Exposición "PUERTAS,
sobre las causas de la pobreza en TVE y Madrid Directo
http://www.youtube.com/watch?v=QR98F_-2M3Y
EXPOSICIÓN PUERTAS - POBREZA
http://www.exposicionpuertas.org/mundo_posible.htm
EL LLOC PER A LA NIT (Bertolt Brecht)
http://www.uv.es/fjhernan/Textos/soc_educacio/brecht.pdf
La pobresa
Malgrat que
parlem sovint de pobresa en una o altra conversa, el cert és que entre
els estudiosos socials no hi un acord unànime sobre el seu significat.
Els sociòlegs i investigadors s’han mostrat partidaris d’abordar
l’assumpte mitjançant dos enfocs diferents: el de la pobresa absoluta i
el de al pobresa relativa.
Pobresa absoluta i pobresa
relativa
El concepte de
pobresa ABSOLUTA es basa en la idea de subsistència, que fa referència a
les condicions bàsiques amb les que cal comptar per tal d’arribar a una
existència sana des del punt de vista físic. Així es diu que qui té
manca d’aquests requisits fonamentals per a l’existència humana viuen en
la pobresa. El concepte de pobresa absoluta es considera d’aplicació per
a tot el planeta sigui quin sigui el país on es trobi. Es creu que els
criteris de subsistència per a l’ésser humà són més o menys els mateixos
per a tothom independentment on visqui.
Tanmateix no tothom accepta que sigui possible identificar el nivell de
pobresa. Hi ha especialistes que discrepen i assenyalen que seria més
apropiat emprar el concepte de pobresa relativa, que relaciona aquesta
situació amb el nivell de vida general predominant en una determinada
societat. Els partidaris d’aquest concepte afirmen que la pobresa es
defineix culturalment i que no pot avaluar-se segons un NIVELL DE
PRIVACIÓ universal perquè, segons el seu parer, les necessitats humanes
no són idèntiques a tot arreu. És més, consideren que ni tan sols són
les mateixes dins d’una mateixa societat. O sigui que tampoc són
comparables les necessitats en societats distintes. Perquè coses que en
una societat es consideren essencials poden semblar luxes en d’altra.
A la majoria dels països industrialitzats l’aigua corrent, les cisternes
del lavabo i el consum regular de fruita i verdura es consideren
necessitats bàsiques per poder tenir una vida sana; es podria dir, doncs,
que qui viu sense aquestes condicions està en la pobresa. No obstant
això, a moltes societats subdesenvolupades el gruix de la població no té
accés a aquests elements i, per tant, no tindria sentit mesurar la
pobresa tenint en compte la seva presència o absència dels mateixos.
Així, doncs, la formulació dels conceptes de pobresa absoluta i relativa
planteja problemes. Una de les tècniques habituals per avaluar la
pobresa absoluta consisteix en determinar la línia de pobresa, que es
basa en el preu dels productes bàsics que necessita l’ésser humà per tal
de sobreviure en una determinada societat. Es calcula que els individus
o llars que estan per sota d’aquest nivell viuen en la pobresa. No
obstant això, emprar un únic criteri per avaluar la pobresa pot resultar
problemàtic, perquè aquest tipus de definicions no incorpora les
variacions que es produeixen pel que fa a les necessitats humanes dins
una mateixa societat o en comparar societats diferents. Per exemple, és
molt més car viure en unes determinades àrees d’un país que en d’altres:
el cost de les necessitats bàsiques variarà d’una regió a una altra.
També pot dependre dels oficis que exerceixi una persona: no és el
mateix un treball físic que requereix més necessitats alimentícies que
d’altres feines no físiques. Per tant, emprar un únic criteri per
mesurar la pobresa sovint suposa que se situï alguns individus per
damunt de la línia de pobresa quan, de fet, la seva renda ni tan sols
cobreix les necessitats de subsistència més bàsiques.
I també el concepte de pobresa relativa també es complica. Perquè, a
mesura que les societats es desenvolupen, també ha de canviar la forma
d’entendre la pobresa relativa. Quan les societats es fan més riques,
els nivells de pobresa relativa s’ajusta a l’alça. Per exemple, en un
determinat moment, els cotxes, els frigorífics, la calefacció central i
els telèfons es consideraven articles de luxe. En canvi, a la majoria de
les societats industrialitzades actuals es consideren elements
necessaris per dur una vida plena i activa.
Mesures oficials de la pobresa
Hi ha països on
existeix una avaluació oficial de la pobresa, una “línia de la pobresa”
oficial, com als Estats Units d’Amèrica. Però a d’altres països
desenvolupats els governs no tenen un criteri definit.
A partir dels anys seixanta del segle XX, alguns investigadors han
considerat que qui tingui una renda igual o inferior a la requerida per
tal de poder rebre prestacions complementàries “viu en la pobresa”
Aquestes prestacions són una ajuda en diners del govern a qui no arriben
al nivell que el Parlament considera necessari per a la subsistència.
A la major part dels països europeus la pobresa es mesura actualment tot
utilitzant la desigualtat d’ingressos i es defineix pel nombre de llars
que viuen per sota del 60%(o, anteriorment, del 50%) de la renda mitjana.
Segons aquest indicador, el nombre de persones que viuen en la pobresa
es va incrementar espectacularment en la dècada dels vuitanta.
L’índex de privació de Townsend
Alguns
investigadors creuen que els indicadors oficials abans esmentats no
mostren l’autèntic rostre de la pobresa. I han proposat definir la
pobresa com a PRIVACIÓ. (Peter Townsend).
Townsend (Poverty in the United Kingdom, 1979), en comptes d’emprar
estadístiques de renda, s’ha centrat en com interpreta la gent la
pobresa. Townsend va examinar les respostes de més de dos mil
qüestionari emplenat per llars de tot el Regne Unit a finals de la
dècada dels anys seixanta del segle XX. Els entrevistats proporcionaren
informació detallada sobre la seva forma de vida, tot incloent els
costums alimentaris, el tems de lleure i la participació en activitats
cíviques. A partir d’aquesta informació, Townsend va seleccionar dotze
variables que considerava rellevants per a tota la població i no tan
sols per a determinats grups, i així va calcular quina proporció de
població es veia privada d’aquelles condicions.
Aquest autor va basar-se en un ÍNDEX DE PRIVACIÓ: com més elevat era
l’índex, més privacions suportava la unitat familiar. Després comparava
la posició de les llars –l’índex de privació- amb la seva renda total,
tot tenint en compte el nombre de persones de cada unitat familiar, si
els adults treballaven, l’edat dels fills i si hi havia algun
discapacitat en la llar.
Les conclusions de Townsend assenyalaven que les taxes oficials es
quedaven curtes (el 50%) si s’entenia com a mínim requerit el fet de
participar de forma plena i satisfactòria en la societat. Els treballs
de Townsend mostren que, a mesura que els ingressos es redueixen, sembla
que les famílies deixen de participar en activitats familiars habituals:
passen a estar “exclosos socialment”.
Les valoracions de Townsend han tingut una gran influència, però
també ha rebut fortes crítiques. Alguns estudiosos consideren que alguns
dels ítems seleccionats per Townsend són arbitraris, perquè varis ítems
podrien estar més relacionat amb decisions socials o culturals que no
pas amb la pobresa. Per exemple, no és obvi que algú pateixi pobresa
perquè decideixi no menjar carn o desdejunis complets, o no socialitzar
regularment o no anar de vacances.
Algunes de les conclusions de Gordon
són força interessants. Tot i que es van fer al Regne Unit es poden
extrapolar a altres països occidentals.
-
Les dones tenen més
probabilitat de ser pobres que els homes, per bé que la seva pobresa
sovint s’ha vist emmascarada pels estudis centrats en “llars amb
caps de família masculins”. Les causes que expliquen la pobresa
femenina són complexes. Un dels elements importants és la divisió
laboral basada en el gènere, tant dins com fora de la llar. La
càrrega del treball domèstic, així com la responsabilitat de tenir
cura dels fills i dels familiars, encara recau de forma
desproporcionada sobre les dones, el que afecta de manera important
a les seves ambicions i a la seva capacitat per treballar fora de
casa. Això significa que és més probable que treballin a temps
parcial i guanyin menys. Val a dir també que encara es dóna de
manera molt freqüent “treballs per a homes” i “treballs per a
dones”, essent aquests darrers pitjor pagats.
-
Els membres de grups
ètnics minoritaris també tenen una representació desproporcionada
entre els pobres. És degut a taxes més elevades d’atur i també mal
remunerat dels immigrants.
-
Jubilats i
pensionistes. L’envelliment de la població està exercint cada cop
més pressió sobre les pensions estatals. A mesura que augmenta
l’esperança de vida, també El nombre de persones majors de 65 anys
ha augmentat considerablement. Així doncs, els pensionistes tenen
molta més probabilitat d’experimentar la pobresa persistent que la
població treballadora. La xifra de pensionistes amb ingressos baixos
també augmenta amb l’edat. També hi ha estudis que confirmen que les
dones ancianes i pertanyents a minories ètniques (immigrades) són
més propenses a experimentar la pobresa que altres pensionistes.
Les
causes de la pobresa
Les
explicacions que s’han donat es poden agrupar en dues grans tendències:
teories que consideren els pobres responsables de la seva pròpia pobresa
i teories segons les quals la pobresa la produeixen i reprodueixen les
forces socials estructurals. En definitiva, teories que “donen la culpa
a la víctima” i teories que “donen la culpa al sistema”, respectivament.
1. Les actituds que fan
responsables als pobres de la seva pròpia situació de desavantatge tenen
una llarga història. Els primers esforços per enfrontar-se a les
conseqüències de la pobresa, com ara les cases per a pobres del segle
XIX, partien de la convicció de que la pobresa sorgia d’una deficiència
o d’una patologia de l’individu. Es considerava que els pobres eren
aquells que -per manca d’habilitats, insuficiències morals o físiques,
absència de motivació o inferioritat de capacitats- eren incapaços de
tenir èxit en la societat. Es pensava que la posició social era un
reflex del talent i l’esforç d’una persona; els que mereixien triomfar
ho aconseguien, mentre que els menys capacitats estaven condemnats al
fracàs. L’existència de “guanyadors” i “perdedors” era vista com un fet
vital inevitable.
Les explicacions que
relacionaven la pobresa amb un fracàs individual varen perdre
popularitat a mitjans del segle XX, però des dels anys setanta i els
anys vuitanta aquestes perspectives han gaudit d’un renaixement, atès
que l’èmfasi polític en els valors empresarials i en l’ambició
individual han recompensat els que “tenen èxit” dins la societat, i els
que no ho han aconseguit els ha fet responsables de les circumstàncies
en les que es troben.
La
cultura de la dependència (Murray, 1984)
Aquest
autor nord-americà és un exemple d’aquest renaixement de fer
responsables als pobres de la seva pròpia situació. Segons Murray,
existeix una subclasse d’individus que han d’assumir la responsabilitat
personal per la seva pobresa. La cultura de la dependència fa referència
als pobres que confien en l’assistència social proporcionada per l’Estat
en comptes d’entrar en el mercat laboral. Assenyala Murray que l’augment
de l’assistència social ha creat una subcultura que soscava l’ambició
personal i la capacitat d’ajudar-se a un mateix. En comptes de
centrar-se en el futur i lluitar per assolir una vida millor, qui depèn
de l’assistència social es conforma tot acceptant almoines. Segons
Murray, l’assistència social ha erosionat els incentius que tenen les
persones per treballar. Murray contrasta aquesta mena d’individus, que
han d’assumir la seva pròpia responsabilitat de ser pobres, amb aquells
que són pobres “sense tenir cap culpa”, com ara les vídues, els orfes o
les persones discapacitades, per exemple.
Aquesta mentalitat també
s’ha estès en àmplies capes de la classe mitjana, doncs pensen que els
pobres són responsables de la seva pròpia pobresa i es malfien d’aquells
que viuen “de franc” de les “almoines governamentals”. Molts creuen que
les persones que perceben assistència social podrien trobar una feina si
s’ho proposessin. Tanmateix, aquesta visió no es correspon amb les
realitats de la pobresa.. Malgrat la idea tan estesa de que hi ha molt
d’engany en l’assistència social, només s’ha detectat un percentatge
ínfim de les sol·licituds de prestacions contenen justificacions
fraudulentes.
Les
explicacions estructurals
L’altra
explicació que pretén explicar la pobresa subratlla el conjunt de
processos socials que generen unes condicions de pobresa que als
individus els costa de superar. Segons aquesta perspectiva, hi ha forces
estructurals que actuen dins la societat i que determinen la distribució
dels recursos. Són factors com ara la classe social, el gènere, l’ètnia,
la posició ocupacional, les conquestes en l’àmbit educatiu, etc...
Els autors que són
partidaris d’aquesta visió de la pobresa consideren que la manca
d’ambició que sovint s’atribueix a la gent pobre, o com deia Murray, “la
cultura de la dependència”, de fet és una conseqüència de la seva
limitada situació, i no pas la causa del seu estat. Segons aquesta
perspectiva sociològica, la reducció de la pobresa no depèn d’un canvi
en les perspectives individuals, sinó que precisa de mesures polítiques
orientades a una distribució més igualitària de la renda i els recursos
en tota la societat. Els ajuts per a escoles bressol, una percepció
mínima per hora de treball i el garantir a les famílies que tindran uns
determinats nivells de renda són exemples de mesures la intenció de les
quals ha estat corregir les persistents desigualtats socials.
William J Wilson: “The
world of the New Urban Poor”, 1996, ha posat l’accent en el que ell
anomena “la reestructuració econòmica”. Segons aquest autor la pobresa
urbana persistent té el seu origen principalment en la transformació
estructural de l’economia de les ciutats. La decadència de la indústria
manufacturera, la “suburbanització” de la feina i l’augment d’un sector
serveis infrarremunerat han reduït espectacularment la quantitat de
llocs de treball disponibles per als qui tot just abandonen l’escola
necessiten guanyar un salari suficient per tal de mantenir una família.
L’elevat índex de desocupació resultant dels canvis econòmics ha produït
una reducció de la reserva d’homes “en disposició de casar-se” (és a
dir, capaços de mantenir econòmicament una família). És per això que el
matrimoni ha perdut l’atractiu a ulls de moltes dones pobres. També el
nombre de fills nascuts fora del matrimoni ha augmentat i proliferen les
famílies encapçalades per una dona. Noves generacions de nens estan
naixent en la pobresa, la qual cosa perpetua el cercle viciós.
Aquest tipus de gent es
van concentrant en determinats barris, creant així una certa “geografia
de la pobresa”; és així que aquestes barris tenen manca de les
estructures locals per a l’educació i formació que acostumaven a
proporcionar informació i oportunitats de feina. Aquests són, en part,
segons Wilson, les causes del sorgiment del que ell anomena la
infraclasse urbana: ghettos afroamericans, etc.
Pobresa
i mobilitat social
Tradicionalment
no s’ha prestat massa atenció al “cicle vital” de la pobresa: és a dir,
a la trajectòria de les persones que surten de la pobresa (i, sovint,
tornen a entrar) al llarg del temps.
Sovint sembla que la
pobresa és una situació permanent. Tanmateix, ser pobre no té per què
suposar necessàriament estar atrapat en la pobresa. Gran part de les
persones que pateixen la pobresa han gaudit d’una situació vital millor
o se’n pot esperar que prosperin i surtin d’ella en alguna època futura.
És a aquesta situació que se l’anomena “mobilitat”.
Segons investigacions
realitzades a la Gran Bretanya, mostren que tan sols poc més de la
meitat del 1/5 (el 20% de les rendes més baixes) surten d’aquest estat
d’un any per l’altre. Hi ha discussions sobre els factors que
afavoreixen la sortida de la pobresa: si es tracta de factors
individuals o socials. Hi ha investigacions que indiquen que els
moviments d’entrada i sortida de la pobresa són més fluïts del que
sovint es pensa. La qual cosa pot semblar que la pobresa no és tan sols
el resultat d’unes forces socials que actuen sobre una població passiva.
Fins i tot els individus que es troben en greus situacions de
desavantatge poden aprofitar una oportunitat per millorar la seva
posició; en definitiva, que no es pot subestimar el poder de l’acció
humana per produir canvis. La política social pot tenir un important
paper a l’hora d’aprofitar el potencial d’acció dels individus i
comunitats desafavorits.
L’exclusió
social
Aquesta expressió va ser
introduïda pels sociòlegs per referir-se a les noves causes de
desigualtat. L’exclusió social fa referència a la manera com els
individus poden veure’s apartats d’una completa participació en el
conjunt de la societat. La situació típica de gent que viu en un
edifici d’habitatges socials degradats, amb escoles de gent marginada i
poques oportunitats laborals en la zona. A aquesta gent se les pot estar
realment negant les oportunitats de millora personal de les que disposa
la majoria dels altres ciutadans de la ciutat.
Però l’exclusió social no
es produeix només perquè les persones són certament excloses; també pot
passar que algunes persones s’autoexcloguin de certs aspectes de la
societat majoritària. Els individus poden decidir abandonar la seva
formació educativa, rebutjar una possible ocupació o abstenir-se de
votar en les eleccions polítiques.
L’exclusió social és un
concepte més general que el de la pobresa, per bé que inclogui aquesta.
El concepte se centra en una àmplia gamma de factors que impedeixen a
individus i grups tenir oportunitats amb les que compta la majoria de la
població. Hi ha alguns estudiosos que han assenyalat quatre dimensions
de l’exclusió social:
- la pobresa o exclusió
d’una renda o uns recursos adequats
- l’exclusió del mercat de treball
- l’exclusió dels serveis
- l’exclusió de les relacions socials
L’exclusió del mercat de
treball
El treball és important
per a les persones, no només perquè proporciona una renda, sinó també
perquè la participació en el mercat laboral ofereix un espai important
per a la interacció social. Per tant, l’exclusió del mercat de treball
pot provocar altres formes d’exclusió social: pobresa, exclusió de
serveis i exclusió de les relacions socials. Per això, des de les
instàncies polítiques es considera que incrementar el nombre de persones
que realitzen un treball remunerat és una bona manera de reduir
l’exclusió social.
Però cal advertir que hi
ha persones que no fan cap feina remunerada i no són exclosos
socialment. Per exemple és el cas dels jubilats, més del 20% de la
població adulta, actualment. O també cal considerar altres grups
inactius que no treballen i s’ocupen de tasques domèstiques o de la
llar; també als que no poden treballar per causa de discapacitats, o als
propis estudiants, que tampoc són exclosos socialment. En el que hi ha
unanimitat és que la manca de treball augmenta significativament el risc
d’exclusió social.
Exclusió dels serveis
Un
aspecte important de l’exclusió social és la manca d’accés a serveis
bàsics, ja sigui en l’àmbit de la llar (subministrament d’aigua i
electricitat) o en l’exterior (accés al transport, comerços o serveis
financers). L’exclusió de serveis pot implicar exclusió individual
(quan un determinat individu no pot utilitzar un servei perquè no el pot
pagar) o col·lectiva (quan un servei no està disponible per a tota una
comunitat)
L’habitatge
i els barris
Hi
ha zones on viuen persones de manera còmoda, en habitatges prou grans;
d’altres zones on viu gent on hi ha manca de calefacció o degradades.
Depenent dels sous que tingui una família facilita el marxar cap a una
altra zona millor si es poden pagar una hipoteca. Per contra, si en una
família tots els seus membres adults són a l’atur o en feines mal
pagades s’hauran de conformar amb opcions menys desitjables en el sector
de l’habitatge llogar o social..
En els barris o comunitats
que tenen manca de moltes coses pot resultar difícil que les persones
superin l’exclusió i donin passes endavant a l’hora de participar més
plenament en la societat. Potser en aquestes zones les xarxes socials
siguin més febles, i això redueix la informació sobre com trobar feina,
o bé les activitats polítiques i els actes comunitaris. Les altes taxes
d’atur i les rendes baixes sotmeten la vida familiar a grans pressions;
la delinqüència de tota mena, inclosa la juvenil, soscava la vida
general del barri. Les àrees amb habitatges que tenen poca demanda
sovint pateixen una constant renovació del veïnat, atès que molts
residents intenten mudar-se a habitatges i zones més atractives, mentre
que segueixen arribant els desafavorits que acaben d’entrar en el mercat
immobiliari.
Les
àrees rurals
Per bé que es presta molta
atenció a l’exclusió social en els àmbits urbans, també poden patir-la
els que viuen en zones rurals. Alguns treballadors socials creuen que
els desafiaments que presenta l’exclusió en les zones rurals són tan o
més grans que els de les zones urbanes. En els pobles petits i àrees poc
poblades no hi ha tant d’accés als béns, serveis i prestacions com en
altres zones de més concentració humana. A la majoria de les societats
industrials, la proximitat a serveis bàsics, com ara metges, oficines
postals, escoles, esglésies, biblioteques i serveis del govern es
considera també necessari per dur una vida activa, plena i saludable.
Però, sovint, els residents de les zones rurals compten amb un accés
limitat a aquests serveis i depenen de les prestacions que hi ha dins
del seu àmbit local.
L’accés al transport és un
dels principals factors que afecten l’exclusió social. Si una llar té
cotxe o pot accedir a un és fàcil que segueixi integrat en la societat.
Per exemple, és més factible que els membres d’una família pensin en
acceptar feines en altres ciutats, que es desplacin periòdicament a
llocs on hi ha més varietat de botigues, que visitin amics o familiars
d’altres àrees i que puguin recollir els joves que vinguin d’una festa.
Tanmateix, qui no compti amb mitjans de transport propis depenen de la
xarxa pública i en les àrees rurals aquests serveis tenen un abast
limitat. Per exemple, pot passar que alguns pobles només tinguin servei
d’autobusos pocs cops al dia, amb horaris reduïts als caps de setmana i
vacances, i cap durant la nit.
La
indigència
La indigència és una de
les formes d’exclusió més extrema. La majoria dels indigents (també
anomenats “sense sostre”) troben alguna forma d’allotjament temporal,
per bé que hi ha molta gent que dorm al carrer. Algunes persones sense
llar opten deliberadament per aquesta darrera opció, lliures de
condicionants. Però la gran majoria no té aquesta intenció en absolut;
s’han vist empeses a la indigència per factors que escapen al seu
control. Un cop que s’han vist sense una residència permanent, sovint
la seva vida es deteriora en una espiral de patiments i privacions.
Hi ha sociòlegs que
apunten que la causa d’aquest fenomen a partir de la dècada de la anys
seixanta del segle XX cal veure-la en les noves polítiques de tractament
de la salut mental. Fins aleshores, les persones amb malalties mentals
havien estat internades en hospital psiquiàtrics. Però alguns factors
van incidir en l’”externaltizació” o “desinstitucionalització de les
malalties mentals”d’aquestes persones fora de les residències
psiquiàtriques: el primer, l’afany per estalviar diners per part de
l’administració, ja que el cost de tenir cura en hospitals psiquiàtrics
era alt. L’altre factor va ser l’auge de l’antipsiquiatria, atès que es
va considerar per part de mols psiquiatres que una hospitalització
llarga sovint feia més mal que bé. Finalment, el resultat no han
confirmat les esperances de qui consideraven la”desinstitucionalització”
com quelcom positiu. Alguns centres psiquiàtrics donaren el alta a
persones que no tenien on anar i que potser no havien viscut mai en el
món exterior durant anys.
Segons les enquestes
consideren que al voltant d’una quarta part de qui dormen als carrers
han passat un cert temps en institucions de salut mental o tenen
diagnosticada una malaltia mental. . Tanmateix, la majoria dels
indigents no han tingut malalties mentals anteriorment ni son alcohòlics
o consumidors habituals de drogues il·legals. Són persones que es troben
al carrer perquè han sofert algun desastre personal i, sovint, varis a
la vegada. Per exemple, una dona, en divorciar-se, pot perdre no tan
sols la casa sinó també la seva feina. Un jove que tingui problemes a
casa dels pares pot anar-se a una gran ciutat sense tenir mitjans de
subsistència. Alguns estudis indiquen que els més exposats a la
indigència són les persones que procedeixen de la classe obrera baixa,
que no tenen una qualificació laboral específica i tenen molt pocs
ingressos. En aquest sentit, l’atur de llarga durada és un indicador
important. També poden ser crucials les ruptures familiars i de
relacions.
Delinqüència
i exclusió social.
Alguns
sociòlegs, sobretot nordamericans, han investigat les connexions entre
exclusió social i delinqüència, sobretot entre els joves. Assenyalen que
cada cop es més freqüent que els joves creixin sols, sense l’orientació
i el suport que necessiten dels adults, a l’hora que s’enfronten al
seductor atractiu del mercat i dels béns de consum. També el jovent
s’ha d’enfrontar a una disminució de les oportunitats laborals amb les
que guanyar-se la vida. Això pot produir una profunda sensació de
privació relativa i una disposició a orientar-se vers formes
il·legítimes de mantenir la forma de vida que es desitja. |
|