Nogensmenys, l'acusació a la falsa innocència d'Hugo no s'atura aquí. El parlament de Hoederer encara enfila una darrera vinculació terrible. La idealització i la puresa d'Hugo no només és menysteniment de l'home real. És, en el fons, desig de destrucció de l'home real. Repassem l'argument. L'home dels purs principis, com hem dit, troba de llei no emprendre cap acció perquè encara no és el moment, tot està verd i no val la pena fer-hi res. O bé pot emprendre una acció pura, és a dir, la que pretén eliminar d'un tall l'arrel del que va malament en la societat. El pur es fa radical, tallador d'arrels. Necessàriament no discriminarà les branques satisfactòries de la realitat de les deficients i l'acció pura es convertirà en pura destrucció del que hi ha. Matar l'arrel es matar-ho tot. El personatge Hoederer, anant més ençà de la política, denuncia l'origen passional d'una actitud tan forassenyada: A tu jo et conec bé, amic meu, tu ets un destructor. Els homes tu els detestes perquè et detestes a tu mateix; la teva puresa s'assembla a la mort i la Revolució amb la que somnies no és la nostra: tu no vols canviar el món, el vols fer esclatar (200).

Tal vegada tota revolució cristal·litza a partir d'una amalgama confusa de destrucció i creació. Però aquí hi ha un Hoederer que parla en nom d'una revolució creativa. O millor hauríem de dir re-creativa: la seva grandesa és comptar amb l'enemic per construir i saber que tant en el Príncep Paul (representant del Regent, germanòfil fins aleshores) com en Karski (representant del Pentàgon, grup del nacionalisme lliberal) només hi ha humanitat i res més que humanitat. Són de la mateixa pasta de la que estan fets ells mateixos, els membres del Partit Proletari, i s'inclouen aquí els tèrbols personatges que Hugo creu purs, Olga i Louis. Retornem a aquesta impressionant lliçó d'ètica que tenim la satisfacció de trobar-nos en el text: no hi ha més bé que aquell que es produeix en la realitat i compta amb ella i treballa en ella. Pel contrari, no hi ha engruna de bé en el que defuig vers les idealitzacions que preserven la puresa. Curiosament, puresa s'assembla a peresa.

El crèdit, l'ètica de situacions, sembla congruent amb l'ètica de Sartre en diversos punts. Fem-ne la constatació però no pas per fer d'aquesta concordància qüestió de bandera. Aquest n'és un aspecte: l'important són les situacions en què posem els homes i no tant l'ésser dels homes. La peça ens ho permet dir-ho amb senzillesa: potser Hugo, Olga, Hoederer, el Príncep Paul, Karski, Jessica, Slick, veuen el món diferent per una qüestió de perspectiva. No cal canviar els homes, com vol Hugo, sinó les situacions. Potser, en el fons, no són tan diferents.

La bastardia és una metàfora permanent en l'obra de Sartre de la qual en podríem treure algun lligam vista en oposició a la puresa. Expressa una barreja en l'origen que dona un fruit en lluita amb si mateix. La tensió queda justificada per la il×legitimitat d'aquella barreja original. Ben segur que podríem explicar molt Sartre amb això. Es la condició de molts dels seus personatges. Però la misèria del bastard es pot convertir en glòria. La impuresa pot garantir l'eficàcia del bé car el bastard pot escoltar millor -si la mala fe no l'encega- l'ambivalència de les coses. Pel contrari, la tragèdia es desferma quan els personatges obeeixen només, unilateralment, algun aspecte parcial. Es com Goetz, el personatge bastard de El diable i Déu. Vam treballar aquesta peça fa un parell d'anys. Goetz desencadena hecatombes quan vol ser mal pur, i encara les fa més grosses quan pretén ser pur bé. En cap moment, llevat del final, transigeix amb la barreja que és. Els homes d'avui -diu Goetz- neixen criminals, cal que jo reivindiqui la part meva en llurs crims si vull la meva part de llur amor i llurs virtuts. Jo volia l'amor pur: niciesa; estimar-se és odiar el mateix enemic... sobre aquesta terra i en aquest temps, el Bé i el Mal són inseparables. (III,11,2,245) Alguns aspectes més erudits de tot això surten a classe.

¿Fou Sartre fidel a aquest missatge seu de comptar amb el món real? Em direu que és el patró dels intel× lectuals compromesos. Amén. Tanmateix recordem una de les formes del compromís, aquell gest tan aparatós de negar-se a rebre el premi Nobel el 1964. ¿No és aquest un Hugo que més aviat diu jo mai no seré dels vostres i no vull que vosté em defengui. Ni demà ni cap altre dia? (VI,2, 223)

El quadre VI arrenca quan Jessica demana ajuda a Hoederer perquè creu que Hugo no el vol matar de debò. Hoederer parla amb ell i li posa al descobert que coneix el seu propòsit i les arrels del seu desconcert. Li promet fins i tot ajuda. Hugo resta gairebé convençut. Però un final truculent es precipita. Jessica, agraïda i atreta per Hoederer, es fa besar per ell. Hugo sorprèn l'escena i troba el valor per disparar. Abans de morir, Hoederer atura Slick tot dient que l'altre ha disparat per gelosia. En el setè quadre es tanca el flash back i tornem al present. Hugo ha estat explicant aquesta història amb un final melodramàtic que no sap què vol dir a Olga i ella l'ha escoltat amb paciència. Però encara li resta una darrera decepció, encara no ha davallat tots els graons del seu error. Olga insinua que fou millor que el crim semblés passional: res d'herois. A Hugo se li esvaeix l'esperança que, almenys l'acte, nu de les seves equívoques circumstàncies i fent abstracció del mòbils, l'acte en si va ser útil al Partit si és cert que el valor suprem n'és l'eficàcia. Però Olga li desvetlla que el Partit va acabar per adoptar l'estratègia pactista. Hoederer tenia raó també en entendre millor les maniobres mentals de la seva gent. Hugo s'ensorra.

Flagrantment, Hugo s'ha equivocat. Elimina l'únic que el podia salvar. La interpretació contrària, que lamentaria la traïció a tort i a dret que se li fa a les pures idees d'Hugo, sembla difícil de sostenir. Cap dels alumnes rondinaires discrepa en aquest punt. L'exemple de la desorientació del personatge ens serveix.

Avui és l'última classe. Al final lliurem les llibretes al profe que ens posarà nota per les intervencions de classe i pel que hem escrit a la llibreta. Ell diu que podem deixar una part en esborrany i l'altre en net però jo no n'he fet cas: no me'n fio. A tots els profes els hi agrada que estigui ben polida la presentació. La senyu de català sempre ens ho diu. El trimestre anterior me'n vaig assabentar que una noia s'ho havia copiat tot, o força tros, d'una altra i la que s'ho va copiar va tenir millor nota, i tot perquè estava més polit. Això és injust! Bé, també podria ser perquè xerrava molt a classe, vull dir que participava. La Marina em diu que li sap greu no poder continuar fent aquesta classe. "Dona, li he dit, si ja has repetit un trimestre; què li veus a això que en vulguis més? Perquè no serà que el profe et faci massa cas!". M'ha dit que no és això, que no sap com dir-ho; s'ho passa bé rumiant per què la gent fa les coses que fa i diu que alguns cops s'ho pregunta d'ella mateixa. La Marina és llesta però no sempre parla massa amb mi de les seves coses. Avui, sorprenentment, aquest matí, quan parlàvem del tema que havíem de canviar de crèdits, em mira de fit a fit i em diu: "Saps, Sílvia? A mi em fa pena l'Hugo. S'hagués pogut salvar". Jo anava a donar-li la raó, també em va fer pena, i em pensava que volia comentar aquest final, però ha continuat parlant, seguint el seu fil, com si hagués de dir-me una cosa important: "A vegades em fa l'efecte que ens enganyen. Jo vull estudiar moltes coses". S'ha callat perquè ja havia sonat el timbre i el de mates arribava. M'he quedat amb les ganes de fer-li moltes preguntes, com per exemple, qui ens enganya?, què vols estudiar?, que hi té a veure la peça? A mi ja m'agradaria també tenir la capacitat d'estudiar que té ella. Però, bé, em dic, ella per l'esport és una negada i jo faig bon paper.

Dediquem aquesta última classe a especular: ens pregunta que intentem ensumar on és l'origen de l'error d'Hugo. ¿On va començar a equivocar-se l'infeliç? Tres o quatre s'amunteguen i es trepitgen la parla.
- En tot! -la veu categòrica d'en Josep s'imposa a les altres.
- En tot... potser, però convé afinar una mica. Uns actes semblen conseqüència d'uns altres i hauríem d'arribar-nos fins l'origen d'aquest "tot", fins on puguem saber, clar.
- Hugo no hauria d'haver-se afiliat al Partit. -intervé en Jordi.
- Home, afiliar-se a un Partit i tractar de col× laborar en un projecte d'intervenció en la política d'un país és una cosa perfectament legítima.
- Però profe -diu en Vidal amb els seus neguits habituals- Hugo busca en el Partit el que no ha trobat en la família. Ho vam veure.
- Fins i tot això seria legítim i diria que força normal. Però potser la cosa va per aquí si la matisem: Hugo busca quelcom en el Partit que no és allò que el Partit ofereix. Busca una espècie de redempció personal. -El profe corregeix les seves paraules conforme parla- Però fins i tot en aquest cas seria legítim treballar pel Partit i trobar una utilitat en ell. Què passa? .... A mi em sembla que és la inmoderació d'Hugo allò que el perd. Ell busca no pas un treball, que al capdavall ja el té: treballa en la redacció del periòdic; mobilitza les seves aptituds per escriure. Ja li ho diu Hoederer, estàs dotat per escriure... més val un bon periodista que un mal assassí (VI,2, 222). No, ell busca escapar de si mateix, realitzar un atemptat en primera línia on es mostri com algú diferent a qui coneix. El seu acte sanguinari i agosarat cerca una imatge d'home digne en aquest grup i cerca la dignitat per una via exagerada. La seva decisió, recordem-ho, és jactadora i desesperada. Recordeu quan pren la decisió? Busqueu-ho...

- ... Aquí: M'encarregaré jo mateix de l'assumpte. -Tu? -Jo. (II, 4,53-4).
- Sí, això és quan diu que dispararà ell mateix, que no es conforma amb informar i obrir la porta als pinxos. Però abans hi ha la decisió de fer una feina més combativa. Busquem-ho.
...........
- Pot ser aquí, quan diu a Olga que l'ha d'ajudar a convèncer Louis que em deixi passar a l'acció directa. N'estic fart d'escriure mentre els companys es fan matar (II,3,45).
- Es magnífica aquesta escena. A mi em recorda els nens quan li demanen a la mare que els ajudi a convèncer el pare que els deixi fer una cosa de grans, oi? Seria com dir "mama, mama, deixa'm la pistola del pare per matar gent com ell" "Ja veurem, si et portes bé, potser te la deixarem".
        El profe diu això tot imitant un nen un xic emmurriat. Alguns riem d'aquesta sortida. Però al mateix temps hi ha alguna cosa inquietant en aquesta manera de veure les coses que fa que riguis per força. Després continua i tots retornem a un posat formal.
- Però on volem anar a parar és als veritables motius de la seva decisió. A mi em sembla que hi ha força pistes a la primera escena de la peça. Quan torna de la presó li pregunta a Olga per aquest afecte que un dia va esperar rebre de la gent del grup. I... parlàveu de mi alguna vegada? (I,1,19). Fantasieja sobre el que deien d'ell: Louis omplia la pipa i algú deia: tal nit com avui el noi es va oferir per una missió de confiança? (19). Crec que aquest era el premi que de debò Hugo volia obtenir. Més que no pas la transformació de la societat, s'interessa pel comentari favorable dels camarades, la transformació de la seva pròpia imatge. Recordem que quan s'acaba de decidir a passar a l'acció directa ja anticipa aquest mateix plaer: passarà això, estareu reunits, direu això de mi, etcètera (final q.II). I a banda d'aquestes escenes anem veient a cada pas que l'home no és realment el sanguinari i agosarat que volia ésser. ¿Recordeu que hi ha un moment que Hoederer li diu que com és que va per la vida arrossegant una maleta amb les seves fotografies si vol perdre de vista el passat, a son pare i tot això?

Manca un minut per acomiadar-nos. A veure si puc parlar amb la Marina ara. I per cert, ella em preguntarà que a mi què m'ha semblat. A mi l'Hugo aquest em sembla que massa llibres duia al damunt, una empanada com aquella del Quixot que ens deia la de lite. Jo no m'ho he passat malament, no vull dir una cosa per una altra. A més he estat més còmoda que l'altre trimestre: no em donava tanta vergonya parlar i estava més tranquil× la. Però a mi em va agradar més l'assumpte de Lizzie i el senador aquell. Aquesta és una cosa de política i dels països de la guerra mundial, tot massa enrevessat. Clar que això ha estat sols els últims dies però n'he acabat una mica tipa. A mi em va agradar molt la Jessica amb l'Hugo. N'hem parlat poc de la Jessica. Figura que és una nena mimada i tot això, i al final ho embolica tot en abraçar Hoederer. Però a mi em sembla que Jessica veu coses més lluny que tota la resta de personatges. L'Olga jo la veig com un gallimarsot, em fa aquest efecte la pobre. Es veu que estava enrotllada amb Hugo però no m'agrada, és massa calculadora. En Hoederer em recorda mon pare quan es posa a donar-me consells com si estigués de tornada de tot. L'Hugo ha perdut la carta de navegar, ja es veu, però sembla un bon noi... En fi, jo em quedo amb la Jessica. Crec que li diu diverses vegades que no va bé, que s'aclareixi d'una vegada i l'altre a la seva, cabut, fent-se el valent. Ves quina ximpleria però a mi em sembla que la Jessica s'assembla a la Lizzie. Sí, sí! Ara m'adono que tota l'estona m'he imaginat la mateixa cara. Una dona sola enmig d'uns embulls d'homes: que si el senador i els americans de bona família, que si Hoederer i els altres barrinant si els russos entraran en el país. I el canti vermell d'aquella desgraciada, trencat, quina pena!