Ens trobem davant del primer poema que ens presenta el llibre, sense títol. És com una mena de pròleg del que vindrà, una mena d´advertiment. Salvat, mitjançant un epigrama (composició poètica breu, satírica o moral, social o política ) de caire moral, ens avisa que el llibre parla de la "fiblada de l´amor". Gairebé actua com de divisa de cavaller, o més aviat, de lladre d´amor, figura tan estimada per Salvat, que es considera un mariner, un corsari o bandoler que roba els cors de les noies, en altres llibres seus, com La gesta dels estels. S´autodefineix com a causant de la fiblada de l´amor i relaciona la imatge amb tota la tradició clàssica, hereva de la cultura grecollatina, sobre Eros-Cupidell i l´acte d´enamorament sobtat, mitjançant una fletxa que llença als humans. Els botons de foc al cor són les ferides o efecte de les sagetes d´Eros, causants d´un dolor plaent, el foc amorós. I en el tema, homes i déus -com Cupidell- hi coincideixen: la fiblada causa un tatuatge etern.
La forma del poema és la terceta de versos hexasíl.labs, consonants els dos primers i lliure el darrer.

* Primera Secció: EL DESIG I EL CONVIT ( 5 poemes)
En aquesta secció , narrativa, ens explica el desig inicial d´estimar. Ens convida a la història. El primer poema de la secció , aquest que estem comentant, és una mena de collage, que presenta la transformació de l´estel -la grua-, en una donzella nua. Recordem que el mot grua significa ocell, estel de paper, i màquina, per tant, és polisèmic. Un noi que juga amb un estel des d´una barca, visualitza (com el mariner o pastor que veiés una verge) una noia nua, que renova en el poeta el desig d´estimar. L´estel esdevé noia, el nen esdevé jove que sospira per "amor senyor" . És un amor que provoca admiració i enveja, però vol poques paraules i ha de ser secret.
El "vianant" és el lector, invocat a acompanyar el poeta en la seva experiència. Domina el to exclamatiu i invocatiu en el poema, que té forma de cançó. El poeta-mariner deixa volar la seva grua que es converteix en una noia que desvetlla meravelles i ell, enamorat, se sent capaç de tornar a estimar.

MÈTRICA:
Heptasíl.labs aconsonantats, imparells masculins i parells femenins. Quartetes. 7a 7b 7a 7b-7c 7d 7c 7d-7e 7f 7e 7f-7g 7h 7g 7h-7i 7j 7i 7j-7k 7l 7k 7l-7m 7f 7m 7f-7 n 7o 7n 7o

1-2: Paral.lelisme repetitiu
4: donzella a cos sencer (nua)
5: espurneig: brillantor
6: pits nus (relacionat amb cos del v. 4)
7: si... (cançó de lírica popular)
7-8 : irisacions (mirall,perla,arena fina)
11: sestant: de primera hora de la tarda, de fer la sesta o migdiada, de sisena part?
sextant de navegació?
12: gavot: ocell blanc i negre.
13: flanc rosa i argent ; colors de la carn d´ella, junt amb la trena, torna al seu cos.
15: oronella: oreneta (un altre ocell) Metàfora.
16: AMIGA : trobadoresc, amant, amor.
17: Amiga a principis del vers: Anadiplosi .Respecte al vers anterior: turmell: torna al cos.
19: espitllera: finestra oberta al mur. Vela, espitllera, vacil.la es refereixen a l´estel i a ella.
21: El Vianant és a qui invoca en les darreres tres estrofes, com a anàfora, representant al lector.
24: els lectors senten un amor cap a ella, que provoca admiració i enveja.
26: sentida: dolor per una impressió forta, física o moral.
27-28: amor secret, de pocs mots. El darrer vers
d´aquesta estrofa és com una amenaça que ens llança el pirata-corsari-bandoler-mariner que li agrada tant de ser a Salvat. És l´aventura amorsa amb majúscules.
29: continua amb el silenci reverencial davant l´experiència amorosa, gairebé religiós.
30: oreig: vent suau que acosta l´estel a l´autor i al vianant.
31: l´amor senyor s´apodera de tothom. Amor senyor feudal, que s´ho guanya tot.
32: el mariner, el nen de la barca, l´autor, ja està desitjant l´amor que s´acosta, l´estel que ve. Comencem amb la història d'amor.

SECCIÓ i : El desig i el convit
MÈTRICA: Versos alexandrins 6+6, hexasíl.labs o decasíl.labs en cascada i fent sinèresis. 12 versos en grups de 3. Rimes assonants (si considerem la rima "a" com a o obertes o tancades indiferentment ) estranyes:
12 a - 6 a - 12 -6 - 12 a (sense sinalefes)-12 b-12 - 6 a -12 -12-a -6 a- 12 b
És una proclama de les intencions del poeta: deixar la ciutat, els jocs avantguardistes, i l´artifici, també l´experiència personal amarga, perquè l´amor vol sinceritat, ànima d´infant, malícia i llibertat.
Enamorar és "temptar", seduir i jugar. El coll i la boca d´ella són més temptadors que el voltàmetre, l´òmnibus i la stylo. Lirisme contra avantguarda!

1: La ciutat el distreu de l´amor, amb el seu estil de vida ràpid i fugaç.
2 Vers amb SALT DE FALLA. S´ha d´entendre la segona i tercera línia com un sol vers i comptar-ne les síl.labes juntes (hexasíl.lab). No hi ha signes de puntuació. ni la conjunció "i" entre barca i Port. Port està en majúscula.
3: Voltàmetre: mesura l´electricitat (imatge avantguardista: dur-lo a la butxaca). Ús arbitrari del guionet.
4: autòmnibus: mitjà de transport públic, de ciutat.
5: avió: metàfora del més bonic ocell.
6: apareix el motiu de deixar la ciutat: una noia nova, acabada d´arribar a la seva vida, que ja li ha guanyat el cor. Ell vol "temptar-la": agafa un paper actiu en la història. Certa cacofonia entre arriba i priva.
7-8 : la tempta amb mots poètics: li diré que la copa pertany al vi, igual que el braç d´ell al coll d´ella.
9: acte simbòlic: ara llença la estilogràfica i no la cull. Abandona la ciutat i una manera de ser i viure.
10: em faré el rostre pàl.lid (personatge dels indis dels westerns americans) jugant com un minyó o nen (relacionat amb el nen del poema 2, a la barca).
11: però és un nen maliciós: ja sap el que ha de saber de l´amor i continua el joc de temptar-la. A ressaltar l´espai en blanc davant de maliciós, que remarca aquest adjectiu.
12: li tira una "floreta" o piropo, dels clàssics: la boca d´ella el captiva i és com un pinyó
(comparació).
Entre guions van els mots textuals del possible diàleg florit amb ella.
Els verbs en 1a o 2a persona estan en futur (deixaré, temptaré, diré, veurà, faré, diré) quan es refereixen al seu amor incipient. Però els verbs en 1a persona referits a objectes de la ciutat estan en present ( distreu, porto, és, llenço, cullo ) i els verbs de l´acció que exerceix ella sobre ell estan en present ( arriba, prova, és, captiva )
Els objectes de ciutat que ha triat són els grans invents de principis de segle (voltàmetre per la recent nascuda electricitat, autòmnibus i avió per al transport humà), i l´stylo (símbol de la seva feina com a escriptor).
Hi ha referències més "naturals" : el vi, l´ocell, el pinyó. I algunes referències al cos d´ella o d´ell: el braç d´ell, el coll d´ella, els rostre d´ell, la boca d´ella.
També remarquem que deixa la barca i el port: símbols estimats de la seva poesia (ell és mariner, corsari, pirata) i del poema 1, que enceta la secció.
Polisíndeton als versos 3,5,6,8,9,10,11.

SECCIÓ I: El desig i el convit, poema 3 de la secció, 4t del llibre.
MÈTRICA: Decasíl.labs assonants, 8 versos en grups de dos.
10 A- 10 B - 10 A -10 B- 10 A- 10B- 10 A-10 B. La rima A , dels versos imparells, és masculina i assonant en -a tònica. La rima B , dels versos parells, és femenina i assonant en -o + neutra.
Parla de l'impacte de l´aparició d´ella, que provoca la mutació de la natura (fal.làcia dramàtica: els lilàs parlen a les roses de la bellesa d´ella)
El poeta ha redescobert la capacitat d´estimar, i ella causa impacte sobre tothom qui la veu.
L´alosa, símbol de l´amor, proclama el canvi experimentat.

1 : Anàfora de "perquè has vingut" al vers 1 i 7. S´adreça a ella directament amb el tu.
1: floralisme de tot el llibre de poemes: aquí surten els lilàs i les roses però al llarg dels poemes sortiran moltes més flors. I sembla com si als lilàs no els toqués de florir ara, però per altra banda hi ha roses, per tant som a la primavera?
2 Els lilàs parlen a les roses, contents però envejosos.
3: el que diuen els lilàs és que la noia guanya a les roses en esclat (competició de flors)
4: descripció d´ella: bella, pubilla (filla gran hereva), de rostre morè. Enumeració.
5 Hiperbaton: el seu pas enamora de tant que és jove.
6: Joc de paraules PAS-SAP i repetició del verb ENAMORA.Metàfora: qui no la sap és qui no la coneix. Ella causa amor instantani, només amb la visió de la seva bellesa.
7 : El poeta passa de la 3a persona a la 2a i es dirigeix a ella, adoptant un to íntim, de confessió sentimental: Perquè has vingut ara torno a estimar. Redescobreix la capacitat d´estimar.
8: "Diré el teu nom" és un acte simbòlic de fer-la seva. L´alosa, com els lilàs, farà conèixer a tothom que ella és el centre de la seva atenció, l´objecte del seu amor. L´alosa, com el rossinyol, són ocells poètics. L´alosa, a més, ja apareixia com a símbol als trobadors. (Quan veig la lauzeta....)
La majoria dels verbs estan en present o en pretèrit indefinit. Això apropa la història al lector, ens la fa viure com si fos ara.

SECCIÓ 1: EL DESIG I EL CONVIT , poema 4 de la secció i 5è del llibre
MÈTRICA: Decasíl.labs cesurats, en cascada i assonants.
10 A- 10 B- 10A- 10 B- 10 A. Els imparells són masculins en -a
Els parells són femenins en -e a.
Focalització de la seva mirada i dels ulls als llavis, enunciació d´una declaració d´amor. Per la mirada , ell i ella són fets presoners. És l´art de la seducció amorosa, per part d´ell, i del coqueteig per part d´ella (li posa una flor al trau)
El poema comença amb una conj. copulativa en minúscula i es tanca amb dos punts i això indica que pertany a un continu narratiu i suposa que és un fragment d´un discurs el.líptic, més ampli.

1: joc de mots amb la repetició del seu i el meu esguard
2. joc de mots amb la repetició de presoner-presonera. Presoners per la mirada, com els trobadors medievals. Declaració de situació (sóc) i de voluntat (la vull com jo).
3: de les poques indicacions temporals del llibre, que és molt atemporal.
4: vers onomatopeic o d´al.literació del so "xeix": així, baix, baixet. Representa el xiuxiueig de parlar fluixet a l´orella. Tema del secret trobadoresc. El seu amor no es pot fer públic i no sabem per què.
5: passem dels ulls a l´orella, i a la boca (vol un bes) situada "sota els teus uls". Apareix el tu poètic després del "ELLA" dels versos anteriors. La frase és un convit a la unió de les dues boques. El verb "plau" denota "senyoriu" i cortesia. Bes o besada són els noms cultes del petó. Tota la frase és com una declaració d´intencions: no en tinc prou amb la flor al trau, vull un petó.

SECCIÓ 1: EL DESIG I EL CONVIT
poema 5 de la secció i 6è del llibre
To presentatiu, acciò en present, en el procés d´aparició i encontre s´ha fet un nou pas: la declaració.

MÈTRICA:Quartets de decasíl.labs italians (4+ 6) assonants.
10A-10B-10A-10B // 10A-10B-10A-10B // 10A-10C-10A-10C
Les rimes A són femenines en -ea
Les rimes B , masculines en -i i en -e

Motius principals: l'olor d´ella, a través de la imatge "brot de menta a la boca", i el tema de la penyora o garantia d´amor. Penyora que esdevindrà, a la secció X, ofrena d´amor.
Ella encara és esquerpa a la seducció, però rep la imatge magnífica de "vela nova que torba el garbí".
Ús del temps condicional a la darrera estrofa, que dóna un matís hipotètic, d´irrealitat en la història de seducció.
Verbs en present des del vers 1 al 7. Verbs en condicional des del vers 8 al 10. Verbs en futur al 12.
El brot de menta apareix repetit tres cops, un en cada quartet. L´ordre de "fes-me´n penyora" apareix al 3r vers i al penúltim.

1: "Amo l´aroma" és un joc de paraules gairebé invers AMO l´arOMA i una metàfora del seu somrís o de l´olor que fa ella.
3: La penyora d´amor prové del Renaixement i és una garantia del que senten. A la secció X hi ha l´ofrena d´amor: quan la penyora es fa realitat. La minyona esquerpa és com un personatge de rondalla i demostra que ella encara no es "deixa" entabanar per ell. Atenció a l´espai en blanc, que emfasitza l´actitud de la noia cap a ell, amb un vocatiu davant :"tu"
4: comparació magnífica, ella és com una vela de barca nova que torba el garbí, un vent del sud-oest que el representa a ell. Ambigüitat de la frase: ell la torba a ella o ella a ell?
5: Les xicres són les petites tasses blanques que duen els fils del telègraf
6: guarden el camí del viatger en ruta. Fa.làcia futurista
7-8: cap de les xicres pledeja ( fa plets judicials, lluita) per ella, sinó que ho farien per ell, si el veiessin sofrir.
9-10: el subjecte de vindria continua sent el brot de menta. Ell el posaria al mossec, a punt de ser mossegat per les dents (metàfora del bes d´ella).
12: per pagar el seu brot de menta, ell es donarà sencer a ella.
Continua la insistència en demanar el seu eptó, que ja prové dels poemes 3 i 5 d´aquesta secció. Durant el procés, ell ja ha fet la declaració i ara repeteix i amplia els símbols anteriors, a través dels elements naturals que ja havien sortit (abans eren pinyons, vi, lilàs, roses, flor i ara el brot de menta). Continua parlant de somrís, boca teva, dents.
----------------------------------------------------------------
En resum, aquesta secció té dos nivells d´enunciació:
-declaratiu, imperatiu, intimista, present, el jo poètic expressa el seu amor i desig. Real.
-el subjecte és un ésser personificat en el jo, que exposa la situació del procés o un episodi de la història, tancat en un lloc escenogràfic imprecís,s´expressa en condicional, con si digués "tot això fóra possible si..." o bé "això és el que em plauria, si...."

SECCIÓ II: El caligrama, 1
Cal.ligrama:tècnica avantguardista, futurista,. Aquí també tenim el recurs formal de la disposició de versos en cascada, els espais en blanc entre mots, l'ús arbitrari dels signes de puntuació i de la tipografia, l'el.lipsi sintàctica, i el collage semàntic.
L´amor rep una simbolització religiosa. La disposició icònica és una estampa d´ella (podria ser una rosa?)
Hi ha una pregària a dues veus: la del jo líric, que la invoca com a pulcra (verge), li fa vots de fidelitat i, al quartet octosil.làbic monorim, de rima consonant en -ant, masculina, i als sintagmes "gotes" de sang", "espines de lliga-amant", simbolitza el desflorament sexual a través de la rosa que es desfulla.
L´altra veu és la d´ella, que demana "feriu ma carn" : expressa el seu desig de la unió sexual.
La metàfora de la rosa com a amor= dolor+ plaer, amb el camp semàntic de "gotes de sang, espines, feriu ma carn", s´ajunta al color vermell de la impressió de les lletres d´aquest poema.
Tema: sacralització de l´amor i tractament litúrgic, amant com a sacerdot, història d´amor com a procés d´iniciació, acte d´amar com acte de culte sagrat i l´enamorada com a novícia, verge, "sagrari de carn".
Una jaculatòria és una oració breu i fervent, d´una sola frase o exclamació.
En el quartet central ha desaparegut ja la minyona esquerpa : Rosa (tu), "la rosa et sóc pregant" (t´estic pregant la teva rosa= sexe femení), "el pètal que mor tremolant" (la virginitat o una peça de la seva roba que cau a terra), "el bes donant sempre cremant, i un altre pètal esperant "-per caure- (una altra peça de roba que cau). Està ple de verbs en gerundi.Les gotes de sang estan en vertical perquè fan veure que cauen.

"Oh tota pulcra" ho diu el jo poètic, de l´autor, venerant la seva virginitat impoluta.
També el jo fa un vot de fidelitat : "et duré sempre al pit " (com a record, al cor, com a rosa, al trau) i et somniaré a la nit (rimes en -it).
Ella diu "Feriu ma carn", tractant-lo de vostè, però expressant el seu desig d´unió sexual. La paraula lliga-amant està inventada pel poeta, com altres de semblants (lligacama, lligabosc). L´estampeta és d´or, dóna més relació amb la religió, al poema.

SECCIÓ III: Les imatges, 1

Imatge: recurs retòric que tant és representació mental d´una sensació o una vivència, com la metàfora d´un sentit afegit, anafòric, intuïtiu, simbòlic. Les seccions anomenades Imatges, en aquest llibre, solen tenir metàfores i comparacions.
En aquest cas, la metàfora és que la boca de la noia és com la neu rosa.

MÈTRICA
Quartet de decasíl.labs aconsonantats, rima 10A- 10B- 10A- 10B, amb repetició de mots sol i -ella. Masculins els parells i femenins els imparells.

Condensa, amb una certa atmosfera o escenari, l´estadi del procés de seducció amorosa. S´inicia en una espècie de "in media res", que indica el lligam amb el discurs el.líptic més ampli.
Sota el símbol del bes resumeix la trobada afectiva dels dos amants. I la boca, que és el nexe d´unió. En altres poemes, el bes és el símbol de l´acte sexual: la trobada i fusió dels cossos.
La natura personificada, en un marc panteístic, explica la boca d´ella i la unió sexual: la neu (blancor de dents), la rosella (genives) els grans de blat o el sol (la fecundació).
Nou tractament de l´amada:Ella, en majúscula a partir d´ara, (com el Tu), com si la noia representés la DONA, i pel context, la MARE TERRA. Aquest nou tractament de l´amada és un indicador del salt categoritzador, el distanciament de l´anècdota d´una simple aventura sense importància per passar a explicar l´amor en general, cap a la dona amb majúscules.
Certes al.lusions a la deessa Ceres , o la mare terra,

1: comença amb la conjunció copulativa "i" en minúscula, com si el poema en vingués d´un altre, més ampli (que no deixa de ser el llibre sencer).
4: comparació entre la boca d´ella (genives roses) amb la neu rosa quan surt el sol.

*****************************************************************************
Aquí acaba la primera part del llibre (seccions I-II-III) que ens han parlat del desig inicial d´estimar, per part d´ell: ens ha presentat la noia-estel , per qui deixarà la ciutat i els símbols avantguardistes, per parlar-nos de flors i del cos femení, fent envejar-la als lilàs i dir el seu nom a l´alosa, desitjant el seu primer petó i dient-li-ho baix baixet a l´orella, demanant-li el brot de menta com a penyora d´amor, prometent-li fidelitat quan ella mostra el primer desig sexual (a través d´una jaculatòria religiosa) i cantant a la neu rosa de les seves genives després del primer petó (que podem donar ja com a fet, degut al canvi d´ella, primer "minyona esquerpa" i ara "pregant que la fereixi en la carn").
El poeta, sempre actiu, es mostra com a savi en temes amorosos, i ella com a novícia verge i sense experiència, passiva. La relació mestre-aprenenta ja s´ha establert, inconscientment, encara que Salvat Papasseit no se´ns hagi proclamat com a tal.
A partir d´ara, comença el procés de seducció sexual (seccions IV-V-VI-VII-VIII-IX-X-XI-XII- XIII-XIV-XV) fins a donar per acabada la seva relació amorosa i eròtica.

SECCIÓ IV : El delerós mester i la florida, primer poema i 9è del recull: "Ser mestre d´amor".

El poeta-amant és mestre d´amor, i fa de Pigmalió amb la seva aprenenta. Comença el procés de seducció o aprenentatge d´ella, que els durà a la realització carnal de l´amor. La secció usa el mot arcaic "mester" (recordem el Mester de Juglaría i el Mester de Clerecía de la literatura castellana medieval) perquè ell és mestre d´amor d´ofici i ella una alumna aplicada. Ell li ensenya tot el seu repertori de coneixements amatoris.

Tema : "Del guany ja es pot viure" . Ve a dir que l´amor és la seva font d´inspiració i de creativitat.
Hi ha dues persones verbals i tres perspectives:
-la primera del sing. per dir l´experiència;
-la tercera del sing per parlar d´Ella;
-i la tercera del sing. per al discurs moral (qui és mestre d´amor, ser mestre d´amor...) tal com correspon al mestre.

MÈTRICA
Ben ritmat: pentasíl.labs assonantats,encadenats.
5a 5b 5a 5b // 5a 5b 5a 5b 5a 5b // 5a 5b
La rima a és masculina en -o tancada
La rima b és femenina en -i + neutra

2: Ell pagaria per ser mestre, de tant que li agrada l´ofici i perquè té les qualitats necessàries per ser-ho.

6: Notem Ella amb majúscules. Afinar-se aquí vol dir fer-se més bella.
7-8: el cor d´ella aprèn ràpidament i no li cal guia (ell)
9-10: amb un sol petó s´ha après la lliçó: continua amb la rapidesa d´aprenentatge, tot i ser verge.
11-12: Els dos darrers versos són la lliçó que li dóna a ell l´experiència : l´amor és font d´inspiració i creativitat per a un poeta.

SECCIÓ IV: el delerós mester i la florida. Segon poema de la secció i 10è del llibre: "Sota el meu llavi el seu"

MÈTRICA
Alexandrins, enneasíl.labs i un decasíl.lab, tots assonants
12A 12- 9A 9B 10A 12B
Rima A: femenina en a i neutra
Riba B masculina en a

Explicitació del delit i de l´ambigüitat de la florida.
No hi ha ni un sol verb, però se sobreentèn el present (simultani, imita virtualment l´acte de la besada i el despullament amb la mirada). La cataracta de noms i adjectius es torna una mena de melodia dolça, i representa l´acció sense anomenar-la.
La mirada d´ell la va despullant des de la boca, passant pels cabells, a l´espatlla , tornant a la mirada i als llavis i acabant en la fixació del pit i l´olor que fa.
Disposició en cascada o en salt de falla, dels mots, que representen una cascada de petons. Sensualitat i erotisme de les imatges i eliminació dels prejudicis morals: el pecat és dolcíssim.
To intensiu dels adverbis i adjectius quantitatius, sentit duratiu dels gerundis i repetitiu, repetició dels sintagmes i força en les comparacions: "com el foc i la brasa" "com el pecat més dolç" , exclamació final i la referència a la magnòlia i al seu poder olorós.

1: "Sota el meu llavi el seu": petons reals. Comparació( "com el foc i la brasa"), clàssica de la literatura amorosa.
2: "La seda dels seus rulls (rínxols)" també és una metàfora clàssica. Comparació mig sacrílega (relacionada amb la iniciació del sacerdot i la novícia de la Jaculatòria d´abans, a "com el pecat més dolç"
3: erotisme de l´espatlla, amb dos sintagmes adjectivals semblants, que tenen un matís intensificador: ben nua, ben blanca.
El guió del davant dóna interès al vers.
4: Adjectius pertorbadors de la mirada: una ombra corba i incitant. Aquest darrer mot, un gerundi convertit en adjectiu, dóna un sentit durador a la pertorbació que ella exerceix sobre ell
5: cascada de petons, amb la repetició del SN "un altre", que amb l´adverbi "encara" dóna un matís duratiu a l´acte de besar-la.
6: nou guió per a una frase exclamativa, que torna a relacionar-la a ella amb una flor (ara és la magnòlia, que té un perfum intens i embriagador), i acaba parlant del pit (nova mostra d´erotisme) que fa aquella olor. La magnòlia es relaciona amb la "florida d´ella" del títol de la secció. El gerundi "odorant" del final, també convertit en adjectiu, dóna sentit duratiu a l´olor.
No hi ha res amoral en el fet, però és més sensual que mai.

SECCIÓ V. Les Imatges, 2.

Poema 11è del llibre: "Si, per tenir-te"

Mètrica:
Decasíl.labs (4+ 6) consonants 10 A 10A

Mena de haikú, que fa de contrapunt sintètic al discurs general, i és presentat amb un gran parèntesi.

El signe del parèntesi té valor explicatiu, d´exemple, incís o reflexió.
Aquí el poeta reflexiona sobre els perills: i si no ho faig bé ? I si no li agrada? La por que la rosa es torni ortiga. És un delicat parèntesi sobre els efectes negatius de la hipotètica possessió, que encara no ha tingut lloc.

Verbs en condicional (si la feria) i imperfet (era), que no semblen formar part de la mateixa oració complexa. Podria ser que l´oració de l´imperfet, amb un guió al davant, es referís a una experiència ja viscuda. També pot ser que sigui un imperfet com els de la poesia popular, que equivalen a condicional: "seria l´ortiga que alena cremor".

Ús arbitrari dels signes de puntuació, com passava abans amb els guionets o començar un poema en minúscula i acabar-lo sense punt.

1 :Si condicional, per tenir-la (objectiu d´ell), la fereix al cor (li fa mal) expressat en condicional. La imatge es relaciona amb els botons de foc al cor del primer poema del llibre.
2 (seria) l´ortiga (planta que pica) que alena (respira, fa sortir l´alè), cremor (sensació desagradable). Noves imatges de la natura vegetal.

SECCIÓ VI Collita de pètals.

Poema 12è del llibre: "Mentre la roba s´eixamora"

Mètrica
Decasíl.labs clàssica (4+6), lliures els imparells i assonants els parells:10- 10A 10- 10A 10- 10A

Recrea l´escenari de l´amor, el locus amoenus amb el no-temps edènic : tarda de sesta, roba al vent, pomera. Apareix la poma, símbol de la temptació d´Adam.

Imperatiu pel present de la trobada (vine), imperfet que recorda l´amor que s´han dit (dèiem) i condicional pel desig que aquest amor sigui etern .

En l´últim vers, una exclamació que dóna sentit de simultaneïtat entre el que s´escriu i el que que es fa: el poeta juganer, usant un imperfet amb valor de futur, anticipa que del joc de dir, és fàcil que es passi al joc de fer.

Aquest poema representa la collita dels primers fruits del seu ensenyament.

1: Eixamora vol dir "s´eixuga". Hi ha un joc de mots subjacent entre "eixamora" i "enamora", dos mots que s´assemblen molt.
2. Al.literació de la "s": reposa dins la sesta al sol. Soroll de silenci i quietud.
3-4: al.literació de la "m": manyaga, pomera, menjarem pomes direm amor... So dels murmuris dels amants baixet, a l´orella. La minyona esquerpa d´un poema anterior, s´ha tornat "manyaga" com el gat. "Dir-se l´amor" és una frase feta que equival a parlar d´ella, confessar sentiments, etc.
5: Mateixa frase amb dos verbs en temps diferents: dèiem (ahir), diríem (condicional que evoca a l´eternitat: demà, sempre, però que deixa entreveure un sentit de possible no realització en el futur : el poeta s´ho planteja ja com una aventura?).
6: Aquesta exclamació conté un imperfet que té valor de futur: "Ai, que et quedarà el senyal i tot". Parla del senyal físic dels petons i l´amor (les marques a la pell, la pèrdua de la virginitat) però també del senyal moral (el primer amor per a ella, un amor inoblidable). De "dir l´amor" a "fer l´amor" queda poc temps.

SECCIÓ VII L´inici.Poema 13 "Seré a ta cambra, amiga"

Des d´aquest poema fins a la secció XVII, passem dels escenaris oberts i naturals d´abans als tancats, íntims, de la cambra.

Ella és l´Amiga i es comença la conquesta definitiva.

Escenificació quasi dramàtica: ell es desdoblarà i transformarà en Cupidell, "entremaliat i destre", s´escolarà secretament a la cambra d´ella, temorosa encara, i sense deixar-la cridar, la prendrà.

El jo és un bon transformista: era sacerdot, creient, mestre d´una verge i ara és el nen maliciós, amb buirac i fletxes.

To intimista i confidencial. Visita a la cambra d´ella amb l´ajut de Cupidell.Aquest poema ens remet a "la cambreta" del poema 19 "Ulls clucs l´amor".

MÈTRICA
Versos de 13 síl.labes, monorrims, consonants

VERSOS
1: promesa de futur proper "seré" i seguretat d´aconseguir-ho. "Amiga" ens remet als trobadors i tot el vers al tòpic del secretisme amorós.
2: Cupidell és l´agent de l´encotre amorós, una mena d´alter ego de l´autor. Continuen els verbs en futur proper : m´obrirà i tancarà.

3. "Entremaliat i destre" són adjectius per a Cupidell i per a l´autor mateix. Ell està en majúscula igual que el Tu del vers següent (i el Ella dels poemes anteriors) perquè són els protagonistes de l´afer. Continua el verb en futur proper: "prendrà".
4. "Temerosa" està en antítesi amb els adjectius anteriors, "entremaliat i destre".

 

SECCIÓ VIII Les Imatges, 3. Poema 14 : "Mocador d´olor"

Com les altres Imatges, aquestes tanquen o sintetitzen el procés del joc dels preparatius amorosos, galanteries, carícies verbals sota la pomera, del flirteig a la cambra... dels poemes anteriors. Acabem amb una penyora d´amor que és el mocador.

MÈTRICA
Pentasíl.labs, amb estrutura de cançó popular i simetria de mots en posició de rima: olor-sina-cor /enyor-fina-amor / olor-tarongina-cor. (repetició d´olor i de cor)
Rima consonant que alterna masculins i femenins
5a 5b 5a 5a 5b 5a 5a 5b 5a

El nucli simbòlic és el mocador: penyora galant, com en els amors renaixentistes. Salvat personifica el mocador, que transmet la seva fragància i entén els seus sentiments sap de la seva pell fina i , en una metonímia, sap de la seva tremolor i el batec del cor (emocions).

1-2-3: Mocador d´olor és una expressió per designar els mocadors perfumats que tant homes com dones solien dur -o encara ho fan- : ells a la butxaca de la jaqueta i elles a la màniga, a l´escot, etc. Sembla que aquest estigui situat a l´escot, per la proximitat amb la "sina" d´ella i al seu cor.

4-5-6: el mocador es personifica amb el verb "et sap l´enyor" i "et sap la pell fina" També amb el verb "tremola d´amor" (és el mocador que tremola, però , per extensió, també la seva sina i el seu cor).
7-8-9: Apareix una altra flor, la "tarongina", flor del taronger, que enllaça amb les flors que han sortit fins ara (roses, lilàs, magnòlies, etc.). Al mocador "li bat el cor" com a ella.
Tot el poema amplia l´expressió del poema anterior , que ella estigui "temerosa", nerviosa, davant la proximitat de l´encontre i continua dotant a la història d´un ambient sensual .

SECCIÓ IX Contentament.Poema 15: "Quin tebi pler"

MÈTRICA

Decasíl.labs (al darrer vers, sinèresi a "espieta"), cesurats 4+6 assonants, amb l´estructura:10A 10B 10A 10B 10A 10B , rima encadenada, masculina als imparells i femenina als parells.

Sembla una continuació de "Seré a ta cambra amiga" i el tema d´estimar d´amagat i en secret. Plaer de l´amor furtiu.

Introdueix però un element nou: l´espieta, lausengier o gilós de la cançó trobadoresca.

Reapareix el tema de les pors, amor ideal i inabastable, amor prohibit, es reforça l´eix semàntic del secretisme i el ritual d´iniciació dels poemes anteriors.

VERSOS

1: el "tebi pler" es refereix al plaer dolç que l´envaeix en aquest amor secret i també ens remet al tacte de la pell humana, que és tebi.
2: paral.leilisme sintàctic: qui ens veu/ quan ens veu
3: el guionet remarca la separació entre apariències i realitat, i a sobre seguit d´un "però":

ningú sap res i nosaltres ja ens toquem. Donar-se "l´abraç" també té un matís de generositat i acceleració de la relació (fins ara només parlàvem de petons).
4: l´aparició de la "follia" com a resultat de l´abraç, sembla una metàfora del desig sexual però també d´un amor fora mida. La repetició de l´abraç intensifica aquesta imatge.
5: Torna a remetre´ns a la cambra del poema 13 (Seré a ta cambra, amiga) i del 19 (Ulls clucs l´amor). La imatge del ritual d´iniciació sexual que està pròxim a fer-se realitat, en la cambra d´ella, lluny de mirades indiscretes, es va repetint. A més, també es podria prendre com a metàfora de l´òrgan sexual femení (clos, tancat, espai buit...).
6: La pregunta és retòrica: com que no ho sap ningú, ningú els pot vigilar. ni impedir el que estan preparant.

SECCIÓ X La penyora en ofrena. Poema 16 i 1r de la secció: "Tirania de l´amor"

MÈTRICA:Heptasíl.labs en quartets assonantats encadenats.
7a 7b 7a 7b 7c 7b 7c 7b

Simula un diàleg. Parla de la gelosia i la tirania de l´amor. Ella sent enveja de la seva il.lusió i ell de la seva bellesa.

Ella fa goig com l´englantina del camí perquè ell la llueixi i ell és ple d´il.lusió perquè ella la vol compartir.

Per primera vegada expressa l´ENAMORAMENT en aquesta història: tirania del déu de l´amor i defalliment de la seva enamorada.

2: al.literació de la d i la xeix
3-4. Un altre Tu amb majúscules que enllaça amb els Tu i Ella anteriors. Continua el so xeix.Ús popular de l´imperfet: "deixaves" per deixessis, "sóc" per seria.
5: una nova flor per a la història, que enllaça també amb els premis que es donaven en els Jocs Florals (englantina, viola i flor natural, que són totes, flors d´orfebreria).
6: Nou so xeix.
7-8: ell està il.lusionat i li sembla que ella també ho estarà quan la "prengui" (consumeixi l´acte sexual). Con si ella envegés la il.lusió d´ell , i ell la bellesa d´ella.

SECCIÓ X: "La penyora en ofrena" . Poema 17 del llibre i 2n de la secció:"És fadrineta i com un sol"

MÈTRICA

Octosíl.labs consonants encadenats.8a 8b 8a 8b 8c 8b 8c 8b 8- 8b

Cançó eròtica.S´han declarat l´amor i ara és tot confiança, donació i joc: "si ara els volia ara els prenia....li robaria".

Frases, flors, gemmes, "fadrineta" "com un sol", són expressions de la cançó tradicional, un coixí afectuós a l´actitud impetuosa d´ell.

Ella té a les celles el rastre de la realitat (mort i dol), però a les pestanyes té el remei i també es deleix: defallia, un robí als pits, aixarrancada sobre ell, com una rosa que s´obre, en una imatge sexual admirable.

Mirada en picat des dels ulls, al pit i al sexe, sense consideracions morals o retòriques, per anar a parar al delit o la passió eròtica. El rastre de mort i dolor, realistes com la passió, no són obstacle perquè el joc avanci fins a fer-la seure sobre els genolls d´ell.

1: fadrineta vol dir jove soltera. La comparació "com un sol" és molt clàssica, i té un punt infantil picardiós.
2: El verb "defallia entre els seus braços" vol dir que ella també es deleix.
3-4: "mort i dol" vol dir que les celles d´ella són negres però té connotacions negatives (de mort però també de bruixa, de males arts i encanteris), que se solucionen amb el vers següent:les pestanyes tenen la " metgia" o remei per a la mort i el dol.
5: la gemma preciosa que apareix aquí (el robí) es refereix al mugró o a l´aurèola del voltant, vermellosos.
6: ell torna a ser el lladre d´amor de llibres anteriors i algun poema d´aquest (com el 25) perquè sent l´afany de robar-li els dos robins.
7: referències a la seva virginitat, que en l´època i altres dones, "es guardava per al matrimoni".

8: els dos pronoms febles ("els") fan referència als dos robins anteriors. També la imatge ens fa saber el poder absolut que ell manté sobre la marxa de la relació: està en les seves mans tocar-li els pits o no, però no ho fa.
9-10: El poema es clou amb una imatge sensual i eròtica molt carregada ja de significat: si la fa seure sobre les seves cames, "era una rosa que s´obria": la rosa, a tot el poema, és una metàfora de l´òrgan sexual femení, i "obrir-se", dóna el significat de preparar-se per a l´acte, a través de l´excitació sexual.

SECCIÓ XI Les Imatges, 4 .Poema 18: "Perquè és alta i esvelta" "

MÈTRICA

Hexasíl.labs assonantats els parells, com un romancet.
6- 6a 6- 6a 6- 6a 6- 6a

Metàfora de l´oferiment i lliurament dels cossos. Connecta amb els dos darrers versos del poema anterior.

Com l´espectacle de la florida, ella és plena d´imatges delicades i elegants, el cabell com "el fruit del raïm", el to afectuós (diminutiu), celebra la seva anatomia (és alta i esvelta) i es seu tarannà (se sap estremir). El melic, simbòlicament, és el centre de la creació i el cordó umbilical que lliga les vides, la mare i el fill, imatge de fecundació (com el raïm i com el blat de les Imatges). Estremiment del cos en el joc eròtic.

1: alta i esvelta són altres característiques d´aquesta dona misteriorsa de la qual Salvat ens descriu ben poc (celles negres, abans i poca cosa més: blanca, bruna i fina al poema 23)
2: continua tremolosa com en els poemes anteriors, per tant demostra la resposta eròtica de la noia al seu mestre.
3-4-: els seus cabells pengen com el raïm, per tant entenem que té una cabellera llarga a través d´aquesta comparació tant mediterrània. Sembla rinxolada.
5-6-: nova referència a les seves sines, que ja han aparegut als poemes 14 i 17. Els gotims serien els rínxols que s´amaguen escot avall, en una metàfora bellíssima. Els diminutius (clotets i gotims) donen afectivitat a la imatge.
7-8: Condicional: si els cabells arribessin més avall es trobarien amb el llombrígol.

DES DE LA SECCIÓ XII A LA SECCIÓ 15 PARLA DE L´ASSOLIMENT CARNAL DE L´AMOR, per tant, ja som en el moment que tant s´ha preparat en els poemes anteriors.

SECCIÓ XII Collita de fruits, 1.Poema 19 del llibre: "Ulls clucs l´amor"

MÈTRICA
Versos en salts de falla, per tant hi ha 12 línies però només 10 versos( línies 1 i 2 formen el vers 1 i línies 6 i 7 formen el vers 5).Tetrasíl.labs i Decasíl.lbas italians: 4+10; 4+10; 4+10; 4+ 10. rimen visualment en assonant (perquè amor, cançó i jo tenen sons de la o diferents) de forma encadenada i amb estructura paral.lelística i un apariat final amb versos tetrasíl.làbics assonantats amb els mateixos sons vocàlics que els decasíl.labs:4a 10B 4a 10B 4a 10B 4a 10B 4b 4b.

ELEMENTS TIPOGRÀFICS

Comença el poema amb minúscules, i l´única puntuació són els dos punts del vers 8, com si indiqués una conclusió o conseqüència o demostració del que s´ha anunciat anteriorment. L´amor prepara la cambra per a la unió dels enamorats.
Tot i que no hi hagi puntuació, la tipografia, el doble espai entre versos, van marcant l´estructura semàntica, llevat del vers 3 que no se sap si es relaciona amb "festa" o amb "Déu"

QUI PARLA
Veu enunciativa: una veu moral, instructiva, que expressa un convenciment del vers 1 a 6 , i que parla per a un destinatari universal, una persona qualsevol, però també a Ella, implícitament, en tercera persona. També hi ha una altra veu, al vers 7, un jo que defineix una manera de ser i representar, dirigint-se als lectors i a Ella. I, per últim, encara hi ha una altra veu, persusasiva, consecutiva, dels versos 8 al 10 amb un destinatari explícit en segona persona, Tu, Déu, a qui li ha tocat més remei que...Hi ha tres subjectes; l´amor, Déu, i jo, que parla genèricament del que Déu li fa a l´estimada i de si mateix. Per sinècdoque, l´amor i Déu són una mateixa entitat.

SINTAXI
Sintaxi: SN+SV+ (OD)+ (OI)+(CC), estructura simple, clara i retierativa paral.lelísticament.

TEMA
Tema: cinc apartats(1-3, 4, 5-6, 8-10 si parlem de versos).
1-3 v: A "ulls clucs l´amor" Salvat fa com una mena de refrany de cançó, que repetirà al vers 5 . També es fa una afirmació : l´amor és festa i cançó, alegria, joia. Salvat usa la cançó tradicional de dues maneres: per la forma i pel contingut. L´amor "sap", és a dir, els enamorats saben, Cupidell sap. Els ulls clucs són una marca de representació de Cupido. L´amor sempre és una festa si no s´extravia la mirada cap a la realitat objectiva. L´amor és cec, imprevisible, sense lleis, irracional, segons diu la tradició mítica.
v. 4.Incorpora un nou subjecte, Déu amb majúscula i tant pot ser el cristià com el pagà. El pronom feble " l´ " ve a dir que déu s´estima l´amor, l´amada, els amants. Com la llàntia encesa ens remet al sagrari que guarda el cos de Crist, que sempre és vetllat per la flama d´una llàntia (figura litúrgica). Paradoxa: amor cec, amb ulls clucs, per il.luminat per una llàntia.
v,. 5-6 Déu mana que es lligui la bena. Cal entrar en el ritual del joc amorós, perquè està a punt de produir-se l´acte sexual i a punt de ser disparada la sageta definitiva.
v. 7 Apareix el jo protagonista, resolut i poderós, mestre d´amor, que a "Seré a ta cambra, amiga" es desdoblava en Cupidell i a través de la fal.làcia dramàtica feia veure que prenia l´amada, igual que aquí.
v. 8-10 Per què "es venjava" si Déu, Cupidell i el jo són la mateixa persona? Perquè s´estableix entre el jo i Déu una mena de disputa o repte i el resultat és la dolça venjança, "deixava que fossis meva", perquè Ella és la verge, la protegida,la sacerdotesa, la llàntia encesa de Déu. Cupido, Déu, al final, es deidica a col.laborar alegrement que tot estigui preparat per a la unió dels dos amants,perquè "fa ta cambreta".
Marc contextual del poema: la "cambreta" ens remet a "Seré a ta cambra, amiga", un poema on ell entrava a la cambra d´ella d´amagat, ajudat per la complicitat de Cupidell .A partir d´aquest poema, l´acció i el joc amorós transcorren en la cambra d´ella, en un àmbit íntim i privat.
6: Després hi ha el vers que Déu li mana a ella que es lligui la bena. Cupidell, el déu de l´amor, és un nen, alat, amb arc i sagetes i un buirac i amb els ulls embenats. Per tant, aquest déu ronda referencialment en aquest poema. En el vers " Déu se l´estima com la llàntia encesa" s´al.ludeix a la sacralització de l´amor, la virginitat d´ella, al.legoria de l´amor com a culte, com a religió mig pagana (Cupido), mig cristiana (jaculatòries i exvots dels cal.ligrames).
7: "passava jo" dóna idea de certa casualitat, però també que l´autor és resolt i poderós.
9-10: Qui xiula i feineja és Cupidell i treballa per preparar la cambra per a l´encontre.
Juga amb una certa ambigüitat, a partir de l´ús dels deïctics pronominals i dels noms Amor i Déu, una certa elaboració lingüística i conceptual que condensa una part important dels temes del llibre, en una xarxa de referències implícites en relació amb altres poemes del llibre.
Plasma molt bé la idea d´amor com a joc, com a esclat de joia, com a festa i com a ritual i cerimònia.

"Com sé que es besa..." , de Joan Salvat Papasseit, pertany al llibre Poema de la rosa als llavis, escrit el 1923. Aquest llibre explica una seducció, que el poeta comença en un balneari del sud de França, amb una noia jove, segurament inexperta i verge, i possiblement de parla francesa. Com ja sabem, Joan Salvat Papasseit estava malalt de tuberculosi i havia de fer llargues estades en balnearis, per recuperar-se de la malaltia que finalment el duria a la tomba, amb només 30 anys. Tot i estar casat amb Carme Eleuterio, i haver tingut fills, l´autor té una aventura sexual, sense cap mena de sentiment de culpabilitat, que finalitzarà amb la tornada a Barcelona, ja recuperat.

Joan Salvat Papasseit va néixer a Barcelona. Degut a la mort del pare, quan era petit, la seva família tingué greus problemes econòmics i ell va estar internat en un orfenat. Potser per aquesta infantesa, de jove es va introduir en ambients anarquistes i escriví els seus poemes dins de l´estil avantguardista. Les màquines i els grans ideals omplen els seus primers llibres. Després, amb la maduresa i la família, canvia una mica la temàtica i se centra en l´amor i en la societat. D´aquesta segona època és el Poema de la rosa als llavis.

El poeta, doncs, visqué l´època convulsa de principis de segle, amb tots els problemes polítics (anarquisme, socialisme, comunisme) i socials (vagues, revolució industrial, etc) i amb el marc de la primera guerra mundial. S´insereix dins dels corrents avantguardistes, que cercaven canviar el món , embaladits pel progrés i la tècnica, tant en la literatura com en les arts plàstiques (futurisme, dadaisme, cubisme i surrealisme). És l´època dels grans pintors (Dalí,Miró,Picasso) i la poesia s´omple d´elements visuals (cal.ligrames, collage icònic, collage lingüístic, espais en blanc, paraules en llibertat…)

"Com sé que es besa..." és un cal.ligrama perquè amb els versos i les paraules s´imita la forma d´un vaixell. Concretament, un vaixell de vela llatina: amb dos pals (RESA UNA NOIA EN MON BATELL i SOTA LES VELES LA CAPTINDRÉ), dues veles plegades (marineret qui no vigila -corsari ve i li pren l´aimia; i si no li duia cap cançó-corsari ve i li pren l´amor ), un casc (MARSEILLE PORT D´AMOUR i NOTRE DAME DE LA GARDE PRIEZ POUR NOUS), una bandera gran (oh viens tout près de moi/ puis pose avec émoi / tes lèvres sur ma bouche/ -dans un baiser farouche/je serai toute a toi) i un gallardet (Com sé que es besa la besaré). A més, d´acord amb el tema mariner, en el llibre original està escrit amb tinta blava, igual que l´altre cal.ligrama del llibre ho està en tinta vermella. La resta de poemes no són cal.ligrames, sinó que tenen una forma més clàssica i amb tinta negra.

Pel que fa al vocabulari, notem que l´autor s´ha inventat una paraula, BATELL (BA de Barco i ELL de Vaixell), que n´usa una altra en occità (aimia) i que té dos blocs de versos en francès (casc i bandera), segurament per la voluntat d´imitar la llengua de la noia del poema, o bé perquè el va escriure en terres franceses i cita, expressament, el port de Marsella.

En una primera lectura, podríem afirmar que hi ha tres mots claus en el poema: EL BES (besaré, besa...), EL RES (resa, priez) i el propi VAIXELL com a escenari de la seducció. És evident que el tema del cal.ligrama és la voluntat de fer-se el primer petó i començar la seva aventura sexual, tant pel que fa a ell (com sé que es besa la besaré) com pel que fa a ella (tes lèvres sur ma bouche) i pel que fa al RES, no el podem prendre en sentit literal, perquè la pregària que ella adreça (la bandera en francès, on "prega" que ell la besi de forma ferotge) no és a cap estament religiós, tot i que aparegui la VERGE DE LA GARDE del port de Marsella, a qui sembla que algú (potser també ella) li demana "que pregui pels amants", igual que els mariners i les seves famílies li preguen quan hi ha problemes en alta mar. Queda , doncs, ben clar, que hi ha un registre poètic (els dos protagonistes), que hi ha un registre religiós (la pregària d' amor) , però també apareix un tercer registre, que és el de la cançó popular, en les veles plegades, on algú aconsella a l´autor (potser ell mateix) que vigili, perquè si no, un altre home (un corsari) li prendrà l´amada, a qui ha de dur algun present romàntic (una cançó=poema), com a mostra de la seva tendresa.

Pel que fa a la forma, un cal.ligrama no està obligat a presentar els recursos mètrics clàssics, i en canvi, el nostre text ho fa: els dos pals i el gallardet són versos de nou síl.labes, que rimen entre ells en assonància (-e tancada) i a més, semblen dits pel poeta ( ús de la primera persona del singular en els verbs) expressant les seves intencions cap a la noia amb verbs en futur. La bandera en francès sembla dita per la noia (apareix el femení als mots "toute a toi") i també usa la 1ª. p. sing i el futur. Podríem aventurar que el prec del casc també el diu ella, amb un "nous" que la inclou juntament amb el poeta. I, per últim, els quatre versos de les veles (el guionet separa els dos versos de cada línia) compten 8 síl.labes cadascun, amb rima assonant apariada (-ia els dos primers; i -ó els dos segons). Si continuem pensant que és un autoconsell, podríem dir que el poeta és el "marineret" i que el corsari és el possible rival amorós, potser dins del mateix balneari. En resum, doncs, la forma mètrica està absolutament quadrada, la qual cosa no deixa de ser una mostra del seu bon ofici de poeta: avantguardista en el cal.ligrama, i academicista en la mètrica...

El jo del poeta prepara la seva tàctica amorosa, amb plena seguretat i domini del tema, atorgat segurament per la seva experiència amorosa. El jo de la noia, inexperta en principi, demana el primer petó, amb total seguretat també, sense cap mena de prejudici o vergonya, de forma lliure i un cert punt ansiosa. El joc, l´alegria, la mútua confiança, sense cap mena de rastre de repressió moral ni religiosa, de preocupació pel "què diran", per les conseqüències de l´aventura, donen un to divertit i eròtic al cal.ligrama. El temps no compta (el petó passarà més tard o més d´hora) i l´espai és un marc romàntic per a la seducció (el vaixell, el mar, el port de Marsella, el color blau...).

Pel que fa a d'altres qüestions d´estil, no podem dexar de destacar que el poema presenta una anàfora típica de la cançó popular ("corsari ve i ...." dos cops), i diverses al.literacions , com el so de la b en el gallardet (soroll de petó), el so de la r gutural francesa al casc (so eròtic i sensual) i el gran predomini de vocals a la bandera francesa, que denoten molta emoció i sentiment.

Finalitzarem aquest comentari recordant les idees principals del cal.ligrama "Com sé que es besa...": Salvat Papasseit es presenta com un home que ha decidit seduir una noia que ha conegut al balneari, una noia que està ben predisposada cap a aquesta seducció, sense cap trava moral ni religiosa, tot i que el fet no deixi de ser un adulteri de l´autor. Els dos protagonistes tenen veu pròpia en el poema, ell com a marineret seductor, que sap que ha de ser ràpid perquè hi ha algun rival amorós, i ella com a noia que resa o prega perquè l´aventura vagi bé. L´escenari marsellès, el vaixell i l´aigua, fins i tot el personatge de novel.la del corsari aboquen més romanticisme a l´escena, encara que no podem qualificar la història d´amor, sinó més física o sexual que no pas sentimental. Salvat Papasseit adopta una forma avantguardista, per a expressar aquest desig, però sense deixar de banda elements més clàssics, com la mètrica, la rima o les al.literacions. En resum, combina tradició amb modernitat, per tal de ser completament innovador en la forma, igual que ho ha estat en el tema, ja que abans d´ell, cap poeta havia gosat expressar, en llengua catalana, el tema del desig sexual, de forma tan directa, senzilla i rodona.

SECCIÓ XIV Collita de fruits, 2 .Poema 21 i 1r de la secció: "Si la despullava"

Tanca la història d´amor, aquesta secció, després de la "florida" i la "collita de pètals".Els tres poemes d´aquesta secció parteixen del jo poètic com a veu única i parlen del sexe i del triomf del cos i dels sentits. Possessió definitiva.

MÈTRICA
Pentasíl.labs, assonantats de 2 en 2, en rimes visuals i no exactes.5- 5a-5b-5a-5b-5c-5b 5c 5- 5c

Exercici d´escriptura-acció, com en un strip-tease.
El jo està present en els verbs i el ella en els pronoms.
Metàfores florals del cos femení .Joc de l´amant, diminutiu afectiu (clavellets,bruseta) i imperfet verbal duratiu (despullava).Ritme preciós de cançó popular exultant, i explicitesa eròtica.

1: El si condicional que és tan usual en tot el llibre en realitat expressa accions succeïdes.
2: amor en femení, com als trobadors.
3: el botó cau en sentit metafòric, vol dir que el descorda
5-6- se sobreentès que descorda la bruseta i el cinturó
7 Metàfora de la mel rosada i fresca: la pell dels pits.
9-10 : la toia és el ram de núvia i és una altra metàfora de l´òrgan sexual femení, igual que les noves flors que surten aquí, els clavells vermells. El poema acaba en dos punts, perquè estem a l´inici de l´acte sexual i continua al poema següent.

SECCIÓ XIV: Collita de fruits, 2. Poema 22 del llibre i 2n de la secció:"Visca l´amor"

MÈTRICA
Madrigal en decasíl.labs assonants encadenats, les rimes són visuals: 10A 10B 10A 10B 10A 10B

Lloa la frescor, jovenesa, resolució i facilitat amb què l´amant ha gaudit d´ella, i la confiança i capacitat de donar-se d´ella, sense traves morals, frescament.
Ella torna a ser "fresca,polida,blanca" però no una flor concreta sino el "maig" sencer, que recordem que és el mes de les flors per excel.lència.
Els verbs del poema, cridar, venir, delir, voler i prendre, resumeixen les accions de tota la història entre ells

Resum de l´acte sexual, gens explícit : tot ha sortit bé i el poeta està content. El Jo és l´única veu , parlant del triomf dels sentits, amb ritme de cançó alegre i amb un erotisme subjacent..

1: reapareix el terme "amiga" trobadoresc.
2: adjectius d´ella: fresca, polida. Comparació i personificació: com un maig content.
3: venia s´ha de prendre com "ha vingut". Ell mana i ella obeeix.
4: comparació senzilla sobre el color de la pell d´ella, despullada, amb la llet que remet també a l´erotisme.
5: Ella en majúscules, també es delia, com ell.
6: com el pirata, lladre d´amor, "la volia i l´ha pres". Cap símptoma d´amoralitat en l´acció, cap complex de culpa ni penediment, per part d´ell ni per part d´ella. Tot és alegria.

SECCIÓ XIV : Collita de fruits, 2 . Poema 23 i 3r de la secció:"Blanca bruna"

MÈTRICA
Decasíl.labs cesurats (5+5), amb salts de falla, rima visual assonant, aparellada. 10A 10A 10B 10B 10A 10A 10C 10C

Tema de desflorament i unió sexual.

Absència de puntuació, llevat del guionet que indica analogia o comparació

Reiteració de qualitats, "blanca bruna", "pa de mel", verge, poncella. També de sensacions: "joliu dolençant" (paraula inventada a partir de dolença-dolençar, com una mena de participi de present, igual a patiment, mal, dolor, significariu "patiment alegre").

Explica situacions ( "desvestida"), dóna referències corporals, (com boca ,geniva, pit rodó). Predominen els colors blanc, bru i vermell, i la qualitat de finesa, són els eixos cromàtics i sensitius que enxarxen les imatges dels tres poemes i són el símbol sexual expressat amb els verbs " desvestir, florir i prendre".

1: comença en minúscula, com a continuació dels dos poemes anteriors. Reitera les qualitats que ja sabem (blanca ja ha sortit al poema 22, bruna ha sortit en el poema 17 i fina se sobreentèn en el 22 i 18). La comparació és rural i dolça: "com un pa de mel"
2: una altra comparació de superioritat, parlant dels "piropos" de carrer (amoretes).
3: la geniva i la sang són metàfora del desvirgament.
4: verge -ja no- retornant la imatge sacralitzada apareguda anteriorment en els cal.ligrames. El guió abans de joliu dolençant indica una nova analogia o comparació.
5: camisa de seda, camisó de nit?, comparada amb la lluna plena, blanquíssima.
6: la rosa vermella (òrgan sexual femení) que floreix (com totes les flors aparegudes abans).
7: la poncella és la flor abans d´obrir: i ahir era poncella però ara és rosa florida. S´ha convertit en el seu tresor, en el tresor del pirata o lladre d´amor.
8: com la satalia,- nova flor que és un roser mesquer- és cada pit rodó d´ella.

Color blanc al vers 1, 5
Color bru o marró fosc al vers 1
Color vermell o rosat als versos 3, 6 i 8.

SECCIÓ XV Les Imatges, i 5 .Poema 24 del llibre: "I quan confiats els arbres"

Tanca la història d´amor, perquè a partir d´ara, ell s´evadirà de la situació i la durà cap al final. Té dues parts i és escrit sense puntuació, excepte els 3 guionets. Comença amb la conjunció copulativa com lligant el poema a un implícit general.

MÈTRICA: Vers lliure (sense còmput sil.làbic fix i sense rima concreta).

Referències al cos i sexe femení, als resultats de la còpula, a l´escenificació natural i floral de la unió sexual.
El text parla de la misteriosa i rara bellesa d´ella, incompresa fins i tot per la mateixa natura. Ella és la Primavera per antonomàsia, la roda de la fortuna, el misteri de la rosa, la cripta, la raó de l´atzar, la cova secreta on neix el foc fecundador i es barregen llet-mel seminals.

1: els arbres es vesteixen: neixen les fulles, perquè és primavera, però també és ella que es vesteix.
2-3: ret culte a la seva bellesa a través de la metonímia dels ulls, que són la cosmogonia total: dia i nit, sol i estrelles.
4: la conjunció i ens remet a què més continuen ignorant els arbres: ella és la roda de la fortuna
5: i també ignoren els arbres que ella és el misteri de la rosa vermella dels colzes.
6-7: i també ignoren el seu ventre (metàfora del sexe exterior) i la seva cripta ufana (sexe interior) que flameja el seu cos (l´omple de foc per dins, a ella).
8: el seu sexe també és vas de l´amor, ple de líquids seminals barrejats (llet i mel) i el seu clos és una flor d´atzabeja (metàfora: és el lignit, un mineral molt negre, com el carbó).
9-10: repetició del primer vers per remarcar que quan els arbres comencen a "florir fulles", ella els ha passat al davant perquè és tota la Primavera, totes les flors, tot el renaixement de la natura.
Els arbres també poden ser una referència a si mateix: ell és l´arbre que es vesteix per abandonar la cambra d´ella.

La segona part, té decasíl.labs assonants, amb el 4t irregular. 10A 10B 10A 10B 10B 10B

És la metàfora de fletxa-sageta de Cupidell per crear el joc d´imatge de la unió amorosa, com un combat amb aquesta arma. El sexe femení és "sagrari de carn" però el masculí és una joguina "la més tallant".
1: apareixen més parts del seu cos : un mentó que besa i és com una fletxa.
2: els braços alçats ( potser per l´última abraçada) també són com una fletxa.

3: la seva sina també és com una sageta (fletxa)
4: el seu gest marxant també és com una sageta (fletxa)
5: fletxa i sageta són ell, arc i sagrari de carn són ella, metàfores totes de la unió amorosa. El sagrari de carn és un llenguatge blasfem, perquè barreja sexe amb sacrament (la missa: el sagrari és on es guarden les òsties per menjar a la missa). Vol dir que ella és sagrada i el seu cos també i això ens remet a poemes anteriors.
6: el sexe masculí és la joguina tallant, en una imatge de metàfora popular,

La primera part connecta amb l´amor sacramentat, i la segona amb el jo-Cupidell, nen entremaliat. L´estimada és sagrada, i el seu cos també, confrontada amb la natura.

DES DE LA SECCIÓ XVI FINS AL FINAL FA UN APÈNDIX DE LA HISTÒRIA D´AMOR.

SECCIÓ XVI La llegenda .Poema 25 "Si n´era un lladre"

Collage tipogràfic de l´estil d´Imatge, 2, que és el poema "Si, per tenir-la" (11 del recull)

MÈTRICA
Eneasíl.labs falsament assonantats, perquè el primer vers acaba en o tancada i els altres dos en o oberta (rima visual, no fonètica).9A 9A 9A

Parla dels dubtes o pors de perdre l´estimada. Recordem que al Cal.ligrama 2, diu "qui no vigila, corsari ve i li pren l´aimia".

Llegenda vol dir narració fantàstica.El parèntesis fa d´acotació dins la història, en forma sintètica i el.líptica, i parla de la possibilitat de perdre l´amor i l´aimia, fent d´anticipació de la separació dels dos que es produirà a partir de la secció XVIII.

"Si n´ era..." es la forma popular dels contes a la vora del foc, les llegendes: un lladre d´amor tan destre, tan bru, tan ardorós com a amant...i de sobte "me l´han presa!" (Dot fa de metonímia de la virginitat).
El vocatiu "la padrina" fa referència al subjecte narrador de la llegenda (la padrina és l´àvia a Lleida, la iaia que conta la llegenda...) i equival a un "ai, mare meva!".
L´amant és condemnat pel seu amor.
És una mena de haikú.

1-: Hi havia una vegada un lladre cor robador (lladre de cors de dones, descrit amb tres substantius en aposició).
2-: mirada fosca i llavis apassionats.
3: Ella s´exclama, quan ja li han robat el cor i la virginitat, a la padrina, en estil directe.

 

Les quatre darreres seccions del llibre expliquen la separació dels amants: el somni d´una vida possible en un món literari, oriental, de somni. La fidelitat al record. El retorn a ciutat, i a la realitat.

SECCIÓ XVII El somni i la rosada.Poema 26 del llibre i 1r de la secció: "La carn fa carn"

El tema és la recreació, amb el somni i el desvetllament, d´un ideal de vida amorosa, amb els atributs d´ella, però, com a les albes trobadoresques que narren el despertar dels amants que s´han de separar quan arriba el dia per no ser descoberts junts, explica els darrers moments al costat d´ella.Somieig delerós i lentitud del desvetllament.

És el poema més llarg de tot el llibre, s´inicia com una cançó bàquica (Bacus o Dionisos, déu del vi, plaers i poesia). Fa una recreació del mite hedonista arabesc i oriental, romàntic, traslladant la seva història d´amor, en somieg, a un escenari màgic, on priva la vida regalada i abundant els plaers sensuals i la comunió amb la natura, els dons i éssers naturals: vi, oli, pruners, corser.

MÈTRICA
Hi ha dos tipus d´estrofes:
-5 estrofes de quatre versos tetrasíl.labs assonantats encadenats, llevat de la primera estrofa. 4a 4a 4- 4a // 4b 4a 4b 4a // 4 c 4d 4c 4d // 4 b 4c 4b 4c // 4e 4 f 4 e 4f.
Donen imatges com de gravats antics. És a dir, el Context.
-Alternats amb un altre conjunt de quatre estrofes de cinc versos monorims assonantats amb octosíl.labs cesurats (4+4). La rima és visual, perquè hi ha e obertes i e tancades barrejades.8a 8a 8a 8a 8a //8a 8a 8a 8a 8a //8a 8a 8a 8a 8a //8a 8a 8a 8a 8a .Donen les accions que fan els dos amants. És a dir, la Història.

Sublima la bellesa i la donació de l´amada.
A les estrofes de 4 versos s´escenifica una mena de gravat animat, àmfores de vi, cos d´ella, llaüts, lluna, mesquita. A les altres estrofes es descriu l´acció: ella, com odalisca, li renta i besa els peus; ells es besen i s´abracen; s´uneixen sexualment.
To exultant, vitalista, intens, que domina tot el poema, amb elisió verbal, exclamació, adverbis de quantitat, comparacions superlatives, anàfores, parel.lelismes sintagmàtics.
Missatge: l´amor és el motor de la vida, dóna sentit a la natura, és font d´inspiració poètica.

1-2-3-4: semblen refranys catalans, especialment el segon vers. Tota l´estrofa té un regust al Càntic dels Càntics de la Bíblia, però fa referència a la religió musulmana.
5: jardí de pruners que fan ombra, per tant tenen fulla. En aquesta estrofa ens explicarà els refinaments sensuals previs al coit.
6: ella fa com les hurís del Paradís musulmà o les odalisques o les gueishes japoneses: li renta i besa els peus a ell, en una actitud submissa i amorosa. L´amiga ja ha sortit molt abans, ve dels trobadors.
7: mostra de refinament musulmà: oli d´ametlles i d´arrels.
8: les ales dels turmells d´ell són símptoma de benestar però també de probable fugida, igual que ens recorden Hermes o Mercuri, el missatger dels déus greco-romans.
9: com si parlés, ens diu que ella l´abraça contra els seus pits (metàfora: béns).
10-11-12-13: nou refinament, àmfora antiga plena de vi negre, que també pot ser una metàfora del sexe d´ella, que ja ha sortit abans com a ventre, cripta, vas d´amor, sagrari de carn...
14-15: els llavis d´ella són apassionats i cremen els d´ell. Apareix de nou el color vermell. En aquesta estrofa ens explicarà els primers contactes sexuals : besos i abraçades.
16: aquest vers ens remet al poema 9, "Ser mestre d´amor": ella és tan fina que li dicta el vers. Ella en majúscula. Sembla dir-nos que és ella qui li ha fet escriure el llibre, qui l´ha inspirat tots els poemes.
17: referències al cos d´ella: els muscles (al costat del coll) i el seu coll tens. Ell els pren perquè és el seu amo i deduim que és en una abraçada.
18: comparació amb la pruna madura que cau dels pruners del jardí on són, molt mediterrani.
19-20-21-22: Sona la música de llaüts medievals, com els dels trobadors. El verb s´ou és oir-se, que existeix en català. Referències al seu cabell, amb rulls ( ens remet al poema del raïm, el 18, "Perquè és alta i esvelta").
23-24: Tornem al paisatge musulmà, Aràbia, corser d´alta crinera, lliure (bridall desfet). En aquesta estrofa ens explica l´acte sexual que és la conseqüència lògica de les estrofes monorimes anteriors.
25-26: el sol l´ empaita i l´amor també. Segurament el corser és ell i l´acció de cavalcar ens fa veure que estan fent l´acte sexual, més quan diu a l´amiga, repetida dos cops, que no reposin.
27: la vida d´ell és un floc de neu en el seu cabell
28-29-30-31: La lluna plena és la més bella però al costat d´ella no ho seria gens, perquè ella la supera en bellesa.
32- Ha acabat l´acte sexual amb una metàfora de l´orgasme: copa vessada, veire (calze) roent (ardent), plaer sexual satisfet. La darrera estrofa monorima té un to exultant, vitalista i encès, com correspon al moment del clímax sexual.
33: com la pregària de qualsevol àrab, que té el nom Mohammed, comparat a l´acció de vessar el got.
34: ens diu qui és la pregària i el got vessat: la seva amada quan el goig la pren.
35: nova referència als pruners i a les tendes que és l´estil de vida del desert.
36: el somriure d´ella és com la tremolor d´una estrella.
37-38-39-40: La mesquita té voltes de marbre, que són com els pits d´ella, tan blanca (ja ho sabem d´abans). Ell li té delit o desig.

SECCIÓ XVii: El somni i la rosada . Poema 27 del llibre i 2n de la secció: "Quin desvetllar-me"

MÈTRICA
Tres estrofes de 4 versos decasíl.labs (el primer vers té hiat), assonants encadenats. 10A10B10A10B // 10C10D10C10D //
10B10E10B10E

Escena de desvetllar-se pel matí després de ploure i expressió de vot de fidelitat a l´estimada.

En el diàleg implícit entre ells, ell pregunta el secret "dels ulls negres" i no deixa de manifestar que, per damunt de tot, el que el té captiu és el sexe d´ella, l´autèntic secret de l´atracció i la seducció.

1: expressió d´admiració envers el cos d´ella, despullat, la primera visió quan ell es desperta.
2-3-4: El parèntesis, que es tanca tres versos més avall, indica una comparació. Reapareixen elements de ciutat, com el fanal o el propi nom de ciutat, que fins ara havien desaparegut des del poema 3 del llibre. Manté el Tu amb majúscules. El nacre és la matèria de dins de les ostres i cloïsses.
5-6: Expressió de fidelitat , seguida d´un espai en blanc que separa la comparació que continua, amb el rat-penat fidel a la nitra, que podria ser el salnitre (un mineral), però també el nitrat.
7-8: tema del secret per fer referència al sexe femení (ulls negres que el miren).
9-10 : ella parla i diu "mon amant" que pot ser català o francès i amb un to que sembla desmai d´onada. El iol és una mena de piragua llarga, de 4,6,8, remadors i popa de quadre, que aquí és metàfora del sexe masculí que "esquinça l´onada sota el ventre moll".
11-12: El breç és una trampa de caçar ocells i també és metàfora del sexe femení, perquè ha caçat el seu "ocell" (metàfora popular sobre el sexe masculí). El secret d´ella (negre negre, que remet als ulls negres d´abans), l´ha capturat .

SECCIÓ XVII: El somni i la rosada. Poema 28 del llibre i 3r de la secció: "Mes d´aquest somni"

MÈTRICA
Tres estrofes d´octosíl.labs, dues de 4 versos que rimen en consonant encadenats i un apariat assonantat:
8a 8b 8a 8b 8a 8b 8a 8b 8c 8c

El poema és una alba a l´estil trobadoresc i la darrera estrofa és un comiat.

És la matinada, encara hi ha lluna, el poeta recorda el somni d´Orient del poema 26, però es produeix la besada i separació en secret per por de ser descoberts.

No hi ha res de l´alba clàssica :ni lament per la separació, ni enyor de l´estimada. És "un bell matí i un bes llarg".

Trobem les imatges recurrents en tot el llibre: finor de la seva pell, (carn com de setí), ardor sexual, (llençol trement, trement)

1-2: Aquests versos ens remeten al poema 26, tot recordant la nit passada, com si fos un miratge del desert d´Orient, amb l´odalisca rentant-li els peus amb oli d´ametlles, l´àmfora de vi, els petons i abraçades, la cavalcada com un corser de bridall desfet i la copa vessada al final. El bell matí, com l´alosa o el rossinyol dels trobadors, els desperta.
3-4: el llençol i el setí són la seva carn, de pell fina. La repetició de trement trement (tremolador) indica l´ardor sexual passat.
5-6 : La lluna, tan fina com el llençol i el setí, es reflecteix al coixí d´ella
7-8 : "Jo la deixava tot tement si algú ens vindria a descobrir" . El poeta abandona al llit per guardar el secret, però fa el primer pas per a la separació. Notem el joc de paraules entre els mots "trement" i "tement", en els 3rs versos de les dues quartetes.
9-10: La meva de tornada de l´apariat final serveix de comiat , explicant que es donen un llarg petó, comparat amb com s´ha de fet curta la nit al costat d´ella, en el seu "abraç".

SECCIÓ XVIII: Ara, i cada demà . Poema 29 del llibre i únic de la secció:"Si anessis lluny"

MÈTRICA
Dos quartets i un apariat de decasíl.labs amb llicència al quart vers de la primera, consonants encadenats.
10A 10B 10A 10B 10C 10D 10C 10D 10 E 10 E
(mateix tipus de mètrica que el poema anterior però amb versos més llargs)

Vot de fidelitat, context de separació hipotètica i allunyament mutu sense rumb fix.

El jo solca el mar com mariner de popa (poeta-mariner, com a La gesta dels estels) i diu que sempre la durà a ella com a divisa.

Ideal vitalista poètic i humà, dissenyat en tota la seva obra: fer camí, captivar rams de noies, mariner en vaixells de guerra, bandera al pal més alt, però sempre acompanyat de la imatge i el record e´Ella, d´aquesta amor-passió de "la rosa als llavis". No deixa de ser una certa promesa de fidelitat.

1: salt de falla per repetir el lluny dos cops. "que no et sabés" vol dir que no sabés res més d´ella. S´hi sobreentèn el Tu dels poemes anteriors.
2: a partir d´aquí parla més d´ell, a través del jo dels verbs. Es presenta com l´aventurer a qui ningú segueix la pista, rodamón, mariner, pirata...
3: li serà fidel perquè diu que cap altre llavi de dona el tindrà pres com ho ha fet ella.
4: i durà sempre el nom d´ella a la boca, per fer camí. La metonímia de "el teu nom" representa a tota ella i la història d´amor que han viscut. "Fer camí" és una metàfora de la vida.
5: El ram de noies ens remet al conjunt de flors que han sortit fins ara. Conhort vol dir consol. Per moltes aventures que tingui , no trobarà el consol necessari després de perdre-la a ella.
6: tampoc el consolarà la copa (l´alcohol) ni la festa (la cançó). Onomatopeia del dring.
7: com bon aventurer s´enrolaria en vaixells de guerra. Aquest Port amb majúscules pot ser Barcelona o també la seva vida.
8: l´aventurer en tindria prou amb ser "mariner de popa" (no de proa, al capdavant del vaixell).
9-10: la bandera del vaixell, al pal major, molt alta, la representa a ella, perquè "t´hi veuria a dalt". Tot navegant sempre la tindrà present, perquè sempre estarà a la bandera. Sempre la recordarà.

SECCIÓ XIX Carte-lettre.Poema 30 del llibre i únic de la secció: "Rails i més rails"

MÈTRICA
Decasíl.labs, tetrasíl.labs, hexa síl.labs, irregular mètricament, combinant minúscules i majúscules, guionets, parèntesi, dos punts...

Referències a màquines i industrials, retornem al punt de partida des d´on s´havia començat la història d´amor: la ciutat.

Pla formal, lexical i semàntic ple d´avantguardisme, torna a la realitat d´on fugia a "Deixaré la ciutat" .Pres dels rails, tot i el record intermitent d´ella, ja només compten els rails (apareixen 9 cops entre el títol i el poema). Abans estava pres d´ella, i ara de les vies del tren, de la realitat de la partença.

Sembla aparèixer un desig de sortir i de marxar del laberint de l´amor on ell està pres.

1: polisíndeton i repetició
2-3: el fum de la xemeneia és el seu nom blanc: intermitent, fugisser, boirós.
4: presoner de les vies del tren o de la realitat de la partença
5: presoners el cor i el desig, presoner perquè està amb les mans lligades. La presó per amor provenia dels trobadors, i la presó pels rails és una imatge més avantguardista. Abans estava pres d´ella i ara de la realitat moderna.
6: tot i això, el xiulet del tren li fa imaginar que és ella qui el crida
7: i el crida perquè l´enyora com a amant.
8-9: i ell enyora l´amor del cos (sexual) i l´amor d´ella (sentimental).
10-11-12: s´imagina els seus petons i abraçades però s´adona que sols són l´agulla de la vida dels rails i la màquina del tren de vapor (locomotora).
13-14: ara hi ha més tren i partença que vols d´ocell de primavera i matinades clares. Hi ha més estil avantguardista que líric-sentimental.

Tot el poema s´ha de relacionar amb el poema 3 del recull: "Deixaré la ciutat", preludiat pel poema 25 "Quin desvetllar-me" on tornaven les imatges de ciutat.

SECCIÓ XX Tanca . Poema 31 i únic de la secció

MÈTRICA
Quarteta de versos heptasíl.labs assonants encadenats.
7a 7b 7a 7b

Corranda conclusiva, sobre la joia d´un nou retrobament amb el país. Salvat torna del balneari on ha anat a fer salut, potser a França. Retorna a Catalunya, a la ciutat, cap a una altra història d´amor, "la joia que m´espera". Hi ha entusiasme, esperança.
La història passada, a una banda de la serra, va ser exultant, i la història que l´espera també.
Resultat? La història viscuda ha estat una experiència més. Recordem la divisa vital del poeta: Viatjar terres/no quedar-se en cap/ amar en totes una noia verge.

1: la Serra són els Pirineus, i això permet fer la deducció que torna de França a Catalunya-
2: estima el seu país i el troba bellíssim.
3: l´alegria i felicitat que l´esperen (una altra història d´amor? la seva muller legítima?)
4: Cada pi li dóna la mà perquè el coneix.

Ell I la companya són al menjador, ell observa tot el que l'envolta, tomba el tinter i tenen por de ser supersticiosos, perquè és com tirar sal a taula, duu mala sort.

-Primer part, lloc, versos 1 i 2. Nosaltres apareix al primer vers.
-Segona part, coses del voltant, versos 3 a 9
-Tercera part supersticiosa, del 10 al final. Torna el nosaltres que apareixia al primer vers.

Tema: la superstició apareix enmig d'un món artificial on l'home se sent desvalgut.

Estil: Salts de falla i sense signes de puntuació: futurisme i cubisme. Versos de totes les mesures.Els objectes que apareixen són industrias i això afavoreix la cohesió textual (bec de gas, flors artificials, vidres de la sala, sotracs dels trams, maniquí e fusta, tinter).Per tant, estem davant del maquinisme futurista. Juxtaposició d'mpressions o sensacions. Metàfora als versos 3 i 4, comparacions als versos 5,6,9 .

Junoy defensava tant l'escola mediterrània, com el cubisme, igual que d'Ors.
El gris i el cadmi és un llibre de prosa poètca (1926) . Té tres parts : Les quatre estacions (proses poètiques breus) Notes de viage (pinzellades fugaces estètico-culturals) i Del llibre de l'amistat i la mort (record de intel.lectuals i polítics que ell havia tractat).
Aquest text és de la 1ª secció, té recursos cromàtics (com el títol del recull) perquè ell va ser dibuixant de caricatures i publicitari durant la seva estada a París i estava vinculat amb els pintors...
El text sobta perquè és una visió noucentista del paisatge mediterrani ordenat per la mà de l'home, amable, plàcid: res de boires ni calitges (visions modernistes romàntiques, germàniques) , es fa nit però el paisatge roman "clar i nítid" i la impressio s'adreça per igual a la raó i al sentiment. La tècnica de l'inventari configura el paisatge: vinya, olivera, garrofer, mar. Frases breus, sense períodes sintàctics complexos, tècnica de flash, images impressionistes, valor objectiu i també sensual de les coses. La vinya verda, l'olivera grisa, els garrofers negres .

De sobte hi apareix un element estrany. La visió estàtica del paisatge és contraposada per la presència dinàmica del tren. De gran poeticicitat pels avantguardistes, pel que té de màquina, de velocitat, de tècnica. Marinetti diu que té més vàlua estètica el motor d'un cotxe de competició que la Victòria de Samotràcia.

El tren és presentat poèticament amb trets que li resten força i vigor, i en dóna una visió trivial, no mítica: "fumerol cotonós" no desdiu de paisatge serè que l'envolta. La resta d'elements s'empetiteixen: màquina vista a través de la lluentor; visió fugaç i íntima dels viatgers dels vagons, rodes menudes, ull de carmí per fanalet de la cua del comboi, que per contrast amb la foscor, avisa que ja és negra nit. El tren és una "joguina ampliada".
El avantugardistes catalans van vacil.lar entre aquestes dues visions del món: noucenista i avantguardista, mirada serena i extasiada o bé agressivitat i excentricitat modernes, i aquest text n'és una bona mostra.

MÈTRICA: Salts de falla als versos 1,3,5,8,10 .Espais en blanc a l'interior de la frase entesos com a silenci ( 12 ) però estrofisme regular: 3 quartets de rima assonant encadenada. Versos masculins en rima -a i això fa més sonor el poema. Versos alexandrins, dividits en dos hemistiquis 6+6, algun cop assenyalats per salts de falla, tenen cesura masculina o femenina i són hemistiquis ben escandits.

Tema: sacralització de la pobresa. Hi ha dos col.lectius, i dos individualismes: grup d'homes joves/poeta, els de casa/Jesús.

També trobem una mímesi de la realitat quotidiana (carrer, mercat, cuina, lluna plena) i estats d'ànima (arrencarà a plorar)

Nadal és el pretext, barreja d'alegria i tristesa, per allò insòlit i efímer de les celebracions importants.La lluna és l'al.legoria de la felicitat, i a ulls de poeta és plenitud, felicitat subjectiva dins cercle familiar.

també parla del ritual preparatori de la festa des de l'òptica profana: gall com a plat fort, aliment excepcional, evasiu de quotidianitart;pPostres que generaran tristesa pel fi d'àpat i retorn a monotornia.

Jesús, icona d'humilitat, personifica la tristesa.

Després ve una prolepsi, figura retòrica d'anticipació dels fets (demà posat a taula oblidarem els pobres) reforçada per una aposició (i tan pobres com som), i l'actitud cristiana de resignació.
Contrapunt temporal del poema (present o ara, a les dues primeres estrofes i futur o demà a la tercera i última).