A punt d'acabar cauen els deures.
- El trimestre anterior, amb
l'altre grup, també vam tocar això del jocs entre l'Hugo
i la Jessica. Ens vam estendre força. Però ara ho abordarem
a l'inrevés. En comptes de mirar-nos els jocs, buscarem en mig de
tanta facècia què hi ha de seriós entre ells dos.
Poc després sona el timbre i pleguem. Tenim aquesta mena de massa
llardosa de pregunta per demà. Li he ensenyat al Joan Contreres.
Ha inflat les galtes i ha bufat. "Que no et passi res, nano!". Ell m'ha
ensenyat la llista de problemes per demà: concrets, entretinguts.
Cosa suculenta amb la llei d'Ohm.
Avui sortíem a dos quarts
de dues l'A i el B. He ronsejat pel pati per fer-me trobadís amb
la Sílvia que sortia amb una mica de retard. Venia darrera, rient
amb la Matilde, una grossa poca-solta, escabellada i que riu per tot. També
anava amb la seva inseparable Marina, més fineta ella. La Sílvia
és bonica. En Contreres em diu que sembla un xicotot perquè
duu el cabell curt i juga al bàsquet. La Sílvia sempre és
molt eixerida, no com les altres que semblen figa toves. Però no
serà que en Contreres es fixi millor en les altres perquè
em sembla que li agraden més les equacions que les ties. Quan la
Sílvia està amb la Matilde es posa una mica insuportable.
L'excusa ha estat que em deixés la seva llibreta d'ètica
perquè el profe havia fet referències al grup anterior de
coses interessants, segons ell. He fet gest de treure'm el sarró
per ensenyar-li la meva llibreta i la mena de pregunta. La Matilde també
s'ha aturat i durant uns segons m'he temut el pitjor. Afortunadament la
Sílvia ha fet com que es concentrava en la qüestió i
la Marina s'ha endut el plom de la Matilde.
- Al final em vaig apuntar.
- Ja veig. Bé i com
et va?
- Buah, normal.
- Home, espera, estàs
començant.
- Veurem. Mira és aquesta
part. Allò dels jocs de l'Hugo i la Jessica.
- Ah, sí. No us ha
passat unes fotocòpies?
- No.
- I com és la pregunta?
- Que què hi ha de
seriós entre els dos.
- A nosaltres ens va preguntar
que a què jugaven.
- Sí, li dóna
voltes. I què us va dir?
- Buf, no me'n recordo. Coses
seves. A mi em sembla que això de jugar és per divertir-se.
Per exemple si un es disfressa de... bé, del que sigui, i queda
amb... algú, ho fa per divertir-se.
- Només per divertir-se?
- Segons el profe, no; com
era allò?... En fi, està en la meva llibreta, ja te la passaré.
Ens va dictar un tros. També li diré a la Marina que la dugui
demà.
- No cal, no cal que li diguis
res a la Marina. Amb la teva ja en tinc prou...
"Per divertir-se". Però jo no em diverteixo gens. Amb aquests dies
de classe he entès una cosa: que la Sílvia hi trobés
alguna cosa de profit sembla lògic si a ella li deien alguna cosa
les desventures d'aquests personatges. Però és una ximpleria
pensar que una noia es fixarà en tu perquè tu t'interessis
per allò que ella s'interessa. He estat un beneit i això
de parar-la al pati per fer veure que m'interessa una cosa que dius que
no t'interessa no té peus ni cap. A més, bona la he fet!
Abans es ficava amb mi, em feia broma, i em deia que era un insensible,
tot el dia penjat de les matemàtiques. Ara li he fet cas i guaita,
s'han acabat les bromes. Sembla que estigui esporuguida.
La classe
aquesta no penca gens. Una pila de gent venen sense res escrit. Mon pare
al× lucina quan
li dic com van les coses i el poc que la gent treballa. Vull dir, quan
li vull demostrar que jo sóc dels que més fan. "Tu ves a
la teva, em diu, aquests no passaran curs" "Que no passaran curs? Però
papa, en quin món vius?, això ja no funciona així.
Passa la majoria." Mon pare deu ser una mica fatxa perquè encara
creu que els que no saben haurien d'anar al carrer. Sempre em diu que vaig
molt relaxat. Per ell, l'ideal seria que anéssim drets com un pal,
a toc de xiulet i ben arrenglerats. "I els professors, què fan,
aleshores?" "S'aguanten." Aquest va a dies. Avui, de la gent que ve amb
les mans buides, fa com si sentís ploure i busca la gent que ha
pencat. Després demana de raonar "en directe".
- Encarna?
- L'actitud de Jessica és
estranya. Sembli que provoqui per a que li trobin el revòlver.
- I diries que aquesta és
una actitud juganera o seriosa?
- Seriosa.
- Em sembla que t'hauràs
d'explicar.
- Bé, ella va seriosament...
És que no sé...
- Mira, la idea ja em va bé,
ja, però cal explicar-la perquè d'entrada, sobta.
- No sé. Es tot el
que he posat.
- Vejam si t'ajudo. Podem
pensar que el joc perillós de Jessica només és aparentment
un joc. Ella sembla buscar el risc i el perill amb la proposta que facin
l'escorcoll, "facin, facin, cap problema" després de tot el que
ha suat l'altre per estalviar-se'l, però potser tot és una
actitud protectora. Perquè ¿com expliquem aquesta proposta
de fer l'escorcoll si els altres ja estaven convençuts i ja tocaven
el dos? Això no està massa clar. Què?
.................
- Digues Ignasi.
- Es que ella s'avorreix.
He trobat aquest text: sempre he somniat amb ésser una aventurera
(III,5, 112).
- O sigui que seria el gust
pel risc allò que la mou.
- Crec que sí.
- En el fons acompanyaria
Hugo perquè ja li van bé els embolics d'ell. Així
es divertiria, no? Es això?
- Això sembla.
- Més possibilitats.
................
- Damià?
- Ella vol demostrar a Hugo
que és més poderosa que ell.
- Per què voldria demostrar-li
això?
- No sé. Per demostrar-li
que és més poderosa.
- Bé. En qualsevol
cas això és en la línia d'una Jessica activa que competeix
amb Hugo a veure qui la fa més grossa, oi? Algú més?
................
- Us proposo ara que també
nosaltres fem un escorcoll. ¿I si aquest gest de la Jessica fos
un acte de bona fe envers l'Hugo? Quan es queden sols, Jessica s'explica
davant de l'Hugo. Ningú no m'ha portat aquests textos que donen
la versió de la pròpia Jessica. Hugo, tu no coneixes les
regles d'aquest joc: -ella es refereix ara al joc amb els guardaespatlles,
els quals poden haver fet veure que se'n van i seguir espiant- I la
finestra? Poden veure'ns des de fora (III,5, 110). La Jessica sembla
ben conscient de que jugava amb el Slick i el Georges, amb unes regles
que diu conèixer. Quines? Em sembla que uns pocs parlaments després
ho aclareix. Ella explica com s'ha rigut en els nassos de Hoederer, com
aquest ha dit que confiava en tothom, com Hugo s'ha emocionat amb aquesta
confiança de Hoederer. El truc de la confiança només
val per als homes (III,5, 111). Què podem concloure de tot plegat?
Em sembla, primer, que si és sincer el que diu, està realment
interessada en encobrir l'Hugo i que el seu ardit era una manera de liquidar
la qüestió ja. ¿Què us sembla, què pesa
més, la protecció seriosa a Hugo o el joc agosarat
i arriscat a la recerca d'emocions?
- Però profe, potser
la Jessica no controla tant. Potser només es deixa portar per allò
que li ve en gana i ha estat a punt de fer-ho esclatar tot. Si l'estimés
de debò potser no hagués arriscat tant. A mi em sembla que
juga amb ell.
- Em sembla una observació
enraonada, Llorenç. Podríem fer la pregunta així:
¿Pesa més el càlcul que fa la Jessica sobre
la situació que el perill d'un escorcoll que descobreixi
el revòlver en el seu escot?.
- A mi em sembla claríssim
que no n'hi ha tant de càlcul en aquesta dona, per molt que digui.
Ha actuat per impuls.
- En qualsevol cas, crec que
tenim el problema ben plantejat. Hem arribat fins aquí. Em penso
que, tal com està escrit el text, els actors que el representen
podrien fer una Jessica més vulgar o més tendre. Un altre
dia ho podríem provar de fer a classe. En fi, ¿Podem veure
si hi ha més coses serioses en la parella, coses que hagueu trobat?
Juanjo, tu ho duies de casa, no?
- Sí.
- Vinga, llegeix o explica'ns
què has escrit.
- Jo crec que hi ha retrets
entre ambdós que van molt seriosament. O sigui, que es veu que hi
ha amargor i no és de broma. Per exemple, la Jessica li retreu què
enamorat que n'està de si mateix l'Hugo.
- Home, algú treballa!
- O, al principi, que li retreu
això: Els nens amb seny, senyora, són els que es converteixen
en els revolucionaris més terribles (III,1, 71).
- Oh, un text esplèndid,
sí senyor. I em sembla que té molta raó. Es més,
si em deixeu especular, vull dir sense textos que ho puguin confirmar,
em sembla que això podria ser fins i tot la font de totes les protestes
de la Jessica. En fi, és una idea.
Que el deixem especular, diu. Però si no fem pas altra cosa
que especular, mestre! No sé pas on deu veure la diferència!
En Juanjo se n'ha fet un professional de l'especulació. Mira: dos
especuladors que aixequen la mà, en Juanjo i en Germà. Això
s'anima. Aquí qui no especula és perquè no vol.
- Juanjo?
- Cal prendre's molt seriosament
l'altre per dir-li aquestes coses, no pot ser-li indiferent.
- Estic d'acord. Germà?
- A tot el conjunt del quadre
es nota certa alegria en les baralles de la parella.
Alegria? Guaita què espavilat! Alegria la teva amb els viatges que
et claves amb la teva xicota al pati. Ja m'agradaria, ja, tenir baralletes
d'aquestes.
- Doncs mireu, hi estic d'acord,
sí, amb això que diu en Germà. Es una qüestió
difícil de precisar amb textos a la mà...
Es clar, home: tu a especular. Ho comprenem. No t'apuris. Fes, fes.
- ... ¿Diríem
que hi ha una alegria sincera per sota de l'alegria cínica o frívola
que queda palesa? Potser Sartre m'haurà de perdonar però
crec que en Germà té un xic de raó. Aquesta parella
que representa que no s'estima, s'entenen molt bé, són molt
còmplices. Ja veureu: ens assabentarem que la Jessica és
frígida amb l'Hugo i que Hoederer, en canvi, la aconsegueix excitar.
Tot és molt evident, gairebé de manual. Però no sé
si tot queda recollit amb aquests trets. Tenim dos parelles: l'Hugo amb
la Olga -la del Partit- i amb la Jessica, la muller. Bé, de fet
tres parelles: la Jessica amb en Hoederer. Si comparem les d'Hugo no hi
color quan està amb la Jessica respecte a quan està amb l'Olga.
Estàs d'acord, Germà?
- Oh, i tant.
"Oh, i tant". Li pregunta si està d'acord a l'especialista en parelles!
Tu diràs si està d'acord, la idea era seva. Nano, el profe
t'ha pres el número. Ja t'has quedat d'expert en embolics sexuals.
- En la relació amb
l'Olga, que es veu que va ser amant en algun temps, tot és molt
més encarcarat. No deixa d'haver-hi aquell criteri de si és
útil al Partit o no, si se'l pot recuperar o no. Aquí, en
canvi, fins i tot en la baralla, hi ha molta més vitalitat. Em sembla
que Germà ha copsat bé aquest to quan ha dit que hi nota
certa alegria en la parella.
"Certa alegria". Quines coses més estranyes que veu la gent! Jo
no ho sé veure.
- Profe, voldria parlar amb
vosté.
- Mira, ara em va bé.
Et va bé que parlem aquí al pati o vols anar dins?
- No, no, ja em va bé
aquí.
- Doncs, tu diràs.
- Es tracta que, no voldria
que es molestés, o sigui tot és força interessant,
però a mi això no em va.
- Vols dir que no et va la
classe d'ètica que estem fent?
- No. Ho sento. Això
no s'ha fet per mi.
- Ja. I voldries canviar-te
de crèdit?
- Si es pogués sí.
- I tens pensat ja què
voldries fer?
- Oh sí, ja fa temps,
el crèdit d'electricitat i magnetisme.
- Ah, amb en Rull. Està
bé. Doncs jo no et puc solucionar més. Per la meva part si
has d'estar a disgust, nano, millor canviat. Parla amb el Cap d'estudis
i que t'arregli els papers.
- Es el cas que ja he parlat
amb ell i no pot ser.
- No pot ser?
- Es veu que és massa
tard, que ho hauria d'haver dit abans.
- Home, una mica tard si que
et despertes, no?
- Sí. Volia donar-me
un temps...
- Però escolta, estàs
segur que t'agradarà això de l'electricitat i no voldràs
tornar a canviar d'aquí una setmana?
- Oh, no, profe, no sóc
d'aquesta mena de gent! A mi m'agrada molt la física.
- Ah sí, ara ho lligo!
Ja m'ho havien dit que tu eres dels que aneu de dret cap a ciències.
Sí, home, tu i el..., com es diu l'altre enginyer?
- En Joan Contreres.
- Exacte. En Contreres. Ja
ho entenc, vols anar amb ell.
- No, no, no és per
això. Vull fer-ho encara que ell no hi fos.
- Escolta, ara si que no entenc
res: si tantes ganes en tenies, per què caram et vas apuntar a ètica?
- Buah, em vaig equivocar.
- Com que et vas equivocar?
- No sé. Em vaig equivocar.
- T'havies barallat amb en
Contreres?
- Què va!
- Aleshores?
- Coses que passen.
- Es estrany. Bé, els
teus motius són molt respectables i tampoc cal que en parlem si
no vols. Em penso que hauria de ser una raó molt important per què
tu deixessis de banda la física.
- Segurament. Però
ara me'n penedeixo.
- Bé, a vegades hi
ha coses més importants a la vida que estudiar una cosa. Sens dubte
t'has hagut d'enfrontar a una d'elles. La física sempre estarà
allà, no et preocupis.
- Sí, això em
va dir el Cap d'estudis, que podria fer-la al batxillerat.
- Es clar que sí. I
bé, en realitat, si ja havies parlat amb el Cap d'estudis, què
volies dir-me?
- No sé. Em sap greu
no col× laborar
massa.
- Jo no em queixo. Tu encara
dius alguna cosa a classe de tant en tant. Hi ha qui no diu ni mus mai
o hi ha que treure'ls-hi amb palanqueta.
- Ja. Però hi estic
a disgust.
- I et sap una mica de greu
no ser-hi tot, com si no posessis tota la teva capacitat?
- Potser és això.
- Fas bé en dir-m'ho.
- Es que, a més, l'assignatura,
no sé com dir-ho, tothom diu el que li sembla, parlen per parlar.
- Ja m'ho vas dir, no?, que
era poc seriós. Sempre ho dius.
- Exacte.
- I la física sí
que en seria de seriosa, amb les seves fórmules rigoroses i tot
plegat?
- Sí. Allà avances
segur.
- Es veu que la gent no sempre
volem avançar segur, oi?
- No sé la gent què
vol. Però a mi m'agrada aquella manera de fer.
- Sí, però vas
deixar de fer física per algun motiu, no te n'oblidis.
- Això és cosa
meva.
- Exacte, ben teva.
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|