L'APOGEU DE L'ESCOLASTICA
A. Baig
I - ELS SEGLES XII i XIII.
El renaixement del segle XII
1.1. El canvi sòcio-econòmic.
La liquidació de les estructures feudals començà a la fi del segle XI,
però el vertader desvetllament econòmic i cultural no es produí fins al
XII. Les causes són, com sempre, complexes. L'adopció de noves tècniques
agrícoles millorà la producció alimentària i d'això se'n derivà un
important creixement demogràfic. Es produïren així excedents agrícoles i
un excés de mà d'obra en el camp. Molts pagesos van emigrar a les viles
feudals i es començaren a establir a les ciutats abandonades o bé en
crearen de noves. Allí es van convertir en menestrals i artesans.
Comença així la divisió del treball, amb la consegüent necessitat de
l'intercanvi de productes: és el pas d'una economia autàrquica a una
economia de mercat. Els excedents agrícoles i les produccions artesanals
impulsen el comerç, augmenta la seguretat dels camins i es creen les
grans rutes comercials. A través d'elles, no tan sols circulen
mercaderies sinó també homes i idees, i això anirà soscavant aquella
societat feudal tan fortament jerarquitzada, anquilosada i immobilista.
La vida urbana creà una nova classe, la burgesia, que començà a
detemptar un nou poder, el diner. A les ciutats, els burgesos es
consideren homes lliures, independents dels senyors feudals. Malgrat que
durant segles continuà encara vigent l'estructura estamentària, aquells,
per mantenir la seva independència econòmica, lluiten per establir
sistemes autònoms de govern.
1.2. El canvi cultural.
Aquests canvis sòcio-econòmics anaren acompanyats de l'aparició d'una
nova mentalitat, caracteritzada per un creixent racionalisme,
naturalisme i humanisme, que originà la formació d'una nova cultura
d'àmbit urbà. Això es comença a notar en els estudis: si fins llavors
s'havia donat més importància a la gramàtica com a instrument per
interpretar les Escriptures, ara n'adquireixen la retòrica i,
especialment, la lògica. Això fomentarà el desenvolupament de les
humanitats (estudi dels clàssics llatins i grecs) i la dialèctica, que
rebé un gran impuls quan, a partir de l'any 1125, es començaren a
traduir obres de l'"Organon" aristotèlic. S'inicià així un gran debat
entre dialèctics i antidialèctics (els tradicionalistes) que va provocar
un notable desenvolupament dels mètodes argumentals i racionals. Es
generà un nou estil de pensament i un canvi d'actitud en alguns teòlegs
que, tot i respectant la Bíblia com a l'expressió de la paraula de Déu,
en lloc de comentar-la en un marc exclusivament teològic o sota les
autoritats, procuraren interpretar-la "segons la física", en un intent
d'entendre-la de la manera més racional possible. Aquest moviment
s'enfortí quan es traduïren, cap a la fi de segle, les obres de
cosmologia i metafísica d'Aristòtil.
La nova orientació
racionalista, juntament amb la introducció de les noves tècniques i la
divisió del treball, va comportar una revalorització dels estudis
científics (física, medecina...) i de les arts mecàniques (arquitectura,
mineralogia...), tradicionalment menystingudes pels intel•lectuals.
L'art gòtic, que apareix cap a la fi de segle, representa la plasmació
d'aquesta nova mentalitat: les altíssimes catedrals sostingudes per
fines parets solcades per grans vitralls, pressuposen un gran
coneixement tècnic dels punts de descarregament de forces; l'escultura i
la pintura, amb el seu detallisme i realisme, són tota una lliçó de
ciències naturals, i els fons daurats dels retaules, una mostra de
l'ostentació de riquesa burgesa.
L'Església es veié, a la
llarga, obligada a assimilar aquesta nova mentalitat, i ho féu a través
de la creació de nous ordes religiosos, els mendicants -sobretot els
franciscans i els dominics-, adaptats a la vida urbana. Aquests
s'hagueren d'enfrontar a nous problemes teològics, generats per la nova
mentalitat, i ètics, derivats dels canvis socials (l'excessiva riquesa
dels uns i l'empobriment progressiu dels altres).
II - ELS NOUS PLANTEJAMENTS.
2.1. Els "moderns" contra els conservadors.
Els dialèctics i seguidors de les noves tendències racionalistes
s'autoqualificaren de "moderns" per mostrar que eren conscients de la
seva innovació. Un dels pioners va ser Pierre Abelard (1079-1142).
Expert en l'art del raonament rigorós i defensor del dubte sistemàtic
com a condició per a fonamentar els nostres coneixements, contribuí a
establir la Lògica com a ciència autònoma i l'aplicà als problemes
filosòfics i teològics, entre els quals intentà establir una clara
distinció. En l'aspecte filosòfic, va ser un dels primers que plantejà
una solució de tipus nominalista al problema dels universals. En el
teològic, lluità contra el mètode habitual d'utilitzar arbitràriament
les autoritats per interpretar les Escriptures i proposà, a canvi, un
mètode crític i racional, només sotmès a l'autoritat en última
instància. En contra de la visió dominant, segons la qual Déu intervenia
constantment en el món, afirmà que la naturalesa havia estat creada de
manera que ella mateixa va produint els seus efectes sense necessitat de
la intervenció divina, obrint així les portes a una ciència de la
natura.
Aquesta ciència s'inicià sobretot en l'Escola de Chartres, un dels
centres culturals més innovadors del segle XII. Tot un seguit de mestres
(Guillaume de Conches, Thierry de Chartres,Gilbert de la Porrée, Joan de
Salisbury, etc.) fomentaren un esperit científic basat en l'observació i
la investigació dels fenòmens naturals.
Les seves teories resulten, des de la perspectiva actual, fantasioses i
ingènues, però representen l'inici d'un nou estil que culminarà en la
ciència moderna. Realitzaren una primera crítica de la visió simbolista
dels éssers naturals, típica de l'època medieval, segons la qual només
importaven de les coses, els animals, etc., aquells aspectes que ens
podien proporcionar ensenyaments religiosos i morals. Impulsaren també
l'esperit humanista: van ressuscitar la concepció de l'home com a
microcosmos, la qual revaloritzava, per una banda, la importància del
cos, amb el consegüent interès per la medecina i la higiene i, per
l'altra, la de la raó: si l'home podia comprendre el funcionament de la
naturalesa, podia també transformar-la amb la seva activitat,
convertint-se així en cooperador de la creació divina. Heus aquí
l'exaltació de l'homo faber, tan important per a la naixent burgesia.
Aquests corrents
racionalistes i naturalistes iniciaren així un procés de desacralització
de la natura que la feien susceptible d'explotació i no de pura
contemplació com a creació divina. Aquesta visió,però, fou atacada per
importants sectors de la societat que temien que el nou naturalisme
derivés cap un pur fisicisme i que això provoqués la pèrdua
d'importància de la teologia, l'eliminació dels miracles i l'oblit que
la naturalesa era producte de la voluntat de Déu: calia vigilar de no
atribuir-li poders que eren exclusius del seu creador.
2.2. Els centres de la cultura urbana. les universitats.
L'aparició de les ciutats creà una nova forma de cultura: la
universitària. Al principi (acabament del segle XII), les universitats
aparegueren com a associacions de professors i alumnes que maldaven per
independitzar-se dels àmbits tancats i intransigents de les escoles
monacals i episcopals. Però aviat esdevingueren els principals centres
intel•lectuals de l'època (París, Bolonya, Oxford). Per aconseguir
l'autonomia, les universitats mantingueren una lluita constant amb els
poders públics i les esglésies locals. Això va ser aprofitat pel papat (Innocenci
III), que els oferí protecció a fi de dominar-les. Fou així com els
ordes mendicants (especialment els dominics) es convertiren en la
principal font del professorat universitari. Heus aquí com aquestes
institucions, que havien sorgit per promoure el lliure pensament,
restaren de nou sotmeses al poder dominant de l'Església, encara que
aquesta s'hagué d'adaptar als nous corrents.
A les universitats es
consolidà tot un nou estil de treball intel•lectual: l'escolàstica. Per
a molts, aquest terme denota, en general, la filosofia cristiana que es
produí durant la baixa Edat Mitjana, però, més que com un sistema
d'idees, cal entendre-la com un mètode rigorós de coneixement, les bases
del qual posaren els dialèctics, sobretot Abelard. Consisteix en
l'intent de resoldre, mitjançant una crítica infinitament pacient i
subtil en les distincions, els problemes plantejats per les divergències
existents entre els textos dels grans autors cristians. Seguint aquest
mètode , es produïen grans obres, com les de Sant Albert Magne,
Alexandre d'Hales, Roger Bacon, Sant Tomàs d'Aquino, etc.. Però, a la
llarga, l'escolasticisme s'anquilosà i es convertí en un conjunt
d'hàbits intel•lectuals petrificats que es perdien en llargues
disquisicions buides de significat.
III - LA PLENITUD DEL SEGLE XIII.
3.1. L'impacte de l'aristotelisme.
El XIII és el gran segle de la filosofia cristiana, que sorgí de la
necessitat de defensar el dogma davant la proliferació de doctrines
contràries o, si més no, perilloses. Aquestes doctrines derivaren cap a
un racionalisme i naturalisme extremats, impulsades per la creixent
circulació de traduccions d'obres filosòfiques dels antics grecs i dels
àrabs. A través d'aquesta influència greco-àrab s’introduïren a Occident
tot un seguit d'idees (l'emanació neoplatònica amb una interpretació
panteista, l'autonomia de la naturalesa basada en les lleis
aristotèliques del moviment, el consegüent necessitarisme, etc.) que
s'oposaven clarament a creences tradicionals de la teologia cristiana,
com les de la creació i la providència divines. La difusió de les obres
d'Aristòtil i els seus comentaristes àrabs, especialment Averrois,
provocà un impacte tan gran que no resulta exagerat definir els
diferents corrents filosòfics del segle XIII per l'actitud que
prengueren davant l'aristotelisme.
- Els franciscans (Sant Bonaventura), seguint la tradició
platònico-agustiniana, foren els més reacis a l'adopció de
l'aristotelisme, encara que al final n'acceptaren alguns aspectes.
- Els dominics
(Sant Albert, Sant Tomàs) adoptaren l'aristotelisme coma base de la seva
filosofia, però el modificaren per tal de fer-lo compatible amb el
dogma.
- L'averroisme
llatí (Siger de Bravant) considerà la doctrina d'Aristòtil, tal com
l'havia interpretada Averrois, com la mateixa veritat, encara que es
contradigués amb el dogma.
- Els naturalistes
d'Oxford (Grosseteste, Roger Bacon) partiren, malgrat les seves
tendències agustinianes, dels aspectes físics i biològics d'Aristòtil
per dedicar-se, més que a la metafísica, a les ciències, fins a
convertir-se en els vertaders precursors del mètode experimental.
3.2. L'averroisme llatí i la doble veritat.
El nom d'averroisme llatí s'ha donat a un moviment no massa definit en
què es poden incloure tots aquells filòsofs que acceptaren la
interpretació que donà Averrois d'Aristòtil sense preocupar-se de si
estava o no d'acord amb la doctrina cristiana. Aquest moviment,
particularment fort a la universitat de París, fou condemnat vàries
vegades al llarg del segle i se li atribuïren un seguit d'afirmacions
incompatibles amb la fe. Les més importants:
a) la creació no és un acte lliure de Déu;
b) el món és etern;
c) Déu no és causa eficient dels processos naturals, en tot cas només
n'és causa final;
d) per tant, la naturalesa és un encadenament de causes que produeixen
els seus efectes de forma determinística (necessitarisme);
e) només existeix un enteniment racional (agent) per a tots els homes,
que és immortal; l'ànima individual de l'home, en canvi, és mortal com
el cos.
Totes aquestes afirmacions corresponen a la visió necessitarista
greco-àrab i s'oposen clarament a la doctrina de la llibertat i la
providència divines. A fi d'eludir les constants acusacions i condemnes
de l'Església, sembla que els averroistes es defensaren sota el
subterfugi conegut com la teoria de la doble veritat: es pot donar el
cas que una afirmació sigui veritat segons la raó i que també ho sigui
la seva contrària segons la fe. Així, per exemple, es pot demostrar amb
la raó que el món és etern o que l'ànima humana és corruptible, i creure
per la fe les afirmacions contràries. En el fons, molts d'aquests
filòsofs pensaven que la veritat filosòfica era el coneixement superior
reservada a l’élite intel•ligent, però que la religió, tot i essent un
coneixement inferior, era adequada per al poble. El conflicte se'ls
presentava amb els teòlegs, ja que pretenien presentar com a veritats de
tipus filosòfic les afirmacions religioses. Per això, amb la teoria de
la doble veritat, intentaven salvar l'autonomia de la raó enfront de la
fe.
|
|