Al sarcasme de l'Hugo i la Jessica a Les mans brutes els propis personatges l'anomenen "jugar". Això ens mena a considerar el joc en general per tal de veure si en podem treure aigua neta d'aquestes escenes (III,1; III,5; i IV,1). Passem uns textos d'un home savi, en Bruno Bettelheim, i avui ens trobem amb uns pocs resums desmenjats. Què hi farem? Avui decideixo no amoïnar-me i passo amb una reconvenció lleu. Entre les línies d'uns quants resistents i per via d'estendre ponts entre llacunes, acabem establint que el joc infantil fóra un mitjà de solucionar problemes. Destaquem que és un intent de comprendre el món real i de comprendre què significa fer-se gran. A més, essent aquestes coses tan decisives, també notem que caldria que els pares no maneflegin massa el què i el com han de jugar els nens. De la feina de pares, penso, mai se'n sap prou, però als meus alumnes els hi queda llunyana i se la miren de l'altre cantó. Ens ha cridat l'atenció que un joc serviria, per exemple, per aprendre a no donar-se per vençut a la primera. La perspectiva de l'autor és una de les possibles entre les escoles de pensament però n'hi ha més que prou pels nostres propòsits.
Em vaig llegir les fotocòpies
i les vaig entendre a mitges. Ara treballem a classe dos exemples de jocs.
El primer, diu el profe, es força tòpic. Tòpic diu
que significa lloc comú. ¿I què deu ser un lloc comú,
un lloc per on passa molta gent com ara bé el carrer Major o l'autobús?
Doncs jo no hi dec passar perquè a mi no em sona gens tot això.
Vols dir que s'ho llegeix massa gent? Bé, l'exemple és aquest:
una nena de set anys ha de tenir un germanet. Resulta que primer es torna
a fer pipi al llit com quan era petita.
-Què vol dir això?
De què us haveu assabentat en el text? -En Josep troba ràpid
les línies de la solució.
- Li vol dir a sa mare que
si volia un bebé allà està ella.
- Com li diu això?
- Daixonses, fent-se pipi.
- Per què pipi?
- Home, és clar, perquè
així sembla més petita.
- Com el bebé, no?
- Sí.
- Bé. Però aquí
no acaba la cosa. L'important és que la nena acabarà jugant.
Deixarà de fer-se pipi quan trobi que anar mullada per la nit és
una cosa ben enutjosa. Aleshores canvia d'estratègia i comença
a jugar amb un ninot o una nina a la qual tracta com la mama al bebé.
Tothom segueix la història?
Alguns cerquen el paràgraf que no han mirat a casa. El Vidal subratlla
les línies precises que ha destacat el profe. Aquesta història
em captiva. Jo tinc l'habitació plena de nines i peluixos de quan
era petita. Bé, he de confessar que a vegades m'agrada agafar-me
a un nino de drap que és el meu favorit i adormir-me sentint-lo
al costat. Es diu Diamond. Però tot això ja no són
coses de nena, prou que ho sé de què va. Això no és
per cridar l'atenció de ma mare. Ma mare no se n'assabenta de tot
això. El profe continua.
- Ara bé, el joc de
la nena resol realment el seu problema? Què us sembla?
- No.
- La tranquil.litza -aquest
és el Vidal.
- Però el seu problema
objectiu, quin és?
- El germanet.
- La gelosia.
- Que sa mare no li farà
cas.
- No li farà cas?
- Bé, no tant o és
el que ella creu.
- Teniu raó: tot plegat
és el problema. I tot plegat es resoldrà amb un ninot? Es
resoldrà tenint cura d'una ninot?
- La tranquil.litza -torna
el Vidal, un xic pesadet.
- Sí, Vidal, la tranquil.litza,
però el germanet segueix allà, no?
- Sí, clar.
- I si em permets dir-ho així,
hi segueix "cada cop més", no?
- I tant.
- I això no desapareix
acotxant una nina al llit, oi?
Bé,
ara que hi caic, potser no sempre penso en un noi quan m'arrapo al Diamond.
Fa un mes, o mes i mig, em vaig barallar amb la Victòria, la meva
millor amiga de l'equip. La Marina, quan li vaig contar, no es va posar
massa de la meva part. Em va dir que era lògic que l'entrenador
contés més amb ella si jo faltava als entrenaments. La Victòria
havia fet de pívot el diumenge i jo m'havia empassat banqueta gairebé
tota l'estona. L'acusava d'haver-me fet quedar malament en els partits
des de feia un temps. Una història llarga. Dies després vam
fer les paus però aquell dimarts després del diumenge del
partit vam tenir una discussió. Ja només em faltava discutir
amb la Victòria. Em sentia bandejada per tothom. Les coses a casa
no rutllaven; el pare empipat per les notes; la mare que xisclava per qualsevol
cosa; l'entrenador que semblava passar de mi i preferir la Victòria;
la Marina que no entén res de les competicions i quan més
la necessitava surt amb un ciri trencat. Recordo que aquelles dues o tres
nits estava molt trista i prenia amb força el Diamond i li parlava
fluixet a cau d'orella dels meus problemes. Ja sé que us en riureu
de mi però em sembla que el Diamond m'entenia. Només puc
dir que no és ben bé com parlar sola.
- O sigui que el germanet
hi és, oi? Però tota la clau de la qüestió està
en què la nena obté una mena de satisfacció simbòlica.
Fixeu-vos en això: no la satisfacció real d'eliminar el problema,
cosa que, d'altra banda en duria molts més de maldecaps. No: es
tracta d'una satisfacció simbòlica. Els humans podem satisfer-nos
jugant perquè podem gaudir simbòlicament. Això significa
que fem coses que en representen altres sense ser realment altres.
- En representen altres? -em
sembla que la pregunta la fa el Josep.
- Sí, és clar.
Aquí jugar amb el nino representa atendre el bebé. No és
atendre realment un bebé real però ho representa. D'aquesta
manera s'afronta i s'assumeix la nova situació. -Ara salten diversos
companys.
- Però profe i quan
es juga a cartes no es juga a cartes?
- I quan es juga a futbol,
què? -El profe es queda una mica tallat. Li han estroncat la marxa.
- Espereu, no em correu. En
cada cas ho hauríem de pensar.
Quan diu "en cada cas ho hauríem de pensar" és que no sap
què dir. Ho fa a vegades. Mira a la seva rajola de sempre i després
reprèn el fil.
- Deixem-ho per després.
Acabem de veure això. El joc de la nena no resol les coses o no
les acara en el món de la pròpia realitat. Tanmateix veiem
que les amenaces que se'ns presenten a la vida no sols afecten aquesta
nostra vida real sinó també a la nostra vida imaginària.
La nena tem deixar de ser estimada però no té un problema
com seria que li traguessin realment el menjar o el llit.
El Josep balanceja el cap amb expressió de dubte i es fa notar.
- No estàs d'acord?
-li pregunta el professor.
- Tu dius que el problema
no és real però potser sí que ho és de real.
Imagina't que ha de compartir l'habitació o que li compren menys
joguines que abans o jo què sé.
- En aquest cas, també
és real. Però el que vull dir és que el problema no
s'acaba en aquesta dimensió real. Hi ha molt més ficat en
la imaginació de la nena. Compartir l'habitació pot ser molt
empipador però ¿l'empipador és disposar de menys espai
o una mena de sentiment de pèrdua de drets, com si t'usurpessin
una cosa teva? ¿O un temor inconcret pel futur? El germanet ve i
colonitza, vaja, encara que no sempre causi problemes.
- Que no causa problemes?
- Que sí, Josep, però
estic dient que el principal problema no és el que realment passa
sinó un sentiment que té la nena de que li han tret drets,
etcètera.
- A mi em sembla ben real
que li han trets drets.
- El problema del qual parlem
és com manejar els sentiments que la nena té, diguem-ho en
primera persona, que jo tinc i que són dins meu. No sols com compartir
l'espai o com passar amb menys joguines sinó com viure interiorment
aquestes coses que em passen.
El Josep es calla sense restar convençut. Jo entrellusco què
vol dir el profe.
- L'altre exemple que hem destacat
és el del nen que també té un ninot però al
qual usa d'altra manera. Recordeu?
- Es el nen que decapita el
ninot -intervé el Vicenç amb un somriure maliciós.
- Exacte. Per què?
- Serà que vol decapitar
algú?
- Gosaries dir això?
- Per què no?
- Ja. Però gosaries
dir que tu vols decapitar algú? Has trencat alguna vegada alguna
joguina?
Es fa una rialla general. Salta el seu col×
lega Jordi.
- Aquest no en té ni
una dampeus, profe, de joguina. Era un terminator ja quan era petit.
- Quan era petit? Però
si ara es carrega el que toca -rebla en Josep.
- Tios, com us passeu! No
els hi faci cas, profe. Per un boli que se'm va desmuntar l'altre dia no
n'hi ha per tant!
- Sí, un boli, no se
li pot deixar res!
- Bé, bé, deixem
la broma. En qualsevol cas, estaríem d'acord en que carregar-se
la joguina és senyal d'alguna agressivitat?
- Sí, segurament, si
no és per accident.
- O sigui, una agressió
que no acaba en la cara de ningú sinó que al ninot li toca
el rebre.
- Sí.
- Bé. Què diu
el text sobre això? El nen, què aprèn també
aquí?
Ara intervé el Vidal que duia una estona callat. Ho fa amb l'esguard
posat als papers.
- Que és difícil
tornar el cap al seu lloc.
- I tan difícil! -Postil×
la el Jordi al qual encara li dura la xanxa. Acaba el profe:
- En efecte, aprèn
que si un segueix els seus desigs agressius fins el final pot obtenir coses
irreversibles. El ninot es queda sense cap definitivament.
- Però es pot arreglar,
profe. -replica el Vicenç.
- Home, aquesta també
seria una lliçó: has de cridar al papa, reconèixer
que no t'ha agradat la conseqüència del teu acte i fer-te recomposar
allò que has malmès.
- Però no ho entenc.
-Alerta: parla el Josep amb tota la cavalleria. Quan comença que
"no ho entenc" és que la duu de cap- Aprendre que el cap no es pot
arreglar és una cosa ben real, no?
- Sí, clar. On vols
anar a parar?
- On és aquí
allò simbòlic que deies abans?
- Ah, ja. Bé, no oblidis
que la decapitació del ninot està en lloc de l'acompliment
d'una revenja. Per tant... què?
- No sé.
- ... que l'ensenyament del
cap despenjat del cos també tindrà part simbòlica,
oi?
- Potser.
- Veiem que el món on
vivim no és sols un món físic. Un ninot és
un tros de plàstic però és també una personeta
pel qui juga. Volia dir encara una altra cosa. Vosaltres vau insistir molt
l'altre dia, quan vau fer la classe, que un juga per divertir-se, per passar-s'ho
bé i coses així. Ho seguiu veient igual? Sí, David?
-
Home, si els exemples que hem vist són jocs potser no, però
en general quan un juga, un es diverteix. Si no, no jugaríem.
Quan jo parlava al llit amb el Diamond, estava veritablement jugant? Però
estava tristíssima, molt feta pols. De divertir-se, ni pensaments!
No diria pas que allò fos jugar... però aleshores què?
Es que m'estava bevent el cervell i parlava amb un tros de drap?
- Doncs mireu, a mi el joc
em sembla una cosa molt seriosa. Ara és bon moment per a que parlem
de l'exemple que em posàveu alguns abans. Què passa quan
un juga a futbol? No em dèieu abans que això només
era futbol i no representava cap altra cosa? Doncs bé, imagineu
la situació: esteu jugant aquí en el pati de l'Insti o en
el carrer. Hi ha un fora de joc i tothom s'encén, els dos bàndols
entre si i també contra l'àrbitre. ¿Què passa
si enmig de la discussió algú diu candorosament que "només
és un joc"?
- Ningú no li fa cas
-assenyala el Jordi.
- Potser -segueix el profe-
no sols no li fan cas sinó que li toca el rebre per venir a esguerrar
l'emoció del joc. A qui se li acut recordar que tot allò
només és un joc en aquests moments? No sembla que estigui
dient imbècil a tothom? Es que està a la lluna o què?
- Però profe, està
molt bé que algú digui que només és un joc
i vulgui posar pau, no?
- Potser sí, Sílvia,
si la cosa es posa massa violenta cal recordar que només és
un joc.
- Aleshores?
- Només vull destacar
que si tota l'estona tinguéssim molt present que només és
un joc i hi poséssim distància ben segur que no hi hauria
emoció. Potser, fins i tot, ja no hi podria haver joc. Vull destacar
com de seriós és això de jugar: la gent es pot escorxar
al terreny de joc tot prenent-se seriosament un fora de joc.
- Però profe -parla
el Josep- a vegades es juguen competicions i els punts són molt
importants per classificar-se.
- Ho són en el pati?
- No.
- I vols dir que al pati no
hi ha baralles?
- Potser no són tan
greus.
- Potser. Però s'ha
entès la idea? Serà un joc però la discussió
és absolutament seriosa. Ara digueu-me si no hi ha aquí una
forta dimensió simbòlica. Un fica un gol i tothom salta d'alegria;
tu que estàs en el públic també, com si t'hagués
passat alguna cosa important. En aquell moment, imaginat a l'esguerra-festes
d'abans dient-te: "oh, què absurd és que estiguis content
perquè una pilota de cuir s'ha estavellat contra una xarxa en un
rectangle de fusta". Es per engegar-lo a fregir raves. Però el que
diu és la cosa objectiva, des del punt de vista de la realitat física.
Passa que aquest paio està fora del joc. No juga amb nosaltres.
- Bé, profe. I quan
ens diràs d'una vegada què representa el futbol?
- No us ho penso dir!
- Bé vaja!
- Ben segur que no n'hi ha
un de sol de significat i, a més, ho podeu començar a pensar
vosaltres entre partit i partit. Però alerta, mai durant el partit,
si no us voleu convertir en uns pesats insuportables. O es juga o no es
juga.
- Val.
- També em deia no sé
qui de jugar a cartes.
- Jo, profe.
- Bé. Us vull fer caure
en certs usos lingüístics quan un juga a aquests innocents
jocs de taula. No es diu en certs jocs que una carta "mata" a una altra?
O una fitxa es "menja" a una altra en el parxís?
- Sí.
- N'és ple de termes
aclaparadors: matar, morir, menjar-se, robar, tancar. Què et sembla?
- No sé...
- Ara prova a dir, quan la
gent s'ha escalfat enmig d'una partida, que a fi de comptes tot just és
un joc. T'adones?
- De què?
- Que aquestes coses les diem
i les vivim com si fossin importantíssimes, almenys quan un està
ficat dins del joc. Des de fora no s'entén a què ve tanta
passió. Potser tot això de matar, robar o tancar només
té valor simbòlic perquè es maten peces o fitxes,
es roben fitxes de dominó o cartes de la baralla i no es mata ni
es roba ningú. Potser la gràcia està en què
en aquests jocs podem matar i robar simbòlicament, sense matar ni
robar ningú de debò. Ara, el que està clar és
que allò simbòlic deu tenir un pes enorme a les nostres vides.
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|