EINES PER AL RAONAMENT

Algunes de les eines pròpies del raonament són comunes a la lògica formal i a la lògica informal. La mena d'anàlisi que es proposa aquí, propi del pensament crític, se separa d'una anàlisi de la lògica formal perquè la majoria d'argumentacions pròpies de situacions ordinàries requeririen d'una formalització extremadament complexa que, en últim terme, obscuriria el mateix procés de raonament. A més, alguns raonaments escapen també a aquesta formalització. Per aquestes raons es pot dir que l'anàlisi que ens ocupa cau dins del que s'ha convingut en anomenar 'lògica informal'.

Els instruments propis de la lògica informal són múltiples. Si haguéssim de referir-nos a les nocions i eines bàsiques a l'hora de produir bons raonaments, hauríem de fer esment almenys dels següents termes:

" parts de l'argumentació (premisses i conclusions);
" deduccions;
" induccions;
" fal·làcies;
" certesa i probabilitat;
" validesa i invalidesa;
" solidesa;
" analogies;
" contraexemples;
" establir correlacions;
" hipòtesi;
" mètode hipotètico-deductiu,

i la llista no és ni de bon tros completa. Veure què signifiquen aquests termes i, en els casos pertinents, veure'n la seva aplicació i exemplificar-la, és la feina que duen a terme diferents treballs de referència -per citar-ne dos de relativament recents, el de Baggini i Fosl 31 o el ja referit de Larry Wright (2001).

Com s'ha advertit, aquí no treballarem de manera específica aquestes nocions. Assumirem sense més un coneixement bàsic d'algunes qüestions, com ara què és una argumentació, què són les premisses, què és la conclusió, i d'altres, i assumirem el risc de ser imprecisos en aquesta i altres qüestions relacionades. Al capdavall la proposta no consisteix a desenvolupar una anàlisi de totes aquestes nocions, sinó a indicar com és possible aplicar estratègies pròpies del pensament crític en diferents àmbits curriculars, en particular en base a la determinació de l'estructura dels continguts que volem aprendre i de l'anàlisi crítica de les raons que sustenten aquests continguts. La idea que perseguim és que allò que aprenguem ho fem de manera reflexiva, acceptant únicament allò que tinguem raons per acceptar -a la manera de l'exemple del diàleg Menó de Plató citat en la primera part del treball.

En qualsevol cas, i assumint aquest risc d'imprecisió, sí assumirem de manera general l'ús d'analogies, inferències, correlacions i contraexemples -i m'hi referiré tot seguit. Aquests instruments ens hauran de permetre:" descartar correlacions inadequades;

" distingir entre millors i pitjors analogies,
" distingir entre millors i pitjors inferències;
" reconèixer el pes que donem a les dades de partida;
" davant d'explicacions o justificacions rivals, triar la menys problemàtica.

Més endavant, en els següents dos apartats, dedicaré una atenció especial a les condicions necessàries i suficients perquè algun fet s'esdevingui.

Analogia

Un raonament per analogia es produeix quan pensem que una situació / argument, etc., és el cas perquè reprodueix de manera paral·lela una altra situació / argument per al qual sí tenim prova de la seva correcció o validesa. Tot el que diem en aquests casos és alguna cosa com el que segueix: si la justificació d'aquesta tesi es produeix d'una manera semblant a aquella altra, aleshores aquesta tesi se segueix, perquè l'altra també se seguia.

Per exemple, si és clar que aquest alumne té tals i tals drets, aquell altre també els ha de tenir, perquè la situació en la qual es troba és, en allò que és rellevant, semblant a la del primer alumne. Així, la manera de procedir també ha de ser semblant o anàloga.

O bé, si a l'hora de resoldre una equació amb una incògnita el que fem és agrupar aquells coeficients que comparteixen aquesta incògnita, aleshores haurem de procedir de manera semblant, això és, agrupant els coeficients que comparteixin la incògnites idèntiques, quan es tracti d'una equació amb dues o més incògnites.

L'argumentació per analogia no és cent per cent infalible (en realitat cap dels mètodes propis de la lògica informal, que són els que són aquí rellevants, són infalibles). Atès que l'analogia té en compte trets semblants entre dues situacions, però tanmateix n'ignora d'altres, és sempre possible que la informació no tinguda en compte sigui precisament la que és en algun cas rellevant.

Per exemple, dos alumnes treuen les mateixes notes en els exàmens i en les proves i els queda un 4,6 de mitjana. Un d'ells aprova la matèria i l'altre no. Si la situació dels dos alumnes fos en tot idèntica, aleshores el professor hauria actuat de manera inadequada. Ara bé, si hi ha disparitats que ens han passat per alt (però no al professor), com ara actitud, comportament, etc., aleshores el nostre raonament per analogia, reprovant la conducta del professor, estaria equivocat -se'ns havien passat per alt dades que sí eren rellevants i que fan que la pretesa analogia no sigui tal.

Així les coses, per què utilitzar l'argumentació per analogia?

Raonem per analogia quan no tenim a l'abast altres formes d'argumentació més consistents. Això succeeix sovint, per exemple, en raonaments morals, en els quals alguns dels pressupòsits són altament discutibles i de poc consens; el que es fa és traslladar la problemàtica a un espai lliure d'aquesta manca de consens i que es pensi preserva el que és essencial per a l'argument. Però no només en qüestions morals; també en matemàtiques, ciències socials, etc. I, és clar, en qüestions més quotidianes.32

Inferència

La inferència, o la inducció, es produeix quan fem extensives les observacions aplicables a un seguit de casos de manera que incloguin, en general, tots els casos que satisfacin les mateixes condicions. En realitat fem inferències en aquest sentit contínuament: per exemple, se'ns escapa un got de les mans i preveiem que es trencarà en impactar contra el terra (i efectivament, seguidament es trenca en impactar contra el terra). Inferim que es trencarà perquè fins ara els casos en què ha caigut, s'ha trencat, i fem extensiva aquesta observació a aquest nou cas abans que es produeixi (abans que el got arribi al terra). És rellevant aquí adonar-nos que estem convençuts que el got es trencarà abans que això succeeixi; és la repetició de casos semblants a aquest allò que ens duu a pensar que aquest cas presentarà les mateixes característiques -i, és clar, ens podem equivocar.

No podem defugir fer inferències, molt probablement és una qüestió de supervivència de la nostra (i també d'altres) espècie(s). Si li donem un cop a un gos (és simplement un exemple!) que mai no n'ha rebut cap, molt probablement no s'apartarà; però la segona vegada que ens vegi avançar amb la mateixa actitud girarà cua: haurà inferit que el que ve a continuació és un cop -i, és clar, es podria equivocar.

He dit ja dues vegades que la inferència pot conduir a error. Així, i per bé que no el puguem defugir, la inferència no és tampoc un mètode fiable cent per cent.

Val la pena potser mencionar el famós exemple del gall d'indi inductivista proposat pel filòsof britànic Bertrand Russell. Suposem que algú compra un gall d'indi el 26 de desembre d'un any, i cada dia a partir d'aleshores li dóna menjar pel matí. Després de 363 experiències repetides, el dia 364 el gall d'indi raona encertadament i infereix que també aquell dia li portaran menjar pel matí; però les coses no van exactament així, perquè no només no li porten menjar, sinó que se'l cruspeixen per dinar el dia mateix de Nadal. La conclusió a què havia arribat el gall d'indi (que li portarien menjar) era una bona inferència, però equivocada. L'important aquí és insistir en el fet que el gall d'indi no ha raonat malament: simplement el que succeeix és que la inducció no aporta resultats determinants, conclusius.

Emprem l'expressió "inferència a la millor explicació" quan, comptat i debatut, la inferència que tenim al abast és la millor explicació possible, per bé que no propiciï resultats que siguin conclusius de manera absoluta. Davant dues explicacions rivals, una pot tenir més problemes que l'altra, o explicar menys fets que l'altra, sense que cap de les dues ens doni una explicació per complet satisfactòria. És en aquests que apel·lem a la millor explicació.

Correlacions

Sovint quan observem dos fets consecutius en l'espai i en el temps pensem que tots dos fets estan correlacionats. Aquesta correlació pot ser de diferent tipus, però tot sovint l'entenem com a causal: el fet que s'ha esdevingut en primer terme és causa del fet que s'esdevé en segon lloc.
Així, acostem la mà a la flama, ens cremem, i pensem que ens hem cremat perquè hem acostat la mà a la flama. Premem l'interruptor, s'encén la bombeta, i pensem que la bombeta s'ha encès perquè hem premut l'interruptor. Documentem un daltabaix econòmic i seguidament una revolta, i pensem que la revolta s'ha produït perquè hi ha hagut un daltabaix econòmic. I així successivament.

Tanmateix, establir correlacions causals davant de fenòmens que apareixen conjuntats en l'espai i en el temps tampoc no és fiable cent per cent. De vegades dos fets se'ns apareixen conjuntats en l'espai i en el temps, però la vertadera causa d'un d'ells no la podem apreciar i, erròniament, els correlacionem tots dos com a causa i efecte.

Pràcticament sempre que veiem el llampec, sentim després el tro, però l'un no és causa de l'altre (tots dos tenen una altra causa). Podem observar com es donen determinats esdeveniment polítics i seguidament una depressió econòmica, i pensar que una cosa (la depressió econòmica) és causa de l'altra (els esdeveniments polítics), obviant altres factors (per exemple, una sequera) que puguin ser les veritables causes de la depressió econòmica.

Contraexemple

Un contraexemple és un fet que contradiu la tesi que hem acceptat perquè en representa una excepció, quelcom que s'escapa a l'argumentació prèviament establerta. A diferencia del que succeïa en els casos anteriors, si ni les analogies, ni les inferències, ni les correlacions tenien una fiabilitat del cent per cent, els contraexemples, si estan ben documentats i són pertinents, sí són absolutament fiables per descartar una tesi. 33
Suposem que sostenim que la informació S1, S2, ..., Sn fonamenta la tesi T1:

Si som capaços de trobar una situació T2, contrària a T1, compatible amb S1, S2, ..., Sn, tindrem un contraexemple que haurà mostrat que el que presumíem, que la informació S1, S2, ..., Sn fonamentava la tesi T1, no és el cas (també podria fonamentar T2).

Així, recordem l'exemple anterior del gall d'indi inductivista, convençut que tots i cadascun dels dies li portarien menjar. El fet que no li portin menjar el 25 de desembre, sinó que el matin per menjar-se'l, és un tràgic contraexemple a la validesa general i absoluta de la seva tesi inductivista.

Igualment, si som capaços de mostrar que T1 s'hauria produït fins i tot si no s'haguessin produït S1, S2, ..., Sn, obtindrem també un contraexemple: haurem mostrat que T1 no està fonamentat per S1, S2, ..., Sn, sinó per altres raons (R1, R2, ..., Rn) diferents d'S1, S2, ..., Sn.
Així, reprenem ara el cas en el qual pensàvem que un daltabaix polític era la causa d'una revolta. Si provem que, si no s'hagués donat el daltabaix econòmic, la revolta s'hauria produït en qualsevol cas (per exemple, com a conseqüència de la sequera), aleshores haurem obtingut un contraexemple a la tesi que sosteníem (que el daltabaix polític era la causa de la revolta).

Per què analogia, inferència, correlacions i contraexemples?

Més amunt he referit una llista, ni de bon tros exhaustiva, d'instruments als quals es recorre a l'hora de dirimir les raons en favor o en contra d'alguna tesi, això és, a l'hora d'argumentar. Per què centrar l'atenció en l'analogia, la inferència, les correlacions i els contraexemples?

La tria no és completament arbitrària. La idea és que almenys aquests quatre instruments els emprem les persones habitualment, potser sense ser-ne conscients i de manera poc precisa, a l'hora d'ordenar-nos al cap les idees, de justificar allò que volem justificar, a l'hora de determinar, de manera general, quan i per què una tesi comporta una altra, en l'esquema anterior, que repeteixo aquí:



a l'hora de determinar quan i per què B comporta A. Així, si de fet apel·lem a aquests instruments, sovint de manera no conscient i poc precisa, convé posar-los de manifest per propiciar que la seva aplicació sigui conscient i precisa.

En qualsevol cas, per un costat, i encara que em faré referències a aquests quatre instruments, l'elecció d'instruments pot ser més àmplia i divergir d'aquesta; per un altre costat, no és en aquests instruments en els quals vull centrar l'anàlisi de l'estructura (aquests instruments constituiran eines necessàries per a l'anàlisi, però no pas el seu eix central); l'eix central en el qual vull incidir, pel que fa a l'anàlisi de l'estructura, el constituirà la determinació de les condicions necessàries i suficients perquè algun fet s'esdevingui. En els següents dos apartats m'ocupo d'aquestes nocions.

------
31. Baggini, Julian i Fosl, Peter (2003): The Philosopher's Toolkit. Malden, Oxford i Carlton: Blackwell Publishing.

32. Un bon exemple d'argumentació per analogia en aquest sentit el trobem a Judith J. Thomson: "A defense of abortion", a Philosophy & Public Affairs 1, núm. 1 (1971), pàgs. 47-66.

33. Tots els processos que es descriuen aquí de manera breu i tangencial tenen una coneguda i àmplia base teòrica en la qual no em deturaré. L'asimetria entre refutar una tesi i corroborar-la queda perfectament reflectida en la coneguda proposta de Karl Popper per a les directrius que ha de seguir la investigació científica.