KANT, Crítica de la raó
pura. Què és Il•lustració?
5 de desembre de 1783.
La Il•lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat,
de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de
servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix
n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no
consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la
decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la
direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu
propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il•lustració.
La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran
dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de
temps lliures de direcció aliena- romanen de bon grat menor d’edat per
tota la vida, i del fet que a altres els és tan fàcil erigir-se en els
seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em
reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la
consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament,
aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar
,n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal
fatigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la
totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a la majoria
d’edat i que, a més, és penós; d’això ja se n’ocupen els tutors, els
quals molt gratament han pres coma càrrega pròpia la inspecció general
dels altres. Després d’atabalar, en un primer moment, el seu ramat
domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil•les criatures
d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què
estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si
intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament
tan gran, ja que després de caure algunes vegades finalment haurien
après de caminar; tanmateix, un sol exemple d’accident d’aquesta mena ja
provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent
posterior.
Per tant, és difícil per a cada ésser humà aconseguir la sortida de la
minoria d’edat, la qual se’ls ha convertit gairebé en naturalesa. Fins i
tot s’hi han acostumat de bon grat, i ara mateix són efectivament
incapaços de servir-se del seu propi enteniment, perquè mai no se’ls
deixa intentar-ho. Reglamentacions i fórmules, instruments mecànics d’un
ús racional o, millor, de l’abús dels seus dons naturals, són els
grillons d’una minoria d’edat persistent. Qui se’n deslliuri, però,
només podrà fer un salt insegur per damunt de la més estreta trinxera,
perquè no està acostumat a moviments lliures d’aquesta espècie. Per això
són molt pocs aquells qui, mitjançant el conreu propi de l’esperit, han
aconseguit sortir de la minoria d’edat i caminar, malgrat tot, amb pas
segur.
En canvi, és més aviat possible que un públic s’il•lustri ell mateix; en
efecte, això és gairebé indefectible sempre que se li doni llibertat.
Perquè sempre n’hi haurà alguns que pensin per ells mateixos, fins i tot
entre els que han estat designats tutors de la gran massa. Aquests,
després d’haver refusat el jou de la minoria d’edat, estendran al seu
voltant l’esperit d’una estimació racional del propi valor i de la
vocació de tot ésser humà a pensar per ell mateix. Hi ha, aquí, quelcom
de particular: el públic, conduït prèviament per ells sota aquest jou,
els obliga posteriorment que també ells s’hi mantinguin sotmesos si ha
estat incitat a rebel•lar-se per alguns dels seus tutors, els quals son,
ells mateixos, incapaços de tota Il•lustració. Tan perjudicial és
implantar prejudicis, ja que a l’últim es vengen fins d’aquells que
n’han estat -ells mateixos o els seus predecessors- els autors. Per això
un públic només pot assolir la Il•lustració lentament. Mitjançant una
revolució es podria fer caure el despotisme personal i l’opressió
cobdiciosa o dominadora, però mai s’hi podrà realitzar una vertadera
reforma de la manera de pensar, sinó que nous prejudicis serviran, igual
que els antics, de via conductora de la gran massa, privada de
pensament.
Tanmateix, per aconseguir aquesta Il•lustració no hi cal sinó llibertat;
i certament, la més inofensiva entre totes les que poden anomenar-se
llibertat, és a dir: fer ús públic de la raó pròpia en tots els
aspectes. Escolto, però, que per totes bandes es crida: no raoneu!
L’oficial diu: no raoneu, feu instrucció! El conseller de finances: no
raoneu, però pagueu! L’eclesiàstic; no raoneu i tingueu fe! (Només hi ha
al món un únic senyor que diu:raoneu tant com vulgueu i sobre el que
vulgueu, però obeïu! Pertot arreu hi ha restricció de la llibertat
(…)
Així, doncs, si es fa ara la pregunta: vivim actualment en una època il•lustrada?,
la resposta és: no, però sí en una època d’Il•lustració. Ara com ara,
tal com estan les coses, encara som lluny perquè tots els éssers humans
es trobin en situació, o almenys puguin ser col•locats en ella, de
servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment en assumpte de
religió, sense direcció d’un altre. Això no obstant, és cert que tenim
clars indicis que ara se’ls obre el camp per preparar-se lliurement en
aquest sentit i que a poc a poc van disminuint els entrebancs per a una
Il•lustració universal o per sortir de la minoria d’edat de què ells
mateixos són culpables. Des d’aquest punt de vista, aquesta època és
l’època de la Il•lustració o el segle de Frederic.
Un príncep que no troba indigne de si mateix dir que pren com a deure no
prescriure res als éssers humans en assumptes de religió, sinó al
contrari, els dóna plena llibertat, i per consegüent , és lluny
d’admetre l’altiu nom de la tolerància, ell mateix està il•lustrat i
mereix ser lloat amb agraïment pel món actual i per la posteritat com
aquell que fou el primer, almenys des del govern, a deslliurar el gènere
humà de la minoria d’edat i deixar cadascú en llibertat de servir-se de
la seva pròpia raó en tot allò que concerneix la consciència. Sota el
seu poder, eclesiàstics venerables, sense perjudici del deure que
comporten els seus càrrecs oficials, estan autoritats, en qualitat de
doctes, a sotmetre a l’examen del món, d’una manera pública i lliure,
els seus judicis i discerniments que, en determinats punts, s’aparten
del credo acceptat; i encara més, qualsevol altre que no està limitat
pel deure de cap càrrec oficial. Aquest esperit de llibertat s’estén
també a l’exterior, fins i tot allà on ha de lluitar contra obstacles
externs d’un govern que es malentén ell mateix. Tot i així, a aquest
govern li farà llum un exemple, això és, que havent-hi llibertat no cal
preocupar-se gens de l’ordre públic ni de la unitat de la comunitat. Els
éssers humans s’esforcen per sortir a poc a poc de la rusticitat, sempre
que deliberadament no es faci servir tot l’artifici a mantenir-los en
aquest estat.
He posat el punt capital de la Il•lustració, la sortida de l’ésser humà
de la minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable, sobretot en
assumptes de religió, perquè tocant a les arts i les ciències els
nostres sobirans no tenen cap interès a arrogar-se la tutoria dels seus
súbdits; a més d’això, també aquella minoria d’edat no solament és la
més perjudicial de totes, sinó fins i tot la més deshonrosa. Però la
forma de pensar d’un cap d’Estat que afavoreix la Il•lustració encara
arriba més lluny i discerneix: que pel que fa a la seva legislació no hi
ha cap perill a permetre als seus súbdits fer ús públic de la seva
pròpia raó i presentar al món públicament les seves reflexions sobre una
millor redacció d’aquesta legislació, fins i tot amb una crítica valenta
i sincera. D’això en tenim un exemple brillant, ja que encara no hi ha
hagut cap altre monarca que en això avantatgés el que nosaltres honorem.
Tanmateix, solament aquell
qui, il•lustrat ja ell mateix, no tem les ombres i alhora té a la seva
disposició un exèrcit nombrós i ben disciplinat per garantir l’ordre
públic, pot dir allò que un Estat lliure no ha de gosar a pronunciar:
raoneu tant com vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu! Es mostra
aquí una estranya i no esperada marxa dels assumptes humans; igual que
en altres ocasions, si és contemplada a gran escala, gairebé tot hi és
paradoxal. Un grau més gran de llibertat civil sembla avantatjós per a
la llibertat de l’esperit del poble, i tanmateix li posa límits
infranquejables; un grau menor d’aquella, en canvi, li proporciona espai
per eixamplar-se en tota la seva capacitat. Ja que quan la natural, sota
aquesta dura closca, ha desenvolupat el germen de què té cura amb tot
l’afecte, és a dir, la inclinació i vocació cap al pensar lliure,
aleshores aquest repercuteix gradualment sobre la forma de sentir del
poble (amb la qual cosa, aquest esdevé a poc a poc més capaç de la
llibertat d’actuar), i, finalment, també repercuteix fins i tot sobre
els principis fonamentals del govern, que troba avantatjós per a ell
mateix tractar l’ésser humà, perquè és més que una màquina, d’acord amb
la seva dignitat.
|
|