David intervé. Té
tot l'aire de venir batallarós. Sembla encaboriat pel fet que puguem
dir tantes coses sobre el text.
- Profe, aquest llibre és
força estrany. Per què és tan ple de coses penjades,
sense solució? Per què deixa tantes portes obertes i daixonses?
Al profe li encanta la pregunta, no pot dissimular-ho. Fa un somriure com
aquells dels gats dels dibuixos animats.
- No és el llibre,
David, som nosaltres, els que llegim, els que anem obrint portes i anem
explorant camins en ell.
El nano, el tinc davant meu, a l'altra filera de taules, fa una ganyota
d'incredulitat extrema. Si, confirmo, avui ha vingut tibat i amb ganes
de amidar-se amb els grans. El profe sembla que afluixa una mica.
- Bé, estic d'acord
en què Sartre és especialment favorable a aquesta operació.
Ell mateix pretén deixar conflictes oberts per a que el lector o
el que assisteix a la representació de teatre rumiïn. Però
bàsicament el text ens respon a allò que nosaltres preguntem.
Segueix sent la cara suspicaç del David, més que les paraules,
qui interpel×
la el professor.
- Sí, home, tu porta'm
qualsevol cosa i veuràs com fem el mateix. Les nostres preguntes
obren el text -el profe fa gest com d'obrir una fruita per la meitat -;
les nostres preguntes permeten explorar els personatges i les situacions
i veure les coses que els companys de classe o jo mateix descobrim cada
dia en elles.
- Es una manera -salta el
Vidal, saberut fins la medul×
la - com de veure'ns a nosaltres mateixos.
- Es clar que ho és.
En la manera de veure els demés, encara que siguin ficticis, ens
impliquem. Però al mateix temps no donem una resposta fixa als problemes
de cadascú. Només enriquim la perspectiva. Precisament, el
que és interessant d'aquesta classe és que l'altre pot veure
allò que a mi no se m'ha acudit. Això hauria de poder servir
per revisar les nostres pròpies situacions però, alerta,
això no és missió de la classe sinó teva. Que
cadascú decideixi com li afecta tot plegat i què hagi de
fer.
No hem deixat d'interpretar la pregunta de David com un cas d'una inquietud més general sobre la interpretació. No és la primera vegada que un alumne se sent confós davant del fenomen de l'exègesi textual. Si llegir per gust un llibre sencer resulta gairebé una anomalia en el món de l'educació, us asseguro que estar una hora amb una frase resulta un fenomen extravagant que no deixa de colpir amb vivesa alguns nois. Ho fa si a més l'hora ha resultat amena. Molts surten fent-se'n creus de com hem pogut ocupar una hora de temps. Es com una burla insòlita a la saturació d'imatges per unitat de temps que vivim arreu, un eficaç contrapès. La perplexitat del David és una delectació magnífica pel professor, creieu-me.
A classe d'ètica cal apanyar-se-les per a que les situacions del text dramàtic esdevinguin models de situacions vivencials dels alumnes. Això pot fer-se explícit invertint una mica de temps en demanar que trobin (imaginin) situacions similars. Però si aquest treball didàctic per antonomàsia no pot fer-se, es pot creure almenys en una mena d'osmosi o pregnància vivencial. L'alumne que ha passat pels problemes que es conten a classe, fins i tot en el cas que no sàpiga reproduir la seva formulació verbal, ha après quelcom. El convenciment es basa en què allò del què parlem és ben bé de nosaltres mateixos. Ningú pot seguir amb interès una novel× la ni una pel× lícula sense ésser d'alguna manera els personatges, sense viure llurs emocions com a pròpies.
Però David el mira fix.
De sobte al profe se li il×
lumina la cara.
- Has vist El geperut de
Nôtre Dame?
Òndia quina gatzara general! D'això tothom en sap. Per fi.
Jo cap any no me les perdo les de Walt Disney. Però, per cert, si
sempre ens està dient que llegim i llegim, per què sempre
parla de pel×
lícules? Ah, i ara que hi caic, el mateix passa amb la senyu de
lite, i el de francès. Estan molt posats amb això del cine.
Quina sort que tenen! Ja ho diu el meu pare, que els mestres i els profes
sempre jameguen molt però viuen molt bé, que si vacances
dos mesos i que caps de setmana sense problemes. El David no ha vist el
Geperut
però deu ser l'únic perquè tots els demés diuen
que sí i, guaita, la Juani i la Glòria s'han posat a comentar-la.
La Marina, sempre tan discreta, fa mitja rialla. Tu l'has vist, Marina?
- Doncs bé, si vols
fem el mateix que amb el text de Sartre. Si ens hi posem a donar-li voltes
veuràs si trobem coses o no. Coses d'ètica, eh, no vull dir
qualssevol coses. D'altra banda, si m'apures, tampoc en aquest exemple
deu haver massa de gratuït o de deixat a l'atzar: pensa que hi ha
un equip sencer de guionistes encarregats d'adaptar la novel×
la de Víctor Hugo fins fer arribar als nens de tot el món
un missatge completament controlat i mesurat. Això ho han de veure
milions de persones.
- Doncs em dones la raó,
profe. Els guionistes aquests barrinen el que volen que pensis i tu ho
penses. No és que nosaltres diguem coses diferents, no?
- Eh, ah! Sí, sí...
tens raó. Bé. Aquest exemple no es bo del tot perquè
aquí els autors ho han mesurat molt... Ah, mira, hi ha un exemple
millor. No recordes la historieta del Jordi dels primers dies? Allò
de l'amic que volia cascar un altre, etcètera?
- Sí.
- No es pot dir que el Jordi
sigui un anomenat autor que ens vol fer ballar el cap, no?
El Vicenç i el Jose Antònio, al costat del Jordi, aprofiten
per esvalotar-se: li fan el gest de la victòria, l'abracen i el
pessiguen; se'n fumen de què sigui un gran autor.
- Val, val, pareu, si us plau.
Això ja mostra la capacitat d'un text no programat per ser desplegat
-David tomba el cap, mig assentint.- Però, tot i això, espera,
provem de fer la nostra lectura del Geperut... Per exemple, ¿no
diríem que a la peli s'ensenya que el geperut no té per què
ocultar la seva deformitat, que pot acceptar-la i ser acceptat per la comunitat?
El David es mostra ara francament divertit. Però aixeca les celles
i fa que no amb el cap perquè no ha vist la peli. La gent s'ha callat
i escolta. El profe posa la directa.
- Es el dret a ser diferent
als demés i poder viure en la mateixa comunitat. Però, ¿algú
s'ha fixat que Quasimodo no se'n duu la mossa sinó que és
el xicot de la peli la que se l'enduu? Vet aquí també l'ensenyament
de què un ha d'acceptar...
- ...allò que dóna
la natura -interromp Vidal, ficat fins el serrell en el rotllo del profe.
Crec que aquest Vidal ho diu perquè pensa en la gepa de Quasimodo,
obsequi de la natura de franc. I a tot això, ¿us haveu quedat
com parlen aquests masclistes d'"endur-se" a l'Esmeralda? Es que ella no
decideix res o què? Em fa gràcia. Molt missatge i tal, i
figura que ella és una mena de botí dels tios o què?
Aquesta interpretació no m'agrada. Són ganes de cercar cinc
peus al gat.
- Exacte -li contesta el profe
-. O, ja sigui la natura o ja siguin les convencions socials o pel que
sigui, un ha d'acceptar la frustració de no poder tenir-ho tot.
El geperut no tindrà Esmeralda però a canvi, ha après
que pot estar bé en la comunitat humana. O millor, que té
una comunitat.
Apa, i tots contents. El geperut interpretat, el Vidal inflat, el David
desinflat, els altres engrescats i l'Esmeralda l'han canviat per uns quilos
de no sé què. Aquesta interpretació no m'agrada: és
per a tios.
L'acte interpretatiu suggereix a la gent que li traiem coses al text. La filosofia implícita és que el sentit és quelcom del qual en serien plens els signes del text i que cal encetar-ho i obrir-ho com una capsa. Procedim com si fos així, en efecte, tot pretenent descobrir i extreure el que hi ha dins. Però a hores d'ara el que més ens sorprèn és el poc que sol sorprendre que, en realitat, davant del text, en posem més de text. El sentit de les coses és nou discurs sobre el discurs que trobem. És com si davant del discurs aliè un hom hagués de parlar un llenguatge propi que amaga el seu caràcter de llenguatge. Quan jo parlo i faig un nou text tan evident per a mi que no m'assabento pas que faig text, em dic aleshores que estic davant del sentit, o davant del missatge o davant del que es volia dir. Aquesta és la revelació de Marino, un personatge de Borges, abans de morir: que els alts i soberbis volums (...) no eren, (com la seva vanitat somnià) un mirall del món, sinó una cosa més agregada al món.
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|