La radicalitat de l'ecologia cristiana

Per Eduard Ibáñez (*)

Els rècords de temperatura que patim aquests dies en bona part del món, a causa de l’escalfament global provocat per l’activitat humana, són una nova i dura advertència. No anem bé. Necessitem canviar urgentment el nostre mode de vida i això reclama una profunda conversió ecològica personal i comunitària. Però sobre quines bases? Al meu parer, podem trobar la clau en la proposta de l’ecologia cristiana.

L'ecologia cristiana

L’ecologia cristiana no és merament un sumar-se amb accent propi a la consciència ecològica contemporània. És a dir, el seu fonament no és solament la consciència de la destrucció ecològica i el corresponent desig de sobreviure com espècie humana o de preservar el benestar adquirit. Tampoc és una ecologia basada merament en el rebuig al model econòmic consumista i depredador. Ni tampoc no és solament l’admiració per la bellesa de la natura que porta al desig de preservar-la. En cert sentit, és també tot això. Però és alguna cosa més potent, que supera un esquema merament basat en les necessitats o els fluctuants sentiments humans.

Fa uns anys que el Papa Francesc ens regalava la seva carta encíclica Laudato si’ (LS, 2015). Aquest temps ens ha permès admirar la radicalitat, profunditat i exigència de la visió ecològica integral que planteja Francesc. “Radicalitat” no en el sentit de l’anomenat ecologisme radical (sovint parcial, unilateral i agressiu), sinó perquè va a les arrels i perquè contempla la realitat en la seva integritat, incloent la realitat humana en totes les seves dimensions. En realitat, aquesta visió no és altra que la mirada del món des de la fe de l’Església, una visió que Francesc ha aprofundit i formulat de manera genial com a proposta de vida.

Quina és, al meu parer, l’arrel de l’ecologia que sorgeix de la fe cristiana i que expressa Laudato si’? Es tracta d’una manera de veure el món que porta a una nova manera de viure. Es tracta del desafiament de contemplar i viure el món com a Creació d’un Déu trinitari, per tal de convertir-nos a fi de ser-ne dignes.

Creació d’un Déu trinitari

Contemplar i experimentar el món com a creació. És a dir, la consciència i el gaudi progressiu del fet que tot és do gratuït de Déu Creador com acte radical d’amor. La nostra existència, la totalitat de l’ésser i del temps, la bellesa i sobreabundància de la natura, la meravella de l’ésser humà, no són necessaris, no són ésser en sí, ni tampoc cega casualitat sense sentit comprensible. Tenen significat. Són el projecte d’algú. Apunten més enllà d’ells mateixos, cap a un principi causant absolut que els sosté a cada instant.

Com diu Francesc, “tot l'univers material és llenguatge de l'amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres... Tot és carícia de Déu” (LS 84). I aquest univers material és confiat pel Creador al nostre gaudi i a la nostra responsabilitat, la de tots i cadascú per igual, perquè en tinguem cura, el compartim solidàriament i l’elevem al mateix Creador perquè ell la porti a la plenitud.

Contemplar i experimentar el Creador com a Deu trinitari. És a dir, un Déu que no és, com sovint s’ha entès, un ésser incomprensible, llunyà, autista o solipsista, sinó un Déu viu. Un Déu implicat i actuant el món, al que estima infinita i incondicionalment. Un Déu que es comunica i es dona al món, que s’ha revelat plenament tal com és en una persona històrica, Jesús, assumint la condició humana, amb radical humilitat, i mostrant-se com una comunitat d’amor, tal com ha testimoniat el Nou Testament. (...) Això ens porta “a descobrir la clau de la nostra realització, perquè la persona humana més creix, més madura i més se santifica a mesura que entra en relació, quant surt d’ella mateixa per viure en comunió amb Déu, amb els altres, i amb totes les criatures”.

Conversió ecològica integral

Comprendre, experimentar i meditar tot això porta al desig de ser-ne dignes i d’aquí a una conversió ecològica integral, que és la resposta adient al do rebut: admirar, contemplar, tenir cura, protegir, compartir i estimar tota la realitat, respectant les seves lleis internes, i a cada una de les criatures. Totes tenen valor i sentit, en la seva fragilitat i dignitat, especialment els éssers humans, imatge i semblança de Déu i, entre ells, d’una manera particular els més febles i vulnerables, que ocupen un espai peculiar en la creació. Això ens crida a superar la lògica hegemònica del posseir, acumular i acaparar, de la llei del més fort, de l’obsessió per dominar tecnològicament la realitat, de multiplicar les possibilitats i el confort, de l’individualisme ansiós i depredador, sempre insatisfet...

La conversió ecològica suposa transformar progressivament la pròpia vida, per entrar en el goig inesgotable de la sobrietat, la simplicitat, l’agraïment, la humilitat i la contemplació, de la solidaritat i defensa dels pobres i vulnerables, de l’obertura als altres per construir junts un món just i fratern (LS 222-224). Això és pròpiament i radicalment ecologia.

De la religió consumista a la conversió ecològica

Avui és prou evident que una de les malalties socials més greus, més esteses i més contagioses és el consumisme. Parlo d’aquella tendència social, de la que és molt difícil escapar, consistent en consumir de forma massiva i creixent una quantitat cada cop més nombrosa, diversa i tecnificada de béns i serveis, produïts mitjançant l’acaparament i depredació constant de recursos naturals, convertida en un hàbit profundament arrelat en la vida de les persones i en element fonamental de mediació de les relacions personals i d’estructuració de la societat i de l’economia.

Aquest fenomen social s’alimenta d’un conjunt de creences, conscients i, sobretot, pre-conscients, que bé podríem qualificar de religió: el consum considerat com la capacitat socialment més valorada, com a indicador de l’estatus social, com a mecanisme de creació de riquesa i prosperitat i com a mitjà per obtenir remei a totes les necessitats i malestars personals. És a dir, com la via per la felicitat o la salvació individual i col·lectiva. Aquest credo té també els seus ministres (publicistes, influencers i marques que indiquen les modes i pautes de consum) i els seus temples (centres i carrers comercials, restaurants, estadis, platges, pistes d’esquí...), on els consumidors s’apleguen massivament per realitzar els rituals de compravenda, contractació i consum, especialment en determinats temps litúrgics (compres de Nadal, períodes de rebaixes, vacances d’estiu, Black Friday...).

No cal dir que aquesta religió, lluny de portar a la salvació, és més aviat una patologia que comporta danys greus. Primer en el mateix consumidor: tendència a la pèrdua de llibertat i danys a la seva salut física i mental, instal·lat en una lògica individualista i autorreferencial, permanentment distret i insatisfet, atrapat en l’espiral de la gestió i conservació de les seves adquisicions, i amenaçat per les patologies dels hàbits consumistes (obesitat, hipertensió, addicions...). Però també efectes socials molt negatius, en forma de multiplicació de les desigualtats i dels conflictes armats entre grups i països per apropiar-se dels recursos i matèries primeres, desplaçament forçat de poblacions, violació de drets humans, economia hiperfinancera i especulativa, generació de pobresa i exclusió. I finalment, una devastació mediambiental sense precedents en la història, destructora de la biodiversitat i que aboca a la humanitat a catàstrofes i crisis socials imprevisibles, que posen en perill la seva supervivència.

Cap un nou estil de vida personal i comunitari

Davant d’aquest fenomen, el gran repte de la humanitat és promoure urgentment l’abandonament de la religió consumista, per avançar cap a un nou estil de vida, personal i col·lectiu, radicalment diferent. Això inclou una forma de consum ben diferent: conscient, lliure, responsable i prudent, que redueixi dràsticament l’impacte ambiental i que opti sempre per les formes de producció sostenibles, solidàries i socialment responsables. Aquesta nova forma de consum, naturalment, ha de venir acompanyada de polítiques públiques fortes que introdueixin canvis importants en múltiples àmbits (producció, transport, urbanisme...).

Però és molt més. És una manera de viure que cerca l’establiment de relacions humanes basades en la cooperació, la solidaritat, la recerca del bé comú i l’ecologia integral, que és a la vegada ecologia econòmica, social i cultural. Una manera de viure reconnectada amb la terra, ancorada en la perspectiva comunitària, basada en el respecte profund de la vida, i en l’austeritat, la sobrietat, la simplicitat, la humilitat i la contemplació de la natura, com a actituds que porten a la pau i la plenitud humana.

Aquest canvi d’estil de vida és un repte gegantí, que exigeix una transformació (o gairebé “revolució”) cultural a gran escala, que només pot arribar a partir d’un canvi profund de mentalitat, un canvi en el cor (conversió ecològica). La conversió ecològica és una espiritualitat que sorgeix d’una nova mirada sobre la natura i sobre la vida (humana, animal i vegetal), experimentada com a do (enlloc de “recurs” o mer objecte), en el qual es reflecteix l’amor i la bellesa del seu Creador, do lliurat a la nostra administració responsable, per tal que el protegim i compartim equitativament en l’hora present i preservem a les generacions futures.

Alhora, per al cristià, el món no solament és creació i do de Déu, sinó una realitat que, pel misteri de l’Encarnació, ha estat assumida per Crist, qui “ara ressuscitat, habita en la intimitat de cada ésser, envoltant-lo amb el seu efecte i penentrant-lo amb la seva llum” (Laudato si’, 221) i destinada tota ella a ser transformada i salvada amb la nostra participació. Aquesta mirada cristològica sobre la realitat de la natura és la gran novetat de l’experiència cristiana, sobre la que hauríem de meditar més i deixar que arreli plenament en la nostra vida.

Font: Blog Eduard IBAÑEZ: A Apunts eticopolitics (extractes d'algunes de les seves entrades)

Veure també la secció: ECOLOGIA INTEGRAL