LA LITERATURA MODERNISTA. Narrativa.
Hem pogut entreveure en els temes anteriors la gran varietat de tendències
literàries que sorgiren durant el modernisme. Aquestes tendències
afectaren tots els gèneres, des de la poesia a l'assaig. El gènere,
però, que mostrà d'una manera més interessant l'evolució
i la diversificació literària fou el conte, que, a més,
fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí
algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment.
Per aquests motius, i donada la dificultat que tenim, a causa de les limitacions
d'espai que ens imposem per equilibrar els temes, per a veure amb més
amplitud la literatura de cada període, ens centrarem en aquest
gènere.
Llegirem únicament tres narracions. Les dues primeres corresponen
a l'anomenat ruralisme, que fou la tendència quantitativament més
conreada i que representa millor alguns aspectes definidors de l'esperit
d'un ampli sector dels modernistes. La darrera narració, que podríem
situar entre el realisme i el decadentisme, és un bon exemple d'un
vessant més refinat i especialment suggerent, que tingué
també una acollida i una continuïtat remarcable entre els
escriptors i el públic.
El text de Maragall que figura a continuació delimità força
bé l'àmbit i característiques de la novel·la
rural. En ell s'esmenten tres aspectes definidors d'aquest nou corrent.
I encara que la realitat literària del gènere era més
variada i es podria matisar més, la caracterització que
fa Maragall mostra les bases més habituals d'aquest tipus de narrativa.
Text 1
En la novela catalana de los últimos diez o doce años,
ha impreso fuerte carácter un pequeño grupo de autores (pequeño
sólo por la cantidad), cuyas obras, por un fondo común que
tienen de espíritu, asunto y estilo, constituyen el nucleo de la
que ya empieza a llamarse entre nosotros escuela ampurdanesa, no dando
a este calificativo un sentido estrictamente comarcal, sino extendiéndolo
a todo el ambiente pirinaico-mediterráneo de aquel nordeste de
Cataluña cuyo típico centro és el Ampurdán
propiamente dicho.
Se caracteriza esta escuela, en cuanto a espíritu, por su naturalismo
algo violento y propenso a lo tràgico; en cuanto a asuntos por
su ruralismo; y en cuanto a estilo, por su claridad y energía plástica.
Joan Maragall.
Pròleg a l'edició castellana de Per la vida de J.
Pous i Pagès, 1911.
1. Quines característiques atribueix Maragall al que ell anomena
"escuela ampurdanesa".
El camp, la terra, adquireix per molts modernistes un significat fins
aquell moment inexistent o bé molt difús: es converteix
en la representació més genuïna de l'ànima del
país, és la que conforma l'esperit dels qui hi viuen, la
que determina la forma de ser. Així doncs, des d'una perspectiva
naturalista, els personatges de les narracions rurals, més enllà
de la seva pròpia llibertat individual, són el fruit del
lloc on naixen i viuen. Fills d'una terra aspra, indòcil, que exigeix
una gran dedicació, ells mateixos tenen aquestes característiques
i els és difícil vèncer aquest ambient. De vegades,
però, es tracta d'una terra més amable, rica en sensacions
i tradicions agradables, contraposada a una ciutat massificada i deshumanitzada,
una terra amb la qual les persones s'identifiquen i s'hi troben a gust.
De manera que en el ruralisme podem trobar tots els colors, des del més
negre i tràgic, que gairebé en tots els seus contes mostra
Víctor Català, al més clar i benèvol que apareix
sovint en Prudenci Bertrana o Joaquim Ruyra.
Una característica que apareix també en el ruralisme és
l'ús d'un lèxic força més ric, treballat i
precís que el de la narrativa anterior, que suposa un valor afegit
gens menyspreable i que, ultra la seva finalitat més estrictament
estètica, ens intenta apropar a la parla real de certs indrets
del camp català, tot presentant mots en desús, especialment
entre la societat urbana.
Així presentava Víctor Català una de les primeres
mostres del ruralisme:
Text 2
Oh
tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit
i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...]
perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre
la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries
soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba
en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes
així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!,
si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils,
aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és
fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i
per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són
massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos
esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter.
Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses
i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure
a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels
homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en
mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives,
unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan
girar la cara al qui no hi està fet.[...]
Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que
el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí,
un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres[...]
Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser
cap Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues
i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny
de les grans urbs.
Víctor Català:
"Prec", pròleg a Drames rurals, 1902
1. Resumeix i valora el fragment que acabes de llegir. Quina és
la intenció de Víctor Català en escriure aquest pròleg?
"La vella" de Víctor Català és un conte
on podrem observar algunes de les característiques més genuïnes
del ruralisme, i, en concret, del ruralisme negre que amb tanta insistència
va conrear l'autora. Veurem els aspectes naturalistes en una societat
rural miserable, en absolut idíl·lica i, sobretot, impassible
davant el transcurs dels dies i de la vida, amb una protagonista que va
acumulant desgràcies fins arribar a un desenllaç fatal.
Veurem també una preocupació pels aspectes estilístics:
des de la voluntat d'aconseguir un ritme narratiu que s'adigui amb la
història que s'explica fins la preocupació d'utilitzar un
lèxic que doni versemblança a situacions i personatges i
que potser en algun moment ens pot semblar lleugerament forçat.
I, per sobre de tot, comprovarem l'eficàcia literària, perquè,
sigui com sigui, segur que la lectura del conte no ens deixarà
de cap manera indiferents.
Text 3
L'havien treta al porxo, com de costum, i l'hereu se n'havia anat a la
batuda, la jove a l'hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura
i el bordegassot i l'altra nena, l'un a jugar a boles a l'era d'en Rostoll,
al capdavall del poble, i l'altra a engegar les oques i ànecs vora
el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins
la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot
de sota l'escala, les gallines escarbotant la ruda i el donzell en el
pati, i la padrina a dalt, en el porxo, entremig de canyissos de figues
seques, esteses de fesoles granades, penjolls de tomates, panotxes de
blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del
menut amb el coixinet d'espart, podrit del orins, i les baietes del bressol,
negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.
A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encar el
sol no donava en aquella banda del porxo, encarat entre llevant i migdia,
però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat,
i la pobra velleta, de cara a l'horitzó, plantada com una mòmia
en la cadira baixa, en la que la tenien esclavitzada sos membres morts
i inútils, es rostia de viu en viu.
Feia cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí,
amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera,
amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro
que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc
i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el
carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles
apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava;
però com el bulto no es mogués, el carreter baixà
del carro i engegà un roc com l'embosta, que anà a petar
en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i
com ni així fes aires d'eixirivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà
amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria
deixondir, an aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.
Al ser-hi a tocar, s'adonà que era una dona i la sacsejà
amb el peu, després l'aixecà i li desembossà la caputxa:
llavors vegé els ulls espantats i la ganyota sinistra d'aquella
boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç
ni la cama dreta. La carregà com un fardo al carro, i tiraren cap
al poble. Al carrer Major li preguntà una dona:
-Hola, Baldiri! Què duem?- Res de bo, noia: la vella de cal Manyo,
que s'és ferida. L'he vista al mig del camí, l'he arreplegada
i la tragino a casa seva.
- Tant de grat que us ne sabrà l'hereu!... Ja mai més servirà
per a res. Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es
morissin en sec; al manc no farien nosa.
- Ja tens raó; però què hi farem!... Vaja, adéu,
noia.
- Adéu, Baldiri.
I el carro tirà avall mandrosament, grinyolant de tota sa ferramenta
mal enseuada.
Dels ulls esparverats de la padrina van caure dues llàgrimes com
cigrons: hi sentia i hi veia, la pobra dona.
A casa seva l'hereu i la jove la reberen amb la sorpresa alarmada amb
què es rep un hoste perillós que no s'espera. No que fossin
males entranyes l'hereu ni la jove; però a pagès, un vell
xacrós que consum i no produeix és un censal, i ja eren
tantes boques!..
Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un
got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca del cor amb oli de
llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s'havia de morir,
alabat sia Déu! Però, al manc que se n'anés arreglada.
Del metge ningú en parlà: prou que sabien ells que allò
de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei; i els metges,
al capdavall, no eren més que uns papadineru!
Com no podien confessar-la. perquè no enraonava, la van extremunciar
i es quedaren tranquils: ja havien fet tot lo que calia. Al vespre van
recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un
plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n'anà al
llit, dient a la malalta que si havia de menester alguna cosa que avisés.
L'endemà la jove es quedà a casa, per veure si l'àvia
se n'anava o no. A migdia li va donar la sopa i el gotet de vi, i al vespre
altra vegada. Els ulls esparverats de l'enllitada semblava que volguessin
dir alguna cosa; però la jove ja no tenia taleia de mirar-li els
ulls.
L'endemà, al entrar en la cambra, una bravada forta li tapà
els esperits, i vegé mulladís al sòl. Llavors la
jove record`que encara mai l'havia feta orinar. Una foguerada li encengué
la cara, i va estar a punt de cantar-li les quaranta a la padrina. En
els ulls inquiets d'aquesta, que ho veien tot, s'aturà un llagrimó
emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.
La jove, amb ses embranzides i revolades de dona trempada i sobrera de
salut, esbatanà la finestra, cridant que allà no s'hi congriaria
la pesta. Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè,
esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada
més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides,
que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter,
blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora
vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors, inútil ja per
a tot lo de la terra, li lleuria de fer-ho; i començà a
posar-li voluntat, an aquella bellesa consoladora que havia d'arribar
a ésser la seva única distracció i son únic
amic.
La jove va rumiar que tenir l'àvia al llit no li convenia, perquè
en poc temps li destruiria la màrfega; i l'aixecà. Els dies
bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella,
la jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura
per a les oquetes, abeurar el garrí, anar per l'olla i apedaçar
l'home i la canalla, no podia estar per la vella. Li posà la nena
per vigilanta. Però, al segon dia, la nena va cansar-se de guaitar
amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta, sempre muda i mirant
enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura,
avorrerta, després d'haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà
a arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i quan fou a la porta, sortí
al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la
cantonada i tornar: però de la cantonada estant vegé un
aplec de canalla jugant a caps i traves a la plaça, i el cor li
va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i corregué fins a
la plaça, i després anà a jugar a costures, i després
a collir margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la.
D'aquell dia en avall, no es parlà més de fer compte a l'àvia.
Cada matí tothom emprenia la seva via, i en la casa sols hi quedaven
quatre animalets i aquell ésser baldat, rostint-se de viu en viu,
entre canyissos de figues, esteses de fesoles, enfilalls d'orellanes i
panotxes de blat de moro, amb l'eterna bassseta als peus i les baietes
del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.
A trenc d'alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia
d'una revolada, la treia al porxo, li posava quatre culleradetes de sopa
a la boca, li donava un ditet de vi i se n'anava de casa; a l'hora de
dinar era la nena gran la que es cuidava d'atipar l'àvia, entre
roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la
prenia de nou en un braçat, com si fos una feixina, per a dur-la
al llit, a on quedava abandonada fins l'endemà. I la pobre infeliça,
que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l'hort ni tan sols
bressolar la mainada; que no podia moure cames ni braços i amb
prou feines barbotejar un que altre mot; la pobra vella, que estava avesada
a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que a l'ésser espremut,
a l'arreu inútil, al vell que no servia per a res, no se li tingués
cap llei de mirament, no es queixava mai d'aquell tracte inclement i dur,
sense una titlla d'amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva, de pòmuls
sortits i boca entregirada, no s'hi veia més que una passible indiferència,
com la cara d'un brau manso. Només s'animava, pipellejant-li l'esguard,
quan s'acostava el plat de la sopa: la feridura havia obert encara més
sa gana golafre de pagesa, i son ventrell, que hauria paït les pedres,
no quedava satisfet amb aquell plat de sopes o de mongets bullits; i l'ànsia
de son rostre i la voracitat amb què llepava la cullera semblaven
demanar sempre més i més. Però no n'hi donaven, perquè
deien que si menjava molt embrutava massa el porxo. llevat els moments
del menjar se passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana,
immòbil i muda, de cara a l'horitzó, amb el cap ert i els
ullets grisos, badats i fixos, com ulls de vidre, i les dues mans sobre
la falda, amb el rosari a l'esquerra, l'única viva, si no hagués
sigut la pedrada del carreter; però aquella pedrada tan certera
havia fet malbé per arreu algun nervi que li privava de doblegar
dos o tres dits, i havia deixat en el bracet, dur i cantellut com una
estella resseca, un renós que, quan volia fer mal temps, l'agullonava
amb unes fiblades tan vives que feien petar les dents.
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal
Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa
fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible
i llunyer pels que sofreixen.
Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments
rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia,
davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar
el més enllà meravellós que contemplava sempre, en
esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.
Aquell dia el sol li donava de ple, i semblava impossible que no la cegués
i atuís. Era un sol de juliol, covat, ardent com brases, que en
els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en
la pell de les persones. S'hauria dit que es respirava foc. Els insectes,
afollonits, fiblaven amb una sanya terrible. Les orellanes del porxo semblaven
grapats de raïms negres, dels que s'aixecava una remor imparable,
un zum-zum seguit, sense gradacions; les mosques hi estaven a pilots,
lo mateix que en el coixinet de la basseta i en les baietes del bressol,
i en la cara de la padrina; se li ficaven sota el mocador del cap i dins
la boca entreoberta, picant-li, fins a deixar-li el fibló, la llengua
blanca i resseca; se li abeuraven en els llagrimers humits, passejant-se-li
a l'entorn dels parpres cuirosos; se la menjaven viva. Ella pestanyejava
de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra es bellugava com
amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap se
tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes
de suor li regalaven cara avall, l'una darrera l'altra, caient sobre el
davantal, a on el sol les eixugava de seguida.
Regnava una quietud pesada. De tant en tant se sentia un xisclet d'ocell
que volava fora de vista, un escotxineig de guatlla al lluny, el trinc-trinc
precipitat d'un rellotge de caixa, tocant hores, un cop de pota de la
vaca prenys dins la cort, els grunys malhumorats del porc...
S'acabava el batre, i no hi havia un home feiner ni una dona jove en vaga
per les cases: en tot el poble no s'hi haurien comptat mitja dotzena de
vellets inútils, bressolant en un racó de cuina o bé
ajaçats a l'ombra de les parets. Fins la mainada rodava per les
eres, fent tombarelles sobre el boll calent, parant els sacs del gra,
ficant-se entremig de les potes del bestiar de les batudes, com voleiades
de pardals barroers.
Allà a deu hores s'havia aixecat un alè de vent, i tothom
cuitava a aprofitar-lo.
Feia una estona que la vaca es removia inquieta, baladrejant el tros de
cadena de ferro, que petava sorollosament contra les parets de la cort,
i el porc grunyia més que de costum, quan la padrina, immòbil
en son setial de balca consumida, percebé una bafarada estranya,
agrenca, que venia de la banda del patí; però se n'aixecaven
tantes de bafarades al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus,
ara de les baietes que tenia al costat, ara de les carabasses que es podrien
sobre la paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d'un minut, una de més
forta i reveladora la va fer estremir de cap a peus. Ensumava àvidament,
com quan sentia la flaire de la sopa, i els ulls somorts se li espantaren,
traint una gran angúnia. Com responent an aquella mirada d'esglai,
la vaca llençà un bruel llastimer que retintinà llargament
en l'espai caldejat, com amb mandra d'allunyar-se i fondre's, i el petament
de la cadena, fortament estrebada, des d'aquell moment ja no parà.
Per altra banda, les gallines començaren a esvalotar-se en el patiet,
mateix que veguessin la guineu.
La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d'alarma de les
bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir:
se calava foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits,
tractà d'esbrinar en quin indret se calava el foc i el mal que
podia fer. De sobte, una glopada de fum, com despedida per la boca d'un
gegant fumador, s'enlairà per la banda del patí. Els dos
o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s'agitaren nerviosament,
bellugant el rosari.
El foc devia ésser en el bastarral, que feia de sostre a la cort
de la vaca: el dia abans hi havien entrat la palla nova, que cruixia de
tan resseca i cremaria mateix que una esca.
La cort i el bastarral ocupaven el cul de la casa i tenien un finestronet
que donava al pati; el pati estava separat del cementiri per una paret
de tàpia, i després del cementiri venia la iglésia,
que tapava per aquella banda tota la vista a la casa del Manyo, i que
aleshores privaria que la gent de les eres s'adonés del foc i pogués
acudir-hi al començament. Per la banda del carrer tampoc hi havia
gaire més esperança, perquè en cas de que s'escaigués
a passar alguna persona, lo que no era fàcil en aquella hora, abans
el fum no omplís tota la casa i eixís per les escletxes
de la porta ajustada, ja a dins seria tot un braser. Si la gran fetor
de socarrim no ho descobria d'hora, no hi hauria remei... La pobra dona,
amb les potències esclarides súbitament, per acció
d'aquell terror suprem, ho calculà amb un minut. si el foc havia
començat en la cort o en el bastarral, ella estava al bell cim
de la fogaina. En aquell moment, com per a donar-li la seguretat absoluta,
el finestronet del pati, com si fos una xemeneia, començà
a vomitar glopades i més glopades d'un fum espès, negre
pudent, d'una fortor que feia plorar els ulls; de seguida el patí
va estar-ne ple, i s'estengué pel porxo com una boirada. entretant,
mig asfixiada, la vaca bruelava seguidament, balandrejant amb fúria
la cadena, i els romflets del poc esdevenien a cada punt més forts.
El fum devia haver-ho invadit tot, fins els darrers racons.
La paralítica volgué cridar, sembrar l'alarma en al barri
desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit,
un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules
fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s'hauria sentit
de l'altra banda del porxo. Al donar-se compte de sa absoluta misèria,
la barba li tremolà més, i rompé en un gran sanglot
desesperat.
La fumareda caragoladissa s'aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs
negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.
De sobte ressonà un gran xerrisc, i l'àvia sentí
cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa, de tots costats,
i una llengua de foc tantost vista com fosa, mirotejà dos pams
per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver
romput els lligams, perquè sos bramuls s'oïen, ja sords i
apagats, tan aviat en un indret com en l'altre de la casa.
La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç
suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera,
i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre
ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i l'ofegava la gran pudor
de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent
que en les eres fou rebuda amb crits i salts d'alegria, regolfant per
tota la casa, bufà en al braser abrandat i expel·lí
amb violència, pel finestró, una pluja de palla cremada
que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de
volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre
enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepida amb trepidació
tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra
vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les
cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant.
Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament
de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i
un tros de dent, trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé
una veu de dona, neta, clara vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip
d'esglai:
-Foc!!... Foc a cal Manyo!!
Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de pedres,
les campanes barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada;
encara tornà a retrunyir-li sota d'ella el room-room! de la fogaina,
una fressa i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre...
fins que, de sobte, li semblà a la padrina que se li trencava la
trinxa de les faldilles, que algú la desfeia d'una faixa que l'estrenyia;
li semblà que el cap se li tornava buit i lleuger com un cascavell,
i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta com la de la
migdiada... una alenada càlida l'embolcallà i... res més.
Quan la gent arribà al poble, no quedava de la casa més
que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a
punt de caure. A dins, tot era un braser.
A l'endemà, escarbotant entre la runa i les cendres calentes, van
trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l'escala, i ací
i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o
de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta
negra i el bec badat.
Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia,
se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria.
Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns:
aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia
parlar-ne: lo que deia la gent
- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest
món, sense cap potència!...
Víctor Català:
"La vella" dins Drames rurals, 1902
1. Quin és el tema principal del conte?
2. Explica les característiques més importants dels
personatges.
3. Sobre la vella es van amuntegant un conjunt de circumstàncies
negatives que acaben amb la seva mort. Enumera-les:
1. Té un atac i cau al mig de la carretera.
2. ..., etc.
4. Comenta les dues darreres ratlles del conte, que vénen a
confirmar la caracterització de la gent del camp que hem anat veient
durant la lectura.
5. Víctor Català descriu detalladament la situació,
els petits fets quotidians, les sensacions i els pensaments de la vella.
Amb quina finalitat ho fa?
6. Fes una llista de totes aquelles paraules de les quals desconeixes
el significat i busca-les al diccionari. D'entre les paraules desconegudes
assenyala aquelles que són pròpies del món rural
i aquelles que et semblen pròpies de la parla empordanesa.
6. Quina és la primera impressió que has tingut en acabar
la lectura del conte?
7. Després de llegir aquest conte, Creus que les advertències
que V. Català feia en el pròleg de Drames rurals
eren adequades?
Uns anys després de Drames rurals, Víctor Català
constata, en el pròleg d'un altre llibre de contes, el naixement
d'una nova tendència, fruit de l'auge de la ideologia que s'estava
imposant, la pròpia del noucentisme, que l'autora veu amb una certa
por, però que vol conciliar amb els fonaments de la seva literatura.
Text 4
Davant per davant del ruralisme -tan infantet, tan incomplet encara!-
s'adreça ja com una enemistança, com una amenaça
formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l'esperit
poderós i multiforme de l'urbs.
Beneït sia l'adveniment d'aquest nou Messies que, si no enganya la
conjunció dels astres, que, si no erren els profetes s'està
infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo amb hosannes!, aquest adveniment
que ha d'excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de
sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots,
aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d'altres idolatries;
que per a tots ha d'arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir
serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut
mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor
demostració de vida.
Mes jo crec, que quan arribi l'anunciat, no matarà pas res; i ho
crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix
bé encara, lo que no ha assolit l'estat de plena i cabal existència,
i, segonament, perquè, anc que així no fos, poden molt bé
conviure amb una mare dos fills legítims -i més que sien-,
malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós
per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència
de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament
i glorificació.
Víctor Català:
Fragment de "Pòrtic" a Caires vius, 1907.
1. Quina tendència detecta Víctor Català que s'alça
davant del ruralisme?
2. Quina actitud mostra, en el primer paràgraf, davant l'aparició
d'aquesta nova literatura?
3. En el segon paràgraf, quin efecte creu, primer, i desitja,
després, que tindrà la tendència naixent sobre el
ruralisme?
4. Quan Víctor Català escriu "una mare amb dos
fills legítims", a qui es refereix en cada cas?
"Els
bells camins que no menen enlloc", de Prudenci Bertrana, és
força diferent del conte de Víctor Català. El món
rural és l'element comú evident, però el to, l'estil,
l'estructura, la intenció, etc. són uns altres. Escrita
quan ja el pensament noucentista s'anava apoderant de la vida cultural
catalana, la narració de Bertrana és un cant a la bellesa
que el camp ofereix a través dels seus elements més desconeguts
i al gaudi que se'n pot extreure, i, al mateix temps, en la part final,
destaca una certa desconfiança envers la ciutat i els seus habitants
i el que representen.
Text 5
No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no
tot són vies utilitàries marcades en el mapa enginyades
amb teodolit, profanadores de belles solituds obertes amb detestables
eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i
per on passa de pressa l'angoixa, la vanitat, les tristeses més
horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils
carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades.
Ni tot són corriols afressats per la petja de l'home que mata l'herbei,
brunyeix les penyes, afetgega l'argila i mol la gresa. Entre uns i altres,
com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no
transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del
cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo
segueixo, els que a mi m'agraden.
Camins d'atreviment, de gosadia; solcs imperceptibles en les ufanors dels
matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs
esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els
rierals o que esllavissen la pedruscalla en els avencs.
No són marrades ni dreceres, ni van enlloc, car s'interrompen i
recomencen capriciosament, es fonen i es retroben a la impensada com esteles
de vagància o d'exploracions atzaroses.
Segons com fineixen al caire d'un penya-segat, o al llindar d'una boscúria
impenetrable, o al fons d'un clotaral obstruït de malesa, o al peu
d'un roqueter encinglat que s'esllavissa. Sembla que cerquin el més
ingrat a la petja humana, el perill, l'impossible. I ningú no sap
si el traspassen. Perquè el rastre es perdi, no vol dir que s'hagi
aturat el caminant. ¿Qui pot aturar els caminants d'aquests camins?
Cada un d'ells és un ésser misteriós. ¿On
anava, quina il·lusió, quina necessitat, quina dèria
l'empenyia? Trist, alegre, vençut o vencedor, perseguit o perseguint,
el primer que s'ha obert pas allí on no n'hi havia és un
coratjós, un indòmit. De la seva gesta ignorada, no en queda
altre senyal que unes tiges rompudes i unes filagarses de roba miseriosa
enganxades en les espines; però en vindran d'altres que, encoratjats
per aquells indicis es llançaran sense temença pel lleu
viarany, segurs d'eixir-ne, perquè allí on n'hi ha passat
un n'hi passen dos, n'hi passen cent. Qui no hagi transitat per aqueixos
corriols desconeix la poesia de caminar i la inquietud de perdre's. Mai
el vianant determinat que espera amb deler arribar a terme no sabrà
el que deixa, el que perd, el que abandona a la vora de la ruta; en els
flancs de les muntanyes que costeja, en el fons dels boscos que travessa,
en les llunyanies que entreveu. Els grans enigmes de bellesa que es presenten
a l'altra banda de les cunetes, dels ponts i dels terraplens és
el que encanta el viatger, el que el reté a frec de la portella
del vagó o de la diligència.
Ai del qui no pot torbar-se, pobre del qui sigui esclau dels horaris i
de les fites quilomètriques!
Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia.
¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?
Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels
boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris
de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes,
cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se
caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament
pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si
és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa
per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris
dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a
les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on
el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat
roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.
Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de
cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que
clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu
pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una
gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos,
són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina,
són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us
aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca
o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida
llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina
remor tan grata responen als vostres passos !
No us encaparri mai l'encreuament laberíntic dels bells camins
de solitud; tots són bons, en tots hi ha poesia; al capdavall de
tots, hi trobareu una visió de rusticitat senzilla i encantadora:
l'enderroc d'una masia, una cabana de bosquerol abandonada, un quintà
desert on, en la branca més alta d'una figuera morta, batega un
parrac, ensenya de pobresa que us fa pensar en la caseta xica, en les
vaques magres, en el foc de gatoses i en la velleta adolida que roman
a l'escó. Sovint el corriol divaga per carenes desertes; és
una esfumatura de grisor més clara en les llosanes, un solc en
les garrigues; o volta un erm aturonat, albirant-se en l'herba seca com
el rastre d'uns dits acaronant a repèl el llom sedós d'un
animal manyac. Després va a parar en una balma on s'endevina un
sopluig de vagabund, al catau de boca fumada per l'enginy d'un caçador
que prova de foragitar-ne una animàlia, i més enllà
traspassa una artiga que flaira a terra remoguda, al mig de la qual veureu
una olla de ferro ensutjada, uns esclops, un pilot de patates. I aqueixos
objectes, confiadament deixats, us afermen en la certesa que, allí,
no hi transita cap altra anima vivent que l'ardit artigaire, habitant
d'una altra afrau, Déu ho sap, quantes hores lluny! Llavors els
ulls del perdiguer i la vida del perdiguer us esdevenen amables i necessaris,
com a única empara al vostre isolament, i la carícia brolla
espontània. El crideu i ell ve, i enfront el sol melangiós
que decanta a la posta -hora fervent per a les animes emotives- l'amoixeu
un instant.
Pels corriolets que no menen enlloc, no hi trobareu ni hostals ni tavernes,
però no hi manquen pas -us ho dic en veritat- paradors tan nets
i agradables com els d'un camí ral. Redossos amicals i tebis, amb
fullaraca per a jeure, amb branquillons per a encendre i amb rocs planers
i bugadejats per a servir de taula. I allí encara trobareu cendres
de foguerons improvisats, rastres d'ajaçaments sibarítics
i resquícies d'àpats miserables; un clofoll de ceba, un
paper greixós, l'envoltori d'una paquetilla de divuit o d'un rengle
de llumins de cartró. I no sé quines estranyes enveges us
desperta l'inconegut que ha fet estada en aquell lloc primer que vosaltres.
Endevineu la mitja hora viscuda reposant a ple sol, en plena orgia de
la vista esplaiada, amb el pur acontentament d'una frugalitat heroica;
i, encara que no sigueu filòsof, aquelles deixes us conviden a
meditar com un borrós jeroglífic de felicitat terrenal.
Arriba, però, un moment que els viaranys enigmàtics sota
l'amenaça de la nit propera, prenen una indeterminació esborronadora.
No temeu: un xic d'instint d'orientació i la ferma confiança
en les vostres cames, i el que sembla més traïdor us guiarà.
Tots s'esmunyen a la fi cap a les vies fressades d'on han eixit i on tornen
infal·liblement. Aquest és llur únic esclavatge.
I arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és
de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els
fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella
gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits
luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.
Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica
o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella.
Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat
del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba.
Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement.
Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.
Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que
tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans
nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels
camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç,
i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.
Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin
d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles
als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies
durícies i amb les pròpies suors.
Oh!, les grans i esplendoroses ciutats de l'estranger, la sublimitat dels
Alps i de les cascades del Niàgara... I bé, sí, però
digueu-me: ¿quines honestes i desoladores belleses s'amaguen en
la blavor de la petita muntanya que s'albira des de casa vostra?
Ningú no ho sap !
Prudenci Bertrana: "Els
bells camins que no menen enlloc" a Proses bàrbares,
1911
1. Tema de la narració.
2. Enumera els aspectes que fan agradable el passeig pel camp.
3. En determinat moment, Bertrana presenta un camp que pot aparèixer
amenaçador. En quines circumstàncies? Com es poden superar
aquestes sensacions negatives?
4. Que retrau l'autor a la gent de la ciutat? Que n'opines tu?
5. Si compares "La vella" i "Els bells camins que no
menen enlloc", quins aspectes t'han interessat més de cada
text? Quina característica -una sola- trobes més destacable
en cada narració?
La tercera narració d'aquesta unitat es titula "El pati
blau" i la va escriure Santiago Rusiñol. Com sabeu, aquest
escriptor era també pintor i entre les seves obres, algunes porten
el mateix nom que la narració esmentada. Aquesta doble faceta artística
-escriptor, pintor- ens permetrà un experiment que pot resultar
curiós.
L'observació d'una pintura, ben segur que ens produeix diverses
sensacions, de vegades difícils de definir; també és
possible que mentalment ens preguntem per què l'artista va triar
aquell motiu, per què va fer servir determinats colors i tons,
qui era aquella persona representada o a qui pertanyia aquella casa...
En fi, què s'amaga darrere del procés creatiu del qual nosaltres
només veiem el resultat. Evidentment, el quadre ens agrada o no
segons el seu propi valor i el nostre gust personal, i això ja
és suficient, però, possiblement, conèixer la seva
història i les sensacions de l'artista quan el pintava encara ens
pot fer més satisfactòria la nostra contemplació.
Intentarem, doncs, satisfer totes aquestes perspectives amb "El pati
blau".
En primer lloc observarem dues còpies diferents del quadre del
mateix títol,i cadascú el valorarà des de la seva
pròpia sensibilitat i provarà d'imaginar les circumstàncies
en què fou pintat. Després llegirem el conte en què
Rusiñol ens explica el seu origen i la seva realització,
i compararem el que havíem imaginat amb la realitat -o ficció?-
que l'autor ens descriu.
 |
 |
1. Analitza els quadres seguint els teus coneixements d'art.
2. Què és, des de qualsevol perspectiva -color, tema,
etc.- el que t'interessa més dels quadres?
Trobes que aquests són uns quadres suggeridors? Justifica la resposta.
3. imagina una història breu relacionada amb els habitants
de la casa de la qual forma part el pati. Explica també una possible
relació del pintor amb aquests personatges. Tria un dels dos quadres
i explica per què ho fas. (Evidentment, si ja coneixe el conte
que ve a continuació, no té cap sentit que segueixis aquests
suggeriments).
Veurem en el conte "El patí blau" -que Rusiñol
convertí també en obra de teatre- una barreja d'influències
molt interessants. Des del realisme que emmarca el conjunt de la història
i que sobretot cap al final agafa matisos marcadament naturalistes; fins
elements simbolistes i decadentistes: el paralel·lisme entre el
jardí i la noia malalta que han sofert una mateixa evolució:
la bellesa que es marceix, la malaltia i la mort, per altra banda, un
cert llanguiment en els personatges protagonistes, la barreja d'alegria
i tristor en la protagonista que l'acosta als elements vitalistes propis
de part de la literatura modernista, la subtilesa de relacions i sentiments
entre pintor i model i, en fi, un procés narratiu en què
tan important com els fets és la forma de presentar-los, l'atmosfera
que es crea.
Text 6
-Perdoni: ¿que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest
pati?
-Ai, no senyor: cap inconvenient -va respondre'm una dona d'uns quaranta
anys, alta, endolada i de cara bondadosa-. Però no sé que
pot pintar-hi és molt petit i el tenim molt descuidat, perquè
estic sola, amb una pobra germana que està molt malalta, i no em
queda temps per res.
-És només per pintar les flors.
-Ai, pinti, pinti. Si l'hagués vist l'any passat, quan tots teníem
salut i el meu marit (al cel sia) era viu, allavores sí que donava
gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre
teníem ombra. Però ara, ai! ens falta l'humor, i les plantes
volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la
noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.
Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al
fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves,
d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat,
avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala
blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de
caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves
reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida
cascada; allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments
petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans
hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran
enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.
En essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal cuidades:
tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es despintaven:
sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les mimés,
l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris
i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que
patissin; però això feia que lo que perdien d'ufana ho guanyessin
en simpatia.
Agafant una cadira que em va oferir la bona dona, vaig començar
a barallar-me amb el natural i el quadro. Refregava el color sobre la
tela, esborrava i dibuixava i tornava a esborrar per començar-ho
de cap i de nou, amb aquella febre de la cosa que es comença; i
la dona, dreta al darrera, semblava interessar-se molt a la meva maniobra,
i m'anava donant conversa: -Veu?, l'home d'una servidora era pintor de
parets, i ja sé lo que és la pintura. Per pintar cortinatges
a les sales i angelets a les alcoves, per imitar pedra marbre i fustes,
no n'hi havia cap com ell. Tenia unes mans de plata. Ai, Senyor, si l'hagués
vist treballar! Es treia la feina dels dits amb un santiamén. Però,
pobret, va morir, i, veu?, ara em queda la germana, que també la
tenim desauciada dels metges.
Tot dient-me això, observava jo que mirava amb molta atenció
un balcó tancat que hi havia sobre el pati. Jo, ataleiat amb la
feina, contestava amb monosíl·labs; i creient que em destorbava:
-Bé, doncs -va dir-; me'n vaig fins a dalt. Vostè mateix:
faci i desfaci com si fos a casa seva. Vaig pintar encara una estona.
El sol fugia, enfilant-se blau amunt, i anava a plegar, quan darrera els
finestrons del balcó que mirava aquella dona vaig veure una cara
d'una grogor esgarrifosa: dos ulls immensos i buits i enfonsats sota un
front de calavera, que guaitaven amb un mirar dolorós, clavats
als mateixos vidres. Semblava una noia jove i perdudament malalta; una
morta, darrera el cristall de la caixa- una visió d'aquelles que
deixen esgarrifances. Era com una impressió d'una figura de cera
morint-se a dintre d'una escaparata; una impressió que a la nit
es té un somni que s'hi assembla.
***
L'endemà, al tornar a la mateixa hora a continuar el meu pati,
vaig trobar-me a la malalta asseguda davant de les flors del fondo.
Dintre aquell bany de claror i dintre aquella gresa, em va semblar menys
fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura.
Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria
apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades
es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall
d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven
per dintre d'un pensament. Una aureola malalta els voltava moradenca i
els feia semblar dos sols que es ponien voltats de gases de posta. De
vegades semblava una criatura i altres una velleta; però devia
tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se!
-Escolti -va dir-me amb veu apagada-, que li faig nosa?
-No, filla, de cap manera.
-És que si li privo la vista me n'aniré.
-No es mogui pas: primer me n'aniria jo.
No es va moure, pobreta; no es va moure ni un moment, només quan
tossia. No es va moure mentres el sol va tocar-la, amanyagant-li les mans,
besant li la cara, omplint-la de petons d'or, coronant-la de rodones de
reflexes, amorosint la fredor d'aquell cos que s'apagava.
Jo no podia pintar: no veia el quadro, no veia sinó ella. Quieta,
arrupida i tremolosa, les flors, les altres flors, semblava que la miressin,
i tot guaitava la figura, i tot desapareixia, i ella era tot el quadro.
Lo demés feia d'aureola, de fondo, de celatge blau. Les plantes
marcides, les parets pintades, l'ombra de l'enredadera, les rodonetes
de sol, tot es fonia, tot s'esfumava, voltant aquella noia tan trista,
aquella gran flor, més hermosa i més marcida que les altres,
torcent el coll com els lliris.
D'instint, com aquell qui pinta una flor més en el quadro, vaig
començar-la a pintar sense que se n'adonés, i no és
pas possible descriure la barreja de condol i d'egoisme de pintor amb
que es busquen tots els plecs del sofriment, les senyals de la mort que
va apropant-se i els colors que van perdent-se quan s'és davant
d'un model. D'aquella grogor esglaiadora no es veu més que les
fineses del mate; d'aquelles venes malaltes, les mitges tintes violades
perdent-se en colors finíssims; del dolor, la forma que surt a
fora i l'expressió de les angúnies de l'ànima. A
poc de pintar, amb crueltat inconscient, la pobra malalta no era sinó
una figura, una cosa d'una bellesa macabra, la natura morta primorosament
hermosa.
A poca estona es va girar i va somriure, volent dir que ja ho veia, que
l'estava copiant; però continuant quieta, consentint que seguís
la meva feina. Després, fent un esforç, es va alçar,
es va acostar al quadro, i, mirant-se'l un ratet, va dir-me:
-Déu meu! Tan groga, tan malalta estic?
-No, dona: és que no està més que començada;
és que...
I va anar-se'n cap a dalt.
A l'ésser darrera el balcó, no pensant que l'observés,
vaig veure que agafava un mirallet i que es mirava un gran rato; va semblar-me
que sospirava, i es va deixar caure asseguda i clava els ulls en els vidres.
***
-Si m'hagués conegut fa tres mesos! -va dir-me l'endemà
a la mateixa hora-. Ara l'hi puc dir: allavores sí que m'hauria
pogut treure un bon retrato. Tan alegre, tan riallera que estava! Tot
em feia riure. La meva germana em tenia de renyar a cada moment, i res
hi valia... Per ballar, tenia com un deliri. Miri: veu aquestes faldilles?
Les duia el dia de l'últim sarau. Qui ho diria, eh? Era en el primer
que anava, i els vaig ballar tots, tots: més n'hi haguessin hagut.
Diuen que allò em va fer mal; però jo no ho crec. Em va
agafar aquesta tos, que asseguren que no té cap importància;
però, jo no sé, jo no sé què en pensi. Hi
ha vegades que crec que no serà res; però d'altres tinc
una por de morir-me que fins ploro, jo que mai havia plorat! Però
no sé per que li explico aquestes coses. -Tingui coratge, que no
trigarà a curar-se.
-Que és metge vostè?
-Que no veu que sóc pintor?
-Ja ho veig: l'hi deia en broma. Que m'agrada la pintura! veu?, si jo
fes de pintor, sempre pintaria coses que fossin alegres: boscos amb ombra,
vistes, cases noves, senyores guapes i ben vestides i, que sé jo?,
coses que fossin alegres. Vol que vagi a seure?
-Com vostè; vulgui. Jo ja tinc feina a fer flors una pila de dies.
-Pobres flors! -va dir, passant-los la mà per sobre com si les
acariciés, i anant-se'n a seure al seu lloc.
-Veu?, em sembla que avui estic molt millor. I fins ballaria em va dir,
amb riure d'una tristesa infinida.
Pobra noia! Al cap d'una estona de seure li va agafar aquella tos, aquella
tos que pujava del fondo de les entranyes, una tos que li arrencava la
vida, deixant-li l'anima serena. Pobreta! Li vaig veure les dues primeres
llàgrimes relliscant per la grogor de les galtes, i panteixant
i amb el cap baix va quedar somniosa. Que pensava? Potser no pensava,
o pensava vagament, i res més amarg que aquestes tristeses fetes
de somnis boirosos, de dubtes, de pressentiments estranys; d'aquestes
tristeses sens nom que són com un núvol llarg que passa
davant de la claror de les ànimes i deixa el cor entre boires;
que són postes de sol de la vida, capvesprades i enyorances de
coses desconegudes. Morir; a disset anys morir i sentir-se morir quan
s'obre de bat a bat la finestra plena de llum i esperança, i dir-se
a un mateix: d'aquí a un mes, d'aquí a vuit dies, potser
demà, et tindràs de despedir, no sols de tot lo que estimes
sinó de tot lo que estimaries! Per que el vaig començar,
aquell quadro!
Després vaig ésser jo que em vaig quedar pensatiu, contemplant-la
amb els pinzells aturats. Em semblava que era com un rellotge d'arena
omplert de gotes de sang. "Ara en falten cinc -pensava ara quatre,
tres, dues." I a l'arribar a una em deia: "Ara caurà
del seu cor l'última gota i caurà morta sobre els testos
de les flors.»
-En que pensa? -em va preguntar tot d'una, com si em llegís el
fondo del pensament.
-Estic molt amoïnat perquè el quadro no em surt bé.
-Que no estic quieta?
-Sí, dona: parlo del fondo, d'aquest blau del patí. Vostè
no s'amoïni i descansi.
-Bé prou que descansaré aviat!
Per encoratjar-la anava a fer-li una broma; però, veient sa mirada
resignada i convençuda, la broma se'm va nuar al coll i em vaig
amagar amb el quadro.
***
L'endemà no va baixar, ni l'altre tampoc. L'endemà passat
la vaig veure darrera dels porticons. Va somriure i em va saludar; va
acostar-se als vidres, va tossir i, deixant-los entelats, amb una mà
descarnada va eixugar-los i va entornar-se'n a dins.
Un dia va entrar el seu metge, i com que el coneixia ens varem posar a
enraonar, mentres ella des de dalt, amb sos grans ulls de malalta, mirava
si descobria un signe, un moviment que la tragués dels seus dubtes.
El metge va dir-me que no viuria vuit dies.
Jo no n'hi faltava ni un. Un imant de simpatia m'hi portava, i el quadro
quasi em servia d'excusa. Veia passar les amigues, la germana, i molts
cops sortia sense haver vist a ningú, quan un dia va baixar, com
dient: "Vinc perquè acabis el quadro."
-Apa, pinti'm-em va dir.
-Però ja tenim temps -vaig atrevir-me a respondre.
-Pinti'm -va contestar, anant a seure al seu lloc.
Cap dia havia estat tan contenta: tot era fer projectes per l'avenir i
aixecar castells en l'aire: hi posaria rosers i moltes clavellines. Res
de lliris, perquè quan es passaven semblava que estiguessin tristos.
Es faria un vestit color de rosa per l'estil d'un que en tenia una amiga,
i per la festa major aniria a tots els balls. Sí: tornaria a ballar,
i volia divertir-se, i viure, sobretot viure, que no era just haver de
morir tan d'hora. Fins va voler regar les flors, i la viuda i jo varem
tenir de regar-les.
Xuclant l'aigua es revifaven agraïdes, i ella se les va mirar d'un
modo tan misteriós, amb uns ulls tan tèrbols, que fou sa
mirada tot un món secret de dubtes i esperances.
***
No va tornar a ballar més.
-Que la vol veure? -em va dir un dia la seva germana gran-. Està
morint-se, però la trobarà llevada.
Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres,
vestides totes de clar: llors de primavera al peu d'una tomba, vol d'ocells
vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls
mig closos i amb un panteix d'agonia.
-Ja ha acabat el quadro? -encara va dir-me.
-Sí, ja és acabat.
-Essent així ja em puc morir.
-Però, dona, per què diu aquestes coses?
-Per riure. Justament mai havia estat tan bé -va dir-me, i es queda
adormida.
***
Ja no es va despertar més.
Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues passant pels carrers blancs,
era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati varem fer-li una corona
que vam posar sobre el túmbol, i si hagués gosat hi hauria
posat el quadro. Se m'enduien fondo i figura, i d'aquell pati blau, abans
tan alegre, no en restava més que quatre parets gastades. Petit
com era, semblava una capsa blava, oberta i desmantellada que n'haguessin
tret les joies; un fondo de mes de Maria, desguarnit descarnat pel vent
de l'hivern; una gàbia buida. Per tot arreu, quietud; a sobre,
l'enredadera penjant com desmaiada; a baix, el sol sense reflexes; a dalt,
un borinot negre, rondinant, al darrera d'aquells vidres.
***
Molt més tard vaig exposar el quadro, i em van dir que uns parents
havien demanat preu. Eren uns cosins, i vaig anar-los a trobar. Pobra
gent! Potser volien tenir un record de la pobra noia morta!
-Ja veurà -va dir-me-; la casa que vostè sap, la tenim en
venda, i, com que uns coneguts d'Amèrica ens han parlat de comprar-la,
volem enviar la vista que vostè en va treure (si fos barateta)
perquè veiessin la finca. -I la noia?
-La noia..., la noia..., rai: esborri-la.
Santiago Rusiñol:
"El pati blau", dins Fulls de la vida, 1898.
1. Tot especificant les parts corresponents al plantejament, nus i
desenllaç, resumeix el conte.
2. Quin és el tema principal?
3. Explica la caracterització dels personatges principals.
Com descriuries el desenvolupament de la relació entre el pintor
i el noi malalta? Quines sensacions predominen durant les sessions de
pintura de l'artista? Per què creus que el pintor vol pintar la
noia i per què ella es deixa pintar?
4. Valora el desenllaç. Quin efecte produeix sobre el conjunt
del conte?
5. T'ha semblat interessant l'activitat de llegir aquest conte després
d'haver contemplat el quadre? Per què? Creus que el quadre agafa
un nou valor després de la lectura?
|