Introducció: Amor i família
La major part de les persones que han passat l’adolescència saben el que
és estar enamorat. L’amor i l’enamorament són alguns dels sentiments més
intensos que podem experimentar. Però cal que ens demanem: per què
s’enamora la gent? La resposta sembla òbvia a primer cop d’ull. L’amor
és l’expressió de la mútua atracció física que experimenten dues
persones. Actualment ens mostrem escèptics davant la idea de que l’amor
sigui “etern”, però sovint pensem que l’enamorament és un sentiment humà
universal. Sembla doncs natural que una parella que s’enamora desitgi
viure una relació personal i sexual plena i potser casar-se i formar una
família.
Tanmateix, aquesta situació que pot semblar-nos tan “natural” actualment,
de fet resulta molt excepcional. Iniciar una relació de parella duradora
o fundar una família amb algú de qui estiguis enamorat no és una
experiència que visquin moltes persones d’arreu del món. En
algunes
comunitats asiàtiques del Regne Unit, per exemple, els matrimonis
concertats segueixen essent habituals. En aquests casos, rarament es
pensa que enamorar-se tingui cap relació amb el matrimoni o amb el
començament d’una nova família. La idea de basar una relació de parella
a llarg termini en l’amor romàntic no es va generalitzar en la nostra
societat fins fa poc, i ni tan sols ha existit en la major part de les
altres cultures.
En les societats industrialitzades occidentals no es pensava que l’amor
i la sexualitat estiguessin íntimament relacionats fins arribar l’època
contemporània. En l’Europa medieval i durant els segles següents homes i
dones es casaven principalment amb la finalitat de mantenir la propietat
en mans de la família o de pujar els fills que els ajudessin en la
granja familiar. Un cop casats podien arribar a convertir-se en companys
íntims; però això acostumava a passar un cop casats, i no abans. En el
millor dels casos, l’amor romàntic era considerat una debilitat; en el
pitjor, una mena de malaltia. Actualment, la nostra actitud és gairebé
completament l’oposada.
El concepte d’amor romàntic no va començar fins fer-se present fins
finals del segle XIX. L’amor romàntic –a diferència de les compulsions
més o menys universals de l’amor passional- implicava la idealització de
l’objecte d’amor. Aquest concepte coincideix més o menys amb l’aparició
de la novel·la com a gènere literari, i la difusió de les novel·les
romàntiques va jugar un paper vital en la divulgació de l’ideal de
l’amor romàntic. Per a les dones, concretament, aquest sentiment
implicava somniar amb una relació que els permetés la realització
personal.
L’amor romàntic, per tant, no es pot entendre com una part natural de la
vida humana, sinó que més aviat ha vingut determinat per amplies
influències històriques i socials. La parella es convertí en el centre
de la vida familiar quan es va reduir el paper econòmic de la família i
l’amor –o l’amor i l’atracció sexual- es va convertir en la base de la
formació dels lligams matrimonials.
El matrimoni del passat mai no ha estat basat en la intimitat o la
comunicació emocional. Sens dubte són necessàries aquestes condicions
per a un bon matrimoni, però no era la base d’aquest. Però per a la
parella moderna sí que ho és.
Conceptes bàsics.
Una família
és un grup de persones directament lligades per nexes de parentiu, els
membres adults de la qual assumeixen la responsabilitat de la cura dels
fills. Els lligams de parentiu són els que s’estableixen entre els
individus mitjançant el matrimoni o per les línies genealògiques que
vinculen els familiars consanguinis (mares, pares, germans i germanes,
fills, etc..).
El matrimoni
es pot definir com una unió sexual entre dos individus adults socialment
reconeguda i aprovada. Quan dues persones es casen, es converteixen en
parents; tanmateix, el matrimoni també vincula un grup més ampli de
persones. Els pares, germans, germanes i altres familiars consanguinis
es converteixen en parents del cònjuge mitjançant el matrimoni.
La família nuclear:
consisteix en dos adults que viuen junts en una llarg amb fills propis o
adoptats. En la majoria de les societats tradicionals la família nuclear
pertanyia a una xarxa de parentiu més ampla. Quan, a més de la parella
casada i els seus fills, conviuen altres parents, ja sigui a la mateixa
llar, ja sigui en contacte íntim i continu, parlem de
família extensa.
Aquesta pot incloure els avis, els germans i les seves esposes, les
germanes i marits, així como tietes i nebots.
En les societats occidentals el matrimoni i, consegüentment, la família
estan associats amb la
monogàmia.
És il•legal que un home o una dona estiguin casats amb més d’un individu
al mateix temps. Tanmateix, no és així arreu del món. En una famosa
comparació d’unes cent societats, George Murdock (1949) va descobrir que
la poligàmia,
segons la qual un home o una dona poden tenir més d’un cònjuge, es
permetia en més del 80% d’elles. Existeixen dos tipus de poligàmia: la
poligínia,
en la que un home pot estar casat amb més d’una dona al mateix temps, i
la poliàndria
(molt menys comú), en la que una dona pot tenir dos o més marits
simultàniament. El grup més conegut dels que practiquen la poligàmia a
Occident és el dels Mormons Fonamentalistes, establerts principalment a
Utah, Estats Units, on tal pràctica és il·legal, però no s’acostuma a
perseguir. La corrent principal dels mormons va abandonar fa un segle el
costum de tenir moltes dones, quan se’ls va exigir com a requisit per a
la incorporació de Utah als Estats Units. Es creu que encara existeixen
30.000 el nombre de fonamentalistes que continuen practicant aquest
costum en aquest Estat.
En fi, existeixen moltes formes de vida familiar: famílies amb pare i
mare, famílies reconstituïdes, famílies monoparentals, etc... Per tant,
seria més correcte parlar de”famílies” que no pas de “família”.
La família al llarg de la
història.
El nucli familiar en èpoques anteriors a la moderna era més gran que
l’actual. Els nens de l’Europa premoderna solien treballar sovint des
dels 7 o 8 anys, ajudant els seus pares en les tasques agrícoles.
Aquells qui no romanien en l’empresa familiar sovint abandonaven la
llarg paterna a edats primerenques per anar a realitzar treballs
domèstics en altres cases o iniciar un aprenentatge. Els nens que
sortien a treballar en altres cases rarament tornaven a veure els seus
pares.
Hi havia altres factors que contribuïen a que els nuclis familiars
d’aleshores fossin encara menys duradors que els d’ara: les taxes de
mortalitat (nombre de morts per cada mil persones a l’any) de qualsevol
època anterior eren molt superiors als actuals. Més d’una quarta part
dels nens nascuts en els inicis de l’Europa moderna morien abans de fer
l’any (enfront a l’escàs 1% de avui en dia), i les dones morien sovint
al donar a llum. La mort dels fills o d’un o tots dos cònjuges solia
trencar les relacions familiars.
Lawrence Stone distingeix tres fases en l’evolució de la família des del
segle XVI al XIX:
1.
Al segle XVI la forma familiar dominant era un tipus de família nuclear
que vivia en llars força petites però mantenia relacions molt estretes
amb la comunitat, incloent altres parents. En aquella època la família
no constituïa un nucli important de vincles afectius o de dependència
per als seus membres. Les persones no experimentaven, o no buscaven, la
intimitat afectiva que associem amb la vida familiar actualment.
El sexe en el matrimoni no era considerat com una font de plaer, sinó
com una necessitat per tenir fills. La llibertat individual per escollir
matrimoni i altres qüestions de la vida familiar se subordinaven als
interessos dels pares, d’altres parents o de la pròpia comunitat. Fora
dels cercles aristocràtics, on a vegades es fomentava activament, l’amor
eròtic o romàntic era considerat per teòlegs i moralistes com una
malaltia. Tal i com ho descriu Stone, en aquest període la família era
una “institució de durada indefinida, poc adaptada, freda i autoritària...
Solia durar molt poc, tot dissolent-se sovint a causa de la mort del
marit o l’esposa, o la mort o l’abandonament dels fills a edat
primerenca” (1980).
2.
A aquest tipus de família li succeí una forma de transició que durà des
dels inicis del segle XVII fina a començaments del segle XVIII. Es va
limitar la major part de les vegades als extractes socials superiors,
però tot i així fou molt important perquè a partir d’ella es difongueren
actituds que des d’aleshores s’han fet gairebé universals. El nucli
familiar es convertí en una entitat més diferenciada, distinta als
lligams amb d’altres parents i amb la comunitat local. Va començar a
adquirir importància l’amor marital i patern, per bé que també es va
produir un increment en el poder autoritari dels pares.
3.
En aquesta darrera fase es va produir l’evolució gradual vers el tipus
de sistema familiar que ens resulta més conegut actualment a Occident.
Aquesta família és un grup lligar per lligams afectius íntims, que
gaudeix d’un alt grau de vida privada i es preocupa per l’educació dels
fills. Es caracteritza per l’augment de l’individualisme afectiu, la
creació de lligams matrimonials basats en l’elecció personal i guiats
per l’atracció sexual o l’amor romàntic. Es comença a exaltar els
aspectes sexuals de l’amor dins del matrimoni en lloc de en les
relacions extramatrimonials. La família comença a ajustar-se al consum
en lloc de a la producció, com a resultat de l’augment de llocs de
treball allunyats de la llar. També comença a associar-se a la dona amb
l’àmbit domèstic i a l’home amb la persona que procura el sustent.
Altres autors (John Boswell) confirmen aquesta visió. En l’Europa
premoderna el matrimoni començava generalment amb un acord en funció de
la propietat, continuava amb la criança dels fills i acabava en amor. De
fet, poques parelles es casaven “per amor”, però moltes arribaven a
estimar-se amb el temps, en administrar conjuntament la llar, pujar els
fills i compartir les seves experiències vitals. Gairebé tots els
epitafis que s’han conservat de l’època dedicats a marits o esposes
expressen un profund afecte. Pel contrari, a la major part de l’Occident
modern, el matrimoni comença per l’amor, continua amb l’educació dels
fills (si n’hi ha) i acaba –sovint- amb acords sobre la propietat quan
l’amor ha desaparegut o és un record llunyà.
Mites de la família
tradicional
Des d’un punt de vista conservador la vida familiar està perdent
perillosament els seus fonaments. Comparen allò que consideren
decadència de la família amb les formes familiars més tradicionals.
¿Eren les famílies del passat tan harmonioses i pacífiques com molts les
recorden o es tracta simplement d’una ficció idealitzada?
Molts admiren l’aparent disciplina i estabilitat de la família
victoriana. Tanmateix, atès que les famílies d’aquesta època suportaven
taxes de mortalitat especialment elevades, la durada mitjana dels
matrimonis era inferior a dotze anys i més de la meitat dels fills
patien la mort d’almenys un dels pares abans d’assolir els vint-i-un
anys. L’admirada disciplina de la família victoriana estava basada en
l’estricta autoritat dels pares sobre els fills. Per tant, la família
victoriana de mitjans segle XIX no era pas una família ideal tal com
alguns la pinten ara. En aquesta època l’esposa estava més o menys
forçosament reclosa a la llar. Segons la moralitat de l’època, les dones
havien de ser estrictament virtuoses, mentre els homes eren llibertins i
molts visitaven regularment els bordells. De fet, sovint les relacions
entre marits i esposes eren escasses i la comunicació es produïa
principalment a través dels fills. A més, la vida domèstica ni tan sols
era una opció per a les famílies més pobres de l’època, ja que
treballaven moltes hores en les fàbriques i tallers i els restava poc
temps per a la vida familiar. El treball infantil també estava molt
estès entre aquests grups.
Canvis en els
models familiar d’arreu del món.
Actualment hi ha tota una varietat de formes familiars en les diferents
societats d’arreu del món. Tanmateix, en a major part dels països
subdesenvolupats s’han produït canvis generalitzats. Els orígens
d’aquestes transformacions són complexes, però es poden assenyalar varis
factors importants que han influït en ells. Un és la difusió de la
cultura occidental. Els ideals occidentals sobre l’amor romàntic, per
exemple, s’han estès a algunes societats en les que eren pràcticament
desconeguts.
Un altre factor és l’acció de governs centralitzats que actuen en
societats que abans eren més autònomes i petites. La vida de les
persones comença a estar influïda per la seva pertinença a un sistema
polític nacional. Els estats introdueixen sovint programes que promouen
famílies més petites, l’ús de mètodes anticonceptius, etc.
Una altra influència és la massiva emigració de les àrees rurals a les
urbanes. Sovint, els homes van a treballar a les ciutats o a poblacions
més grans i deixen els membres de la família en el llogarret natal, o bé
tot un nucli familiar es trasllada a la ciutat. En ambdós casos les
formes familiars tradicionals i els sistemes de parentiu poden resultar
debilitats.
Finalment, potser el factor més important sigui que les oportunitats
laborals alienes a la terra tendeixen a tenir conseqüències perjudicials
per als sistemes familiars basats en la producció lligada a la terra en
la comunitat local.
En general, aquests canvis estan provocant un moviment arreu del món cap
a la desintegració del sistema de família extensa i altres tipus de
sistemes de parentiu.
Síntesi dels canvis més importants que s’han esdevingut a escala
mundial: tampoc es poden exagerar aquestes tendències ni dir que són
uniformes arreu.
1. La influència dels clans i altres grups de parentiu està disminuint.
2. Hi ha una tendència general vers la lliure elecció del cònjuge.
3. Els drets de les dones comencen a reconèixer-se de forma més
generalitzada, tant pel que fa a l’inici del matrimoni com a la presa de
decisions en l’àmbit familiar.
4. Els matrimonis concertats són cada cop menys freqüents.
5. S’estan desenvolupant majors nivells de llibertat sexual, per homes i
dones, en societats que solien ser molt restrictives.
6. Hi ha una tendència general vers l’ampliació dels drets de l’infant.
7. Hi ha una major acceptació de les relacions entre persones del mateix
sexe.
Algunes característiques de les famílies occidentals avançades.
1.
El model de matrimoni es podria anomenar de “monogàmia consecutiva”, és
a dir, els individus estan autoritzats a tenir una sèrie de cònjuges
consecutius, però no és d’una esposa o un marit a la vegada. Això no es
pot confondre amb la pràctica sexual. Com és de suposar que una gran
proporció de cònjuges mantenen relacions sexuals amb persones diferents
dels seus cònjuges.
2.
El matrimoni occidental es basa en la idea d’amor romàntic i la
principal influència és la de l’individualisme afectiu. Se suposa que
les parelles desenvolupin un amor mutu, basat en la compatibilitat i
l’atracció personal, com a base per a contraure relacions matrimonials.
És a dir, l’amor romàntic s’ha “naturalitzat” com a part del matrimoni:
s’ha convertit en quelcom normal dins l’existència humana més que no pas
un tret de la cultura moderna. Aquest èmfasi en la satisfacció personal
dins el matrimoni ha aixecat expectatives que a vegades no poden complir-se,
i aquest és un dels factors que participen en la taxa creixent de
divorcis.
3.
La família occidental segueix el model de residencia
neolocal,
que implica que la parella que es casa es trasllada a un habitatge
separat de les seus dues famílies d’origen. Les famílies de classe
treballadora amb menys recursos o els barris asiàtics tenen moltes
famílies matrilocals:
els nou casats s’instal·len en una àrea propera on viuen els pares de la
núvia. (Si la parella viu prop o a casa dels pares del nuvi, s’anomena
patrilocal).
Desigualtat dins la
família
Un dels principals factors que afecten la vida professional de les dones
és la percepció que tenen molts patrons homes que consideren que les
dones treballadores donen prioritat al fet de tenir fills per damunt del
seu treball. Quan entrevisten les dones, en el moment que aquestes
sol·liciten feina, gairebé sempre pregunten si tenen fills o no, o si
pensaven tenir-los. Gairebé mai no fan aquestes preguntes als candidats
homes. Les raons que donen quan se’ls pregunta per aquesta pràctica, les
seves respostes es basen en dos arguments: les dones amb fills poden
necessitar més temps lliure durant les vacances escolars o quan un fill
es posa malalt, i la cura dels fills és responsabilitat de la mare, més
que no pas del pare. Per bé que els homes no poden , en sentit biològic,
“tenir una família” en el sentit de donar a llum fills, tanmateix poden
participar en la cura dels nens i assumir plenament aquesta
responsabilitat.
En estudis recents també afegeixen més informació sobre les poques dones
que ocupaven posicions directives: no tenien fills, i les que planejaven
tenir-los en el futur deien que intentarien deixar la seva feina en
aquell moment, i potser es prepararien per a d’altres llocs de feina
posteriorment.
En definitiva, mentre la major part de la població doni per bo el fet
que la cura dels fills no pot ser compartit en una base d’igualtat per
homes i dones, perduraran els problemes de les dones treballadores i se
seguirà acceptant com “coses de la vida” el fet que les dones estiguin
discriminades en front els homes, en el món laboral.
A més, el salari mitjà de la dona treballadora està força per sota del
de l’home, encara que aquesta diferència s’hagi escurçat en els últims
trenta anys. Fins i tot quan ocupen categories similars, les dones
guanyen de promig salaris inferiors als homes.
El treball domèstic
A causa de l’augment de dones casades que participen en la població
activa i dels canvis en la seva situació derivats d’això, es podia
pensar que els homes contribuirien en les tasques domèstiques en un
major grau. Però en general no ha estat així: tot i que els homes fan
moltes més tasques domèstiques que fa trenta anys i les dones algunes
menys, el balanç continua encara essent desigual. Alguns sociòlegs han
suggerit que aquest fenomen s’explica millor com a resultat de forces
econòmiques: el treball domèstic s’intercanvia per suport econòmic. Com
les dones guanyen menys que els homes, és més probable que continuïn
essent econòmicament dependents dels seus marits, i, per tant, realitzin
el gruix de les tasques de la llar. Les dones probablement mantindran la
seva posició de dependència fins que la diferència salarial s’escurci.
Divorci i separació
Durant molt segles el matrimoni fou considerat com pràcticament
indissoluble a Occident. Els divorcis es concedien només en casos molt
limitats, com ara la manca de consumació del matrimoni. Perquè es
concedís el divorci, un dels esposos havia d’acusar l’altre, per exemple,
de crueltat, abandonament o adulteri. Les primeres lleis de divorci
“sense faltes” es varen introduir en alguns països mitjans dels anys
seixanta.
Per descomptat que les taxes de divorci no són un indicatiu directe de
la infelicitat conjugal. Però, ¿per què el divorci s’està convertint en
quelcom tan habitual? Els factors que incideixen en el divorci estan
relacionats amb canvis socials més amplis. Excepte per a una proporció
molt petita de gent rica, actualment el matrimoni ja no té molta relació
amb el desig de perpetuar la propietat i el status de generació en
generació. A mesura que augmenta la independència econòmica de les
dones, el matrimoni ja no és tant una societat econòmica com acostumava
a ser en el passat. La major prosperitat general significa que és més
senzill del que era abans formar una llar separat, si es perd l’amor
conjugal. L’elevada taxa de divorcis no sembla indicar una profunda
insatisfacció amb el matrimoni com a tal, sinó una major determinació en
que sigui una relació gratificant i satisfactòria.
Llars monoparentals.
Les llars monoparentals s’han fet cada cop més habituals en les tres
últimes dècades. Actualment, més del 20% dels nens dependents viuen en
aquest tipus de llars. És important assenyalar que la paternitat en
solitari és una categoria molt majoritàriament femenina. I es troben
entre els grups més pobres de la societat actual.
El “pare absent”
Al període que va entre 1930-1970 se l’ha anomenat a vegades el del
“pare absent”. Durant la Segona Guerra Mundial molts homes que eren a
l’exèrcit gairebé mai veien els seus fills. Ala postguerra, en una alta
proporció de famílies, la majoria de les dones no tenia un treball
remunerat i restava a casa per tenir cura dels fills. El pare era el
principal suport econòmic i, en conseqüència, estava fora de casa tot el
dia; només veia els seus fills a la nit, i els caps de setmana.
Amb l’augment tant del nombre de divorcis com del de llars monoparentals
als darrers anys, la figura del pare absent ha passat a significar
quelcom diferent. Ara es refereix a aquells pares que, a conseqüència
d’una separació o divorci, tenen poc contacte amb els seus fills o el
perden completament.
Des de perspectives oposades, sociòlegs i comentaristes s’han aferrat a
la creixent proporció de famílies sense pare, tot considerant que aquest
és el factor determinant per a una gran varietat de problemes socials
que van des de l’augment de la delinqüència fins la multiplicació dels
costos de l’estat del benestar destinats a la protecció de la infantesa.
Però ¿és realment així? L’absència del pare se solapa amb el problema
general de les conseqüències que té el divorci per als nens, les quals,
no estan gens clares. Alguns estudiosos han assenyalat que la qüestió
clau no és si el pare és present, sinó fins quin punt s’implica en la
vida familiar i exerceix la seva paternitat. Dit d’una altra manera, la
configuració de la llar pot no ser tan important com la qualitat de la
relació, l’atenció i el suport que els nens reben dels seus integrants.
El canvi d’actituds
respecte de la vida familiar
Sembla haver diferències substancials en les diferents classes socials
respecte a les reaccions que produeix el caràcter canviant de la vida
familiar i l’existència d’una elevada proporció de divorcis. Segons
Lillian Rubin (1994), en comparació amb els de classe mitjana, els pares
de classe obrera solen ser més tradicionals. Les normes que molts pares
de classe mitjana han acceptat, com ara admetre obertament que es tenen
relacions sexuals prematrimonials, no són en general acceptada pels
obrers, encara que no siguin especialment religiosos. Per tant, en les
llars obreres acostuma a haver més conflicte generacional.
Noves parelles i
famílies reconstituïdes
Aquest nom fa referència a les famílies en les que almenys un dels
adults té fills d’un matrimoni o relació anterior. A banda dels aspectes
positius d’aquest tipus de situacions, també cal assenyalar algunes
dificultats, com ara, que existeix generalment un pare o una mare
biològics que viu en un altre lloc i la influència del qual sobre el
fill o fills probablement seguirà essent forta. En segon lloc, les
relacions de cooperació entre les parelles que es divorcien molts cops
es posen a prova quan un dels dos o ambdós tornen a casar-se. Es poden
accentuar les tensions que suposen mantenir unida la nova família quan
s’han de trobar els fills de l’anterior parella amb els fills o el
cònjuge de la nova parella. També, cal assenyalar que en aquest tipus de
famílies es mesclen nens de diversa procedència, les expectatives dels
quals respecte al comportament que resulta adequat dins la família poden
ser distintes. Com la majoria dels fillastres “pertanyen” a dos llars,
la probabilitat de que existeixi un xoc d’hàbits i perspectives és
considerable.
Les famílies reconstituïdes estan desenvolupant tipus de connexions de
parentiu que s’han incorporat fa molt poc a les societats occidentals
contemporànies; les dificultats creades per les segones núpcies després
del divorci també són noves. Els membres d’aquestes famílies estan
desenvolupant les seves pròpies formes d’ajustar-se a les circumstàncies
relativament noves en les que es troben. Hi ha una expressió, la de
famílies binuclears per expressar que les dues famílies que s’han format
després d’un divorci encara constitueixen un sistema familiar únic on hi
havia fills implicats.
En resum, a la vista de transformacions tan complexes i confuses, potser
la conclusió més encertada sigui una de molt senzilla: per bé que els
matrimonis es trenquen amb el divorci, no ho fan les famílies en el seu
conjunt. Sobretot quan hi ha fills, persisteixen molts vincles malgrat
la reconstrucció de lligams familiars que realitza el matrimoni següent.
La
família segons les distintes visions ideològiques
Segons el funcionalisme
Pels funcionalistes, la societat és un conjunt d’institucions socials
que desenvolupen funcions específiques amb la finalitat de garantir la
continuïtat i el consens. Segons aquesta perspectiva, la família
realitza importants tasques que contribueixen a la satisfacció de les
necessitats socials bàsiques i que ajuden a perpetuar l’ordre social.
Els sociòlegs que treballen dins aquesta tradició han considerat que la
família nuclear representava certs rols especialitzats en les societats
modernes. Amb l’arribada de la industrialització, la família perd
importància com a unitat de producció econòmica i se centra més en la
reproducció, la criança dels fills i la socialització.
Segons el nordamericà Talcott
Parsons (1956),
les dues funcions principals de la família són la
socialització primària
i l’estabilització de la personalitat. La socialització primària és el
procés mitjançant el qual els nens aprenen les normes culturals de la
societat en la que han nascut. Això succeeix en els primers anys de
l’existència de l’infant; és per això que la família és l’escenari més
important per al desenvolupament de la personalitat humana.
L’estabilització de la personalitat té a veure amb el rol que
desenvolupa la família a l’hora d’assistir emocionalment als seus
membres adults. El matrimoni entre homes i dones adults és l’acord
mitjançant el que es basen les personalitats madures i es mantenen
sanes. Es diu que en la societat industrial el paper que té la família
en l’estabilització de les personalitats adultes és essencial. Això es
deu a que la família nuclear sol trobar-se lluny dels seus parents i no
pot recórrer a un àmbit de parentiu extens com ho feia abans de la
industrialització.
Per a Parsons, la família nuclear era la unitat millor preparada per
ocupar-se de les demandes de la societat industrial. En la “família
convencional”, un primer adult pot treballar fora de casa mentre que el
segon té cura de la llar i dels fills. A la pràctica, aquesta
especialització dels papers (rols) dins la família nuclear comportava
que el marit adoptava el paper “instrumental” de sustent de la llar i
l’esposa assumia el de caràcter “afectiu” i emocional en l’àmbit
domèstic.
Actualment la idea de Parsons de la família pot semblar antiquat. Les
teories familiars funcionalistes han sofert dures crítiques per
justificar la divisió del treball domèstic entre homes i dones i per
considerar aquesta divisió com quelcom natural i exempt de problemes.
Després de la Segona Guerra Mundial es va produir el retorn de les dones
a les seves tasques tradicionals domèstiques i la recuperació per part
dels homes del lloc únic com a suport econòmic de la família Tanmateix,
es pot dir que les teories funcionalistes tenen flancs febles quan
aquestes subratllen la importància que té la família en el
desenvolupament de determinades funcions. Parsons i d’altres
funcionalistes, per exemple, prescindeixen del paper d’altres
institucions socials, com ara el govern, els mitjans de comunicació i
les escoles, en la socialització dels nens. El funcionalisme tampoc dóna
massa importància als diversos tipus de famílies que no es corresponen
amb el model nuclear. Les famílies que no s’ajustaven al model “ideal”,
és a dir, blanques, de zona residencial perifèrica i de classe mitjana
foren considerades “desviades”.
Segons el feminisme.
Per a molta gent, la família constitueix una font vital de consol i
comoditat, amor i companyonia. Tanmateix, també pot ser un escenari
d’explotació, soledat i profundes desigualtats. El feminisme ha tingut
un gran impacte en la sociologia per haver posat en qüestió i en dubte
la visió idíl·lica de la família, com a àmbit harmoniós i igualitari.
Durant les dècades dels 70 i 80, les perspectives feministes dominaren
la majoria dels debats i la investigació sobre la família. El feminisme
va aconseguir dirigir l’atenció a l’interior de les famílies per tal
d’analitzar les experiències de les dones en l’esfera domèstica. Moltes
autores feministes han qüestionat la idea de que la família sigui una
unitat que la presència de relacions de poder desiguals dins la família
suposa que alguns dels seus membres tendeixen a beneficiar-se més que
d’altres.
Les sociòlogues feministes han dut a terme estudis sobre com
comparteixen homes i dones tasques domèstiques, com ara la cura dels
fills i de la llar. Les conclusions mostren que les dones segueixen
essent les principals responsables de les tasques domèstiques i que
gaudeixen de menys temps lliura que els homes, malgrat que més que mai
hi ha més dons treballant fora de casa amb feines remunerades.
També les feministes han cridat l’atenció sobre les relacions de poder
desiguals que existeix. En el si de moltes famílies. Les sociòlogues
feministes han tractat de comprendre com serveix la família d’escenari
per a l’opressió de gènere i fins i tot per als maltractes físics.
L’estudi de les activitats assistencials és una tercera àrea en la que
les feministes han fet importants aportacions.
S’inclouen en les tasques assistencials una gran varietat de processos,
que van des de l’atenció a un membre de la família que està malalt fins
la cura d’un parent de la tercera edat durant un període llarg. A
vegades, tenir cura d’algú només significa estar pendent del seu
benestar psicològic: vàries autores feministes s’han interessat pel
“treball emocional” dins les relacions. Les dones no només solen fer-se
càrrec de determinades tasques com ara netejar o tenir cura dels nens,
sinó que també inverteixen una gran quantitat de treball emocional en el
manteniment de les relacions personals.
Giddens i la transformació de la
intimitat
Tot i que l’amor romàntic prometia una relació igualitària basada en
l’atracció mútua, de fet ha tendit a facilitar la dominació de l’home
per damunt la dona. Molts homes resolien ls tensions entre la
respectabilitat de l’amor romàntic i les compulsions de l’amor passional
separant la comoditat de l’esposa i la llar de la sexualitat de l’amant
o la prostituta. La doble moral imperant obligava la dona a romandre
verge fins que arribés l’home apropiat, per bé que aquesta norma no era
aplicable als homes.
En temps més recents hem presenciat una altra transformació de la
naturalesa de les relacions íntimes: la
sexualitat plàstica.
Les persones de les societats modernes tenen moltes més opcions de les
que han tingut mai per escollir quan, amb quina freqúència i amb qui
tindran sexe. La sexualitat plàstica desconnecta el sexe de la
reproducció. Això es deu en part a la millora en els mètodes de
contracepció, que han alliberat gran part de les dones del temor als
embarassos i parts repetitius que posaven en risc la seva vida. I a
banda d’aquests progressos “tecnològics” també val a dir que s’ha
produït un desenvolupament creixent en la recerca del sentit de la
pròpia identitat per part de la dona, que abans no podia exercir tan
activament com ara.
Amb l’aparició de la sexualitat plàstica es produeix un canvi en la
naturalesa de l’amor. Els ideals de l’amor romàntic s’estan fragmentant
i estan essent substituïts per l’amor
confluent: un amor
que ja no és etern i únic com era el de l’amor romàntic. La seva
aparició ens ajuda a comprendre l’augment de les separacions i divorcis.
L’amor romàntic suposava que, un cop es casaven dues persones, havien
d’aguantar-se, independentment de com fos la relació. Ara les persones
poden triar. Mentre que abans era difícil o impossible aconseguir el
divorci, ara les persones casades ja no estan obligades a romandre
juntes si la relació no marxa bé.
En comptes de basar les relacions en la passió romàntica, les persones
cada cop persegueixen més l’ideal de relació pura, que les parelles
mantenen perquè decideixen fer-ho. La relació pura es manté perquè
ambdues parts assumeixen que ”mentre no es digui el contrari” cadascú
rep suficients beneficis de la relació com perquè mereixi la pena
continuar-la. Cadascú observa constantment els seus interessos per
comprovar si la relació és suficientment satisfactòria per tal de
continuar amb aquesta. Les relacions pures no estan limitades al
matrimoni, ni tan sols a les relacions heterosexuals. En algunes de les
seves expressions les relacions entre persones del mateix sexe s’apropen
més a l’ideal de les relacions pures, pel seu caràcter obert i negociat,
que les relacions heterosexuals.
Alguns crítics han afirmat que la inestabilitat de la relació pura, que
en principi es una relació entre adults, contrasta amb la complexitat de
les pràctiques familiars, que també inclouen els fills, i oblida les
diferents experiències que solen tenir homes i dones quan acaba una
relació. En centrar-se en les relacions entre adults, assenyalen els
crítics, la idea de relació pura reflecteix la marginació dels nens i la
infantesa.
El caos de l’amor
Els Beck
(1995) afirmen que la nostra època és plena d’interessos enfrontats
entre allò que és la família, el treball, l’amor i la llibertat per tal
de lluitar pels objectius individuals. La col·lisió es percep de forma
aguda dins les relacions personals, sobretot quan, en comptes d’una
“biografia laboral”, cal comptabilitzar-ne dues. Anteriorment, el més
habitual era que les dones treballessin fora de casa a temps parcial o
que “sacrifiquessin” molt de temps de les seves carreres per dedicar-se
a la criança dels fills. Aquestes pautes són menys fixes que abans; tant
els homes com les dones insisteixen ara en les seves necessitats
professionals i personals. Aquests autors arriben a la conclusió de que
en l’època actual entren en les relacions molts més elements que abans.
No tan sols l’amor, sinó el sexe, els nens i el matrimoni són objecte de
negociació. A més, aquestes relacions tenen molt a veure amb el treball,
la política, l’economia, les professions i la desigualtat. Les parelles
contemporànies s’enfronten a una àmplia varietat de problemes que van
des d’allò més anodí fins allò més profund.
Això porta com a conseqüència que l’enfrontament entre dones i homes
creixi. La “batalla dels sexes” és un dels temes centrals de la nostra
època, com ho demostra el desenvolupament de la indústria de
l’assessorament matrimonial, els tribunals familiars, els grups
d’autoajuda marital i les taxes de divorci. Però encara que el matrimoni
i la família semblin ser molt més “febles" que mai, segueixen essent
coses molt importants per a la gent. El divorci és cada cop més comú,
però les taxes de matrimoni també són altes. Potser que l’índex de
natalitat estigui minvant, però alhora també els tractaments de
fertilitat també estiguin més sol·licitats. HI ha menys gent que opta
per casar-se, però el desig de viure amb una altra persona en parella es
manté realment ferm. ¿Com es pot explicar aquestes tendències tan
contradictòries?
Segons els Beck, la resposta és senzilla: és l’amor. Només expressen la
“fam d’amor” que tenen les persones. Aquests autors assenyalen que
l’amor s’ha convertit en quelcom cada cop més important precisament
perquè el nostre món és realment “agobiant”, impersonal, abstracte i
canvia molt ràpidament. L’amor és l’únic lloc en el que les persones
poden trobar-se realment a si mateixes i connectar amb els altres. En un
món tan incert i arriscat com el nostre, l’amor és real, tangible: és
desesperat i tranquil·litzador al mateix temps.
L’amor líquid
Zygmunt Bauman
(2003) sosté que en un món d’”individualització generalitzada”, les
relacions són una mena de “regal” ambivalent: són plenes de desigs
contradictoris que pressionen en sentits diferents. D’una banda hi ha el
desig de llibertat, de lligams flexibles dels quals podem escapar quan
així ho decidim, i d’individualisme. Però, d’altra banda, hi ha també el
desig de la major seguretat que proporciona l’estrènyer lligams que ens
uneixen a la nostra parella. Estem en un constant balanceig entre els
dos pols constituïts per la seguretat i la llibertat.
El resultat és una societat de “parelles semiseparades” que mantenen “relacions
de butxaca”, és a
dir, que poden utilitzar-se quan es necessita, però deixar-ho al fons de
al butxaca quan no ens cal.
La nostra forma de respondre a la “fragilitat dels vincles humans” és
substituir la qualitat de les nostres relacions per la quantitat,
perdent així importància la seva profunditat i guanyant importància el
nombre d’aquestes relacions. Per aquesta raó, segons Bauman, sempre
estem parlant per telèfons mòbils i enviant-nos textos uns als altres.
L’important no és tant el missatge, sinó la circulació constant de
missatges, sense els quals ens sentim exclosos.
Actualment les persones parlen més de contactes i xarxes i menys de
relacions. Atès que mantenir una relació significa estar compromès
mútuament, les xarxes suposen contactes momentanis. Dins una xarxa, els
contactes es realitzen quan es necessiten i es trenquen a voluntat, són
relacions virtuals, no reals. Les cites a través d’ordinador serien,
segons Bauman, el símbol de les relacions líquides modernes
Exercicis1) “Más de
125.000 divorcios al año” Article de La Vanguardia, divendres 16
novembre 2007.
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2007/11/16/pagina-30/65006863/pdf.html
1) En un màxim
de 10 línies resumeix el text (3 punts)
2) Explica la reacció dels bisbes catòlics. (2 punts)
3) Quin corrent sociològic et permet entendre millor el fet descrit a
l’article. Justifica la resposta. (5 punts)
2)Jubilados para todo
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2008/01/12/pagina-29/66832535/pdf.html
3)
Familias de hoy
4) «El paraíso de los adolescentes
que tienen de todo sin esfuerzo se acabó»
http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/consejero-padres-hijos-966086
|