NOVA PERSPECTIVA
IMMANUEL KANT
(1724-1804)
Quan I. Kant, un dels filòsofs més importants de tots els temps, neix a
Königsberg –Prússia Oriental aleshores, Kaliningrad, Rússia, avui-, feia
75 anys que havia mort Descartes a Estocolm i, a Edimburg, David Hume
era un noi de 13 anys. A diferència d’aquests antecessors seus, Kant és
un professor de filosofia que es guanya la vida donant classes, primer a
fills de famílies nobles, després com a professor pel seu compte i,
finalment, com a professor ordinari de la universitat de Königsberg. La
seva obra filosòfica, representada sobretot per “Crítica de la raó pura”
(1781, 1787), “Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui
presentar-se com a ciència” (1783), “Fonaments de la metafísica dels
costums” (1785), “Crítica de la raó pràctica” (1790) i “Crítica del
judici” (1793), significa la gran aportació de Kant a una reorientació
de la Il•lustració europea, que ell abreuja amb la consigna: “Pensa pel
teu compte!”.
Aparentment, no és sinó un professor culte i famós per les classes i els
seus llibres i les bones relacions de què gosa en el món acadèmic; un
home de vida metòdica i senzilla, de tracte amable i bon contertulià,
gran lector i molt poc viatger: es diu que s’havia allunyat només a les
rodalies de la seva ciutat un parell de vegades, però que va deixar
bocabadat un anglès explicant-li detalls summament precisos del pont de
Westminster. En realitat li devem l’haver repensat tota la filosofia
anterior i el conjunt de la seva obra és un exemple extens de la seva
norma de pensar amb llibertat: com diu ell mateix, no hi ha una
filosofia que cal aprendre i mantenir; “només podem aprender a
filosofar, és a dir, a exercir la capacitat de la pròpia raó” i prendre
els sistemes de filosofia com una “història de l’ús de la raó”. A l’obra
de Kant hem d’atribuir, com en principi ho fa ell mateix i la tradició
ho confirma, un canvi de perspectiva en filosofia, que rep el nom de
“revolució copernicana del pensament”.
Canvi de perspectiva.
En línies generals, el canvi de perspectiva que introdueix Kant
consisteix a iniciar, entre el racionalisme continental i l’empirisme
britànic, una tercera via filosòfica anomenada apriorisme, síntesi i
superació de les altres dues, però que Kant anomena “filosofia
transcendental”, i que és, en l’àmbit del pensament, una vertadera
“revolució copernicana”, que fa girar l’objecte conegut entorn del
subjecte que coneix, i no a la inversa, com feia la tradició. Conèixer
no és sotmetre’s simplement a les impressions que un objecte exerceix
sobre un subjecte humà; és més aviat sotmetre les coses a les condicions
que imposa la ment humana. Per saber si coneixem coses, primer hem de
saber com les hem de conèixer.
De Descartes hem après
que la millor manera de conèixer una cosa és comprendre-la amb
conceptes; ni que sigui aquell tros de cera que als nostres ulls canvia
tant d’aspecte mentre es fon, sempre és l’enteniment qui entén què és i
què li passa a la cera o a la candela. Hume fa adonar-nos que una
percepció de la ment és sempre una impressió dels sentits abans de ser
una idea. Dues exigències polars i antitètiques del coneixement humà: la
raó i les coses, en Descartes i en Hume inicialment contraposades; les
idees són necessàries per entendre les coses (per tant, hi ha idees
innates) i les coses són necessàries per a tenir idees (per tant, només
hi ha idees si hi ha impressions).
Kant argumenta contra
Descartes que el coneixement comença per l’experiència, d’on rep la
matèria inicial, però contra Hume sosté, com a característica essencial
del seu sistema, que no tot el coneixement prové de l’experiència. Si
tot el coneixement hagués de procedir de les impressions sensibles,
aleshores ni tan sols el coneixement sensible podria ser un vertader
coneixement. Per conèixer, a més de les condicions materials que ho fan
possible –que existeixin coses, que posseïm sentits, etc.-, són
necessàries altres condicions no materials, sense les quals les
impressions serien confuses i imprecises: no podem adonar-nos de res a
no ser que esdevingui en un espai i en un temps determinats, en un
“aquí” i “ara” concrets, com a eixos fonamentals de la consciència
humana. L’organisme humà requereix percebre en l’espai i en el temps; o,
dient-ho a la manera de Kant, per a ser sensibles a les coses cal que la
nostra sensació sigui espacial i temporal. Espai i temps són condicions
a priori que fan possible el coneixement sensible; condicions
transcendentals, per tant, pròpies de la sensibilitat humana, no
condicions de les coses. El coneixement sensible, en l’ésser humà,
continua fins al coneixement intel•lectual: “pensaments sense intuïcions
són buits, intuïcions sense pensaments són cegues”. Per pensar les coses
cal que aquestes s’acomodin a la manera de ser humana: no podem pensar
coses sense tenir abans una resposta a certes preguntes prèvies.
No podem apropar-nos
mentalment a res sense suposar que ens importa saber què és i no entenem
cap esdeveniment a no ser que ens preguntem per una causa. Aquestes
nocions –de substància, possibilitat, existència, realitat, causalitat i
d’altres, fins a 12 categories, o regles per pensar-, són, segons Kant,
condicions a priori del nostre coneixement intel•lectual. Elles mateixes
junt amb les de la sensibilitat formen l’aparell transcendental
–universal i necessari- amb què ens apropem a l’experiència. Ens hi
apropem i, fins i tot, la constituïm: l’experiència i la naturalesa
–això és, la connexió sistemàtica de tots els fenòmens físics i
psíquics, mitjançant les regles de pensar-, són una construcció de la
ment humana en quant aquesta, amb la seva funció transcendental, fa
possibles a priori els objectes de la naturalesa i les lleis amb què es
regeixen. Per això Kant afirma, com a lema de la seva revolució
copernicana: “L’enteniment no obté les seves lleis de la naturalesa,
sinó que les hi prescriu (a priori)”; no pròpiament les lleis
empíriques, sinó allò que fonamenta les lleis empíriques.
Què puc saber?
La indagació d’aquests elements a priori del coneixement justifica la
nostra creença que coneixem coses. Coneixem perquè sabem com coneixem.
Ara bé, si hi ha elements a priori, la seva existència es farà palesa en
allò que considerem model de coneixement: la ciència; i si la ciència
conté elements a priori, ho podrem veure en les seves expressions
fonamentals, és a dir, en els judicis sintètics a priori. D'altra banda,
si conèixer requereix elements a priori, aquests han de ser presents a
cada nivell del procés humà del coneixement. Per això Kant es planteja
alhora:
1a:Quines condicions a priori suposa el coneixement sensible?
1b: Com són possibles els udicis sintètics a priori en la matemàtica?
2a: Quines condicions a priori suposa el coneixement intel•lectual?
2b: Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física?
3a: Quins són els elements a priori de la raó?
3b: Són possibles els judicis sintètics a priori en metafísica?
A la primera doble qüestió (1 a, 1b) respon en l’estètica
transcendental; a la segona (2 a, 2b) en l’analítica transcendental i, a
la tercera (3 a, 3b), en la dialèctica transcendental.
L’”estètica transcendental” és la ciència de tots els principis a priori
de la sensibilitat. L’”analítica transcendental” s’ocupa de l’anàlisi
dels continguts de l’enteniment en quant no provenen de l’experiència.
La “dialèctica transcendental” és el tractament crític de la tendència
que pateix la raó humana de voler anar més enllà dels límits de
l’experiència.
Conèixer és conèixer l’experiència. Per tant, les condicions que fan
possible l’experiència i que la constitueixen a priori no van més enllà
del’experiència. El que hi ha més enllà es transcendent, ultrapassa les
nostres possibilitats, que són, alhora, els nostres límits. Si creiem
que també podem posar condicions a hipotètics coneixements
transcendents, cauríem malauradament en una il•lusió transcendental; en
un mal ús, erroni i gens crític, de les condicions transcendentals del
coneixement, que Kant condemna: “No podem tenir coneixement a priori més
que d’objectes de l’experiència”. Ens confegiríem també una falsa
metafísica transcendental, que pretén ser transcendent. L’intent
d’esbrinar si les categories es poden també aplicar a allò que és
transcedent respecte de l’experiència, si també en la metafísica, com
abans en les ciències, hi ha judicis sintètics a priori, acaba amb una
constatació negativa. La metafísica parla de coses que són més enllà
dels fenòmens de l’experiència i cerca un presumpte saber com són les
coses en si mateixes. Aquí ja no serveixen aquelles regles, i si les
apliquem no fem més que paralogismes, antinòmies o expressar un pur
ideal de la raó.Allò que transcendeix l’experiència no juga amb les
nostres regles; té les seves pròpies, inabastables per la ment humana:
es incondicionat.
Què haig de fer?
La moral de Kant, igual com la seva teoria del coneixement, es fonamenta
en elements a priori, cosa que vol dir que, en el terreny de la
pràctica, també la llei moral es basa en el subjecte. Si la justificació
del coneixement consistia en un examen, o crítica, de la raó pura, la
justificació de la moralitat consisteix en una crítica a la raó
pràctica, tasca que emprèn, sobretot, en la “Crítica de la raó
pràctica”, però que inicia en la “Fonamentació de la metafísica dels
costums”.
L’home, segons Kant, no ha nascut per ser feliç, sinó per ser digne de
ser feliç; aquest punt de partença suposa que la seva ètica no pot ser
més que una moral formal. En conseqüència, ser “bo”, ser “moral” no pot
consistir en fer aquella o l’altra cosa concreta, o en deixar-la de fer,
sinó en “voler obrar bé”, o en un obrar “conforme al deure”; i la
voluntat actua conforme al deure quan és absolutament bona: quan actua
“només segons aquella màxima per la qual pot voler que ella esdevingui
una llei universal”. Aquest imperatiu categòric, que la voluntat
s’imposa a ella mateixa, fa que allò que vol sigui bo, i d’aquesta
manera la bondat, la moralitat, s’imposa també a priori: no perquè una
cosa és bona la voluntat ha de fer-la necessàriament, sinó perquè la
voluntat se la imposa a ella mateixa una cosa és necessàriament bona; la
voluntat, aleshores, s’imposa l’única llei que pot compartir amb
qualsevol ésser racional: la d’actuar segons l’imperatiu categòric, que
no és més que una forma de voler.
Què puc esperar?
Aquesta pregunta és una conseqüència dels “postulats” de la moral de
Kant: si l’home “ha de ser” moral, li escau “esperar de ser-ho”.
Si l’home és moral, si la moralitat és el seu “bé suprem”, el seu bé
complet és la moralitat que s’afegeix a la felicitat. Arribar al bé
complet és tasca d’un infinit progrés que només és possible cara a
l’eternitat, o en el supòsit de la immortalitat i de l’existència d’un
ser suprem, Déu, que en sigui la garantia. Estem a les portes de la
religió: la moralitat hi duu, i aquest és el tema de la filosofia de la
religió.
|
|