EL CULTE IMPERIAL

August va pretendre revifar la religió tradicional amb la restauració de temples, la construcció de temples nous com el d'Apol·lo al Palatí i el de Mart Venjador al fòrum i la recuperació dels sacerdocis que es trobaven en decadència com una demostració que la seva voluntat era restituir la tradició romana davant la decadència en què havia caigut i la temptació d'introduir usos i creences orientals.

Alhora va recórrer a bases religioses per fonamentar el nou règim i la posició privilegiada que tenia ell i la seva família en el govern de l'Estat:

• Va reafirmar la divinització de Juli Cèsar -que es considerava descendent de Venus a través de Iulus i a qui la mort prematura va impedir ser divinitzat en vida- i va bastir un temple en honor seu al fòrum de Roma. També es va proclamar a si mateix "fill del diví Juli".
• Va acceptar que el senat li concedís el cognomen d'August el 27 a.C., un nom de profundes ressonàncies religioses.
  
• Va donar el seu propi nom d'August al sisè mes del calendari.
  
• Va incloure en la religió oficial el culte a les pròpies divinitats familiars i personals: el Geni d'August i els Lars d'August.

Així doncs August va ser prou hàbil per no proclamar la seva pròpia divinitat en vida, a la manera de les monarquies hel·lenístiques, però alhora va envoltar la seva persona i la seva família d'una mística divina, tal com corresponia a una personalitat extraordinària dotada d'una fortuna excepcional gràcies a la protecció i estimació dels déus. El primer temple de culte imperial a les províncies occidentals va ser edificat a Tàrraco el 15 d.C. en honor a l’Eternitat d’August.

Per tant va posar el fonament per afegir als cultes tradicionals el culte imperial: en el moment de la successió el nou emperador solia divinitzar el seu antecessor -de qui sovint era fill natural o adoptat- com una manera de justificar el règim imperial i el seu propi poder. És l'anomenada apoteosi, que, en el cas de Claudi, va ser escarnida per Sèneca en la seva Apocolocintosi. En canvi, mentre l'emperador és viu és objecte d'adoració la part espiritual de la seva persona -el seu numen o el seu geni- i es prega als déus que el protegeixin. De tota manera alguns emperadors com Calígula, Neró, Domicià o Còmmode van arribar a presentar-se com a déus olímpics -Apol·lo, Hèrcules, Júpiter...

El culte imperial, que en general se superposava als cultes tradicionals sense eliminar-los, tenia també la funció de cohesionar totes les regions d'un imperi immens i divers, compost per tot de pobles que conservaven les religions dels seus avantpassats.