Acompanyats per un cambrer tres personatges són successivament ficats a la mateixa habitació estil Segon Imperi. Primer Garcin, després Inés i per fi, Estelle. Els tres han mort i aniran assumint que l'infern consisteix en fer-se mal mútuament dins d'aquella cambra a porta tancada.
El profe
passa llista per veure si hem aconseguit el llibre. Quan arriba al meu
nom s'atura. Començo a suar.
- Martí Majoral? Ah,
clar que em sonava. ¿No seràs germà de la Marina que
la vam tenir per aquí l'any passat?
- No: cosí.
- Ah, és la teva cosina.
Està bé. Tens el llibre?
- Ella me l'ha deixat de moment.
El tinc encarregat a la Rosàrio.
- Ella te l'ha deixat? No
vam treballar pas aquest.
- Bé, ella no, la seva
amiga Sílvia en té uns quants.
- La Sílvia? Ai, caram
la Sílvia, si que llegeix. Bé, seguim. Verònica...?
El profe continua la llista. M'he posat vermell. Se'm deu notar molt. Ara
es pensaran que tinc alguna cosa amb la Sílvia però jo només
vaig parlar amb la meva cosina, i a més, a ca l'oncle. I a més,
el llibre me'l va lliurar també la meva cosina.
- Tenim pocs exemplars. Sis?...
No, set. Poseu-vos en grups de tres. Llegirem poquet, només la primera
escena. Fixeu-vos bé en l'estrany escenari que es descriu.
Dos fan de cambrer i de Garcin respectivament. S'acaba aviat.
- Començarem amb una
mica de suspense. Examineu els elements estranys que hi ha i a veure si
esbrinem on es troben els personatges. Ah, i cal que pugueu recolzar-ho
amb textos.
..............
- Un hotel.
- Un motel.
- Un parador.
- Una residència d'avis.
- Ha de ser un lloc on hi
hagin cambrers, un restaurant o així.
..............
- Però, home, que no
haveu vist que diuen coses bèsties com que aquí mai es dorm?
- Ah, ja -l'expressió
del Jeroni comença com un clam però quan té tots els
ulls a sobre, inclòs els del profe, es fa petit, petit.
- Digues.
- Es que, profe, això,
em sembla, vaja, no?
No capto. El Jeroni somriu, comenta xafarderies amb el seu company, fa
el ronsa, mira darrera -on no hi ha més que la paret.
- Què?
- Ai, profe! Ja ho saps!
- Ah, ja, per ventura vols
dir una casa de barrets, un prostíbul?
- Això, buf!
- No, no va per aquí.
Ho deies perquè mai es dorm?
- Clar.
- No, no. Us recordo que aquí
hi ha una llicència literària important. No té perquè
ser una cosa realista o versemblant. Digues Daniel.
- Garcin està tancat.
Això és com un manicomi o un psiquiàtric.
- Certament has donat un pas
endavant. Això seria una institució de tancament. Podem assenyalar
alguns passatges que ho mostrin?
Em veiem alguns. Que no hi ha finestres. Que només hi ha passadissos.
Que no cal raspall de dents... Ben estrany tot.
- Tanmateix no és un
manicomi.
- Llàstima.
- Una presó!
- Tampoc.
Sona el timbre i l'home ens deixa l'endevinalla per demà.
Al dia següent
alguns somriuen amb suficiència perquè diuen que ja ho saben.
- Es que he llegit més.
- Magnífic. Bé
doncs, on són?
- En el cel -diu l'Anna, cofoia.
- I tu?
- També, en el cel.
- Verònica?
- També.
Així, uns quants.
- Doncs no. Vejam aquest passatge:
-on
són els pals? -Què? -Els pals, les graelles, els embuts de
cuir. (1, 15). Què, encara no?
Ara sí: jo.
- A l'infern.
- Encara rai, Martí,
que hi hagi algú al corrent de la imagineria cristiana.
Estic a l'infern de vermellor. Molts es queden corpresos, altres sacsegen
el cap amb cara de resignar-se davant d'aquesta parida. Vull dir de la
parida del llibre. Altres es trufen, no sé si de mi o de que l'endevinalla
tingui aquesta solució o de que el profe hagi manat aquest llibre.
- S'imposa un aclariment:
Sartre usa aquesta excusa per a poder posar tres personatges en una situació
molt especial i poder explorar llurs reaccions mútues. Tanmateix
aquest escenari tan sols és un pretext per a l'exploració
perquè ni el llibre va sobre teologia ni sobre religió, ni
la suposa, ni cal saber-ne. I per si la cosa no queda prou clara diguem
que el propi autor era ateu i no creia en l'infern. O sigui que resteu
tots ben tranquils, tant si hi ha creients com si no els hi ha, que es
tracta només d'una ficció literària que ens serveix
per estudiar les relacions humanes.
De què ens hauríem de quedar tranquils? No he entès
quina és l'amenaça que ens hauria d'intranquil×
litzar. Després li pregunto a l'Aleix.
Hem vist que Garcin, que acaba
d'entrar en escena acompanyat d'un enigmàtic cambrer diu: Una
situació falsa en un menjador Louis-Philippe, no li diu res?
(1,14). El profe ens pregunta què és una situació
falsa, no aquí sinó en general. Passen uns moments abans
de que comenci la part d'interrogatori. Es la pitjor.
- Es una situació que
es produeix de manera involuntària.
- Es una situació forçada.
- Forçada? Com, forçada?
- Que t'obliguen.
- No va per aquí del
tot.
................
- Diana?
- Es una situació plena
de mentides.
- Això ja m'agrada
més.
El profe fa sortir no sé qui que escriu les idees a la pissarra.
A partir d'ara les intervencions afinen més
- Que se simula.
- El què se simula?
- Se simula que un és
d'una manera.
- ...d'una manera que no és
la seva?
- Això.
- Precisem més aquesta
idea.
- Que es viu una aparença.
- Que algú actua com
en el teatre?
- Sí, això.
- Més maneres. No recordeu
el símbol típic del teatre?
- Les màscares.
- Bé. Tindríem
que una situació falsa és actuar com un no és. I per
oposició, una situació vertadera?
- Un actua com és,
és clar.
- És clar. Poseu-me
exemples. Cinc minuts.
..............
- Joaquim?
- He escrit això: "Els
he dit als meus pares que estic vivint bé i que tinc un bon treball
però ara han de visitar-me i he de dissimular..."
- Oh, és un exemple
formidable.
Ens hi estem una estona amb aquest exemple del Joaquim. Però després
es planteja un problema.
- ¿Però, n'hi
ha prou que hagi un actor, algú que simula, o sigui, un enganyador
que interpreta una comèdia per a uns espectadors que són
enganyats per a poder parlar de situació falsa?
Albiro que no. Però ni jo ni ningú gosa dir res. Finalment
té una ocurrència el Manel.
- En la situació falsa
l'engany es perdura molt temps.
- ¿Seria aquesta la
diferència entre fer comèdia i estar en situació falsa?
- Potser.
- Us donaré el meu
punt de vista. Anomenaria situació falsa, o que un està en
fals, o que trepitja en fals, quan aquest enganyador acaba entrampat en
el seu propi engany, quan es veu obligat a seguir el joc de la seva pròpia
mentida i ho fa amb incomoditat. En l'exemple del Joaquim, podem veure-ho?
- El noi, per tal de presumir
davant dels seus pares -contesta Manel-, ha dit que li va molt bé
i ja no pot deixar de mentir.
- Sí però l'important
és que ell hauria de representar no sols davant dels pares sinó...
Manel fa que sí amb el cap. Es l'únic de la classe que sembla
seguir al cent per cent. El profe acaba la frase.
- ...sinó també
davant de si mateix que li va molt bé. Això és penós
perquè un no pot fer massa estona el que no és. Seria com
estar fora d'un mateix.
Heu-nos aquí conjugant un cop més una versió de la mala fe. Dediquem un temps encara a cercar avantatges i inconvenients d'una situació falsa. No sembla prou amb condemnar abstractament les situacions falses i deixar-nos dur per una mena de complaença en la superioritat moral de qui condemna. Si més no, cal guanyar-se més el convenciment. Promoure la recerca d'avantatges de les actitud "dolentes" serà una constant aquest trimestre. Si les crítiques no poden amb les avantatges és que no hem guanyat res. Dit des de la filosofia, es d'això el que anomeno una actitud socràtica. O també, buscant el patronatge hegelià que us deia, deixar fer el treball a la negativitat. Tanmateix la majoria tenen posat el xip a classe d'ètica i no gosen fer d'advocats d'una causa que es preveu perduda per endavant. Només a Daniel se li acut una idea que s'escapa de la mena de ratera d'excel× lència moral en que hem acabat atrapats. El simulador, diu, pot viure una situació fascinant quan actua el que no és i quan engalipa la resta fent-los creure el que no és. Ens cal admetre que l'actor, tot i que pugui acabar atrapat en el seu joc, pot no experimentar amb desgrat l'engany. Sobre el raonament general en el que estem, només se m'acut preguntar si diríem aleshores que viu una situació falsa.
En plegar, mentre recollim carteres, Gerard pregunta
si ha d'escriure en català o pot fer-ho en castellà. Li dic
que com es trobi més còmode. El cas és que el noi
presumeix que pot fer-ho en anglès. Els seus companys diuen que
és molt capaç. Algú li adverteix, en broma, que no
es posi en una situació falsa. Els companys celebren l'ocurrència
que sembla il× lustrar el contingut de
la classe. Tots riem distesament.
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|