DE LUCRECI A OCKHAM
Francesc Fortuny.
LA FI DE LA REPUBLICA
Amb Ciceró morí també la República de Roma i acabà el patriciat romà que
havia fet gran la Ciutat. Els símptomes que exterioritzava la República
eren: guerres civils i depauperació de les masses itàliques; tot en
favor dels incontrolables interessos personals o "tribals" dels
procònsols patricis.
Més enllà de la personal
aspiració a la corona atribuïda a César pels seus enemics, sembla que
aquest cercava un govern fort, superior als interessos oposats, àrbitre
i jutge imparcial entre les "tribus" i el bé comú de la Ciutat
imperiosa.
El princeps OCTAVI
AUGUST va absorbir verbalment tot el republicanisme de Ciceró. Però el
va aniquilar per dintre en convertir-se físicament en l'únic princeps,
un primer a incommensurable distància de qualsevol ombra de par dintre
del patriciat principesc previst per Ciceró.
IMPERI IL•LUSTRAT I DESASTRE
Al segle segon es determinà la fi del Principatus i el trànsit a
l'Imperi. La fórmula que es va anar dibuixant a poc a poc va ser la
d'una federació paritària de ciutats, amb Roma com a centre idealitzat i
un govern central sense plaça fixa. El govern, que es volia central i
fort, cada vegada podia tenir menys esperances d'aconseguir-ho, ni en
l'aspecte de la neutralitat ni en el de l'autoritat o la fortalesa. .La
figura d'Adrià és el paradigma d'aquest règim, com August ho havia estat
del Principatus.
Vers el començament del segon quart del segle tercer el precari
equilibri de les ciutats confederades va fer fallida. L'Imperi Romà va
estar a punt de morir tràgicament en qualsevol dels cinquanta anys
següents. Va ser el període negre, esfereïdor, de l'Imperi. En aquests
anys va gaudir de trenta-cinc emperadors; cap no morí de mort natural.
Al seu voltant també anaven morint els ciutadans: per guerres i per cops
d'estat, per pestes, per fams, en mans dels bandolers, molts cops
pròfugs d'alguna de les innombrables legions en trànsit vers el poder.
Pertot arreu regnava la
inseguretat. Varen quedar tallades les comunicacions. Les ciutats
occidentals que sobrevivien, sempre amb una molt minvada població,
tendiren a esdevenir places fortes emmurallades. Alhora en el camp
brostaven castells i cases fortes. I, al seu entorn i sota la seva
protecció, corria a aixoplugar-se i a cercar mitjans de vida el ciutadà.
En aquesta cinquantena d'anys l'Occident va adquirir la fisonomia mal
anomenada medieval o feudal. Mercenari d'un o d'un altre, el bàrbar
germànic es va convertir en el convidat habitual, tant a l'Imperi
d'Occident com al d'Orient.
Però, ja ruralitzat,
l'Imperi no va morir. Cinquanta anys més i els ciutadans romans
proclamaran unànimement que mai no havien estat tan bé. Els artífex de
la miraculosa recuperació havien estat Dioclecià i la novíssima
aristocràcia originada pels aldarulls de la cinquantena negra, els grans
latifundistes encastellats. Uns representaven la nova ruralitat del vell
Imperi urbà, amb l’herència religiosa i cultural arcaica, gloriosa, i ,
des d'aleshores, titllada de "pagana" (de pagus, camp). Els altres
personificaven la minoritària població encara ciutadana, oberta al
cristianisme i reduïda a viure de les necessitats del poder central,
encarnat per l'Emperador, l’exercit, la intendència militar i la hisenda
i administració general.
L'Emperador ja no és el que era, ni el seu Imperi idèntic al dels dos
primers segles. L'Imperi estava reduït a una multitud d'immensos
territoris autàrquics i una xarxa viària que els aplegava enllaçant
ciutats. Enormes extensions de terres de l'Imperi, les millors, eren
regides per la nova alta aristocràcia terratinent. Els privilegis
atorgats pels efímers emperadors feien que aquells terratinents fossin
desmesuradament autònoms, amb poders legislatius, judicials, de policia
i, sobretot, exempcions i pacte directe amb l'emperador en matèria
fiscal per a tot el territori que depenia d'ells. Això feia rendible la
propietat i pràcticament autrquic el territori.
Els grans terratinents
eren un nou tipus de patriciat sobirà. I ells mateixos s'estimaven en
continuïtat perfeta amb el patriciat republicà clàssic del segle II a.C..
En les seves finques i sota la seva protecció vivia la immensa majoria
de la població, i gens malament si hem de tenir en compte la represa de
l'augment demogràfic. Al seu entorn una petita cort representava la
supervivència de la cultura i la civilització en un oceà ruralitzat.
La xarxa viària relacionava les ciutats entre si, a la pràctica amb
finalitats merament militars ja que el trànsit de mercaderies estava
limitat a la logística de les legions, i el de persones a la dels
funcionaris, quasi tots d'origen militar.
El cristianisme urbà, la ruralització i la militarització generalitzada
eren els trets del Dominatus, un règim qualificat un xic eufòricament d'
"Imperi cristià".
LA GÈNESI DEL DOMINATUS
El fundador del Dominatus, Dioclecià, havia començat com qualsevol altre
dels trenta-cinc predecessors amb un cop militar. La clau del seu éxit
va se adonar-se i aprofitar sàviament la nova realitat social dels grans
terratinents privilegiats i fer-los sentir els avantatges de la funció
imperial.
En gran part, els
terratinents eren d'extracció militar, en moltes ocasions soldats de
sortosa fortuna. Havien ajudat un candidat a l'imperi i aquest els
agraïa els serveis amb la donació de terres i de privilegis.
Habitualment l'aspirant a successor de l'emperador que els havia
enriquit considerava més còmode atraure-se'ls que intentar
aniquilar-los, i els augmentava terres i privilegis... Ells
esdevingueren els àrbitres entre els aspirants a regnar. Però cada un
d'ells temia els altres nou rics i els imprevisibles canvis d'emperador;
en una situació tan desgraciadament inestable acumulaven poder però no
seguretat.
Dioclecià va convertir
en dret el que era una situació de fet; va frenar la liqüescència social
i va oferir seguretat i ordre. Ell va crear una administració,
jerarquitzada i militaritzada, capaç d'alimentar un exèrcit sobretot amb
funció de policia general i custodi de fronteres.
CONSTANTí va afegir un nou tret a la pesada tramoia militar i
administrativa creada per Dioclecià i estimada pels grans senyors rurals
convertits en clarissimi, els més alts i exclusius funcionaris militars
imperials. Aquest tret nou va ser la sacralitat personal de l'emperador.
Els clarissimi la van veure amb bons ulls, ja que venia a reflectir-se
en ells mateixos; consagrava el seu propi estatut recent adquirit sense
alterar les relacions de poder.
La sacralitat personal de l'emperador va anar creixent al mateix temps
que cristal•litzava una altra nova aristocràcia. No era formada pels
poderosos militars latifundistes. Els seus membres es presentaven sempre
com a servidors d'una comunitat que, al seu torn, es definia per una
nítida alteritat respecte a tot allò que fos una societat terrenal o una
institució temporal.
En el curs del segle
quart l'Església cristiana descobreix els avantatges de l'organització
centrada en la figura del bisbe monàrquic vitalici. I Constantí va
descobrint a poc a poc l'enorme autoritat real de l'episcopat en els
enclavaments urbans, els més propis de l'emperador.
El bisbe no era un
funcionari, ni aliè al medi, com podien ser-ho els clarissimi i les
altres categories de l'aparell oficial de l'emperador. Per a la gent de
la ciutat el bisbe del lloc era ben bé el protector natural de la seva
comunitat i ensems de tots els pobres en virtut de la caritat cristiana,
que no feia distinció de creences quan calia el seu ajut. Amb la
tradicional mentalitat de les polis antigues, qui era ajudat pel bisbe
acabava ingressant en allò que interpretava ser la seva clientela, la
comunitat cristiana.
Prudent però sense oscil•lacions, Constantí va anar proporcionant a
l'episcopat l'estatut i els privilegis que els havien de permetre
exercir les funcions protectores més àmplies. A la mort del fundador de
la dinastia que justifica el títol d'Imperi cristià, un bisbe important
estava assimilat als propis clarissimi terratinents. Com ells en el
camp, els bisbes presidien el seu propi tribunal amb valor civil
reconegut, tenien accés directe a l'emperador per a qualsevol gestió,
exempcions fiscals i una munió de privilegis.
Els funcionaris civils de l'emperador estaven encarregats de tot allò
que relacionés la ciutat amb l'imperi: la recol•lecta d'impostos i
l'organització dels serveis dels quals vivia el ciutadà. Però
l'emperador sabia molt bé que tot allò que afectava des de dintre la
vida ciutadana o provincial quedava solucionat ràpidament, d'una manera
eficaç i econòmica, i a satisfacció de tots, a través del bisbe.
De retruc, la forta
mentalitat providencialista amb què es venia a traduir fàcticament la fe
en un Déu personal i creador era un útil camí de doble direcció.
Predisposava a salvar l'autoritat imperial en qualsevol circumstància,
fins i tot en cas dels més enormes mancaments personals o dels
desencerts polítics més flagrants. Mentrestant, la palpable imatge de
l'altíssim poder imperial inapel•lable tenyia la mateixa figura del Déu
cristià, i, quan retornava sobre l'emperador, el feia no sols
providencial, sinó vertader sacrament de l'Emperador transcendent,
presència de Déu a la terra.
EL NAIXEMENT D'UNA FILOSOFIA CRISTIANA.
Punts centrals del pensament d'Agustí:
En primer lloc, el caràcter perfectament personal del principi -arjé- de
totes les coses, Déu. Perquè Agustí, com tots els filòsofs anteriors,
formula una "filosofia de l'arjé". Com tots ells, creu en un únic
principi real que alhora és raó de tot el que existeix, i deu d'on
brolla físicament, realment aquesta existéncia múltiple derivada. El que
a ningú no se li hauria passat pel cap sense la pressió de les creences
religioses de les masses cristianes és que una entitat estrictament
personal pogués assumir les funcions de l'arjé de sempre.
El segon punt és la
clara distinció i separació entre el principi personal i allò que té en
ell el seu origen. L'acte diví de creació que vincula el principi
personal amb tot allò que depèn d'ell no és gens ni mica necessari. Per
a tothom en el món clàssic, ser "virtuós" era acceptar conscientment en
un acte de voluntat allò que la raó assenyalava com a necessari per
natura, harmonitzar el voler amb el ser. Per contra, en l'acte lliure de
la creació tal com l'usa Agustí, l'acte voluntari de Déu és tan raonable
com el seu contradictori. Si l'opció de crear és adient a la natural
difusivitat del bé, la de no fer-ho correspon a la no gens menys natural
autosuficiència del ser diví.
El món temporal d'Agustí
no és el món temporal neoplatònic i encara menys el clàssic o l'arcaic.
Una pedreta ja no és la manifestació i la preséncia de l'Ú, no és l'Ú en
un dels seus moments immanents. Encara menys és el Ser vivent necessari
dels pre-socràtics, de Plató, d'Aristòtil. En Agustí, una pedreta a
penes és.
La creació, per a
Agustí, és simplement això, creació, fruit extrínsec de l'acte lliure de
l'arjé personal mai constret ad extra per la necessitat, ni a partir
d'ell mateix ni a partir de les coses creades. Si l'acte de creació és
raonablement voluntari però gens necessari intel•lectualment parlant, la
voluntat i la intel•lecció divines són en gran mesura paral•leles i
independents entre si. Si en Déu l'intel•lecte i la voluntat són
independents i paral•lels, en l'home, seran facultats diferents.
Això portarà a la trista
conseqüència de poder positivament pecar, marxar voluntàriament contra
Déu, i no sols errar socràticament. Aquesta conseqüència esdevé la pedra
angular del De civitate Dei. Heus aquí el salt: de l'acte lliure de
creació a la forçada distinció de facultats que esquinça l'home.
En Plató el tema de la reminiscència vol subratllar la vinculació íntima
i fortíssima entre el tot únic i la part múltiple. I els neoplatònics
desplegaran amb prou agudesa aquesta vinculació.
La nova cosmovisió "cristiana" : distància de l'arjé radical. Cada
singular creat és quasi un absolut, i ple subjecte d'una existència ben
pròpia.
Mai un Plató amb la seva
"participació", mai un Aristòtil amb les "substàncies primeres", i
encara menys els neoplatònics, tot i el polifònic dinamisme del seu
sistema, no haurien somiat un món, encara ben un, amb uns singulars amb
tal grau d'autonomia i autopossessió. Mai el singular del pensament
clàssic no podia tenir tanta substantivitat i iniciativa; mai no podia
assolir al capdavall tanta dignitat ontològica.
Què pot ser la felicitat de la ciutat si no és la suma de la felicitat
dels ciutadans ?
Un Platò, un Aristòtil i
el mateix Ciceró sols haurien admès com a assenyada la pregunta inversa:
què pot ser la felicitat del ciutadà si no és la participació en la
felicitat de la ciutat com un tot, anterior i superior als individus.
El vell Noûs objectiu
grec s'esvairà junt amb el "ser" necessari, únic i vivent, per quedar
arrelat a l'entitat racional humana, finita i contingent.
Idènticament passa amb
la physis. El menyspreat món natural rebrostarà amb vigoria tan bon punt
l'intel•lecte de l'individu humà, la subjectivitat, encerti a veure'l
com l'anvers d'ell mateix. La vella physis misteriosa desapareixerà per
esdevenir el "món físic", objecte clar de les ciències amb les quals la
subjectivitat finita, humana, modelitza el seu món.
Agustí té l'enorme
importància de ser l'eix sobre el qual s'apuntala el capgirament
occidental de tots els conceptes heretats de l'antigor. Ell no podia
endevinar el desplegament futur de les ruptures conceptuals que
introduïa.
Posseïm la veritat certa en el cas dels principis matemàtics, dels
principis lògics, dels principis ontològics o ètics del moment. Però,
sobretot, el coneixement interior que tenim dels nostres propis actes
immanents, sense intervenció dels sentits o de la fantasia, és una
veritat certíssima. Tan certa com el fet que tots volem ser feliços,
conservar el nostre ser. Encara que ens equivoquéssim en l'autopercepció
del que som, del que coneixem, del que estimem, "seria veritat que sóc,
conec i estimo". Si fallor, sum, diu rotundament Agustí, en expressió
inoblidable.
En el "sóc, conec,
estimo", els agustinians hi veuran la manifestació més genuïna de la
naturalesa estrictament espiritual.
El Si fallor , sum, per a Agustí és la veritat certíssima per
antonomàsia.
L'home dèbil no pot
assolir per si sol la veritat completa. Un Déu Tri que s'aboca vers
l'home per revelar-li la Veritat i donar-li la gràcia per seguir-la. Si
l'home descobreix en ell mateix una veritat certíssima i no pot viure
dignament sense la Veritat, que segueixi escrutant en la intimitat de la
seva vida interior i la veu del Mestre Interior farà que es descobreixi
com la millor imatge del Déu Tri i se li donarà la intel•ligència
vertadera de les coses, més enllà dels sentits i de la raó.
Agustí escriu De civitate Dei per als cristians cultes, no pas per als
pagans. és una apologética d'ús intern, a l'inrevés de l'obra dels
antics Pares Apologistes cristians, adreçada a tothom, àdhuc als pagans,
amb aires conciliadors. Agustí no ho és; ell és prepotent, com correspon
a un bon representant del grup polític que es creu hegemònic.
LA MEDUL•LA DE LA CIUTAT DE DEU.
Com per als grecs d'abans de Crist, per a Agustí la veritat és el ser
necessari i viu; però el ser necessari és, a més, una entitat personal,
que no sols ha creat voluntàriament per bondat, sinó que crida l'home
vers Ell.
La voluntat humana pot
optar per l'amor vers Déu fins al menyspreu de l'home mateix, o per
l'amor a si mateix, amb menyspreu de Déu. Blanc o negre. El bisbe
cristià encara té molt d'africà temperamental amb vel•leïtats maniquees.
Cadascuna d'aquestes opcions agermana una colla d'individus que avui
anomenaríem grup ideològic. Agustí els veu com a societats espirituals,
místiques: dues "ciutats" definides per dues actituds espirituals. Són
la "Ciutat de Déu" i la "Ciutat Terrena", en aparença perfectament
antagòniques, com a resultat d'una opció irreconciliablement
contradictòria amb l'altra.
El bé que cerca la
Ciutat Terrena és escàs, per això la seva llei és la del domini de
l'home sobre l'home.
Per contra, el Bé de la
Ciutat de Déu és infinit, ja que és el mateix Déu. Per això la seva llei
és la de la caritat. La ciutat de Déu en aquest món ja posseeix el seu
Bé en esperança i un dia li serà donat amb plenitud. Mentre el temps fa
la seva via, els ciutadans de la Ciutat de Déu són peregrins a la seva
pròpia terra i casa.
No es pot saber amb evidència qui pertany a cada Ciutat. No és cap
garantia de pertànyer a la de Déu ser batejat i professar-se cristià.
Agustí és un bisbe
cristià. Un bisbe d'enorme autoritat personal a la província romana de
l'Africa. En un medi com aquest, Agustí, sense ser-ho ben bé, és un
poderós cap polític, ho sap i actua com a tal.
Si la caiguda de Roma el
410 colpeix tan durament els prohoms cristians és perquè,
psicològicament, vivien en l'eufòria d'haver passat de minoria
perseguida a amos de l'Imperi; per a ells el Dominatus era un règim
cristià. El mateix Agustí creu que la vida pròpia del savi és la vida
social, és a dir, la política.
Ara, per boca d'Agustí,
resulta que els membres de l'Església que sols es troba de pas per
aquest món, que cal pensar que han fet l'opció per l'amor de Déu fins al
menyspreu de si mateixos, exigeixen al savi la vida social, com si
encara estiguessin a la Roma de Ciceró o a una polis grega. No cal
estranyar-se: l'autor del De civitate Dei és un polític i ho són els
destinataris de l'obra. Agustí escriu per a polítics cristians, per a
l'aristocràcia culta que, a conseqüència del desastre del 410 i de les
acusacions dels pagans, poden sentir de manera irreprimible l'anhel comú
a tots els funcionaris imperials d'abandonar el feixuc treball dels
càrrecs i retirar-se a la pau de les seves còmodes vil•les rurals, on
l'atmosfera és clara i pura i els aliments frescos i abundosos, lluny de
les inhòspites ciutats imperials i les intrigues. Cal tancar files, cal
evitar escampadisses enervants, cal urgir el seu deure als "savis" i ja
se sap que els "savis" per Agustí són els "justos", els qui coneixen
l’autèntic valor de les coses, que són salvats pel Crist que els dóna la
justícia plena.
Agustí fa funcionar
lingüísticament el Déu cristià com el vell arjé. La "filosofia
cristiana" del bisbe d'Hipona és massa filosòfica i encara poc
cristiana. Es un equilibri inicial i gens estable on noves paraules
vénen a substituir vells conceptes.
En bona lògica, Agustí
hauria de dir-nos que la Ciutat Terrena és un mal ja que és l'opció
contra Déu. Ben a l'inrevés, afirma que "és un bé, i certament el
superior en el seu ordre". O bé l'opció fundacional de les ciutats no ho
és tant com semblava de contradictòria, o bé l'afirmació de la bondat de
la Ciutat Terrena és merament aparent, circumstancia i d'oportunisme
polític.
Encara sorprèn més quan llegim que "la Ciutat de Déu, mentre peregrina
per aquest món, necessita del bé de la Ciutat Terrena". Cal entendre,
doncs, que ara les opcions radicalment contradictòries no sols resulten
ser-ho menys, sinó que necessàriament el bé es barreja amb el mal i, a
més a més, en els mateixos individus.
Si la Ciutat de Déu
necessita del bé de la Ciutat Terrena, aquella estarà tan interessada
com aquesta en la pau entre els ciutadans, que és la base per a la
consecució del bé.
Si una cosa no pot remuntar-se a Ciceró és el franc acolliment de la
violència i de la coacció entre els instruments de govern. La necessitat
d'un govern fort i discretament coactiu va ser la gran intuïció de César
davant Ciceró. La pràctica d'una paternal repressió va ser la novetat
d'August, recolzant-se en un pseudo-ciceronià concepte de princeps. La
violéncia com a contrapartida de l'homo hominis lupus és ben
característic del Dominatus i dels desordres que van portar els
cristians al poder amb Constantí. El bisbe d'Hipona mostra de tenir
clara consciència de la propensió universal al domini de l'home sobre
l'home pel que fa a la relació amb el bé terrè escàs. Per això, per
Agustí, cal subratllar-ho fortament: pau és ser ordenat. Per a ell, la
pau vertadera és l'acord amb la llei natural, i el seu paradigma és la
pau entre Déu i l'home en l’obediència de la fe sota la llei eterna.
El bisbe nord-africà juga amb les possibilitats noves d'un arjé
personal, que ensenya la veritat sencera inassolible per l'home dèbil i,
a la vegada, li dóna la força interior per ser-hi conseqüent. L'Església
és la institució nova que substitueix amb avantatge la del Senat romà de
Ciceró en les funcions sapiencials, ara separades de les polítiques i
formulades en llenguatge religiós. Cal tenir en compte que l'església
cristiana dels segles quart i cinquè està formada por comunitats
autònomes de fidels, vinculades sols per la caritat i sense la cúpula de
la monarquia papal infal•lible, sols guiades i garantides per l'Esperit
Sant que les anima interiorment.
Per Agustí, Crist és el Logos de Déu present entre els homes. Quan Crist
deixa aquest món per acomplir la plenitud de la seva missió retornant al
Pare, la seva presència es perllonga en la institució eclesial. Ella
conserva i tramet a través dels temps el missatge íntegre de la veritat
revelada i difon la força eficaç de salvació. Però la transmissió de la
vida i de la doctrina divines és una acció institucional, no personal.
Sols la realitza el bisbe de l'Església local el qual està en comunió de
caritat amb les altres Esglésies, comunió que es palesa en els sínodes
episcopals.
En teoria, la comunió de les Esglésies i la presència eficaç de
l'Esperit de Crist que vivifica i anima l'Església total són la garantia
contra els disbauxats i amants de si mateixos que hagin pogut escalar
l'episcopat en propi profit. Són els sínodes veritables senats
provincials -i en casos extraordinaris un concili universal, equivalent
a un senat imperial-, constituïts pels bisbes, els que, a la fi,
transmeten generació rera generació la Veritat.
Agustí, sense excloure del tot l'episcopat, que de fet tenia una "vida
social" palesa, pensa especialment en els funcionaris imperials
cristians.
Potser els critians no
són pas majoria entre el funcionariat imperial, sobretot en els alts
graus dels clarissimi latifundistes. Els clarissimi es podien permetre
el luxe de ser pagans precisament perquè, amb certa prudència, encara
podien tractar de tu a tu a un emperador cristià que els necessitava
tant com ells a ell. Tampoc no eren cristians els funcionaris inferiors
protegits dels grans poderosos pagans; quan el sentit de clientelatge
era més viu que mai els hauria semblat impensable diferir religiosament
del seu patronus. Quan Agustí comença l'aproximació al cristianisme, el
primer que fa es renunciar al càrrec que li havia proporcionat el seu
patró.
En qui pensa l'Agustí és
en la munió de funcionaris intermedis, de procedència ciutadana o
vinculats a les branques cristianes de les grans famílies terratinents.
Ells són ensems el gran puntal i el control de les vel•leïtats paganes a
favor de l'Emperador i de l'episcopat. Aquests eren els savis que
orientaven la Ciutat Terrena vers el fi salvador de la Ciutat de Déu,
que no coincidia amb l'Església, però que no s'allunyava gaire dels seus
límits.
Per a Agustí la Ciutat de Déu necessita del bé i de la pau de la Ciutat
Terrenal. Com arribaria, si no, a tothom la via universal de salvació
que és el cristianisme ? Com sobreviurien els seus ? I, per tant, "com
es desenvoluparia i podria assolir el seu fi la Ciutat de Déu... si la
vida dels sants no fos vida social ? " La Ciutat de Déu vol la mateixa
pau que la Ciutat Terrenal, però l'orienta vers el fi superior i no la
vol pels béns merament terrenals, sinó per Déu i per a un recte ús
segons Déu.
|
|