RECAPITULACIÓ

Tenim ja a l'abast els elements per a l'anàlisi que es proposa. De manera concisa, els passos a seguir davant d'un text/problema/situació són els següents:

" 1r pas: determinar-ne l'estructura
" 2n pas: distingir entre els diferents tipus de relació entre les diferents clàusules de l'estructura
" 3r pas: observar la fiabilitat de la informació de partida
" 4t pas: determinar si la tesi està ben sustentada

Observem més de prop aquests quatre passos.

1r pas: determinar l'estructura

Per bé que molts dels continguts que volem que els nostres alumnes aprenguin no tenen, d'entrada, una estructura argumentativa, en general succeeix que la majoria d'aquests continguts descansen en altres continguts previs que és necessari acceptar per poder acceptar també el nou contingut en qüestió.

Dos simples exemples curriculars.

" (LLENGUA)
La manera de construir el condicional compost en una llengua descansa, en general, en la manera com es construeix el condicional simple i en la manera com es construeixen les formes compostes. Així, construïm el condicional compost d'una determinada manera perquè el condicional, en general, té certes característiques i perquè les formes compostes, en general, presenten una determinada estructura.

" (CIÈNCIES SOCIALS)
Quan apareix un nou estil artístic (per exemple, el gòtic, a ciències socials de 2n d'ESO) hi ha una sèrie de causes socials, de forma de pensar, de necessitats i de recursos tècnics que permeten que aparegui. Així, es construeixen edificis públics d'un determinat tipus perquè hi ha una forma de vida social determinada; perquè hi ha uns valors capitals; perquè hi ha una determinada estructura econòmica i de poder; perquè es coneixen determinades solucions arquitectòniques, però no unes altres; etcètera.

En general, la idea és mostrar que una determinada tesi (T1) pren suport / està causada / està motivada per altres tesis que li donen suport i de la qual depenen.
Així, en general:

Aquest procés condueix a la determinació de tota l'estructura, com hem vist anteriorment.

2n pas: distingir entre els diferents tipus de subordinació

Un cop hàgim determinat quines són les clàusules que conformen un determinat text, o en les que es pot descompondre un determinat problema o situació, el següent pas és distingir entre els quatre tipus de subordinació abans esmentats. En particular, el que volem és que els alumnes siguin capaços de reconèixer quines són les tesis que s'esgrimeixen en suport, o com a causa, de la tesi principal, quines són les tesis que en són conseqüència, i quines són les tesis que són meres matisacions d'aquesta tesi.

Val la pena observar que en realitat l'esquema argumentatiu camina en direccions oposades en el següent sentit: si una tesi T2 és conseqüència d'una altra tesi T1, T1 serà causa de T2, i també en sentit contrari.

És també rellevant adonar-se'n que, en general, no és una tesi, sinó un conjunt de tesis, allò que dóna suport -o és causa- d'un fet.

Així, a:

S1, S2, ... , Sn, són, molt probablement de manera conjunta, les tesis que donen suport o causen T1.

3r pas: la fiabilitat de la informació de partida

Un cop determinada l'estructura que sustenta una determinada tesi, i acceptat el fet que les raons adduïdes són suficients i necessàries per a sustentar la tesi en qüestió, el mateix procés es pot reproduir pel que fa a cadascuna de les raons que la sustenten. Aquest procés no es pot, però, iterar de manera indefinida: s'atura en el moment en què considerem que les dades en les quals ens basem són suficientment fiables (acceptem A, B, C, ..., perquè ens sembla que són evidents).

En bona part dels àmbits d'estudi de l'ensenyament secundari aquest procés es detura perquè les dades a les quals apel·lem les hem consolidades ja en estadis anteriors. Podem explicar el producte en base a la suma, i la suma l'hem consolidada ja en estadis anteriors. O expliquem la formació dels temps verbals compostos apel·lant als temps simples, i aquests els hem consolidat ja en un estadi anterior. Etcètera.

De vegades l'autoritat a la qual apel·lem per acceptar determinada informació és el professor mateix, o el llibre de text. De vegades és la nostra pròpia experiència, o l'experiència d'algú altre, o la nostra pròpia capacitat de comprensió d'un determinat fet (allò que se'ns mostra com a evident).

Tanmateix de vegades ens equivoquem. Allò que ens semblava evident ja no ens ho sembla pas. Allò que algú ens havia dit, i nosaltres havíem pres com a cert, ho havia tret de fonts pocs fiables, etcètera. La idea no és que qüestionem tota la informació en la qual se sustenten les tesis que volem aprendre, sinó que hi ha ocasions en les quals qüestionar aquestes tesis és el camí més assenyat.

Això últim succeeix bàsicament en dos casos:

" quan la informació que se'ns dóna no ens mostra com se sustenta la tesi que pretén sustentar; i
" quan algú altre sosté una tesi diferent de la nostra, argumentada tan bé com la nostra, i basada, per tant,34 en diferent informació.

Quan allò que se'ns demana acceptar (el creixement econòmic a Catalunya en el segle XVIII, el càlcul del màxim comú divisor, que l'Ernest ha estat qui ha fet el dibuix a la pissarra) ens resulta difícil d'acceptar, encara que veiem que el raonament que se segueix per sustentar les tesis és plausible, un pas natural és examinar les tesis en les quals se sustenta. Aquest procés de revisió és essencial, perquè d'ell només pot sortir-ne, si la tesi en qüestió és correcta i està ben sustentada, la seva veritable comprensió.

Quan ens trobem amb tesis diferents de la nostra (ha estat l'Ernest qui ha fet el dibuix a la pissarra versus ha estat la Laia qui ha fet el dibuix a la pissarra) la revisió de la informació de partida potser ens farà canviar-la (o canviar la del nostre adversari en la discussió). En qualsevol cas, fins i tot si cap dels dos no canviem els pressupòsits ni, per tant, la conclusió, el pas és essencial per mostrar-nos on es troba realment la veritable discrepància -molt sovint, no pas en la conclusió.

4t pas: determinar si la tesi està ben sustentada

En l'àmbit de la lògica formal, aquest pas correspon al de determinar la validesa d'un argument i es fa, un cop formulat l'argument en un llenguatge formal, segons les regles del càlcul.
La proposta que aquí es presenta per a la seva aplicació, entre d'altres contextos, a l'estudi de les diferents àrees curriculars, parteix de la impossibilitat de formular de manera clara i efectiva l'argument en un llenguatge formal i es basa en centrar l'atenció en el fet que determinades tesis es puguin fonamentar en d'altres que siguin necessàries i suficients perquè es puguin produir.

Suposem la situació anterior en la qual la Laia ha estat la penúltima alumna en sortir de la classe, immediatament abans que l'Ernest, i abans de sortir ha vist que la pissarra estava en blanc. Quan tornen a entrar i veu un dibuix a la pissarra diu: 'Ha estat l'Ernest qui ha fet aquest dibuix'.

Podríem expressar aquesta informació ò d'acord amb l'esquema següent:

La idea és, és clar, que de A1-A4 se segueix B. ¿És això cert?

Dues són les coses a tenir en compte: la primera, si, si fos el cas que els fets fossin com es descriu a A1-A4, aleshores això explicaria B; la segona, si B és l'única explicació possible a partir dels fets A1-A4 o, dit d'una altra manera, si podria haver-hi fets fins ara no considerats en base als quals s'obtingués una conclusió distinta de B.

Per prosseguir hem apuntat quatre simples eines: analogies, inferències, correlacions i contraexemples. És possible que aquestes eines resultin en alguns casos insuficients. Aleshores es pot aprofundir en l'estudi dels diferents instruments propis del raonament, als quals he al·ludit més amunt en l'apartat 4 d'aquesta segona part del treball. En qualsevol cas, penso que els instruments apuntats sí són suficients per establir uns principis bàsics que condueixin a l'anàlisi sistemàtica dels continguts que aprenem, o d'allò que volem sostenir.

Així, davant d'un argument com ara:

teníem dues opcions obertes:

" la primera, si A1, A2, ..., An comporten B;
" la segona, si B podria ser justificable per altres causes.

Establerta (per analogia, correlació, inferència, etc.) la relació entre A1, A2, ..., An i B, el que volem és saber si A1, A2, ..., An són condicions necessàries i suficients perquè es doni B.


Si A1, A2, ..., An justifiquen per si soles B (si són condicions suficients)

El que es vol determinar ara és si la informació de partida és suficient per arribar a la conclusió. Hem apel·lat a pensar situacions contrafàctiques, a partir de contraexemples, per indagar això.

En la majoria de casos no pretendrem que els alumnes siguin capaços d'establir de manera conclusiva les connexions entre la informació de partida i la conclusió, ni dur fins a l'últim extrem aquests plantejaments contrafàctics, però sí, i això és molt important, que siguin conscients que la conclusió pren com a fonament aquesta informació de partida; dit d'una altra manera, que es pot acceptar la conclusió perquè primer s'ha acceptat la informació de partida.

Així, en el reiterat exemple anterior, podem estar sostenint que hi ha un creixement econòmic a Catalunya en el segle XVIII perquè primer hi ha hagut una gran vitalitat dels diferents grups socials; això és, que estem sostenint que el creixement econòmic depèn de la vitalitat dels diferents grups socials.

Prendre consciència no només de l'encadenament d'aquestes idees, sinó també de la relació de dependència que s'estableix entre elles és crucial per a la comprensió i per a l'anàlisi crítica.
És crucial per a la comprensió perquè el mer encadenament d'informació no ens proporciona una representació dels fets / situacions / problemes.

És crucial per a l'anàlisi crítica perquè tenir clara la dependència ens permet plantejar-nos la qüestió de si aquesta dependència està ben establerta o no ho està.

Així, podem plantejar-nos si la dependència entre la vitalitat dels diferents grups socials i el desenvolupament econòmic d'una societat està ben establerta. Per fer-ho, podrem observar si hi ha indicis que rastregin un fet quan es immediatament després l'altre (i postular una correlació causal), o observar situacions semblants en la història (analogia, inducció), i d'altres. Dependrà en cada cas de la mena de problema que estigui sota l'abast de l'estudi, però en qualsevol cas, i un cop s'hagi establert la relació de dependència entre les diferents tesis involucrades, convèncer-nos que la relació que hem postulat és la relació que de fet es dóna o, almenys, que és una relació plausible, és un pas essencial en l'acceptació del coneixement que se'ns proposa.

D'altra banda, suposem el següent: suposem que detectem situacions històriques que compleixen els mateixos requisits que la descrita pel que fa a la vitalitat dels diferents grups socials, però que no tenen com a contrapartida un notable creixement econòmic. En aquest cas haurem topat amb un contraexemple a la tesi inicial: la vitalitat dels diferents grups socials podrà ser una condició que determini el posterior desenvolupament econòmic, però en qualsevol cas no serà una condició suficient, caldrà observar altres factors que igualment concorrin i que contribueixin a explicar causalment el fenomen objecte d'estudi.


Si A1, A2, ..., An justifiquen realment B (si són condicions necessàries)

El que es vol determinar ara és si la informació de partida és necessària per arribar a la conclusió. Aquí també hem apel·lat a pensar situacions contrafàctiques.

El plantejament és en tot semblant al del punt anterior, excepte pel fet que el que ara ens preocupa és, un cop fixada la relació de dependència (la que sigui) entre la diferent informació involucrada, si allò que aparentment és causa determinant dels fets objecte d'estudi n'és també la causa real. Podem mirar d'establir la connexió entre les diferents clàusules establint correlacions causals, fent analogies o processos inferencials. En qualsevol cas, l'estratègia que ens ha de permetre determinar si la informació és necessària consisteix a pensar si la mateixa situació es podria haver produït també per altres causes, això és, si és un possible algun contraexemple en el qual A1, A2, ..., An no s'haguessin produït, però tanmateix s'hagués produït la situació B. Si aquest fos el cas, hauríem mostrat que al capdavall A1, A2, ..., An no eren necessaris perquè es produís B.

Suposem que al segle XVIII a França hi hagués hagut també un creixement econòmic important, però que tanmateix no hi hagués hagut una vitalitat prèvia dels diferents grups socials. Si aquest fos el cas, això mostraria que aquesta vitalitat no és una causa necessària per al desencadenament d'un creixement econòmic.

L'exemple proposat és un exemple històric. En història són múltiples els factors que convergeixen, i tot sovint no és possible descartar de manera absoluta una explicació com aquesta, ni tampoc corroborar-la de manera absoluta. Això no succeeix, per cert, en altres àrees del coneixement.

He triat voluntàriament aquí un exemple d'aquesta mena per il·lustrar que, en últim terme, la voluntat de les estratègies que es proposen no és adoctrinar els alumnes en l'acceptació o rebuig de determinades tesis, sinó en el fet que han de ser capaços d'observar per si mateixos la relació que s'estableix entre les diferents tesis, i sobretot ser conscients d'aquesta relació. Caldrà que observin, doncs, com acceptar determinades tesis ens compromet, en ocasions, amb determinats pressupòsits, que una cosa no es pot desvincular de l'altra.

------
34. És important que ens adonem que no és possible sustentar dues tesis diferents, igualment ben argumentades totes dues, partint exactament de la mateixa informació.