El profe ens demana que esbrinem
coses sobre el fanatisme d'aquest lliurament d'Hugo al seu grup. Que presentem
el textos i els comentaris nostres, com sempre. Per esbrinaments i fanatismes
estic jo avui! No em trobo bé i sort n'hi haurà si no he
de sortir abans al lavabo. No em ve de gust fer res i em disposo a fer-me
invisible. Hi ha gent de la classe que no els hi pregunta mai. Fan cara
de tanoca i l'atenció del profe s'esmuny cap a un altre i, apa,
a viure que són quatre dies. La Marina mateix, i consti que és
la meva amiga i que se n'entera més que jo, mai diu res, tu. Però
em sembla que tot va sobre rodes. Hi ha un pila de braços aixecats
demanant tanda. Xerreu, xerreu.
- .....................
- Sí, el fragment més
clar és aquest, que per cert, ja havíem citat: Aleshores,
si ell (Louis) està en contra, jo estic en contra també.
No cal saber de què es tracta (45). L'estar en contra o "posicionat"
políticament, i en conseqüència l'acció que se'n
segueixi, no va lligada aquí al "saber".
Enxampo a mitges, ben bé com si cacés mosques. Per a mi que
avui no té interès.
- Semblaria que, normalment,
saber les dades del problema és la condició per a opinar
sobre ell i per actuar. Aquí hi ha una fe en Louis, una adhesió
sense cap condició de saber què passa. Hi ha més textos.
David?
- Aquest: vaig abandonar
la meva família i la meva classe el dia que vaig comprendre el que
era l'opressió. En cap cas no acceptaria un compromís amb
ella (50).
- Es el que jo vaig dir l'altre
dia.
- Però ara el portem
a propòsit del fanatisme i l'altre dia en Daniel el va portar perquè
parlàvem de la família. Val, tira, David!
- El paio diu "en cap cas".
Em sembla que el fanatisme és això.
- ¿Vols dir la intransigència,
la inflexibilitat d'aquesta postura que diu és així i sempre
serà així i no pot ser d'altra manera?
- Sí. I que no negocia
en cap cas.
- Val. Hem vist uns quants
textos. I ara, podríem ja caracteritzar què és el
fanatisme amb més precisió?
La mare del tano quina discussió més espessa que s'ha embolicat.
Tot és embardissat. No s'hi veu un pam de net. Què fas, profe,
que no poses ordre? Oh, me'n vull anar. I avui que jo em callo és
santa xerrera beneïda per tothom.
- Es que Hugo busca en el
Partit allò que ha renunciat a casa seva, com vam veure l'altre
dia. Ell diu que no vol al seu pare.
- Però té una
dona que es diu Jessica i surt al quadre següent.
- Bah, no et facis la saberuda,
jo també l'he llegit i a la Jessica tampoc l'estima.
- L'únic que vol és
quedar bé davant de l'Olga.
- No: davant de l'Olga i del
Louis.
- ......................
A tot això el Vidal i el David es tiren els plats pel cap.
- Ell vol quedar bé
davant del Partit -diu en Vidal.
- I què coi és
el Partit, xaval? A veure si et penses que pot haver-hi Partit sense persones?
-replica en David.
- Tu calla, que no saps de
què va això. El paio representa que té ideals polítics
i això no és sols de si té dóna o xicota.
- Ah, ja, i tu ho entens molt
bé tot això dels ideals polítics.
- Doncs, millor que tu. Es
tracta de participar en un grup per canviar la societat, sense esperar
res per a tu.
Ah, si? Sense cap interès? Au, vinga, demà m'afaitaràs,
xaval. Tothom té algun interès, el que sigui.
- El que passa que tu ets
un individualista.
- Però què parles,
nano! I tu què, actues per pur altruisme o què?
El profe finalment intervé.
Jo m'he despertat. Estic d'acord amb el Vidal que la gent ha de tenir ideals.
- Vinga, no ens esbatussem.
Havíem vist que potser Hugo canviava una persona per un altre però,
entre els dos, haveu encetat una qüestió més apassionant
encara: hi hauria la possibilitat de substituir les persones per entitats
més abstractes, com ara bé el Partit aquest. O, per exemple,
quan s'estima l'equip de futbol...
Ara pla. Tots a cobert. No se li ha acudit cap altra cosa que parlar de
futbol! S'ha begut l'enteniment o què? L'aula s'ha convertit en
una olla de grills. A mi no m'interessa gens el futbol... però què
dius, Marina, tampoc és això. El Koeman va ser molt millor
jugador del Barça que aquest que dius, que a més es lleig
i no toca bola!
- Es a l'equip al que un s'enganxa
i estima.
- No ho crec. Es als jugadors.
Tu t'identifiques amb un o uns quants que són els que t'agradaria
ser.
- .................
- Hi ha violència perquè
la gent s'enganxa amb fanatisme als seus colors.
- No senyor. Tu pots ser molt
i molt afeccionat i no ser gens violent.
- ................
- Perquè si al Barça
li canviem els jugadors, és el mateix o no?
- No.
- Sí, tio, que no veus
que els canvien cada any? I a l'entrenador.
- I al president?
- Va per eleccions. Això
vol dir que el podrien canviar.
- Els colors, no. Sempre són
blaugrana.
- Ei, no és tan clar.
Fa uns anys li van posar una banda blanca a la roba que abans no la tenien.
El profe torna a intervenir.
- Potser el que mai canvia
és el nom del club. La identitat de la institució no arrela
en aquesta o aquella persona fixa sinó en un nom idèntic
per a un conjunt d'homes. El conjunt d'homes no sempre és el mateix:
entren i surten socis; entren i surten jugadors, etcètera. ¿No
serà que el que fa la identitat de la institució és
la voluntat de ser d'aquell club, o sigui, la voluntat d'apuntar-se a una
tradició?
- No ho entenc, profe.
- Jo tampoc.
- Bé, és clar
que una institució no és una persona i que els plans de contacte
d'un home amb una institució poden ser força més complexos
que entre dos homes individuals.
- Però, profe, què
té a veure tot això amb el fanatisme?
- Ah, sí, és
cert que ens hem desviat una mica del nostre camí.
- Vejam. Fem una llista d'entitats
abstractes a les que un hom podria estimar. Si?
- L'Església i la religió
i aquestes coses.
- El país.
- La nació.
- L'Institut mateix, no? No
cal anar massa lluny, no us sembla? De fet hi ha gent que li agrada tant
que repeteix per quedar-s'hi. Què més?
- L'exèrcit.
- Un partit polític,
com el d'Hugo.
- Es clar, d'aquí ve
tot.... Què passa Vidal?
- Però no podem deixar
d'estimar alguna d'aquestes coses? A alguna cosa cal agafar-se, no?
- Oh, estigues tranquil. Tens
raó. El bon funcionament de la societat passa perquè tots
lliurem una bona dosi d'amor en projectes col×
lectius, hi creguem en ells, ens il×
lusionen i treballem per a ells.
No sé: percebo que això no és el que el Vidal volia
escoltar. Al noi se'l veu un xic corferit, com si li haguessin desmuntat
la parada. No sé: de nou, no sé amb qui va el profe. Trobo
a faltar més aclariment.
- Crec que podem re-enfocar
el nostre tema. On comença un lliurament fanàtic? Digues,
Jordi.
- Quan un es pega per això.
- David?
- Quan no et poden parlar
d'una altra cosa.
- Daniel?
- Quan no veus res més
que allò.
- Algú més?
- ...
- No acabem de sortir-nos-en.
Ens està costant de lligar en ferm aquest tema. Hi ha un amor exagerat
posat en quelcom. Deixeu-me provar una caracterització. Hi ha fanatisme
quan aquest amor no deixar escoltar altres coses "amables", amables vol
dir dignes d'amor; quan un pretén destruir les altres coses amables
per tal de no sentir-se cridat per elles. Quan la tasca prioritària
que imposa aquest amor n'és la destrucció i no la construcció.
Bé, potser no ens calgui una formulació més exacta
i amb això ja en tenim prou.
De la lliçó d'avui, que mai sé on comença i
on s'acaba, jo m'he quedat donant-li voltes a això d'estimar coses
abstractes en comptes de persones. Jo sóc fan del Barça de
bàsquet. Fan no vol dir fanàtica, no us cregueu! Però
em poso contenta quan guanyen i trista quan perden. A voltes ho celebrem
amb les del meu equip. Però el profe no és tan original.
Ma mare ja m'ho diu: "filla, no sé pas què et donen aquests
per fer-te tan feliç". Ben mirat és una poca-soltada. Això
seria estimar coses abstractes en comptes de persones? Ara que ma mare
també ella plora amb la telenovel×
la que són gent que ni li van ni li venen. Això són
coses abstractes?
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|