EL MODERNISME: conceptes generals i etapes.
A finals del segle XIX començà a Catalunya un moviment
cultural anomenat Modernisme que coincidí i es relacionà
amb altres "modernismes"
d'Europa, per bé que aquí tingué unes característiques
pròpies ben remarcables.
El Modernisme català abastà tots els camps artístics:
la pintura, l'escultura, l'arquitectura, l'orfebreria, el moblisme...
i també la literatura.
Tot
i ser un moviment complex i fins i tot contradictori, el que pretenia
el Modernisme era una transformació de la societat a través
de la cultura, és a dir, volia passar d'una cultura regional i
tradicionalista a una altra nacional que fos autosuficient, moderna i
comparable a les europees.
L'inici del Modernisme coincideix, i en part s'explica, amb la situació
de la burgesia que tanca una etapa d'obsessiva acumulació de capital,
generadora d'una ètica d'estalvi i treball i n'entra en una altra
de modernització, de creixent consum capitalista en què
sobretot els sectors més joves volen començar a gaudir de
la riquesa acumulada. Així, un grup d'intel·lectuals sorgits
de la burgesia s'enfronta críticament a la seva pròpia classe
i reclama un lloc dirigent en el procés cultural per tal de treure
Catalunya del seu endarreriment en relació a Europa. En alguns
casos, en els inicis del moviment, l'enfrontament amb la burgesia és
tan radical que es produeix un trencament amb la societat per part del
artistes que amb el temps s'anirà esvaint.
Quant al Modernisme estrictament literari, se sol citar com a data
d'inici l'any 1892, coincidint amb la primera festa modernista del Cau
Ferrat de Sitges i un conjunt de propostes renovadores que comencen a
aparèixer a la revista "L'Avenç".
S'estableixen dues etapes en el moviment. En la primera -d'aparició
i extensió del moviment- que va des de 1892 a 1900, els intel·lectuals
s'aglutinen a l'entorn de "L'Avenç" en dues tendències
estètiques i ideològiques: regeneracionista i esteticista,
que acabaran separant-se per tornar a confluir i equilibrar-se posteriorment
a la revista "Catalònia"(1898-1900).
Durant aquest període es publiquen també dues revistes de
caire esteticista, "Quatre
Gats" i "Pèl & Ploma" i tenen lloc les festes
modernistes organitzades per Santiago Rusiñol.
La segona etapa, que va des de 1900 a 1911, correspon al Modernisme triomfant.
Els escriptors són units a través de la revista "Joventut"
(1900-1906) de caire molt eclèctic, en la qual apareixen els principals
escriptors i tendències europees del moment.
En aquest període s'arriba a una certa assimilació d'escriptors
de la Renaixença, deixats de banda anteriorment, com Oller i Guimerà;
es revaloritzen els Jocs Florals; la producció novel·lística
esdevé força important, sobretot amb l'aparició del
anomenat ruralisme o novel·la rural modernista. No obstant tot
això, de forma clara a partir de 1906, comencen a aparèixer
els primers símptomes del Noucentisme, el moviment que prendrà
el relleu als modernistes.
El regeneracionisme
Els regeneracionistes intentaven renovar tots els aspectes de la societat
en què vivien, aprofitant els aspectes que consideraven positius,
però mirant de superar tot allò que els semblava vell i
caduc. Les tendències anarquitzants que presidien l'activitat d'alguns
grups al principi del moviment donaren pas a actituds més moderades,
encara que en pocs casos prengueren part en la vida política organitzada
de l'època.
Llegirem ara algunes propostes regeneracionistes a través de
tres textos significatius. El primer, de Jaume Brossa, és potser
el que millor il·lustra els propòsits generals i l'actitud
regeneracionista. Es tracta d'una mena de manifest tant per la contundència
de les seves afirmacions com pel caràcter programàtic que
té.
Text 1
Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en
general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter
català en particular.[...] Si fóssim francs i sincers, hauríem
de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un
immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que es fullaraca.
L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà
tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una
resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia
de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals,
ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major
part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[...]
A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura
d'una generació ha de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes si
aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo,
no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí
que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de
l'obra d'art, procediments que estiguin en consonància amb el medi
que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors
generacions ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un
lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat
que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir
les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques.[...]
problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció
d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística,
que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el
camp literari.[...] a més, s'hauria de procurar fer el que no ha
pogut efectuar-se amb cinquanta anys de "soi-disant" renaixença,
això és, la creació d'un centre de cultura propi,
genuïna expressió del nostre caràcter, marcant ben
bé la diferència existent entre la nostra estructura moral
i intel·lectual i la dels demés pobles que ens envolten.
Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament
fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana[...]
En aquest punt, com en molts d'altres, les nacions del Nord ens assenyalen
bé prou el camí.[...]
Pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia
ni de la burgesia, que ha estat en el present segle la monopolitzadora
de la riquesa catalana, sinó que tenim que girar els ulls vers
la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de
la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació
del nostre caràcter, i que, moguda per diferents i oposades influències,
és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar
l'esperit regional de Catalunya.[...]
Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt
ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans
demostrada envers tot el que ve del poder central (tan de bo fos així
també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i
altres importacions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política
nova, emmotllada al nostre mode d'ésser; política que sols
pot resultar de l'autonomisme radical.
Jaume Brossa: "Viure
del passat" (fragment), "L'Avenç", 2a època,
IV, núm. 9, 1892.
1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de
la Renaixença?
2. Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa
ha de tenir en compte el passat?
3. Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un
paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per
què?
4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla
el motiu d'aquesta tria?
5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència
a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les
ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
Amb un títol tan contundent com és "La independència
de Catalunya", Maragall, que es convertirà en un dels homes
més respectats i influents de la societat catalana de la seva època,
proposa un trencament amb el pensament i la cultura castellana que creu
allunyada de la personalitat catalana i, a més, dóna les
claus per tal d'aconseguir-ho. El radicalisme que mostra Maragall en aquest
article, tan propi dels primers temps del moviment, s'anà apaivagant
amb posterioritat.
Text 2
El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols
que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja
no te cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment
general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres,
que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure
arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben
de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.
Això no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors
de la intel·ligència, perquè d'una part el centre
intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques i d'altra part
la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal
ja ens en aparten d'aquell centre. En aquest ordre ens resta només
un perill que és invers. A Madrid s'han adonat de què a
Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu,
espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo
després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als
nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat
per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra
pròpia, i si convé els hi exciten interessos més
pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi
massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència
puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment
honra y provecho. Uns diran "Si em tradueixen un llibre, si em compren
un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per
què m'haig de privar d'aquesta honra i aquest profit?" Està
bé no privar-se'n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro:
però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro o escrivim
un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo
perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la
nostra independència intel·lectual. Altres diran: "Enviem-hi
llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra,
i nosaltres serem l'Espanya". Això és una il·lusió
encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir
res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual,
perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició
literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria
a nosaltres.
Hem viscut massa temps plegats; la influencia de la instrucció
oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles,
ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició;
i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens
fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en
el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat
intel·lectual amb els castellans, siga per venir ella a nosaltres
o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó en
detriment de la integritat i de l'evolució natural i pròpia
del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat
ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i tot l'esdevenir
de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes
a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil,
o a un interès massa petit.
I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament
intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer que
és lo referent a les manifestacions més generals, les que
van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual
de la gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta
dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de
carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals
pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a
on van a distreure's.
Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga
-sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de
bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú
faci un acte de voluntat dient "No llegiré cap periòdic
de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid".
Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè
de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó
per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el
nostre esforç personal en convèncer als altres de què
no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substancia i lo ridícul
dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen
que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà
saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els
periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català,
ens en diuen prou i massa.
En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico.
No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el flamenquisme
i el xulisme són el salt endarrera d'una raça decrepita
que, de més a més no és la nostra; que per divertir-se
valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra,
les peces amb música d'en Morera, l'hermós humorisme barceloní
d'en Vilanova els arreglos del francès; perquè en totes
aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa,
però que al capdavall és gràcia europea, gràcia
de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls
de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies
i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes que de
vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per
edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima.
Diguem que els que s'ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint
perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més
d'ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia;
anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions,
una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis
als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles,
en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe,
és tant o més meritori que ho fou l'anar a redimir als captius
de Marruecos.
Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre
i la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya),
la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada;
i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga
complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà
part d'Europa.
Joan Maragall:
"La independència de Catalunya", 1895, (1897?)
1. Enumera les idees i propostes que exposa l'autor al llarg de l'article.
2. En resum, quina tesi defensa Maragall en aquest text?
3. Amb quin to (humorístic, irònic, tendre, dur, etc.)
escriu Maragall l'article? Per què fa servir aquest to? Justifica
les teves respostes amb exemples.
4. Comenta les idees exposades per Maragall en la part del text que
es troba en negreta: Penses que tenia raó? Com veus, en la nostra
època, la situació que descriu?
5. Maragall afirma que el pensament de la gent es nodreix de la lectura
dels diaris i de les representacions teatrals. Quins penses que són
en l'actualitat els principals mitjans de formació d'opinió?
Raona la teva resposta.
6. Quant al teatre, l'escriptor parla de fer la guerra al "género
chico" i anar a veure, entre altres, les gatades de "Pitarra"
i l'humorisme de Vilanova. Explica les característiques principals
d'aquestes tres modalitats teatrals.
Per acabar amb aquesta primera part ideològica del Modernisme,
pot ser interessant llegir un article aparegut a la revista "Catalònia"
on s'observa un nou esperit superador de l'exclusivisme que era propi
de la primera època del moviment. A les tendències extremes,
molt sovint viscerals, s'hi oposa una visió conciliadora, més
racional, que permetrà l'acceptació de valors propis del
passat que fins aquest moment s'havien rebutjat.
Text 3
Totes les nacions i races neixen i prosperen en la història
quan tenen de dir alguna cosa de nou en la contínua evolució
progressiva de la humanitat. La Grècia era prospera i gran quan
representava la llibertat de la raó contra el fatalisme submís
de les decadents races orientals; Alexandria, quan, fonent l'esperit racionalista
amb el religiós d'Orient, ajudava a la creació del cristianisme;
Roma, quan va portar la civilització a l'Occident, creant, com
poble conquistador i colonitzador, els principis del dret; la França
de l'Edat Mitja, quan posava els fonaments del nou esperit europeu; i
així fins les nacions més petites, com les ciutats de la
Itàlia del Renaixement, quan portaven la llibertat de l'art i de
la ciència.
A nosaltres, que encara no representem res, ens és impossible tenir
una real i sòlida llibertat. Hem començat el camí
de la nostra regeneració, però no som sinó a la meitat.
Ara no ens queda més remei que seguir endavant o veure'ns enrotllats
i anul·lats per les noves corrents que vénen impetuoses
a empenye'ns. Per a continuar i solidificar el nostre avenir, és
necessari que passem del període d'intuïció i de sentiment
al període intel·lectual i conscient: la inspiració
que fins ara ens ha mogut, perquè ens dongui nova vida, ha d'ésser
fecundada pel pensament i per la voluntat reflexiva.
Jo crec que les circumstancies especials de la civilització i de
les corrents modernes són pròpies per al desenrotllament
de la nostra personalitat, i per això penso que ha arribat l'hora
de que fem movible i exterioritzem el nostre pensament intrínsec.
Si donem un cop de vista sobre l'estat general de les idees modernes,
veurem que es presenta cada dia amb més força i d'una manera
més insistent una decidida tendència a les grans sintetitzacions.
I és natural: després de tant temps en que el nostre esperit,
deslliurat de totes les traves, se va llençar a la investigació
i a l'anàlisi en tots els ordres de la ciència, de la història,
de la religió i de l'art, la divisió i el fraccionament
del conjunt dels coneixements humans han arribat a ésser tan considerables,
que s'han perdut tots els lligaments entre els diversos aspectes del saber,
dominant entre ells el desordre més absolut. La por de la descomposició
i de la ruïna de tot lo que amb tant treball s'havia adquirit, han
obligat a pensar seriosament en unir i abarcar en grans principis generals
i comprensius tota aquella munió de coneixements.
Aquesta gran síntesi serà difícil de fer, però
s'hi tendeix inevitablement cada dia amb més constància
i amb més esperances. De tots els rams de la ciència, de
la filosofia i de l'art se busca la llei suprema que fongui tot lo que
hem descobert fins ara i que dongui la bona nova per a demà. Mai
s'havien vist tantes temptatives d'integració per a constituir
una síntesi nova. Tots els sistemes, des del positivisme de Comte,
amb la seva nova religió científica, fins a Nietzsche, amb
el culte de l'esforç i de la voluntat; totes les arts, des de Wagner,
amb la fusió de la música, de la pintura i de la literatura,
fins als simbolismes, que cerquen la significació íntima
de les mitologies antigues, i els naturistes moderns, que volen crear
una nova metafísica religiosa panteística, tots els sistemes
han volgut donar una solució a la nostra aspiració a l'absolut.
Cada dia apareixen temptatives per a la constitució de noves religions
per a demà, basades en les coneixences adquirides per la ciència
en els nostres temps. L'estudi seriós i profund de les mitologies
antigues indica el desig de trobar els fonaments segurs per a les simbolitzacions
futures. Per desgràcia, tot això no són, fins ara,
més que vagues i lloables aspiracions. Cada ciència ha pretès
resoldre el problema pel seu compte i amb els seus medis i procediments
i imposar aquests a totes les altres, i no s'ha arribat així a
res de veritat.
¿Catalunya es troba en circumstancies favorables per al seu desenrotllament
dins d'aquestes tendències? Com he dit més endavant, crec
que sí. Creada la nacionalitat catalana per l'imperi franc després
de llarga dominació llatina i goda; unida més endavant en
el seu esplendor amb el migdia de la França i amb les repúbliques
italianes; dominada últimament per Espanya, i avui baix la quasi
omnímoda influencia moral francesa; la nostra pàtria es
presta, per aquesta varia composició, a la fàcil comprensió
i assimilació de tots els ideals, vinguin aquests d'on vinguin.
Per les seves costes mediterrànies Catalunya és llatina,
per les seves muntanyes cèltica i germànica, i per les seves
planes de l'oest és espanyola Potser cap més petita nacionalitat
d'Europa té una diversitat tan gran de composició geogràfica,
ètnica i moral. Cap, per lo mateix, se presta tant com ella a figurar
en un moviment en que l'ampla comprensió de tendències vingudes
de totes bandes és imprescindiblement necessària. L'època
històrica en que Catalunya estava en el seu apogeu era una època
cosmopolita; el nostre domini s'estenia per les comarques de més
oposat caràcter. i. essent nosaltres del migjorn, érem dominats
per una casa de civilització del nord i germànica. El dia
que es va rompre l'equilibri entre les nostres contràries tendències,
va desaparèixer, a Catalunya, el nostre dret de representar alguna
cosa.
Els que vulguin donar-nos un ideal o una aspiració concreta i tancada,
han profunditzat poc el sentiment íntim que integra el nostre modo
d'ésser. Les aspiracions de tot el conjunt de la gent de la nostra
raça no s'ompliran amb ideals de llibertat isolada i exclusivista.
El mateix domini absolut del catolicisme romà durant tants sigles,
ha contribuït a deixar-nos inesborrable el seu esperit universal,
i la necessitat d'una pàtria abstracta que s'apoï més
en les idees que en el terrer, per més que a aquest l'estimem molt!
Quant més no serà ara, doncs, que totes les idees noves
neixen amb un esperit més general que mai ja que tendeixen a abarcar-ho
tot amb universals principis!
Si estudiem el nostre passat, trobarem que el més gran dels nostres
genis, Ramon Llull, va ésser en aquells temps precursor dels sintetitzadors
de l'època moderna, i la seva Ars Magna era la Ciència de
les Ciències, la llei universal que comprenia tots els coneixements
humans amb uns mateixos principis que ho unifiquessin tot: la ciència,
la teologia, la filosofia, l'art, etc. Al voler, doncs, entrar en el moviment
d'integració no fem més que continuar l'obra d'un dels nostres
més grans predecessors. Tal vegada estudiant-lo a fondo i interpretant-lo
podríem obrir-nos camins nous i originals pels nostres temps.
De tot lo que fins ara he exposat n'hem de deduir que si unim la nostra
tendència cosmopolita de fusió de races amb el nostre temperament
indòmit i de revolta que ens han donat les nostres muntanyes i
les lluites que contínuament hem sostingut per la nostra llibertat,
ens serà fàcil compenetrar-nos de la doble tendència
moderna, per un cantó dret al monisme i per altre a la diferenciació
de dia en dia més gran de cada un dels aspectes diversos compresos
dintre la unitat general. Abans que la necessitat de la lluita obligui
a unificar amb principis absoluts les noves creències que han de
dirigir i reformar les sacietats futures, a un poble com el nostre li
pertoca sostenir els ideals de diversitat dintre d'aquelles síntesis
conductores del pervindre. Defensem el culte de la vida amb tota la seva
múltiple varietat d'aspectes i el seu gaudiment lliure i fecund,
la vida filla de la naturalesa pròpia; no rompem encara les seves
arrels de la terra i expandim per tots cantons frondosa i florida vegetació
fins que, immaterialitzada, passi al període d'espiritualitat eternal
com la religió abstracta d'una nova etapa de la humanitat.
Alexandre Cortada: "Ideals
nous per a la Catalònia" a "Catalònia", 1898.
1. Comenta els dos paràgrafs que figuren en negreta en el text,
tot tenint en compte la resta de l'article.
2. Digués els dos conceptes que et semblin més importants
en el procés argumentatiu del text: regeneració, síntesi,
descomposició, intuïció, intel·ligència,
territori, universalisme. Defensa la teva tria.
3. Quines diferències de tipus ideològic remarcaries
entre aquest text i el que has llegit abans de Maragall?
L'esteticisme. Diversitat d'influències dins el
moviment.
El corrent esteticista aparegué en l'inici del moviment entre
aquells intel·lectuals que, com els regeneracionistes, veien la
necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat, d'acostament
a Europa, però al contrari que aquells, no creien possible la intervenció
directa a causa d'uns plantejaments diferents i irreconciliables entre
ells i la resta de gent, i com a conseqüència s'aïllaven
d'un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual
ells menyspreaven, i buscaven la creació d'una obra artística
que tingués valor per ella mateixa.
Dintre dels esteticistes sorgí l'anomenada bohèmia daurada.
Es tractava d'aquells artistes, fills sobretot de la burgesia barcelonina,
que es podien permetre viure tranquil·lament dedicats a la seva
obra perquè no tenien problemes econòmics. Cal afegir que
amb el temps anaren suavitzant els seus plantejaments i s'anaren acostant
a la societat que al cap i a la fi, en paraules del propi Rusiñol
a través de Ramonet a L'auca del senyor Esteve "pagava
el marbre", és a dir, mantenia, tant si aprovava o no la seva
conducta, els seus fills perquè poguessin realitzar els seus desitjos.
El text que llegirem a continuació ens proporcionarà
els elements necessaris per a entendre les propostes dels modernistes
anomenats esteticistes. Santiago Rusiñol, capdavanter d'aquest
moviment, expressa les seves emocions i els seus desitjos amb desencís
i esperança al mateix temps. Desencís per quant la situació
que observa en la societat a la qual pertany no sembla gens favorable
als propòsits i les il·lusions dels que, com ell, pensen
en la validesa de l'art per l'art i amb el que això comporta, i
esperança pel fet que se sent satisfet de la seva opció
i d'aquells que l'acompanyen i d'un futur més favorable.
Text 4
Es
la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del
mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar
al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs
de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del
mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts
cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred
que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art;
per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per
un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos
de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de
sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com
ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia,
an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant
ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art
cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén
la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure
visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que
es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre
un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes:
sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural
ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries
morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense
fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del
present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat
els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir
que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal
i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats,
an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen,
molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen
passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta;
molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís
que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits;
molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració,
de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova
llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest
raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar
més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau",
un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi
per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar
l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una
ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada
de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar
núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll,
a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè
vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí
davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones
per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància
de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa
podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja
podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de
petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres,
sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos
cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que
volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia;
que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província
o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos
i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega;
que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar
per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen,
ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.
Santiago Rusiñol:
Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.
1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis
que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la
societat. Sabries completar la sèrie:
Modernistes
|
Societat
|
poesia |
|
|
boira |
|
sentit comú |
|
art comerç |
"pervindre" |
|
somni |
|
don Quixots |
|
simbolistes |
|
|
amor a la província (Catalunya, etc.) |
2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un
significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol
amb aquests dos termes?
3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és
a dir, de l'artista en aquest fragment?
4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots
aquells qui no participen de les seves idees?
5. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè,
al "Cau Ferrat"?
6. Després d'assabentar-vos de la història del "cau
Ferrat", organitzeu-hi una visita per tal d'acostar-vos a l'esperit
de l'època.
Malgrat que hem vist dues tendències dintre del Modernisme,
els intel·lectuals que en formaven part tenien idees i actuacions
diverses, tant de tipus polític com estètic -allunyades,
però, generalment, de postures conservadores-, i no tan sols això,
sinó que molt sovint es donava el cas que un mateix escriptor sofrís
una evolució notable en el seu pensament i, per tant, en les seves
actituds i la seva obra. Necessàriament la busqueda de modernitat,
és a dir, d'allò que fos nou, els abocava a una gran varietat
d'influències, no sempre ben assimilades, però que els proporcionaven
un dinamisme i una vitalitat importants.
Text 5
El número de "L'Avenç" que va amb el present,
te l'envio perquè vegis l'estat del meu pensament en l'article
"Nietzsche" que va firmat "Pamphilos" que sóc
jo[...]
Ja hauràs vist per la premsa que de poc no ens rebenten a n'en
Martínez Campos. Això ens dóna molta importància:
els periòdics estrangers parlen de Barcelona com d'un gran centro
anarquista, és a dir, que anem en primera fila del modernisme:
Entre això i que el fill d'en Pitarra ha traduït la "Princesse
maleine" de Maeterlink (¡Déu meu! ¿què
sortirà?); i que en Tutan (¡En Tutan!) se'ens torna decadent
(¡decadent!); i que sembla que la pròxima temporada teatral,
tot serà Ibsen i Hauptman ("Els teixidors", drama socialista);
i que el governador ha prohibit "El enemigo del pueblo" del
sobre dit Ibsen (no sé per què); i que al Liceu volen fer
"La Walkirya"; i van a urbanitzar i fer la plaça de Catalunya
monumental, t'asseguro que Barcelona ha entrat de ple "dans el mouvement".
jo no volia escriure més en el "Diari" perquè
t'asseguro que col·locat com estic entre el "Brusi" i
"L'Avenç" sent afalagat pels uns i pels altres, la meva
posició és originalíssima.[...]
Carta de Joan Maragall
a Antoni Roura (fragment), 1893.
1. En la carta se citen tres autors estrangers que influïren
molt sobre els modernistes. Busca informació sobre aquests autors
i escriu les característiques més rellevants de la seva
literatura; a continuació indica tres de les seves obres més
conegudes.
AUTORS
|
CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA
|
OBRES
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
2. Sembla que Maragall dóna a entendre que el fet que Barcelona
sigui en aquell moment una ciutat on l'anarquisme era força estès
és sinònim d'intensitat del modernisme. Per què creus
que fa aquesta identificació?
3. Maragall col·laborava en dos periòdics l'any 1893:
El "Diario de Barcelona" i "L'Avenç". Busca
informació sobre aquestes dues publicacions i especifica la seva
tendència ideològica en l'època en què l'escriptor
hi treballava.
4. Quina sensació general trobes que comunica Maragall a través
d'aquesta carta? Raona la teva resposta.
El fragment de Brossa que llegirem a continuació evidencia la
gran varietat d'escoles i tendències artístiques que aparegueren
a principi de segle. L'article naix de la necessitat que sent l'autor
d'aclarir les característiques de la literatura modernista, davant
la qualificació de decadentista que li atribuïen la gran majoria
de lectors i crítics. Brossa al·ludeix a l'àmplia
gamma d'idees, valors, estils, etc -de vegades contraris- de la nova literatura
i es compromet a donar-la a conèixer, a explicar-la en successius
articles.
Text 6
Ja fa temps que es parla de literatura moderna, atribuint-li a causa
de no conèixer-la bé, una pila de coses de les que no és
responsable. L'haver existit una escola que va anomenar-se decadent, filla
dels refinaments baudelerians, i l'haver topat aquesta amb un cert renaixement
místic i neocristià, ha sigut la causa de que a tota la
literatura moderna se li hagi volgut donar per alguns una significació
del tot decadent.
Ni l'escola simbolista, ni la neo-realista, ni la parnassiana, ni tampoc
la majoria de les entitats lliures que no estan ficades en cap agrupament,
accepten la tendència del decadentisme, quan menos en el fons.
És veritat que la majoria d'elles procura buscar en la forma tots
els refinaments per a donar sensacions noves i més subtils; però
amb això no fan més que enriquir els medis de produir l'emoció
estètica més perfecta i de reproduir la realitat d'una manera
més justa i més acabada. Nosaltros, que fins ara hem procurat
estudiar la gran eflorescència, l'anarquia i la independència
de temperament de l'art d'ara; nosaltros, que hem sigut els defensors
acèrrims de tota la literatura moderna amb les seves múltiples
manifestacions, acceptem el guant que s'ha tirat contra d'ella i procurarem
més que abans donar-la a conèixer amb tota la detenció
i anar aclarint la grossa ebullició d'idees que hi ha en l'art
general d'avui dia.
Abans, amb quatre autors que coneguessin més o menos detingudament,
un crític o un aficionat se'n sortia per a poguer dissertar sobre
la literatura o l'art; però els que ho vulguin fer avui dia sense
un estudi detingut i a consciència de totes les escoles, de totes
les tendències i en tots els sentits, ja siguin socials o estètics,
s'exposen a no compendre-hi res. L'instint de renovació social,
junt amb els nous modos de compendre la bellesa i la forma de l'art modern,
que van del misticisme més exagerat al materialisme més
realista, i del cristianisme més fraternal a l'anarquisme individualista
i la preponderància dels més forts, exigeixen un anàlisis
i una comprensió absoluta de cent autors i de centes tendències
amb un criteri ample i comprensiu.
Jaume Brossa. "Recollim
el guant" (fragment), "L'Avenç", 1893.
1. Deixant de banda escoles concretes, podem arribar a la conclusió
que el que Brossa anomena "literatura moderna" té unes
característiques comunes? Quines són?
2. En l'article se citen de forma explícita quatre escoles
literàries. Les sabries enumerar i explicar els seus tret més
importants?
|