APRENDRE A VIURE ( 2 ª part )

QUÈ CAL APRENDRE PER A APRENDRE A VIURE?

Per veure 1ª part

Quatre ètiques per a aprendre a viure

Ara veurem els principals àmbits de l'experiència humana que defineixen els tipus d'aprenentatge ètic que ha d'assolir el desenvolupament personal i la ciutadania: aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a participar i aprendre a habitar el món.

Ens referim al treball formatiu que cada individu realitza sobre si mateix per a construir una manera de ser volguda i per a assolir el major grau possible d'autonomia i de responsabilitat. En el fet d'aprendre a ser hi ha una doble feina: fer-se tal com cadascú desitja i usar la pròpia manera de ser com una eina per a tractar les qüestions que planteja la vida.

Quan s'afebleixen les certeses sobre allò que és correcte i allò que no ho és, quan la pluralitat moral fa més difícil orientar la pròpia conducta, quan en molts àmbits s'imposa la superficialitat i l'aparença en detriment de la vida interior i el sentit del que es fa, es converteix en més necessari que mai construir una ètica personal que reforci la individualitat com a instrument de valoració i conducció. Aprendre a ser és construir una ètica de si mateix: una auto-ètica.

Amb l'aprendre a ser es vol bastir una ètica personal que inclogui, almenys, els següents aspectes: primer, la formació d'un pensament autònom i crític que permeti formar-se un criteri propi i ser capaç de determinar per si mateix el que s'ha de fer en les diferents situacions vitals: bastir l'autonomia i la responsabilitat; segon, desenvolupar la sensibilitat moral que predisposa a indignar-se davant d'aquelles situacions que considerem inacceptables; tercer, construir les capacitats que regulen la pròpia conducta que ens ajudaran a dirigir la conducta d'acord amb els propis criteris; quart, exercitar les capacitats d'autoobservació que incrementen la transparència i la coherència, així com potenciar el treball sobre si mateix a fi de bastir una manera de ser volguda i cinquè, incrementar la consciència de si mateix i l'harmonia amb el món mitjançant un treball d'interiorització afavorit per la contemplació artística, la meditació, la relaxació o per altres mediacions: desenvolupar la vida espiritual.

Aquest aprenentatge pretén limitar l'egocentrisme inevitable dels éssers humans i reforçar les tendències altruistes. Quan preval l'egocentrisme, les diferències amb els altres s'exageren i fàcilment deriven en hostilitat i exclusió. En canvi, si preval l'altruisme s'intensifica la identitat comuna, predisposant a l'ajuda mútua i generant sentiments d'afecte i fraternitat. Aprendre a conviure és bastir una ètica de l'alteritat, una ètica relacional preocupada per crear lligams entre les persones: una alter-ètica.

Tal com hem dit, aprendre a conviure implica establir vincles personals basats en l'obertura i la comprensió: procedir a una descoberta de l'altre que permeti tractar-lo humanament. És a dir, posar-se en el seu lloc i comprendre'l des de dintre. La capacitat d'experimentar en un mateix els sentiments dels altres tot distingint-los dels propis, i conèixer les raons i els valors aliens sense arribar a confondre-s'hi, és un dels nuclis bàsics de l'aprenentatge de la convivència.

Un nucli a partir del qual resulta possible desenvolupar relacions d'acollida, atenció i suport; facilitar el reconeixement de la persona i la cultura dels altres; incrementar l'acceptació, la tolerància i la comprensió, generar relacions d'amistat i afecte i, finalment, predisposar a substituir la rancúnia i la venjança pel perdó.

Per tal que sigui possible la plena participació cívica s'han d'assolir un seguit de condicions. En primer lloc, participar comporta ser lliure en un doble sentit: no estar sotmès a cap forma de dominació i ser capaç d'usar aquells recursos necessaris per a intervenir en la vida pública. En segon lloc, la participació no s'esgota en les votacions, sinó que s'expressa de manera plena en la deliberació, que busca conjuntament les millors opcions. En tercer lloc, la participació implica una democratització real del coneixement que ens ha de permetre formar-nos una opinió el més ben fonamentada possible sobre els temes que ens afecten. Finalment, en quart lloc, participar comporta certes virtuts: sense el compromís a favor dels interessos del conjunt de la societat no és possible participar correctament, però també calen altres virtuts, com, per exemple, la solidaritat, la responsabilitat, la tolerància o la professionalitat.

No podem tancar l'apartat sobre l'aprenentatge de la convivència sense esmentar dues qüestions que avui són fonamentals: la convivència multicultural i la convivència planetària. La primera qüestió demana un doble esforç: detectar valors comuns a les diferents cultures i afavorir la creació de noves formes de convivència.

En la mesura que s'han trencat els vincles dels humans amb la natura, es fa imprescindible recuperar-los de manera reflexiva i voluntària. Avui, aprendre a viure és també aprendre a refer la relació amb la natura per salvar-la i salvar-nos.

Quan la promesa de felicitat i de progrés sense fi que ens proposaven la ciència i la tècnica s'ha convertit en una amenaça per a la natura i per a nosaltres mateixos, quan la visió antropocèntrica i dominadora dels éssers humans ha sotmès la natura a una explotació despietada, quan no és exagerat anunciar el perill d'una successió de catàstrofes ecològiques per tot el planeta, es fa necessari per primera vegada pensar en una ètica de la responsabilitat que ajudi a reconstruir l'harmonia i l'equilibri amb el món natural. Aprendre a habitar el món és adoptar una ètica global i ecològica: una eco-ètica.

Una ètica de la responsabilitat implica aprendre que cal pensar en les conseqüències previsibles dels nostres actes amb relació a la natura a fi d'assegurar el futur. És una ètica preocupada pel futur, per les generacions que encara no han arribat, per les condicions de vida que els llegarem i per la mateixa natura.

Aprendre a habitar el món vol dir modificar molts hàbits de la vida quotidiana que cal transmetre: cal prendre consciència que tots formem part de la humanitat i que estem lligats a un destí comú; cal prendre consciència que la humanitat ha d'establir límits a la seva expansió material i buscar un progrés psíquic, moral i espiritual; cal prendre consciència que formem una unitat amb la natura i que estem lligats a la seva supervivència; cal prendre consciència que hem de controlar reflexivament el futur; per últim, cal prendre consciència que hem de responsabilitzar-nos dels nostres actes per assegurar la vida de les generacions futures. Aprendre a viure és tornar a aprendre una manera sostenible d'habitar el món.