Renaixença
Renaixença. Inicis
Predomini poesia
Primera narrativa
Consolidació R.
LLeure. El teatre
Llengua literària
Cronologia
ïndex de textos
1892-1931
Modernisme
Narrativa modern.
Noucentisme
Poesia noucent.
Avantguardes
Teatre i cinema
Llengua lit
Lit infantil
Cronologia

 

LA NORMALITZACIÓ DE LA LLENGUA

Un dels intents més seriosos de fixació de la llengua escrita es dugué a terme a través de la campanya lingüística impulsada per "L'Avenç" a partir de 1890. Des de les pàgines de la revista, una sèrie d'articles examinaven els problemes del català d'aleshores, centrats sobretot en dos pols oposats: un llenguatge literari profundament arcaic i un llenguatge oral amb una influència aclaparadora del castellà. La proposta inicial dels homes de "L'Avenç" anava encaminada a evitar aquest divorci a partir d'un acostament i depuració de les dues modalitats, en base a un estudi seriós que destriés, segons deien, "lo propi de lo estrany, lo bo de lo dolent". La campanya s'amplià amb l'adopció per part de la mateixa impremta de "L'Avenç" de les solucions ortogràfiques que s'anaven publicant en la revista i que afectaven els llibres que en sortien. Així mateix, s'obrí un tercer front que consistí en un seguit de conferències de divulgació de les propostes lingüístiques en què intervingueren alguns dels defensors més prestigiosos de les innovacions: Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra.

Malgrat que moltes de les solucions ortogràfiques de "L'Avenç" es van tenir en compte en la codificació definitiva que posteriorment es faria de la llengua catalana, en un primer moment les reformes propugnades tingueren detractors i enemics importants que, per diverses raons, rebutjaven un procés que esdevindria imparable.
Com a mostra d'aquesta actitud contrària, llegirem una carta que Narcís Oller, un dels autors més prestigiosos del moment, escrigué a Santiago Rusiñol. Veurem com Oller mostra el seu disgust, basat més en la seva sensibilitat que no pas en qualsevol tipus de criteri científic. Encara que les paraules de l'escriptor puguin semblar simplement anecdòtiques i pròpies d'una postura individual, reflecteixen, sens dubte, una situació prou generalitzada i compartida per alguns dels mateixos intel·lectuals del Modernisme.
Fixeu-vos com malgrat tractar-se d'una carta de felicitació per una publicació de Rusiñol i d'advertiment de la tramesa d'un llibre del seu cosí, Oller dedica més de mitja carta a reflexions sobre els aspectes ortogràfics que els disgusten en ambdues publicacions i a blasmar les innovacions i els innovadors.


Text 1


Barcelona 20 de desembre de 1895
Sr. D. Santiago Rusiñol.
Amich Rusiñol: los barcelonins que fem feyna de despaig, talment sembla que vivim en una ciutat gran. Per saber ahont dirigir-te aquestas ratllas ha tingut de venir aquí, a casa meva, may dirias qui? Un que viu a Tarragona: en Ruiz .
Trencada l'incomunicació, corro a saludar al poeta, no retiro la paraula, al poeta, autor del Anant pel món, llibre exquisit d'un ànima delicada, que veu, que pensa, que sent, y que té la trassa, menos general de lo que molts creuen, de fer veure, pensar, somiar y sentir al lector, sinó ab tanta forsa com tu mateix (això és sospita potser falsa d'un altre autor al qual passa sempre, al menos ab suficient forsa per a que un se delecti y t'admiri y t'aplaudeixi de tot cor). L'única tara que trobo del teu llibre que, per a tenir-ho tot fins és elegantíssim de forma, es aquella ortografia infame dels ceballuts de l'«Avenç» que resulta un verdader avench pel pobre autor que desitja ser comprat y llegit. Allò de las iiii sobre tot, és una extravagància que fa, de las ratllas ahont abundan un xich, una espècie d'escarpidors que fereixen y punxan la retina, causant por al lector d'atansar-se massa.l llibre als ulls y buydar-se'ls tot seguit. Privan de besar las planas més aplaudidas com un no besaria may cap erissó y, en una paraula, lluny d'atraure repeleixen, atacan los nervis y esgarrifan.
Llàstima qu.aquells xicots no.s treguin aqueixas sebas balariescas del cap. En lo llibre del pobre Pepe, que avuy t'envio y espero t'agradarà molt -de fondo s'entén- vam tranzigir posant-li una ortografia més enrahonada, una ortografia com si diguéssim de tranzició, com és d'estil arquitectònich la Catedral de Tarragona... donchs, aixís y tot, ben sovint, llegint aquellas planas cruixo de dents y sento remordiments de conciència, perquè.m sembla qu. ab allò.s desfigura la fesomia del meu cosí fins a un punt que de vegades se m'esborra del tot.
Però haig d'acabar. Te felicito també molt pe.ls articles que t'inspira l'Alambra, desitjo reveure't aviat, saluda de part meva a l'Utrillo y reb la forta abrassada que t'envia en
Sisó


1. Indica tots els aspectes gramaticals no normatius i fes-ne la correcció.

2. Quina opinió expressa Oller sobre la comercialitat de les obres de qualsevol autor català publicades per l'editorial de "L'Avenç"?

3. Quin aspecte innovador de l'ortografia li molesta més en l'edició del llibre de Rusiñol? Quina sensació li fa?

4. Quan diu "sebas balariescas", Oller es refereix a Josep Balari i Jovany. Investiga la vida d'aquest personatge i digues el motiu d'aquesta al·lusió.

5. Malgrat estar en contra de la nova ortografia, Oller va accedir a deixar publicar un llibre del seu cosí amb algunes de les noves normes. Per què et sembla que ho devia fer?


La qüestió de la llengua s'havia convertit en un tema tan important, apassionant i controvertit dintre de l'àmbit de la cultura catalana que el 1906 s'organitzà el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit per Antoni Maria Alcover i amb la participació de destacats intel·lectuals del moment, tant catalans com estrangers. Es tractaren aspectes de l'idioma dels diversos territoris de parla catalana i fins i tot de la Grècia del segle XIV. Entre les 61 comunicacions que foren presentades destaca "Qüestions d'ortografia catalana" de Pompeu Fabra.
Examinarem en un breu article d'una revista de l'època la valoració que es feia d'aquest Congrés.

Text 2

El Congrés Internacional de la Llengua Catalana ha estat el que havia d'ésser: un tònic, un vigoritzador del verd de Catalunya, subministrat a l'esperit públic en hora molt oportuna, motiu pel qual és de creure que produirà el desitjat efecte. Els catalans tenim una llengua pròpia, emmotllada en la nostra especial manera d'ésser, expressió viva i fidel del nostre caràcter. I si el secular abandó de la gent de casa, secundat pels afanys dels poders públics, partidaris acèrrims d'una absorbent unificació, no varen aconseguir desarrelar-la de la ment, ni del cor, ni de la boca del poble català, ¿com no ha d'enrobustir-se en les presents circumstàncies en les quals Catalunya aspira a ésser la salvadora de la decaiguda Espanya? ¿Qui és que no sent que Catalunya serà tant més forta en la missió que s'ha imposat, com més definida i robusta sigui la seva personalitat?
"L'Esquella de la Torratxa", 19-10-1906

1. Quina finalitat es buscava, segons "L'Esquella de la Torratxa", amb la realització del Congrés de Llengua Catalana? La va aconseguir?

2. Quins valors s'atribueixen en el text a la llengua catalana? Creus que qualsevol llengua té realment aquests valors?

3. Segons l'article, qui són els enemics del normal desenvolupament del català?

El 1907 fou una dada important que marcaria definitivament l'evolució en la normalització de la llengua. Enric Prat de la Riba fundà l'Institut d'Estudis Catalans, institució que tenia com a finalitat la investigació científica superior, especialment de tots els elements de la cultura catalana. El 1911 foren afegits dos nuclis a l'inicialment constituït, un d'ells, la Secció Filològica, es convertia en l'eina definitiva per acabar amb l'anarquia existent en la llengua escrita. Els objectius que es volien confiar a la nova secció eren els següents:

1. En primer lloc es tractava de codificar la llengua, o sigui, "descobrir i formular les lleis gramaticals del nostre idioma, escatir i fixar les seves formes ortogràfiques, inventariar el lèxic català, totalment, íntegrament, amb filiació etimològica, amb notació fonètica, amb totes les varietats dialectals, amb l'evolució històrica dels mots, amb l'àrea geogràfica de cada un, amb l'expressió gràfica de les coses que cada paraula ha representat o representa, amb la definició científica de les mateixes".
2. El segon, imprescindible tenint en compte la situació de la llengua, consistia a normalitzar el seu ús interior, és a dir, a "estimular o fomentar la restauració, això és, l'enfortiment, l'expansió de la llengua catalana".
Antic segell de l'Institut d'Estudis Catalans3. Finalment, el tercer proposava la normalització exterior de la llengua i consistia a "naturalitzar en la nostra llengua totes les obres clàssiques de les llengües sàvies i de les llengües vives, les obres mestres en tots els ordres del coneixement, les obres essencials consagrades pel temps, així com els instruments més elementals de la vida de l'esperit"
Enric Prat de la Riba: "Proposició d'ampliació de l'Institut d'Estudis Catalans", a "La Veu de Catalunya", 1911.


Els set membres que formaven la Secció Filològica inicial representaven una varietat d'opcions que anaven des del punt de vista de la Renaixença fins al Noucentisme. N'era president Antoni M. Alcover, lingüista mallorquí que al llarg de la seva vida realitzà una tasca ingent, sobretot en el camp del lèxic dels països de parla catalana, fruit de la qual fou la publicació del Diccionari Català- Valencià- Balear, acabat d'enllestir pel filòleg Francesc de Borja Moll (actualmet el diccionari es pot consultar a través d'Internet). Cal destacar també Àngel Guimerà, Joan Maragall i Josep Carner. Per últim, l'altre filòleg era Pompeu Fabra que es convertiria en el principal impulsor de la reforma lingüística. Ell fou l'autor o el director de les tres obres cabdals en el procés de normalització: Les normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).


Josep PlaEn les pàgines anteriors hem anat llegint textos que mostraven la literatura que es feia en el període que estudiem o bé fragments que ens ajudaven a comprendre millor les idees històriques o literàries d'aquell temps; en cap cas, però, aquests escrits tenien com a tema o personatge central un dels propis protagonistes de la història. Ara farem una excepció, fonamentalment per dues raons, en primer lloc perquè Fabra fou i és un dels personatges més unànimement admirats del país, en segon lloc, perquè la ploma de Josep Pla, un escriptor que començà la seva obra cap al final del període que ens ocupa, ens proporcionarà una visió aguda de la personalitat i l'obra del personatge i ens posarà en contacte amb un subgènere literari que encara no hem vist.

Text 3

Pompeu Fabra s'extingí a Prada (Conflent) l'any 1948.
La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.
[...]
D'entrada semblava un senyor d'una normalitat absoluta - un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulació, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava en pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.
Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions - l'Institut, les lliçons, etc.- i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure -un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells curtíssims, prodigiosos papers que publicava, amb gran èxit, en un diari del matí titulats genèricament "Converses Filològiques". Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home un mica fatigat que pot reposar una estona. [...] Quedàvem uns quants periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.
Al cap d'unes hores de parlar-hi us adonàveu d'una cosa: de l'atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació és mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement que a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament. Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element pintoresc ni de cap escafarall anímic, hauria estat difícil de dir que era un home simpàtic a la moda del país. Però tampoc no és pot dir que no fos assequible. Era simplement que la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa lentitud, la invariabilitat del seu humor, l'absoluta seguretat que donava que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que la seva persona irradiés una sensació de benestar gairebé físic. Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit el seu tracte era deliciós, com una convalescència. era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s'aprenia.
[...]
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar a entendre la seva ironia de pince-sans-rire. Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'orde dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja es prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com afirmaven els autors del XVII, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
-Fijese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ¡Qué finura, qué raza, qué inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
-¿Vostè creu, pare rector -preguntà amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquells darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent? No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
-Home... en efecte... potser... -digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del que torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.
Josep Pla. "Pompeu Fabra", dins Homenots. Primera sèrie, 1948


1. En aquesta aproximació biogràfica, més aviat un retrat, que Pla fa de Pompeu Fabra, quins aspectes inclou: aspecte físic, conducta pública o privada, caràcter, gustos, obra publicada, etc.? Assenyala'ls en l'ordre que apareixen al llarg del fragment.

2. Quines qualitats professionals i humanes destaca especialment Pla de Fabra? Enumera-les segons la importància que se'ls dóna en el text.

3. Què és el que Pla considera més important de l'obra de Fabra?

4. Què es vol donar a entendre en l'anècdota final, quan Unamuno i Fabra visiten un noviciat dels jesuïtes?

5. Creus que Pla aconsegueix transmetre una visió interessant i encertada del personatge que descriu? Per què?

6. Seguint aproximadament el model de Pla que acabes de llegir, fes la descripció d'un personatge famós o no, sobre el qual tinguis suficient informació.

Malgrat l'oficialitat que conferia el fet que les Normes ortogràfiques fossin publicades per una institució depenent de la Mancomunitat i especialment impulsades pel seu propi president, no tothom va acceptar-les immediatament. No només individus concrets sinó que fins i tot corporacions tan significatives en la vida literària del país com l'Acadèmia de les Bones Lletres o els mateixos Jocs Floral van ser contraris al seu ús. En aquest darrer cas, per exemple, no foren acceptades fins el 1933, any en què s'oferí la presidència dels Jocs a Pompeu Fabra. Les protestes per aquest anacronisme dels Jocs Florals anaren sovintejant-se durant tot el primer terç del segle XX. Com a exemple podem llegir un fragment del pròleg de J. Roig i Roqué al Projecte de ortografia catalana de Manuel Milà i Fontanals.

Text 4

Si algun dia, tal vegada no llunyà, novament tornés a suscitar-se dins dels Jocs Florals la qüestió de la ortografia, volem creure que l'honorable Cos d'Adjunts, inspirant-se en l'alt exemple del pros Milà i dels benemèrits patricis del Consistori de Mantenidors de 1862, rectificarà lamentables acords recents i designarà d'entre els individus que l'integren una comissió composta de persones versades en filologia i que hagin demostrat la competència llur en el coneixement i estudi de la llengua catalana, encarregada de dictar unes normes ortogràfiques per als documents i publicacions dels Jocs Florals. I com que, amb les condicions susdites, aqueixes normes forçosament caldria fer-les amb la intervenció principalíssima de les més autorisades personalitats de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, fundada suara, és de creure que bentost serien acatades i adoptades amb patriòtica disciplina per tots els qui escriuen en català; arribant-se així a la tan desitjada unificació ortogràfica del nostre llenguatge, que quasi tanseval com dir arribar a la nacionalisació definitiva de ço que és l'ànima de les terres catalanes d'ençà i d'enllà dels Pirineus i raó i fonament dels nostres desigs i aspiracions: LA LLENGUA CATALANA.
Fragment del pròleg de J. Roig i Roqué a Projecte de ortografía catalana de M. Milà i Fontanals. 1915


1. Qui proposa l'autor de l'article que s'encarregui de dictar unes normes pels Jocs Florals?

2. Et sembla que en el text hi ha la proposta d'establir unes normes només per a les publicacions dels Jocs Florals o també per a tots aquells qui vulguin escriure en català?

3. Com a institucions adequades per dictar unes normes, J. Roig cita l'IEC i l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Busca informació sobre els orígens i la història de la segona institució i fes-ne un resum.

4. En l'àmbit de qualsevol llengua, qui creus que hauria de fixar una normativa i tenir cura del desenvolupament de la llengua escrita? I de la parlada? Recorda't a l'hora de respondre aquesta pregunta que els parlants de determinades llengües de vegades pertanyen a territoris que formen part d'Estats diferents.

5. Busca informació sobre la història dels Jocs Florals des de després de la Guerra Civil fins als nostres dies i escriu-ne un resum amb les dates i els fets més destacats.

Si bé al final l'ortografia i la gramàtica fabriana s'acabaren imposant, no sempre les suggerències que en qüestió de lèxic proposava el mestre acabaren triomfant. Observem, a tall d'exemple, un cas concret:

Text 5

En Pompeu Fabra, agafant la filològica, a La Publi:
"Des d'ara em sembla, podríem ja prescindir de referee i linesman, reemplaçats per "àrbitre" i "jutge de línia" (com goal-keeper ha estat ja reemplaçat molt bé per "porter"). Quan a penalty, ¿no sabrem trobar un substitut d'aquest curiós "penal", en què apareix accentuada una vocal que en el mot original és precisament muda? -P. Fabra."
Conformes a dir "àrbitre" i "jutge de línia". Allò de "porter", ho diem sempre, perquè això de goal-keeper no ho hem pogut aprendre mai.
Però "penal" no ens ho faran pas canviar. Tot el més traduirem per "panaaal" que és més típic. Què vol dir, sinó, "falta greu"? Figureu-vos tota la tribuna del Barça cridant:: "Falta greu! Faaalta greeeu!» Seria horrorós. És millor allò de "Panaaal!".
Deixem-ho així, senyor Fabra?
Deixem-ho.
"Xut!", 19-4-1923


1. Creus que s'ha de fer tot el possible per traduir els mots estrangers a la llengua pròpia de cada país? Tant si la resposta és afirmativa com negativa, explica el motiu de la teva opinió. Si penses que depèn de cada cas, explica quan s'hauria de traduir i quan no i de què hauria de dependre.

2. Fes una llista dels termes futbolístics que recordis, situant en una columna aquells mots que són traduccions rigoroses o lliures i en una altra columna els que són simples adaptacions fonètiques.
Traduccions: porter

Adaptacions: futbol

Text 6


Pompeu Fabra segons un dibuix de R. CasasPodem avui gloriejar-nos de tenir un conjunt important de regles gramaticals generalment acceptades. Naturalment que això no hauria estat possible si els nostres escriptors no haguessin abandonat aquell esperit d'intransigència que feia que feia que hom s'entestés a mantenir el seu parer àdhuc quan el parer oposat havia guanyat la conformitat de tots els altres escriptors. No creiem que avui hi hagi ningú que no accepti que una llengua literària ha de tenir un sistema gramatical ben fixat i acatat per tothom; però perquè el català hi pervingui, cal evidentment que, en aquells casos en què sorgeixin divergències, cadascú estigui disposat tothora a abandonar la seva solució si no és l'afavorida per l'adhesió de la generalitat dels escriptors. Altrament, no es faria sinó retardar inútilment la fixació gramatical que tots perseguim; la solució que compta amb l'adhesió de la majoria, és la que, per aquest sol fet, ha virtualment guanyat, i res no acabaríem de posar entrebancs a la seva adopció definitiva. I per altra banda, pensem que el sol fet d'haver ella guanyat l'adhesió d'una forta majoria d'escriptors, és una garantia de la seva bondat intrínseca, de manera que, amb la nostra adhesió, no és de témer que contribuïm a la implantació d'una norma absolutament equivocada.
És perquè els nostres escriptors han compres que cal establir un sistema gramatical i que, per a aconseguir-ho, cal estar disposats a acatar les decisions de la majoria, que hem arribat a tenir un conjunt de regles gramaticals generalment acceptades. Per això hem d'anar molt en compte, en els casos en què encara no s'ha arribat a un acord, no rebroti aquell esperit d'intransigència al qual es degué, entre altres mals, l'anarquia ortogràfica que tots recordem; aquell esperit d intransigència que feia que hom s'entossudís a mantenir a ultrança les pròpies solucions, i, quan no les podia imposar, arribés àdhuc a negar la conveniència de fixar un sistema. Recordem quantes vegades havíem sentit dir que les normes en camí de triomfar dificultarien el lliure desenvolupament de la llengua, l'encotillarien, etc., etc! Hem de dir que no creiem pas que rebroti aquell esperit d'intransigència, i esperem, així, que no han de tardar a desaparèixer les divergències encara existents. Si poguéssim, encara, dubtar que cal esforçar-nos per a aconseguir l'extinció d'aquestes divergències, una sola consideració bastaria a llevar-nos tot dubte: mentre perdurin, ¿quina gramàtica podem ensenyar a la massa parlant? Li direm que cal evitar tal construcció o tal forma, i les trobarà emprades per tal o tal escriptor. Tinguem sempre present el que ha passat amb l'ortografia. Ara la gent n'aprèn, cosa que abans era impossible. Ara té un sentit corregir ortogràficament un text: abans, que volia dir correcció ortogràfica? Hem de procurar que en morfologia i sintaxi s'arribi al mateix estat de fixació a que hem arribat en ortografia. Certament ja fa anys que un gran nombre de publicacions surten amb una certa uniformitat gramatical: això és obra d'uns pocs correctors que s'han aplicat a revisar gramaticalment les obres sotmeses a llur correcció seguint el sistema gramatical preconitzat per l'Institut; l'acció benefactora d'aquests correctors ¡com no serà més faedora i eficaç el dia que no es trobin amb tantes regles facultatives, amb tants punts encara no ben fixats! Els qui coneixem, per exemple, la labor realitzada per un Guanyavents, tot i disposar d'un sistema en cara no ben fixat i veure's contínuament entrebancat per vetos d'aquest o aquell autor, podem fer-nos càrrec de com avançaria ràpidament la difusió de la correcció gramatical el dia que un grup de bons correctors poguessin fer la revisió gramatical dels textos amb la mateixa seguretat amb què avui fan la revisió ortogràfica.
La col·laboració d'escriptors i gramàtics, tants cops preconitzada per López-Pico a les pagines de "La Revista", és inapreciable perquè és una garantia d'encert en l'elaboració del sistema a fixar; seria, però, perillosa si els col·laboradors no estiguessin disposats a acatar aquelles solucions que, en lluita amb les rivals, guanyin l'adhesió d'una forta majoria. Bo és tenir en compte els parers de tots, però a condició de saber que hem d'acabar entenent-nos i arribar així a l'acceptació unànime d'un sistema.
Llavors solament, en possessió d'una gramàtica fixada, serà possible la difusió de la correcció gramatical dins la massa parlant, i podrem comptar amb un nombre de correctors als quals ens serà donat de confiar la correcció gramatical dels textos com avui hi confiem la correcció ortogràfica.
Pompeu Fabra: "La normalització de la gramàtica", article publicat a "La Revista", 1929.


1. Defineix els mots següents:
ortografia:


morfologia:


sintaxi:


2. En l'època que Fabra escrigué l'article, quines diferències hi havia entre la situació de l'ortografia i la de la morfologia i la sintaxi? A què creus que es devien aquestes diferències?

3. Hi havia escriptors que opinaven que no hi havia d'haver un sistema gramatical uniforme sinó que cadascú podia fer ús de les seves pròpies solucions lingüístiques, perquè en cas contrari les obres literàries quedarien excessivament encotillades, es perdria la llibertat de la llengua, etc. Què opina Fabra sobre aquest fet? Tu que n'opines?

4. Fabra assenyala els correctors de les publicacions com els elements més importants en el procés de normalització de la llengua. Penses que ara és encara així? Justifica la teva resposta. Quin ha de ser el paper dels escriptors en aquest procés?

5. Fabra afirma que la normalització de la llengua serà més senzilla quan no hi hagi tantes solucions facultatives. Podries indicar-ne tres que encara siguin vigents? Penses que Fabra tenia raó?