Després
de llevar-li la pell a una de la classe que reia com una lloca, l'home
recupera la compostura.
- De totes maneres cal que
escoltem els que han fet el treball. Em sembla que mereixen el nostre respecte.
I què és la gran cosa que es fa en aquest crèdit?
Agafa't: asseguts en rotllana com si fóssim nens petits la gent
llegeix de la seva llibreteta allò que ha copiat d'una enciclopèdia
cercant el mot "Sartre". Heu-nos ací cantant com una calàndria
qui ha tingut la paciència de copiar com un energumen. Si copies
molt el profe diu que has treballat molt i ets millor alumne que si has
copiat poc. I si algú discrepa perquè té un cervell
que l'usa i tot allò li semblen papallonades, què? Sóc
un miserable, ho sé: he copiat l'article sencer, però no
em pregunteu, si us plau, perquè no entenc ni un borrall de les
ximpleries que he escrit.
- Veig que a molts de vosaltres
us ha sortit el mot existencialisme, oi?
- Sí, a mi.
- I a mi.
- I a mi.
- Ho haveu entès?
- No.
- No.
- Algú podria fer l'esforç
d'explicar-lo?
..........
- Ningú?
- Jo he llegit que és
que... eh... "l'existència precedeix a l'essència".
- Ahà. I ho has entès?
- Txt!
Ah, és que té algun significat aquesta bajanada? Em treuen
de polleguera aquestes bestieses. Si la gent es posessin d'acord primer
en els significats de les paraules, moltes discussions ens estalviaríem
i el món aniria d'una altra manera. Els literats i tota aquesta
genteta el que fa és discutir interminablement pel plaer de discutir.
Però estic segur que la major part de les vegades no s'aclareixen
en què volen dir amb coses com això d'essència i coses
així.
- L'existència precedeix
a l'essència és el slogan que es va fer famós al voltant
dels anys cinquanta per caracteritzar l'existencialisme.
Venen una rècula de paraules atapeïdes. L'home es guanya les
garrofes, no es pot negar, però hi ha formes de guanyar-se-les que
mereixen garrotades. Mai he pogut amb això. Em rebota fins l'enèsima
potència. Al cap d'una estona torno a classe. Es fica amb un nano
dels que ell ja coneixia.
- Carles, oi que havies dit
l'últim dia que volies treure un excel×
lent?
- Oh, i tant!
- Potser ho diu de conya però
anem a suposar que ho diu seriosament.
- No ho dic de conya, profe.
- Millor. Mireu, això
il× lustra el
que vull dir. L'home és un ésser amb projectes de futur.
Ell no té encara l'excel×
lent. Per dir-ho així, encara no és un excel×
lent però el pot aconseguir si s'ho proposa. El que ell serà
ho serà des de la seva radical llibertat que li permet triar ser
l'excel× lent
o el suspens o alguna cosa de la gamma del mig. Aleshores podríem
dir que allò que ens ve donat aquí, en l'home, o sigui en
el Carles, és la seva existència. Ell existeix, això
és palès, però s'anirà definint conforme vagi
acomplint projectes com aquest que ara diu que té. El projecte és
el començament però no n'hi ha prou, cal dur-lo a terme.
Aleshores ell no està definit encara. Almenys no ho està
pel que fa al resultat d'aquesta classe. En aquest sentit s'anirà
dotant de definició conforme faci coses. Això els existencialistes
ho diuen així: s'anirà donant una essència conforme
acompleixi un actes sí i altres no. Pot ser definit a la fi com
un savi o com un capsigrany o com el que sigui.
Val, molt bé. Posem que t'has explicat amb precisió. Per
què aleshores els tals existencialistes s'empatollen amb tot aquest
argot recargolat?
- Tu fas cara de voler dir
alguna cosa?
- Bé, no...
- Com et dius?
- Llorenç.
- Sí?
- El que vull dir és
que per què tot aquest argot tan fosc si és veritat que vol
dir només això dels projectes?
- Home, és un vocabulari
venerable, heretat de la tradició. La semàntica dels termes
es va transformant amb el temps.
- I no es pot definir d'una
vegada per totes?
- Bé, a les ciències
empíriques i a les matemàtiques s'intenta donar conceptes
molt precisos i a vegades formalismes lògics, però aquí,
en el món de les ciències humanes, no sempre es pot.
- D'això em queixo.
- Et queixes?
- Es poc seriós tot
això!
- No sempre es pot ser més
seriós.
- Bah, deixem-ho córrer!
- Deixem-ho córrer
de moment, ja hi tornarem. Ara m'interessa destacar un altre terme que
també us ha sortit a les enciclopèdies que haveu consultat.
El marxisme. Haveu dit que Sartre també va ser marxista. Això
ens escau perquè a la peça que llegirem en surten de marxistes.
A mi marxisme em sona a la
cara d'un paio amb unes colossals barbes arrissades i la cara encarcarada
com d'haver quedat electrocutat. Ho vaig veure en un reportatge de la tele
sobre els xinesos. Hi havia una plaça amb milions de xinesos al
carrer i uns pòsters descomunals com de vint pisos de gran amb les
cares de dos barbuts i un xinès calb.
- A ningú li sona de
res això del marxisme?
Al Juanjo, sembla.
- Encara bo. Digues Juanjo.
- A Marx.
- Magnífic. Marxisme
et sona a Marx. Anem bé. I què és el marxisme? Potser
en vaig parlar jo mateix a la teva classe fa dos anys?
- No sé, no recordo.
- No saps dir-me res del marxisme?
L'altre mou el cap. El profe és poc modern. Són d'aquesta
gent que parla de la tradició venerable, bavegen amb els escriptors
avorrits com Cervantes, com la de lite, o el Verdaguer aquell amb qui ens
matxuca la de cata, i s'emocionen quan parlen de grans idees d'escriptors
que han fet escola, com ara bé Marx i el marxisme, Esnob i el esnobisme,
o el fulano del feixisme, que ara mateix no sé com es diu però
que vol dir fatxa, o altres per l'estil.
- I comunisme? Ningú
no ha sentit parlat de comunisme?
Què et deia? Ara fa veure que està al×
lucinant perquè ningú diu ni piu. Em sembla que és
una ideologia política que, de la manera que ho pregunta, deu tenir
a veure amb el marxisme. Es clar: deu ser allò dels xinesos a la
plaça aquella. Com no n'estic segur, millor em callo.
- Escolteu, val que haveu
nascut als anys vuitanta, però ¿ningú no ha sentit
parlar de quin és el país que va fer la Revolució
Comunista durant aquest segle?
No, no ho sabem. Com si fos tan necessari. A qui li importa saber qui va
governar aquí o allà fa una pila d'anys. Es com allò
dels Reis Catòlics. Tot això són maneres de perdre
el temps. Per què serveix tot això?
- Home, no pot ser. Caram,
no sigueu tímids! Ben segur que ho haureu sentit per la tele alguna
vegada!
Però què corcó! T'hi jugues que està al×
lucinant de veritat? Aquest tio no és ben bé d'aquest món.
Hi ha dos o tres beneits d'aquells que se'n riuen de tot i que ja han començat
amb rialletes. Plega, tu. Conta el que vulguis o deixa de dir-nos ignorants.
- Bé, doncs. En vida
vostre va caure el mur de Berlín...
L'home continua amb una mena de classe d'història. Tampoc és
ben bé això. Es com una d'història però desordenada,
se'n va d'una cosa a una altra: les idees de Marx, la revolució
dels soviets a Rússia, la disgregació de la URSS. El paio
té certa gràcia per contar contes. Si més no, tothom
escolta bocabadat però dubto que tot plegat serveixi per res. A
més, quan traspassi la porta, ja no me'n recordaré de res.
- Potser seria cosa de deixar-ne
constància escrita. Podríem dictar algunes idees.
Fixa't: sembla que m'hagi endevinat el pensament. Però això
de copiar dictat encara ho trobo més ridícul. Ara que els
meus companys sembla que els hi encanti. Ja en són d'infantils!
Au, vinga, canta nano!
................
- ... I per això quan
cau el comunisme soviètic fa uns anys..., no, no cal que copieu
això, escoltem ara. Quan cau el comunisme, dic, no sols cau un règim
polític en un país aliè a nosaltres, sinó que
també cau una mena de model ideal a la ment de molts europeus. Només
uns quants eren comunistes, però la idea de que alguns homes havien
assajat en un país una manera de viure que pretenia realitzar una
major igualtat entre els homes, aquesta idea arribava a tothom i semblava
donar esperances a molts de millorar les coses. Això potser us afecta
de manera indirecta, en la mesura que afecta la generació dels vostres
pares. Avui la gent sol proclamar-se atea i de fet no hi ha una religió
que ordeni con abans la conducta de la gent. I per això que us deia
de la caiguda del model, tampoc hi ha un model polític massa clar
ni perspectives de que l'hagi d'haver aviat. Però sembla que la
gent seguim tenint tanta necessitat com abans de creure en coses i acabem
creient potser en coses que no valen massa la pena com en l'equip de futbol,
el tarot o en qualsevol cosa. Francament, no sé si això que
vivim és millor o pitjor que abans si és que al capdavall
tot eren il×
lusions. Ara, aquest coneixement us pot donar la pista per a entendre la
gent de la meva generació enfront de la vostra, per entendre els
vostres pares, per exemple. Hem passat d'una societat que tot i sent injusta
sembla que tenia empenta per creure en grans ideals de futur; ara tenim
una societat sense tals ideals on hi ha una gran dispersió de models
de conducta...
(Uf! Per la meva part, tal com veig el problema de la gent és que
necessiti totes aquestes camàndules per viure. Del moment que avanci
la tecnologia i doni de menjar a tothom ja no hi pot haver cap més
necessitat social. Però si se'ls enganya fent-los creure que els
uns són més que els altres perquè saben recitar poemes
o, mira tu, precisament, perquè hagin llegit aquest Marx i es pensin
que ja en saben més, aleshores és clar que hi haurà
enveges i baralles per veure qui mana. A la gent sempre se l'enganya. No
cal més que mirar a classe. La gent és ignorant i els hi
costa aprendre les coses realment útils. Per exemple els entabanes
amb això de Déu o prometent-los societats meravelloses. El
propi profe ha dit que a l'època de Stalin hi va haver molta repressió,
per tant, tot era una camàndula. Entretingut, però perdem
el temps.)
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|