La responsabilitat que, d’acord amb el dictat
constitucional de promoure l’educació, té l’administració educativa de
comprometre’s i avançar en la implementació de les TIC, com ho demostra
l’èxit de països que hi ha optat decididament, també en l’àmbit educatiu.
Models de Finlàndia i Irlanda. Responsabilitat que cal fer extensiva a
equips directius i professorat en general. Educació crítica i adequada a
la integració al món laboral on el teletreball no és ciència ficció, ni
encara menys l’organització a través de les TIC (ús de programari ofimàtic,
del correu electrònic, dels wiki) i a les funcions de ciutadania,
l’anomenat poder digital (blocs, espais web personals...) No estem parlant
de futur, estem parlant de present.
Fonaments
legals?
Dades?
Pel que fa
al règim de responsabilitat a què es troba sotmès el professorat, no
presenta cap peculiaritat quant a l’ús de les TIC, excepte l’esment que fa
l’art. 141 LRJPAC a “fets o circumstàncies que no s’haguessin pogut
preveure o evitar segons l’estat dels coneixements de la ciència o de la
tècnica existents al moment d ela producció dels danys”. Aquest incís que
introdueix una excepció a la norma general que estableix haver
d’indemnitzar per lesions introdueix de forma explícita un supòsit de
força major és de gran importància al camp de les TIC (tot i que no fou
introduït pensant-hi expressament, sinó al cas de les infeccions per VIH
als hospitals als anys 90) en una doble vessant:
–
reforça
l’obligació d’estar al dia quant als coneixements de la ciència i la
tècnica
–
eximeix de
responsabilitat els equipaments que ho estan.
El problema
rau a determinar, en un àmbit on els costos poden ser molt elevats, si
n’hi ha prou amb una implementació de sistemes tècnics segons els
estàndards mitjans o han de ser els més elevats. Al segon supòsit, cap
centre educatiu no es podria acollir a aquesta excepció.
La direcció
dels centres públics és responsable per fet aliè, d’acord amb l’establert
a l’art. 1903 del Codi Civil. Des del punt de vista del dret
administratiu, aquesta responsabilitat és assumida per l’Administració
corresponent sense excloure l’anomenada via de regrés, és a dir,
l’exigència de responsabilitats administratives al personal al seu servei.
Qualsevol lesió, entesa com a dany antijurídic (aquell que el particular
no té obligació de suportar art. 141.1 LRJPAC), imputable a
l’Administració com a conseqüència de l’acció o inacció dels serveis
públics, ha de ser rescabalada.
Com a norma
general d’actuació als centres, cal:
–
implementar
totes aquelles mesures tècniques que dificultin la producció de danys a
tercers
–
vigilar les
activitats de l’alumnat fent que sempre hi hagi un/a professor/a quan
estiguin fent ús dels ordinadors
–
desmuntar la
sensació de l’anonimat a la Xarxa fent ús dels sistemes de control que es
tenen a l’abast (connexió a la xarxa del centre amb identificador i
contrasenya fet que permet monitoritzar activitats en línia)
–
restringir
l’accés a determinades carpetes segons perfils
–
...
Lesions en
matèria TIC:
–
Accessos
il·legals a sistemes
–
Enviament
massiu de correus electrònics
–
Atacs a
sistemes informàtics (p.e. propagació de virus)
–
Danys en el
dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge
–
Delictes i
faltes: responsabilitat subsidiària de l’Administració en pel que fa a la
civil derivada del delicte
Requisits
–
Que s’hagin
produït en horari lectiu o en espais del centre educatiu o en el decurs
d’activitats extraescolars.
–
que el
causant sigui menor d’edat.
Responsabilitat
per fet aliè
(art. 1903
Codi Civil)
–
Tendència en
aquest àmbit a l’aplicació de la responsabilitat objectiva no lligada a la
culpa, sinó al risc. Expansió del model americà. “tanmateix, l’evolució
d’objectivar la responsabilitat no ha revestit caràcters absoluts i de cap
de les maneres permet l’exclusió, sense més, encara que amb tot el rigor
interpretatiu que en benefici del perjudicat imposa la realitat social i
tècnica, del bàsic principi de responsabilitat per culpa al qual respon el
nostre ordenament positiu” (STS 524/1993 de 20 de maig de 1993). En genral,
s’exigeix, doncs, un nexe de causalitat suficient entre el dany causat per
l’alumne/a i la falta retreta al responsable.
–
És una
responsabilitat directa, és a dir, es pot demandar directament el
responsable i no el causant del dany.
–
Es fonamenta
en els actes de la persona que ha estat declarada responsable. Al context
educatiu, en el fet que la persona menor d’edat ha incomplert l’obligació
derivada del deure de vigilància i de control de l’activitat que ha
produït la lesió.
–
És una culpa
presumpta que admet prova en contra (inversió de la càrrega de la prova:
és la persona responsable qui ha de provar que va actuar amb la diligència
deguda)
–
Al cas de
persones al servei de les Administracions públiques, la responsabilitat
s’exigeix per via administrativa (art. 2.e LJCA i art. 145.1 LRJPAC) o, si
escau, en seu penal (art. 121 CP)
Responsabilitat administrativa
–
L’Administració pública cobreix de forma directa, i no només subsidiària,
l’eventual acció danyosa de les persones al seu servei (funcionàries,
interines...): L’exposició de motius de la Llei 9/1999 que va reformar la
LRJPAC del 1992 addueix com una de les causes de l’esmentada reforma la
necessitat d’eliminar qualsevol referència a la responsabilitat civil del
funcionari i establir un règim clar d’exigència directa de responsabilitat
a l’Administració. L’Administració substitueix a l’ensenyant per
assumir-ne les conseqüències del comportament danyós.
–
No s’hi
inclou la de monitors o monitores contractades per l’AMPA, entitat de dret
privat.
–
Les persones
particulars afectades han de reclamar directament a l’Administració
pública.
–
Requisits de
la lesió:
o
que no hi
hagi una norma que obligui a suportar el dany
o
que sigui
real
o
que sigui
individualitzat
o
que sigui
avaluable en termes econòmics i/o morals
o
Excepcions
habituals de força major i supòsit específic de l’estat de la tècnica
(art. 141. LRJPAC)
–
Exigència de
responsabilitats internes:
o
es pot
tramitar d’ofici
o
cal que hi
hagi dol, culpa o negligència greus
o
règim
disciplinari a aplicar: art. 145 LRJPAC, arts. 113 – 121 Llei de la Funció
Pública, Reglamento de Régimen Disciplinario de los Funcionarios de la
Administración del Estado (RD 33/1986, de 10 de enero) com a norma
subsidiària.
Responsabilitat penal
–
Sempre és
personal. Aquí cal demostrar culpa greu: dol (intenció de fer mal) o
conducta negligent greu (no haver vigilat o controlat).
–
Requisits:
o
objectius
§
no haver
complert les diligències normals
§
haver creat
la situació que ha facilitat la producció del dany
§
no haver
pres les mesures per evitar-lo
o
subjectius
§
dol
§
violació
manifestament deliberada d’una obligació de prudència o de seguretat
prevista per la llei que exposi terceres persones a un risc
–
En qualsevol
cas, l’Administració garanteix assistència jurídica a l’ensenyant i
assumeix la indemnització civil del dany derivat de delicte o falta, sense
perjudici de la posterior actuació en seu administrativa.
Exempcions
de la responsabilitat segons LSSICE:
o
en principi,
no aplicables en context d’institucions docents públiques de primària i
secundària; criteri d’inclusió: la realització d’una activitat econòmica
o
és la
normativa a aplicar en cas de contractació amb un proveïdor de serveis
(d’hostatge d’espais web i d’altres annexos)
o
possibles
interpretacions analògiques al cas de la XTEC i l’Edu365, que ofereixen
serveis en qualitat d’intermediaris, però que, en no tenir una activitat
econòmica, no es troben sotmesos a la LSSICE, sinó al règim de
responsabilitat general de les Administracions públiques
|