FONAMENTACIÓ DE LA
METAFÍSICA DELS COSTUMS (Resum)
Secció Primera: Transició del coneixement racional comú de la
moralitat al coneixement filosòfic.
No és possible de pensar res enlloc en el món, ni tampoc en general fora
del món, que pugui ser tingut sense restricció per bo, llevat únicament
d’una bona voluntat. La intel•ligència, l’agudesa, el judici i tots els
altres talents de l’esperit, diguin-se com es vulgui, o bé el coratge,
la decisió, la perseverança en els propòsits, com a qualitats del
temperament, són sens dubte des de diversos punts de vista bons i
desitjables. Però poden esdevenir també extremament dolents i
perjudicials, si no és bona la voluntat que ha de fer ús d’aquests dons
naturals.Algunes
qualitats són fins i tot favorables a aquesta bona voluntat i poden
facilitar molt la seva obra. Però malgrat això, no tenen cap valor
intrínsec absolut, sinó que continuen pressuposant una bona voluntat.
La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és
bona per la seva capacitat d’obtenir qualsevol fi proposat, sinó
únicament pel voler. També en el cas que a aquesta voluntat li manqués
completament la facultat de dur a terme el seu propòsit, fins i tot en
el cas que amb el seu esforç més gran no aconseguís res i restés només
la bona voluntat
Si en un ésser que té
una raó i una voluntat, la seva conservació, el seu benestar, en un mot,
la seva felicitat, fos el fi propi i particular de la naturalesa,
aleshores aquesta hauria pres ben malament les seves mesures en
constituir la raó de la criatura com a executora d’aquest propòsit seu.
En un mot: la natura hauria evitat que la raó s’inclinés cap a un ús
pràctic i tingués la temeritat de donar forma amb les seves febles
visions el projecte de la felicitat i dels mitjans per a arribar-hi.
La voluntat, en efecte, està exactament al bell mig entre el seu
principi a priori, que és formal, i el seu mòbil a posteriori, que és
material, com en una cruïlla; i, com que ha de ser determinada tanmateix
per alguna cosa, haurà de ser determinada pel principi formal del voler,
quan una acció s’acompleixi per deure, ja que aleshores li és llevat tot
principi material.
- El deure és la necessitat de dur a terme una acció per respecte a la
llei.
- Per tant, el valor moral de l’acció no rau pas en l’efecte que se
n’espera.
Secció segona: Transició de la Filosofia moral popular a la
Metafísica dels costums.
Tot en la naturalesa actua segons lleis. Només un ésser racional té la
facultat d’actuar segons la representació de les lleis, és a dir, segons
principis; dit d’una altra manera, té una voluntat.
Una voluntat perfectament bona, per tant, estaria certament bé sota
lleis objectives (del bé), però no podria pas per això ser representada
com constreta a fer accions conformes a la llei. D’aquí ve que cap
imperatiu no valgui per a la voluntat divina ni, en general, per a una
voluntat santa.
Tots els imperatius manen o hipotèticament o categòricament. Els
imperatius hipotètics representen la necessitat pràctica d’una acció
possible com a mitjà per aconseguir una altra cosa que es vol.
Si l’acció és bona simplement com a mitjà per a una altra cosa,
aleshores l’imperatiu és hipotètic; si l’acció és representada com a
bona en si, consegüentment com a necessària en una voluntat conforme en
si mateixa a la raó, i l’imperatiu n’és el principi determinant,
aleshores aquest imperatiu és categòric: un imperatiu que, sense posar
en el fons com a condició cap altre propòsit assolible mitjançant una
condició determinada, ordena immediatament aquesta conducta.. Aquest
imperatiu pot anomenar-se l’imperatiu de la moralitat. L’imperatiu
categòric, per consegüent, és únic i precisament aquest: actua només
segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella
esdevingui una llei universal.
L’autonomia de la voluntat com a principi suprem de la moralitat.
L’autonomia de la voluntat és aquella propietat de la voluntat per la
qual ella és per a si mateixa una llei.
L’heteronomia de la voluntat com la font de tots els principis falsos de
la moralitat.
Quan la voluntat passa per sobre de si mateixa i cerca la llei que ha de
determinar-la en la propietat d’un qualsevol dels seus objectes, en
resulta sempre l’heteronomia.
En canvi, l’imperatiu moral, consegüentment categòric, afirma “Jo he
d’actuar d’aquesta manera o d’aquesta altra, encara que no vulgui rés
més”. Per exemple, l’imperatiu hipotètic diu: “No he de mentir, perquè
vull conservar la meva honra”, però l’imperatiu categòric diu: “No he de
mentir, encara que mentir no em reporti cap vergonya”. El darrer
imperatiu, per tant, ha de fer abstracció de tot objecte.
Secció Tercera: Transició de la Metafísica dels costums a la Crítica de
la raó pura pràctica.
El concepte de la llibertat és la clau per a l’explicació de l’autonomia
de la voluntat.
La voluntat és una mena de causalitat dels éssers vivents en la mesura
en què són racionals, i la llibertat seria la propietat d’aquesta
causalitat de poder produir els seus efectes independentment de causes
estranyes que la determinin; de la mateixa manera com a necessitat
natural és la propietat de la causalitat de tots els éssers irracionals
de ser determinats a l’acció per la influència de causes estranyes.
Com que el concepte de causalitat implica el de lleis, segons les quals
mitjançant alguna cosa que anomenem causa ha de produir-se una altra
cosa diferent, és a dir, l’efecte. Ha de ser una causalitat segons lleis
immutables, però d’una espècie particular, ja que d’una altra manera una
voluntat lliure seria un no-res.
Què pot ser, doncs, la llibertat de la voluntat sinó una autonomia, és a
dir, la propietat de a voluntat de ser ella mateixa una llei? I aquesta
es precisament la fórmula de l’imperatiu categòric i el principi de la
moralitat. Per tant, una voluntat lliure i una voluntat sotmesa a lleis
morals són tot u.
De l’interès que resideix a les idees de la moralitat.
Com a espontaneïtat pura, la raó és fins i tot superior a l’enteniment.
La raó palesa una espontaneïtat tan pura que li permet d’anar dellà tot
el que pot proporcionar-li la sensibilitat, i demostrar la seva funció
principal distingint l’un de l’altre el món sensible i el món intel•ligible
i assignant així a l’enteniment mateix els seus límits.
Per això un ésser racional en tant que intel•ligència (per consegüent,
no de la banda de les seves forces inferiors) ha de considerar-se no pas
com a pertanyent al món sensible, sinó al món intel•ligible.
L’ésser humà és, en tant que ésser racional, lliure (Descartes: “res
cogitans”). Ara: la idea de llibertat està inseparablement unida al
concepte de l’autonomia. Ara veiem doncs que, quan nosaltres ens pensem
com a lliures, ens traslladem al món intel•ligible com a membres
d’aquest món i reconeixem l’autonomia de la voluntat juntament amb la
seva conseqüència, la moralitat; mentre que, si ens pensem coma
obligats, ens considerem com a pertanyents al món sensible i a la vegada
tanmateix al món intel•ligible.
Com és possible un imperatiu categòric?
El món intel•ligible conté el fonament del món sensible i, per tant,
també de les seves lleis. Consegüentment, hauré de considerar les lleis
del món intel•ligible com a imperatius per a mi, i les accions conformes
a aquest principi com a deures.
Però, com que em veig a la vegada com a membre del món sensible, han de
ser-hi conformes; aquest “deure” categòric representa una proposició
sintètica a priori, pel fet que a la meva voluntat afectada per desigs
sensibles s’afegeix encara la idea d’aquesta mateixa voluntat, però com
una voluntat pura pertanyent al món intel•ligible.
Per consegüent, “deure” moralment és el mateix per a ell que “voler”
necessàriament com a membre d’un món intel•ligible, i només ho concep
com a “deure” en la mesura en què ell les considera alhora com a membre
del món sensible.
|
|