentes
que les rodegen.
Però un cop les atrapes
una joia immensa
t'inunda l'ànima
i ja res pot destorbar-la.
que enlluernen,
enceguen,
confonen,
distreuen...
D'altres de discretes
que il·luminen i
indiquen
l'horitzó a seguir.
Algunes pistes
per distingir-les:
Sovint és llarga i dura
la travessa per atansar-les
i hi ha amenaces virulentes
que les rodegen.
Però un cop les atrapes
una joia immensa
t'inunda l'ànima
i ja res pot destorbar-la.
Son lleugers i suaus
els afectes que resten
amb el pas dels anys.
Però ben ancorats
en les profunditats
de l'ànima.
No pesen,
no constrenyen,
no dominen,
no et violenten.
Aquests els has deixat anar,
lentament, per sempre.
Queden els que
s’eleven i et gronxen
dòcilment en la solitud
i en la companyia.
Quanta pau que donen!
els afectes que resten
amb el pas dels anys.
Però ben ancorats
en les profunditats
de l'ànima.
No pesen,
no constrenyen,
no dominen,
no et violenten.
Aquests els has deixat anar,
lentament, per sempre.
Queden els que
s’eleven i et gronxen
dòcilment en la solitud
i en la companyia.
Quanta pau que donen!
I quan la vida et digui
que vol viure a la seva manera,
i no que tu la facis viure,
digues-li que sí, que et
deixes viure per ella,
pels camins que ella et porti.
És sàvia i el seu horitzó
un camí ample de pau
i llibertat, malgrat la travessa
sigui àrdua.
Viure és admirar-se
de l'inesperat
i confiar.
que vol viure a la seva manera,
i no que tu la facis viure,
digues-li que sí, que et
deixes viure per ella,
pels camins que ella et porti.
És sàvia i el seu horitzó
un camí ample de pau
i llibertat, malgrat la travessa
sigui àrdua.
Viure és admirar-se
de l'inesperat
i confiar.
A vegades dir
adéu és la millor manera de quedar-se.
Com un perfum que per tot ens penetra,
com un alè que per tot ens respira,
com una presència que en tot ens vetlla,
com un fidel record que ens mou
a encarnar-te,
com una enyorança que ens impulsa
a la retrobada.
No és mai absent
qui sap dir adéu
des de l'estima.
adéu és la millor manera de quedar-se.
Com un perfum que per tot ens penetra,
com un alè que per tot ens respira,
com una presència que en tot ens vetlla,
com un fidel record que ens mou
a encarnar-te,
com una enyorança que ens impulsa
a la retrobada.
No és mai absent
qui sap dir adéu
des de l'estima.
Estar disposat a perdre,
a perdre-ho tot,
per a guanyar el Tot.
Per a quedar-se únicament,
amb el fluir permanent de l'amor
que a res i ningú s'aferra
i en tot i tots es compromet a fons.
Fa patir l'amor...
quan ens demana deixar anar
tantes coses i persones...
però ens deixa l'ànima lleugera
i plena alhora de l'únic que compta:
el perfum de la tendresa que per tot et penetra.
a perdre-ho tot,
per a guanyar el Tot.
Per a quedar-se únicament,
amb el fluir permanent de l'amor
que a res i ningú s'aferra
i en tot i tots es compromet a fons.
Fa patir l'amor...
quan ens demana deixar anar
tantes coses i persones...
però ens deixa l'ànima lleugera
i plena alhora de l'únic que compta:
el perfum de la tendresa que per tot et penetra.
Ser en tu i abraçar el
dolor que et travessa.
Jo en tu i tu en mi,
des dels silencis
i distàncies necessàries.
Fidel presència que
cura, acompanya
i restaura.
Ser en tu i tu en mi,
sense nomenar cap mot,
tan sols gestos i fets que
teixeixen camins d’alliberament.
Saber-nos l'un en l'altre,
converteix les nostres ombres
en la llum del migdia.
dolor que et travessa.
Jo en tu i tu en mi,
des dels silencis
i distàncies necessàries.
Fidel presència que
cura, acompanya
i restaura.
Ser en tu i tu en mi,
sense nomenar cap mot,
tan sols gestos i fets que
teixeixen camins d’alliberament.
Saber-nos l'un en l'altre,
converteix les nostres ombres
en la llum del migdia.
Despertem,
no quan obrim els ulls
de matinada,
sino quan obrim
el cor i abandonem
la por a estimar.
El camí:
deixar-nos ferir
i confiar.
no quan obrim els ulls
de matinada,
sino quan obrim
el cor i abandonem
la por a estimar.
El camí:
deixar-nos ferir
i confiar.
Qui ets Tu, que m'estimes amb un Amor etern?
Tu que t'amagues...
Tu que tan sovint calles...
Tu que em respires...
Sé que ets realment en mi.
Però ara et cerco,
en el silenci de la meva intimitat,
fins que tot en mi s'aquieti
i te'm facis realment trobadís.
Fins que tot en mi es buidi
i et deixi espai a Tu per a Ser.
Tu que t'amagues...
Tu que tan sovint calles...
Ara em mires... i m'atreus amb bondat.
Qui soc jo?
Qui ets Tu?
Tu que t'amagues...
Tu que tan sovint calles...
Tu que em respires...
Sé que ets realment en mi.
Però ara et cerco,
en el silenci de la meva intimitat,
fins que tot en mi s'aquieti
i te'm facis realment trobadís.
Fins que tot en mi es buidi
i et deixi espai a Tu per a Ser.
Tu que t'amagues...
Tu que tan sovint calles...
Ara em mires... i m'atreus amb bondat.
Qui soc jo?
Qui ets Tu?
Alçar els ulls
i adonar-se que la vida
és un entramat de bellesa
diversa, creativa, fràgil i forta,
lluminosa i obscura,
tremendament complexa,
estimulant, reptadora...
I tu, mirant a terra
et sembla tot tan rutinari
gris, monòton, aclaparador...
I si visquéssim sempre
amb els ulls alçats?
i adonar-se que la vida
és un entramat de bellesa
diversa, creativa, fràgil i forta,
lluminosa i obscura,
tremendament complexa,
estimulant, reptadora...
I tu, mirant a terra
et sembla tot tan rutinari
gris, monòton, aclaparador...
I si visquéssim sempre
amb els ulls alçats?
Admirar-se,
quan tot convida al menyspreu
o a la indiferència.
Il·lusionar-se,
quan tot convida al desànim
o l'avorriment
Saber esperar
quan tot t'empeny
a la immediatesa
i la pressa
Atendre,
quan tot et porta
a la fugida o l'evasió.
I deixar-se il·luminar
per la tendresa encarnada
que és anunci i camí
d'una Esperança que mai defrauda.
quan tot convida al menyspreu
o a la indiferència.
Il·lusionar-se,
quan tot convida al desànim
o l'avorriment
Saber esperar
quan tot t'empeny
a la immediatesa
i la pressa
Atendre,
quan tot et porta
a la fugida o l'evasió.
I deixar-se il·luminar
per la tendresa encarnada
que és anunci i camí
d'una Esperança que mai defrauda.
Fer espai,
per deixar entrar
l'inesperat que
et sacseja i trasbalsa.
Aquietar-se i silenciar-se,
per escoltar la veu
que et parla al cor
d'allò que, potser tu,
no vols escoltar,
comprendre o acceptar.
Fer-te amiga de la por
a la incertesa i desconcert.
I juntes romandre endins,
endins...
Quin astorament!
quant silenci,
quanta llum,
quanta pau,
quant d'amor,
quanta vida
que en mi floreix,
sense saber com,
per a ser branca o aixopluc.
I dir Amén,
sempre Amén,
al més profund
del cor.
per deixar entrar
l'inesperat que
et sacseja i trasbalsa.
Aquietar-se i silenciar-se,
per escoltar la veu
que et parla al cor
d'allò que, potser tu,
no vols escoltar,
comprendre o acceptar.
Fer-te amiga de la por
a la incertesa i desconcert.
I juntes romandre endins,
endins...
Quin astorament!
quant silenci,
quanta llum,
quanta pau,
quant d'amor,
quanta vida
que en mi floreix,
sense saber com,
per a ser branca o aixopluc.
I dir Amén,
sempre Amén,
al més profund
del cor.
L'ésser humà és, fonamentalment, silenci. Som SILENCI. La nostra vida transcorre entre l'abisme sorollós de dos silencis fonamentals. El silenci del sí matern, origen i font de la nostra existència, i el silenci final en els braços de l'Eternitat. Origen i final ens embolcallen en el silenci amorós de la tendresa infînita de l’Etern.
La vida autèntica consisteix, senzillament, en tornar a casa. Tornar al que som. I som silenci habitat per l’Amor. I en canvi... quantes energies invertim passant-nos la vida omplint-nos de soroll!!!
La vida autèntica consisteix, senzillament, en tornar a casa. Tornar al que som. I som silenci habitat per l’Amor. I en canvi... quantes energies invertim passant-nos la vida omplint-nos de soroll!!!
Respirar la vida
i deixar-nos omplir
per la Llum que,
en el dies s'allarga.
I deixar que emergeixin
les preguntes que
restaven massa distretes.
Què em sustenta?
Què m'alimenta?
Estic on he d'estar?
i deixar-nos omplir
per la Llum que,
en el dies s'allarga.
I deixar que emergeixin
les preguntes que
restaven massa distretes.
Què em sustenta?
Què m'alimenta?
Estic on he d'estar?
Hi ha dracs que
ens amenacen arreu
i desitgen violentar-nos.
Però no és amb la lluita
de l'espasa com assolirem
la victòria, sinó amb el dolç
aroma i la fragilitat d'una rosa
capaç de desarmar i interpel·lar
tota violència.
ens amenacen arreu
i desitgen violentar-nos.
Però no és amb la lluita
de l'espasa com assolirem
la victòria, sinó amb el dolç
aroma i la fragilitat d'una rosa
capaç de desarmar i interpel·lar
tota violència.
Deixar anar, per a rebre.
Emmudir, per escoltar.
Aquietar-se, per atendre.
Mantenir-se, per no deixar-se
arrossegar.
I dir prou.
A l'espera que la novetat
de cada instant,
et sorprengui i t'alliberi
I confiar,
que és Ell qui a tu
et vetlla
en el silenci de la nit
i en la llum de cada albada.
Emmudir, per escoltar.
Aquietar-se, per atendre.
Mantenir-se, per no deixar-se
arrossegar.
I dir prou.
A l'espera que la novetat
de cada instant,
et sorprengui i t'alliberi
I confiar,
que és Ell qui a tu
et vetlla
en el silenci de la nit
i en la llum de cada albada.
La nit és clara
quan en el teu endins
la pau t'abraça
El camí:
confiança,
persistència,
tenacitat, buidament
quan en el teu endins
la pau t'abraça
El camí:
confiança,
persistència,
tenacitat, buidament
Ser camí,
per a que d'altres
facin l'avançada,
esporgant les herbes
que barren el pas.
Ser camí,
pels llocs menys transitats,
malgrat la soledat
i la incomprensió
t'acompanyin en la ruta.
Ser camí
en la quietud de l'escolta,
que et parla d'obrir espais
entre un passat i un futur
que no et pertany.
Ser camí i cedir el pas
a horitzons nous d'esperança.
Cedir el pas...
quin mar de pau i llibertat
per a que d'altres
facin l'avançada,
esporgant les herbes
que barren el pas.
Ser camí,
pels llocs menys transitats,
malgrat la soledat
i la incomprensió
t'acompanyin en la ruta.
Ser camí
en la quietud de l'escolta,
que et parla d'obrir espais
entre un passat i un futur
que no et pertany.
Ser camí i cedir el pas
a horitzons nous d'esperança.
Cedir el pas...
quin mar de pau i llibertat
La llum del dia avui està velada
per un tel de desencís i de tristesa.
Sovint no és clar ni dreturer
el camí que cal seguir en la vida.
I molt costeruts els inicis
i els finals de totes les sendes
per on transites.
Arribarà, de veres, algun dia,
la dolça pau de la bonança?
Ja és aquí, rere el tel de calitja,
en el cor d'aquells que a tu importes
i, silenciosament, et vetllen.
Quan tot cansament t'aclapara
la seva callada estima
es força per l'avançada.
La calitja marxarà
i la llum intensa t'obrirà el pas.
per un tel de desencís i de tristesa.
Sovint no és clar ni dreturer
el camí que cal seguir en la vida.
I molt costeruts els inicis
i els finals de totes les sendes
per on transites.
Arribarà, de veres, algun dia,
la dolça pau de la bonança?
Ja és aquí, rere el tel de calitja,
en el cor d'aquells que a tu importes
i, silenciosament, et vetllen.
Quan tot cansament t'aclapara
la seva callada estima
es força per l'avançada.
La calitja marxarà
i la llum intensa t'obrirà el pas.
No aferrar-se a res i a ningú
després d'haver-ho donat tot.
Deixar anar i dir adéu
amb plena llibertat.
Quina calma,
quina pau,
quin horitzó de novetat!
després d'haver-ho donat tot.
Deixar anar i dir adéu
amb plena llibertat.
Quina calma,
quina pau,
quin horitzó de novetat!
Tot és sobrer.
quan un Misteri et pensa cada dia.
I et vetlla en la foscor dels dies
i en la claror de la bonança,
no fos cas que una guspira
t'enlluernés la mirada.
Tot és sobrer.
quan la pau et respira
en l'ofec de l'ofensa
i el dolor de la injustícia.
Tot és sobrer.
menys la tenacitat del dia a dia.
la tendresa que em vessa l’ànima
i l’Amor que l'alimenta.
quan un Misteri et pensa cada dia.
I et vetlla en la foscor dels dies
i en la claror de la bonança,
no fos cas que una guspira
t'enlluernés la mirada.
Tot és sobrer.
quan la pau et respira
en l'ofec de l'ofensa
i el dolor de la injustícia.
Tot és sobrer.
menys la tenacitat del dia a dia.
la tendresa que em vessa l’ànima
i l’Amor que l'alimenta.
No deixar morir l'alegria
ni l'esperança
ni la confiança.
Abraçar, tan sols,
el cant de la merla
que impulsa la vida
el sol que la il·lumina
i la mà amiga
que et conforta
en les pors del dia,
I derrotar així la pena
quan es vol fer plena.
ni l'esperança
ni la confiança.
Abraçar, tan sols,
el cant de la merla
que impulsa la vida
el sol que la il·lumina
i la mà amiga
que et conforta
en les pors del dia,
I derrotar així la pena
quan es vol fer plena.
Que no s'aturi el vent
que impulsa l'avançada,
ni es fongui el far
que orienta l'horitzó
de la travessa.
Que cap injúria
destorbi la pau,
de la profunditat del mar
per on navegues.
Ni la impotència
davant la injustícia
et faci clavar l'àncora
Cala a fons les xarxes
de l'esperança
i confia en el Misteri silent
que et vetlla en els infortunis
que t'assalten.
Arribaràs a port
i no serà mai en va el teu viatge
si de l'amor n'has fet bandera
en el cor de la teva entrega.
Tu li dones a la meva riba
un mar immens
de calma i llibertat.
Tu li dones als meus límits
un mar infinit de possibilitats.
La meva riba té un mar
que m'acull i em gronxa
en aigües dolces de bondat.
Tu li dones a la meva riba
un mar obert de somnis
i esperances,
d’amenaces i aventures,
de batalles i aprenentatges.
I jo li dono al meu mar,
una riba on reposar,
un cor on estimar.
un mar immens
de calma i llibertat.
Tu li dones als meus límits
un mar infinit de possibilitats.
La meva riba té un mar
que m'acull i em gronxa
en aigües dolces de bondat.
Tu li dones a la meva riba
un mar obert de somnis
i esperances,
d’amenaces i aventures,
de batalles i aprenentatges.
I jo li dono al meu mar,
una riba on reposar,
un cor on estimar.
M'encisa la lentitud dels gestos
de les persones grans.
Aquesta dolça cadència
del pas encorbat sobre l’asfalt.
La suspensió de la mirada
quan eleven el seu rostre,
la delicada calma amb
la que tallen el pa a taula.
Si aquesta plenitud,
imposada pel pes dels anys,
fos mestratge per a una vida més sentida,
no tindria llavors aquesta el regust
i el perfum de la bellesa,
que tan sovint ens passa
desapercebuda?
de les persones grans.
Aquesta dolça cadència
del pas encorbat sobre l’asfalt.
La suspensió de la mirada
quan eleven el seu rostre,
la delicada calma amb
la que tallen el pa a taula.
Si aquesta plenitud,
imposada pel pes dels anys,
fos mestratge per a una vida més sentida,
no tindria llavors aquesta el regust
i el perfum de la bellesa,
que tan sovint ens passa
desapercebuda?
És bell donar-se i abandonar,
sense retenir res.
Tan sols la suau esperança d'un nou començament.
Tal volta com la llum del dia.
Abandonar tot neguit,
distracció, afecte,
pensament, soroll...
I abandonar-se a la nuesa
del res,
on tota suavitat i tendresa
desarma allò que et tempta.
Tal volta com la llum del dia.
sense retenir res.
Tan sols la suau esperança d'un nou començament.
Tal volta com la llum del dia.
Abandonar tot neguit,
distracció, afecte,
pensament, soroll...
I abandonar-se a la nuesa
del res,
on tota suavitat i tendresa
desarma allò que et tempta.
Tal volta com la llum del dia.
Que altiva i desafiant
és, a voltes, la natura
i la vida.
Se t'imposa amb un
domini aplastant
i et recorda la teva
miserable insignificància.
Que il·lusori pretendre
dominar-la.
Que superb voler
dissuadir-la.
Que arrogant
no escoltar-la.
Millor sucumbir
a la seva sàvia bellesa
o a la seva incomprensible
arbitrarietat.
I aprendre a estimar-la
fent-nos més humils
I dòcils a la confiança.
és, a voltes, la natura
i la vida.
Se t'imposa amb un
domini aplastant
i et recorda la teva
miserable insignificància.
Que il·lusori pretendre
dominar-la.
Que superb voler
dissuadir-la.
Que arrogant
no escoltar-la.
Millor sucumbir
a la seva sàvia bellesa
o a la seva incomprensible
arbitrarietat.
I aprendre a estimar-la
fent-nos més humils
I dòcils a la confiança.
Què ens queda del passat?
Memòria d'amors,
pols d'estels que són
nord i guia en l'avui.
Perfum de vides
entregades a tantes
causes invisibles.
I la resta? Un munt
de temps malbaratat
en coses fútils i banals.
Que aquesta plenitud
del passat, sigui l'eternitat
de l'ara i el demà.
I la resta?
Que no destorbi
ni distregui
del que vindrà.
Memòria d'amors,
pols d'estels que són
nord i guia en l'avui.
Perfum de vides
entregades a tantes
causes invisibles.
I la resta? Un munt
de temps malbaratat
en coses fútils i banals.
Que aquesta plenitud
del passat, sigui l'eternitat
de l'ara i el demà.
I la resta?
Que no destorbi
ni distregui
del que vindrà.
És bell donar-se i abandonar,
sense retenir res.
Tan sols la suau esperança
d'un nou començament.
Tal volta com la llum del dia.
Abandonar tot neguit,
distracció, afecte,
pensament, soroll...
I abandonar-se a la nuesa
del res,
on tota suavitat i tendresa
desarma allò que et tempta.
Tal volta com la llum del dia
sense retenir res.
Tan sols la suau esperança
d'un nou començament.
Tal volta com la llum del dia.
Abandonar tot neguit,
distracció, afecte,
pensament, soroll...
I abandonar-se a la nuesa
del res,
on tota suavitat i tendresa
desarma allò que et tempta.
Tal volta com la llum del dia
Tornar al principi de la sèrie...
