Introducció
La divisió del treball
Taylorisme i fordisme
Les
limitacions del taylorisme i del fordisme
El postfordisme
Introducció.
Treball. Treball remunerat. Treball no remunerat
El treball no sempre equival a feina remunerada. El treball no remunerat
(tasques domèstiques, rentar el cotxe, voluntari en una ONG,...) té un
lloc important en la vida de moltes persones. Moltes feines no s’ajusten
a la de feina o ocupació remunerada. Les persones intercanvien béns amb
amics o coneguts a canvi d’altres favors. I, també tenim l’economia
submergida, que és un exemple d’un tipus de feina que no queda
enregistrat en les estadístiques d’ocupació oficials: es pot pagar en
metàl•lic a algú que ens arregla un electrodomèstic sense fer cap rebut.
El treball domèstic que, en general, han realitzat gairebé sempre les
dones, tampoc acostuma a estar remunerat. Tot i així no deixa de ser un
treball, sovint molt dur i esgotador, i poc agraït.
El treball, ja sigui remunerat o no, es pot definir com la realització
de tasques que suposen una despesa d’esforç mental i/o físic que té com
a objectiu la producció de béns i serveis per atendre les necessitats
humanes. Una ocupació o feina és el treball que es realitza a canvi
d’una paga regular o salari. A totes les cultures el treball és la base
de l’economia. El sistema econòmic està composat per aquelles
institucions que s’ocupen de la producció i distribució de béns i
serveis.
La divisió del treball
Un dels trets més característics del sistema econòmic de les societats
modernes és el desenvolupament d’una divisió del treball molt complexa.
En aquest tipus d’organització del treball, aquest està dividit en un
gran nombre d’ocupacions diferents en les que les persones
s’especialitzen. En les societats tradicionals el treball no agrícola es
basava en la realització d’oficis la tècnica dels quals es dominava
mitjançant un llarg període d’aprenentatge, i el treballador realitzava
totes les fases del procés de la producció des del inici fins a la fi.
Amb l’aparició de la producció industrial moderna molts oficis
tradicionals desaparegueren completament i varen ser substituïts per
tècniques que formen part de processos de producció a major escala.
Però també cal dir que la manera de treballar no ha consistit només en
l’organització i distribució de la feina, sinó que també ha canviat el
lloc on es fa. Abans de la industrialització, gairebé tot es feia a casa
i el realitzaven en comú els membres de la família. Però els avanços en
la tecnologia industrial, com ara el funcionament de les màquines
mitjançant l’electricitat i el carbó, varen contribuir a la separació
entre treball i llar. Les fàbriques que eren propietat d’empresaris es
convertiren en focus emissors de desenvolupament industrial: la
maquinària i l’equip es concentraven dins d’aquestes fàbriques i la
producció en massa de béns va començar a eclipsar la petita producció
artesana domèstica.
En aquestes fàbriques el treball de l’empleat era supervisat per uns
directius als que els preocupava implantar tècniques que augmentessin la
producció de l’assalariat i també la disciplina.
La divisió del treball ha canviat molt si comparem les societats
tradicionals amb les societats modernes. En les societats tradicionals,
fins i tot en les més grans, no existien més de vint o trenta oficis
principals, al costat d’altres poques ocupacions especialitzades, com
ara les de mercader, soldat o sacerdot. En canvi, en un sistema
industrial modern, existeixen milers d’ocupacions distintes. Hom calcula
prop de 20.000.
En les comunitats tradicionals la major part de la població treballava
en l’agricultura i era econòmicament autosuficient: produïa el seu propi
menjar i roba i assolia per si mateixa altres necessitats. Per contra,
una de les característiques principals de les societats modernes és
l’enorme expansió de la interdependència econòmica. Tots depenem de
molts altres treballadors/es. Excepte en molts pocs casos, la gran
majoria de les persones en les societats modernes no produeix el seus
propis aliments ni els béns materials que consumeix, i tampoc construeix
la llar en la que viu.
Els primers sociòlegs varen escriure molt sobre les possibles
conseqüències de la divisió del treball, tant pel que afectava al propi
treballador com al conjunt de la societat. Karl Marx fou un dels primes
autors en reflexionar i fer una valoració del desenvolupament de la
indústria moderna. Segons ell la indústria moderna reduiria el treball
de moltes persones a tasques avorrides o sense interès. A això ho va
anomenar alienació. Amb aquest terme es referia als sentiments
d’indiferència o hostilitat no només vers el treball, sinó també vers el
marc general de la producció industrial en el seu context capitalista.
Per bé que Marx assenyalava que en les societats tradicionals el treball
sovint era esgotador i que els pagesos havien d’esforçar-se de sol a
sol, posseïen força control sobre el seu treball, doncs exigia gran
coneixement i habilitat. Aquesta situació no es donava, segons Marx, en
la producció industrial, atès que molts treballadors industrials tenien
poc control sobre la seva feina, no contribuïen tampoc a la creació del
producte general i no tenien cap influència sobre com o a qui es ven el
producte. La tradició marxista afirmava que el treball és quelcom aliè,
una tasca que ha de realitzar-se per guanyar-se el pa, però que resulta
molt insatisfactòria.
Émile Durkheim, un altre dels fundadors de la sociologia, tenia una
visió més optimista de la divisió del treball, per bé que també
reconeixia els seus efectes potencialment malignes. Segons Durkheim,
l’especialització enfortiria la solidaritat social dins les comunitats.
Les persones, en comptes de viure com a subjectes aïllats i
autosuficients, estarien relacionades mitjançant la dependència mútua.
La solidaritat augmentaria mitjançant relacions de producció i consum
multidireccionals. Segons Durkheim, aquesta manera de fer era molt
funcional, per bé que també n’era conscient de que la solidaritat social
es podia veure alterada si es produïen canvis massa ràpids.
Taylorisme i fordisme
Adam Smith, un dels fundadors de l’economia (finals segle XVIII),
assenyalà els avantatges per a l’increment de la productivitat que
s’obtenien amb la divisió del treball. “La riquesa de les nacions”, obra
publicada el 1776, s’inicia amb una descripció de la divisió del treball
en una fàbrica d’agulles. Una persona que treballés sola podria fer
potser unes 20 agulles al dia. Tanmateix, dividint la tasca en un cert
nombre d’operacions simples, deu treballadors que duguessin a terme
tasques especialitzades podrien produir, tot col•laborant uns amb els
altres, 48.000 agulles al dia. En resum, la taxa de producció per
treballador augmentava de 20 a 4.800 agulles, de manera que cadascun
dels operaris especialitzats produiria 240 cops més que si treballés
sol.
Cent anys més tard, aquestes idees assoliren la seva expressió més
desenvolupada en l’obra de Frederick Winsloww Taylor, un assessor de
gestió nordamericà (1865-1915). Ell va encunyà l’expressió “organització
científica del treball –OCT-”, que consistia en un estudi detallat dels
processos industrials amb la finalitat de dividir-los en operacions
simples que es poguessin sincronitzar i organitzar-se amb precisió. El
taylorisme, doncs, no només era un estudi acadèmic, sinó un sistema de
producció dissenyat per maximitzar el rendiment industrial, que ha
tingut un gran impacte no només en l’organització de la producció i de
la tecnologia industrials, sinó també en l’organització del lloc de
treball.
La finalitat principal de la OCT es fer productius els segments menys
dotats o menys formats de la societat. Tot el treball dels enginyers i
dels ergònoms apunta a fer a l’obrer sense qualificació el més productiu
possible. No es tracta només de donar feina als obrers, sinó també de
vetllar perquè siguin productius, tot organitzant la producció en funció
d’ells. En el fordisme hi havia una certa moralitat o responsabilitat
social que després (postfordisme) es perdrà.
Els estudis del temps i el moviment de Taylor varen arrabassar al
treballador el control del coneixement del procés de producció i el
posaren en mans de la direcció, tot erosionant així les bases sobre les
que els obrers manuals mantenien la seva autonomia respecte dels patrons.
Per aquest motiu, el taylorisme s’ha associat en certa manera amb la
desespecialització i la degradació del treball.
L’empresari Henry Ford (1863-1947) va apropiar-se dels principis del
taylorisme. Ford va dissenyar la seva primera fàbrica de cotxes el 1908,
amb l’objectiu de fabricar un únic producte, el Ford model T. Això li va
permetre emprar eines i maquinàries especialitzades, ideades per
treballar de forma ràpida, precisa i simple. Una de les innovacions més
importants de Ford fou la introducció de la cadena de muntatge,
suposadament inspirada en els escorxadors de Chicago, on s’esquarterava
els animals peça per peça al llarg d’una cadena mòbil. Cada treballador
de la cadena de muntatge de Ford tenia una tasca específica segons
anaven passant els cotxes. El 1929, quan es va acabar de fabricar el
model T havien sortit de la fàbrica uns 15 milions de cotxes.
Ford es va adonar que la producció en massa necessitava mercats massius.
De què servia produir en grans quantitats si no hi havia compradors? El
1914 va augmentar els salaris de la seva fàbrica de cotxes fins als 5
dòlars per una jornada de 8 hores, un salari força generós per a l’època,
que permetia al treballador un estil de vida que incloïa la compra del
seu propi cotxe.
El fordisme és el nom que s’empra per designar el sistema de producció
en massa lligat al cultiu de mercats massius. En determinats contextos,
el terme té un significat més específic, que fa referència a un període
històric del desenvolupament del capitalisme posterior a la Segona
Guerra Mundial, en el qual s’associava la producció en massa amb
l’estabilitat en les relacions laborals i un alt grau d’organització i
fortalesa sindicals. Sota el fordisme, les empreses signaren compromisos
a llarg termini amb els treballadors i els salaris estaven estretament
lligats al creixement de la productivitat: fidelitat a canvi de
protecció social, bons salaris i seguretat en la feina.
Aquest sistema es va començar a esquerdar durant els anys 70 del segle
XX donant pas a una major flexibilitat e inseguretat en les condicions
laborals.
El capitalisme del segle XX es va construir al voltant d’una
figura central: la de la gran firma industrial. La firma
industrial instaura entre els seus membre allò que Durkheim
anomenaria una solidaritat mecànica. Els enginyers reflexionen
sobre la forma en què els obrers sense qualificació poden ser
productius. Els mateixos dirigents són assalariats, i els seus
objectius coincideixen amb els dels seus subordinats: protegir
l’empresa dels riscos de la conjuntura. Es constitueixen grans
conglomerats que redueixen els riscos industrials. Així, per tal
de prevenir contra els eventuals canvis radicals de la
conjuntura climàtica, una firma que fabrica trajos de banys, per
exemple, tractarà d’adquirir una empresa de paraigües: sigui
quin sigui l’estat del temps, els seus obrers tindran feina. Al
igual que la societat feudal, la societat industrial del segle
XX relaciona un mode de producció amb un mode de protecció:
segella la unitat entre la qüestió econòmica i la qüestió
social.
En canvi, el capitalisme del segle XXI organitza científicament
la destrucció d’aquesta societat industrial. Els diferents
nivells de la gran empresa industrial estan dissociats uns dels
altres: es terciaritzen les tasques que no es consideren
essencials, mentre els enginyers són agrupats en oficines
d’estudis independents on ja no es troben amb els obrers. Els
empleats encarregats de la neteja, el menjar i la seguretat són
reclutats per empreses especialitzades.
La revolució financera de la dècada de 1980 transforma els
principis d’organització de les empreses. Un accionista no té
cap necessitat de que una mateixa empresa fabriqui tant trajos
de bany com paraigües. Per tal de diversificar el seu risc, en
té prou amb tenir accions d’ambdues empreses. En una inversió
copernicana dels propis fonaments de l’assalariat, seran els
treballadors qui pateixin els riscos, i els accionistes els que
es protegiran d’ells (els riscos). Es tracta de la fi de la
solidaritat que estava inscrita en el cor de la firma
industrial.
Daniel Cohen: “Tres lliçons
sobre la societat postindustrial” |
Les limitacions
del taylorisme i del fordisme
Han estat molt discutides les causes que han mogut a la desaparició del
fordisme. De fet, el fordisme només va poder desenvolupar-se en
indústries, com la de l’automòbil, que fabriquen productes
estandaritzats per a grans mercats. Instal•lar cadenes de producció
mecanitzades és molt car, i el sistema fordista, un cop que s’estableix,
resulta força rígid. Per exemple, per modificar un producte es requereix
generalment una reinversió considerable. La producció fordista és fàcil
de reproduir si existeix una finançació suficient per tal de construir
una factoria, però les empreses de països on la mà d’obra és cara tenen
dificultats per competir amb les d’aquelles empreses en les que els
salaris són més baixos. Aquest fou un dels factors que varen intervenir
en l’aparició de la indústria automobilística japonesa. També va passar
a Corea del Sud.
No obstant això, val a dir que les dificultats del fordisme i del
taylorisme van més enllà de la necessitats d’equips costosos. El
fordisme requereix d’un exèrcit de supervisors i controladors: els
treballadors estan sotmesos a una estreta supervisió i no gaudeixen de
molta autonomia. Per tal de mantenir la disciplina i les exigents normes
de qualitat, es fa un seguiment continu dels empleats mitjançant
sistemes de vigilància. El cas és que aquesta supervisió continua
tendeix a produir l’efecte contrari del desitjat: el compromís i la
moral dels treballadors sovint minven perquè gairebé no tenen res a dir
sobre les seves feines i sobre com realitzar-la. En definitiva, segons
alguns especialistes, el fordisme consisteix en l’aplicació de sistemes
de baixa confiança en els operaris: en els centres de treball amb molts
llocs de baixa confiança el grau d’insatisfacció i d’absentisme del
treballador és alt, i són habituals els conflictes laborals. Pel
contrari, un sistema d’alta confiança és aquell en el que el treballador
pot controlar el ritme i, fins i tot, el contingut de les seves tasques,
dins d’unes pautes generals.
El postfordisme
La globalització de la producció econòmica, juntament amb la difusió de
la tecnologia de la informació està canviant la naturalesa de les feines
que realitzen la major part de les persones. HI ha dos paraules claus
que molts estudiosos del fenomen apliquen: flexibilitat i innovació. El
postfordisme consisteix, de fet, en una nova era de la producció
econòmica capitalista en la que la flexibilitat i la innovació es
maximitzen amb l’objectiu de respondre a les demandes del mercat:
diversificar els productes a la mesura del client.
La producció en
grup: els treballadors competeixen entre ells
La producció en grup (és a dir, els grups de treball cooperatiu en lloc
de la producció en línia) s’ha utilitzat a vegades, juntament amb
l’automatització per reorganitzar el treball. La idea central és la
d’incrementar la motivació del treballador mitjançant la col•laboració
de grups de persones en els processos de producció, en comptes de fer
que cada empleat passi el dia sencer fent una única tasca repetitiva,
com ara posar cargols d’una maneta d’una porta del cotxe.
Els cercles de qualitat són un exemple de producció en grup en els que
equips d’entre cinc i vint treballadors es troben periòdicament per
estudiar i resoldre problemes de producció. Els treballadores que
pertanyen a aquests cercles reben una instrucció especial que
possibilita que aportin els seus coneixements tècnics a la discussió de
les qüestions productives. Els cercles de qualitat varen començar a
emprar-se als Estats Units i, després ho han adoptat algunes empreses
japoneses. A Occident es van difondre als anys vuitanta. Representen una
ruptura amb els principis del taylorisme, atès que reconeixen que els
treballadors posseeixen unes habilitats que es poden aportar a la
definició i al mètode emprat en les tasques que realitzen.
Els efectes positius de la producció en grup per als treballadors
serien, entre d’altres, l’adquisició de noves tècniques, una major
autonomia, menor necessitat de supervisió i un major orgull dels béns i
serveis que produeixen. Tanmateix, els estudis també han identificat una
sèrie de conseqüències negatives d’aquest sistema de producció: per bé
que l’autoritat directa exercida per la direcció és menys aparent en un
procés d’equip, existeixen altres formes de control, com ara la
supervisió per part dels propis companys: els propis companys exerceixen
sovint més pressió per tal d’assolir més i millor productivitat que no
pas la dels propis directius.
També s’han detectat que les empreses utilitzen el concepte de producció
en grup com una forma d’oposar-se als sindicats, tot esgrimint
l’argument que si els treballadors i direcció estan en el mateix “equip”
els conflictes desapareixerien. La qual cosa és una forma de dir que el
“bon” treballador no protesta. En definitiva, es tracta d’una repressió
més subtil.
La producció
flexible i la customització
Un dels canvis més importants en els processos de producció mundials en
els darrers anys ha estat la introducció del disseny informatitzat i la
producció flexible. Tot i que el taylorisme i el fordisme resultaven
útils en la producció a gran escala per productes idèntics per a un
mercat massiu, eren completament incapaços de fabricar petites
quantitats de productes que s’ajustessin als gustos de franges de
clients.
El disseny per ordinador, juntament amb altres tipus de tecnologia
informàtica, ha canviat radicalment aquesta situació. Es va començar a
parlar de la “customització en massa”: és adir, les noves tecnologies
permeten la producció a gran escala d’articles dissenyats per a clients
particulars. Una cadena de muntatge podia produir cinc mil camises al
dia. Ara és possible customitzar cada una d’elles al gust del client i
produir-les tan ràpidament com quan eren idèntiques, sense cap cost
addicional.
Per bé que la producció flexible ha suposat beneficis per al consumidor
i per a l’economia en general, el seu efecte sobre els treballadors no
ha estat completament positiu. Encara que aquests prenguin noves
tècniques i tinguin feines menys monòtones, la producció flexible pot
crear una sèrie de pressions completament noves provocades per la
necessitat de coordinar amb precisió el complex procés de producció i
assolir els resultats ràpidament.
La producció
global
Els canvis en la producció global no són només respecte a com es
fabriquen els productes, sinó també on es duu a terme aquesta fabricació.
Durant gran part del segle XX les organitzacions empresarials més
importants eren les grans companyies manufactureres que controlaven tant
la producció dels béns com la seva venda. Les empreses automobilístiques
empraven milers d’obrers en les seves fàbriques, en les que es produïa
des dels components individuals fins els vehicles finals, que es posaven
a la venda en els concessionaris de la pròpia empresa. Els processos de
producció funcionaven com un exèrcit i seguint una jerarquia que ho
controlava tot, i per una única empresa.
Durant les darreres dècades del segle XX, s’ha anat obrint pas una altra
forma de producció, controlada per les grans empreses minoristes. El
model és el de Wal-Mart, empresa nordamericana, que compra productes als
fabricants, que al seu torn se’ls encarreguen a d’altres companyies
independents. I aquest és el model de les grans firmes tèxtils: no
contracten cap treballador, sinó que es basen en milers d’empreses
d’arreu del món per tal de fabricar els seus productes, que després
venen en grans magatzems i tot tipus de botigues de moda. Els fabricants
de roba no són propietaris de cap d’aquestes fàbriques, per la qual cosa
no són responsables de les condicions sota les que es confeccionen les
prendes.
Tot plegat empeny a una competència a mort global en la que els
minoristes i fabricants estan disposats a desplaçar-se a qualsevol lloc
del món amb l’objectiu de pagar els salaris més baixos possibles. És
molt probable que gran part de la roba que comprem en l’actualitat hagi
estat confeccionada en “maquilas” per joves treballadors –la majoria
noies adolescents- que reben molt poc per fabricar articles de vestir o
sabatilles esportives que després es venen per un preu multiplicat per
molt.
Tendències
actuals en l’ocupació
Ha canviat força dins els països industrialitzats d’ençà el segle XX.
Als inicis del segle XX la política d’ocupació estava dominada per les
feines de coll blau de les fàbriques (ocupació industrial), però amb el
temps s’ha anat desplaçant cap el sector serveis (treballadors de coll
blanc).
L’economia del
coneixement
Molts observadors han assenyalat que en l’actualitat s’està produint una
transició a un nou tipus de societat que ja no es basa principalment en
la indústria. S’han començat a emprar diverses expressions per descriure
aquest nou ordre: societat postindustrial, era de la informació o “nova
economia”. El més habitual és “l’economia del coneixement”. En línies
generals, aquesta economia està relacionada amb una pràctica econòmica
en la que les idees, la informació i les formes de coneixement nodreixen
la innovació i el creixement. Una economia del coneixement és aquella en
la que la mà d’obra no només participa en la producció física o
distribució de béns materials, sinó en el seu disseny, desenvolupament,
tecnologia, comercialització, venda i posta en servei.
La
“multiqualificació”
Les noves formes de treball “postfordista” permeten d’augmentar la gamma
d’aptituds del treballador en fer que aquest realitzi diverses tasques
en comptes de fer només una i sense interrupció (fordisme). Es considera
que la producció en grup i el treball en equip impulsen el
desenvolupament d’una mà d’obra “multiqualificada”, capaç d’assumir un
major ventall de responsabilitats. Al seu torn, això genera una major
productivitat i millors béns i serveis; els empleats que poden fer
múltiples aportacions al seu treball tindran més èxit a l’hora de
solucionar problemes i proposar nous productes.
No obstant això, no tot és idíl•lic, ans al contrari. La tendència a la
“multiqualificació” té conseqüències per al procés de contractació.
Mentre que abans la selecció de personal es feia sobretot en funció de
l’educació i les aptituds, ara hi ha molts empresaris que busquen
individus adaptables que puguin adquirir noves tècniques en poc temps.
Aquí és la voluntat de l’empresari la que compta i no pas l’habilitat
del treballador. Es dóna, doncs, una transferència de poder al patró en
detriment de l’empleat.
|