ALQUÍMIA |
Inici | Senyors del foc | Esbós històric | Opus magnum | Operacions | Astronomia | Alquimistes | Citats com alquimistes | Parlen de l'alquímia | Química |
|
Esbós històric Alquímia prové de la paraula
àrab “el-Kimyâ”, que pot tenir l’origen
en la paraula grega “khymeia”, que vol dir fos, o pot ser
“khemía”, que vindria de “Khem”, que significa
“la terra negra” i es refereix a Egipte. A Egipte,
entre els segles IV i I a.C., es situa l’origen de l’Alquímia. L’antiga alquímia greco-egípcia arriba a Europa a través dels àrabs, per traduccions dels llibres antics realitzades a la Espanya de les tres religions. Alquimistes àrabs com Razi (Abu Bakr Muhammad Ibn Zakariya), Geber (Yabir-ibn-Hayyan), o les obres atribuïdes a Avicena (Ibn Sina), entre els segles VIII i X, desenvolupen una farmacopea d’elixirs transmesa a tota Europa. Entre els segles XIII i XIV l’alquímia europea coneix el seu esplendor amb noms com el Geber llatí, Albert Magne, Roger Bacon o els textos atribuïts a Ramon Llull, continuant entre els segles XV i XVII amb Paracels, Libavius, Maier, Becher i els tractats apòcrifs d' Arnau de Vilanova, o fins i tot el mateix Isaac Newton. Amb el triomf de la química de la mesura
de Lavoisier (1743 – 1794) l'alquímia deixa de ser
una ciència i sobreviu en les ciències alternatives, les
societats secretes (com la Rosa-Creu) i en alguns corrents
religiosos (com els pietistes alemanys). |