PREDOMINI DE LA POESIA . Els primers poetes romàntics.
Un dels problemes més greus amb què es troben els escriptors
durant tota la Renaixença és el de la manca de tradició
literària. Des del segle XV gairebé no tenen cap escriptor
que els pugui servir de model i, tant o més greu, la llengua literària
es troba evidentment en el mateix cas. En aquestes circumstàncies,
el procés de superació del problema serà variat i
llarg i durant el segle XIX no arribarà a solucionar-se del tot.
Partint d'aquestes dificultats, les primeres mostres literàries,
no sempre prou reeixides, van ser les poètiques. La novel·la,
però, per la seva extensió, per la necessitat d'una major
preparació en l'elaboració d'un pla de conjunt de l'obra,
per la necessitat d'una dedicació més absorbent, per la
manca d'una mínima continuïtat que sí havia tingut
la poesia o el teatre, etc., va trigar més a aparèixer.
Cal afegir també que a causa dels pocs lectors en llengua catalana
els editors difícilment es podien arriscar a publicar una obra
de certes dimensions que en lloc de guanys els hauria produït pèrdues.
Així que mentre s'editen una bona quantitat de traduccions i originals
escrits en castellà, no serà fins l'any 1862 que veurà
la llum la primera novel·la escrita en llengua catalana, L'Orfeneta
de Menargues d'Antoni de Bofarull. Poca narrativa, però, es
publicarà encara en llengua catalana i molta ho farà no
a través de llibres sinó de revistes de caire humorístic
i costumista.
Quines novel·les llegien, doncs, els catalans? A partir de 1830
sobretot novell històrica, traduccions de Walter Scott, Victor
Hugo, Manzoni, Los bandos de Castilla de Ramon López Soler;
l'any 1836 comencen a aparèixer traduccions de les obres anomenades
de "costums contemporanis" d'autors com Balzac o George Sand;
des dels anys 40 arriben les traduccions de les novel·les de fulletó
d'Eugène Sue, de Dumas... Mentrestant autors dels territoris de
parla catalana publiquen també novel·les històriques
o de costums o de fulletó, com és el cas de Pere Mata, Abdó
Terradas, d'Antoni Altadill, del vinarossenc Wenceslao Ayguals de Izco
... i encara que la llengua emprada és el castellà, molt
sovint la temàtica és catalana. Amb la novell d'Antoni de
Bofarull comença la novell històrica en català que
immediatament tindrà altres conreadors, i a poc a poc s'iniciarà
la diversificació temàtica i en subgèneres. Fins
la dècada dels 80 no es podrà parlar d'una producció
novel·lística important. No passarà el mateix, com
veurem més endavant i ja hem insinuat, amb la resta de manifestacions
en prosa.
Text 1
Lo seu fill gran, l'hereuet, tenia en germe los seus defectes, sense
cap ni una de ses qualitats.
Orgullós d'ésser fill de pare ric, però incapaç
d'augmentar ses riqueses o al menos de conservar-les, pesat, tossut, violent
quan l'irritaven...; quan ningú li deia res, sonso i badoc.
Seves eren La justicia divina, La bruja de Madrid i altres breviaris.
Se creia un Sèneca perquè llegia llibres de sabater; tants
com podia se'n procurava, sobretot si l'autor portava un nom ben revés.
Per ell no podia haver-hi llibre bo eixit de qui es digués Pere
o Miquel. Un autor dels bons s'havia de dir al menos Gumersindo, Ibo,
Wenceslao, ¡sobretot Wenceslao! Només confegint semblants
noms li semblava veure passar senyors amb ròssec.
Lo seu regalo eren novel·les de títol ben llarg, amb lo
corresponent "o sea" tal altra cosa... que comencen per lla
a mitja nit, fa una nevada i "las campanadas cerniéndose cual
aves nocturnas sobre la ciudad dormida", etc. etc., d'aquelles en
les que l'autor, camina que caminaràs, a lo millor se perd i torna
enrera amb allò de "nuestros lectores recordarán que
en el capítulo tal..."
L'hereuet fou lo qui esquinça una pila d'infolis per empaperinar
prunes i fer cartutxos. En canvi, don Wenceslao no publicava res, infolis
o per infoliar, que ell no ho comprés.
Josep Pin i Soler: La família
dels Garrigas, 1887. (Aquest fragment cal situar-lo entre la 1a i
la 2a guerra carlina).
1. El narrador caracteritza primer directament i de manera breu i a
continuació de forma indirecta i més extensa el personatge
de l'hereuet. Sabries destriar les dues parts i, després, resumir
els aspectes més destacables d'aquest personatge?
2. Quina impressió t'ha fet el personatge descrit: et resulta
simpàtic, antipàtic, indiferent...? Per què? Creus
que el narrador, tenint en compte la forma com l'ha presentat, busca crear
determinats sentiments o sensacions en el lector?
3. Quines característiques té la literatura que llegeix
l'hereuet? Quina opinió té el narrador sobre aquest tipus
de novel·les?
4. Investiga a través de la GEC o del Diccionari de literatura
catalana com s'anomena el tipus de literatura que es descriu en el
text i quines són les seves característiques. Podries també
esbrinar si existia algun autor amb algun dels noms que se citen que escrivís
aquest tipus de literatura?
5. Era més freqüent llegir llibres en català o
en castellà en aquella època? Quins en podien ésser
els motius?
La poesia fou el gènere per excel·lència de la
primera part de la Renaixença, i el més conreat durant tot
el moviment. Ja hem dit que la tradició poètica no va desaparèixer
mai del tot ; per altra banda, les seves possibilitats de publicació
eren prou bones: qualsevol revista podia incloure entre les seves pàgines
uns quants versos, no es necessitava massa espai. Va ser, a més,
el gènere que s'adequava millor a les característiques,
capacitats i gustos dels primers romàntics catalans. Finalment,
rebé l'impuls definitiu a partir de la instauració dels
Jocs Florals.
Fins ara hem vist les mostres poètiques d'Aribau i Rubió
i Ors, ben representatives de la temàtica i estil d'aquella època.
Ampliem ara amb uns quants textos més la nostra visió inicial.
En primer lloc un fragment, l'únic que es conserva, d'un poema
èpic generalment considerat anterior a "La Pàtria"
d'Aribau
Text 2
Llenguatge és tal aquest que del mateix usaren
del francès Carlemany els cortesans complots,
i els destres catalans amb ell es gloriaren
que, del Jònic solcant i de l'Egeu els flots,
amos foren d'Atenes, prole dels qui donaren
-recordant de la Pàtria els carinyosos mots-
del riu Segre lo nom als Sicanis Feacis
i el de l'Ebre al que banya els camps fèrtils dels Tracis.
En ell també escriviren aquells gais trobadors
amb noble pensament i amb més noble porfia,
a les Muses tornant les florides verdors
que la dalla del Temps marcitades tenia.
Dels paladins les guerres, i quicun sos amors,
amb ses arpes d'argent cantaren nit i dia.
Altre assumpte més noble cantar jo emprenc; més lluny
porta son vol ma ploma; trompa major jo empuny.
Antoni Puig-Blanch.
"Les Comunitats de Castella". (fragment) 1822?
1. Mètrica i versificació.
2. Quin és el tema d'aquestes estrofes?
3. Destria els personatges i situacions històriques a què
es fa referència en la primera estrofa i situa'ls en la seva època.
4. Assenyala les similituds que trobes entre aquest poema i "La
Pàtria" d'Aribau i "Mos cantars" de Rubió
i Ors. Quina idea o idees es repeteix en tots tres poemes?
Encara que els poemes patriòtics eren els més abundants,
no eren els únics que conreaven els primers poetes de la Renaixença.
A continuació llegirem uns versos de reflexió religiosa
d'un dels autors més interessants i originals del primer romanticisme.
Es tracta d'unes estrofes d'una harmonia i estil poc habituals a l'època
i que recorden alguns dels poemes que més tard escriuran Maragall
o Sagarra.
Text 3
Ja que del cor per l'infinit sospiro,
jo vull davant de mi
que ni al cel ni a la terra a on jo miro
mai se'ls vegi la fi.
Jo vull sentir de nit les brises soltes
passar pel meu costat
i aquell brunzir del mar, que tantes voltes
m'ha omplert de soletat.
Les mil estrelles que els meus ulls albiren
d'ençà que visc al món,
les aguaito de lluny, i elles em miren,
i vull saber què són
Vull desertar d'aquestes platges mudes
on tot és tan petit;
vull seguir les regions desconegudes
on s'amaga la nit.
No vull que l'ombra dels meus ulls m'amagui
l'eterna veritat;
jo vull que el mateix Déu amb sa mà apagui
la set que m'ha donat.
Francesc Camprodon.
"Desig de l'ànima"
1. Mètrica i versificació.
2. Localitza els polisíndetons i les anàfores que apareguin
en el poema.
3. Enumera els elements romàntics que trobis.
3. Quins desitjos expressa el poeta en aquestes estrofes?
La Renaixença no només va afectar el Principat, sinó
que també s'afegiren al moviment, amb diferent intensitat, la resta
de territoris de parla catalana. Les trobades, els diàlegs, la
participació en els mateixos ideals eren habituals entre els escriptors
del País Valencià, les Illes Balears i, més tard,
la Catalunya Nord. Es tractava de fer ressorgir la unitat cultural que
durant tant de temps havia estat adormida. En aquest aspecte els escriptors
del Principat representaven el paper de nucli aglutinant i al mateix temps
d'estímul envers els seus homòlegs de les terres veïnes.
Text 4

Allà baix al pla
un llorer hi havia.
Sota del llorer,
bella i adormida,
una dama jeu,
sobre una catifa.
La catifa és d'or
i de seda fina.
La dama és un cel,
formosa i bonica.
Ai, si ella volgués
jo la vetllaria,
de dia i de nit,
de nit i de dia!
Mes un ratpenat
que sempre la mira,
prop d'ella s'està,
i en ella s'encisa,
sens moure's de nit,
de nit i de dia.
-Senyor ratpenat,
per Déu, ¿no em diria
si és morta la dama
que mon cor admira?
Morta diuen que és,
mes jo la crec viva.
-No és pas morta, no;
sols està adormida.
Ja es despertarà
quan vingui lo dia,
quan l'hora n'arribi,
quan l'hora ne soni,
quan l'hora ne sia!
Víctor Balaguer.
"La dama del ratpenat". 1861
1. Mètrica i versificació.
2. Quines figures retòriques hi ha respectivament als versos
13 i 14 i als quatre darrers del poema? Quin és l'efecte expressiu
que es busca amb aquestes figures?
3. Qui és la bella dama adormida?
4. Qui és, què simbolitza el rat penat?
5. Quina és la situació de la dama en el moment d'escriure
el poema? I quina és la situació de futur que preveu el
poeta?
6. Tenint en compte que tot el poema és una al·legoria,
què pretén comunicar realment l'autor a través d'aquesta
composició?
Acabem el tema amb un poema autobiogràfic en què l'autor
fa referència a la seva joventut i als seus ideals poètics.
Text 5
I
Tinc indòmit l'ideal:
ni sóc clàssic ni romàntic.
Cant en llengua maternal,
desitjós que sia el càntic
veritable i natural.
II
D'infant la llengua del Laci
m'ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci
abans que encetés l'Horaci
n'esbucaren el convent
III
Ma gramàtica llatina
s'esfondrà en tanta ruïna,
i entrí a la universitat
al so d'himnes a Cristina
i ¡visca la llibertat!
IV
L'estudi em féu poc profit.
Als primers fulls del compendi
del curs a què estava inscrit,
esclatà amb sobtós incendi
l'amor primera en mon pit
V
Sens prou lluc, mestre ni guia
sentint fiblar les passions,
volguí dir el que sentia,
i cerquí en la pagesia
la faiçó de mes cançons.
VI
Una Musa casolana
festegí lluny del Parnàs,
que avinent, humil i plana,
canta amb lira catalana
de què els savis no en fan cas.
VII
Perdona, llengua volguda,
l'ardiment en què t'escric.
Ja que el geni no m'ajuda,
per fer-te arreu coneguda,
l'amor propi et sacrific.
VIII
Deixeble dels glossadors
mallorquins, que sens receptes
canten sa fe i sos amors,
confés que no sé els preceptes
que inclou l'art dels trobadors.
IX
Desconec la gentil forma
que estrafà l'or cisellat;
mon cant al poble es conforma,
i, com ell, cerca per norma
l'esperit de veritat.
X
Per ço llig sempre en el llibre
del cor, que no sap mentir,
i escolt que em diu cada fibra
quan de dol o plaer vibra,
per poder-lo traduir.
Marià Aguiló.
"De jovenesa". 1852
1. Mètrica i versificació.
2. Explica l'ideal poètic, les preferències literàries
que exposa Marià Aguiló en aquest poema. En quina o quines
característiques poètiques insisteix més?
3. Comenta les referències històriques que apareixen
en el darrer vers de la segona estrofa i en els dos darrers de la tercera.
Podem calcular a partir d'aquestes referències entre quins anys
aproximadament va entrar a la Universitat el poeta?
|