- Puc parlar amb tu, Sílvia?
- Llorenç! Quin ensurt!
Què vols?
- Parlar una estoneta, no
et sap greu? Últimament no coincidim mai.
- Però què em
vols dir?
- No, tranquil×
la, ja et deixo en pau. Només és un momentet. Tu creus que
jo em vaig apuntar a ètica l'any passat perquè et vaig fer
cas, oi?
- Es el que em vas dir. Però
jo només t'ho deia en broma.
- I després t'has penedit
d'haver-me fet tanta broma?
- Home, tio, tu fes el que
vulguis, no m'has de demanar permís per res, jo no sóc ningú
per dir-te el que has de fer.
- A mi també em sorprenia
que m'hagués apuntat per això.
- Ah, si?
- Sí. Crec que en realitat
tu no hi tens a veure.
- Ah, no?
- Però què passa?
Ara et sap greu que no? Com sou les ties!
- No, que va, m'alegro per
tu que hagis fet el que hagis volgut.
- Home, m'hagués agradat
més fer l'electromagnetisme.
- En què quedem? Els
tios no us aclariu!
- No, espera, espera. Vull
dir que encara que m'hagués agradat més fer l'altra cosa
em sembla que tenia curiositat per veure què es feia aquí.
No ho vaig fer per fer-te cas de tot allò de que jo era un insensible
sinó que em va picar la curiositat per una cosa que em vas contar
i que em va semblar molt extravagant, però em va cridar l'atenció.
Però no ho volia reconèixer perquè em feia vergonya
dir-li al Contreres.
- Què era?
- Aquell dia et vaig veure
una cara especial. No me'n recordo molt bé però em sembla
que la noia de la teva novel×
la volia penjar uns quadres que li recordaven a sa mare...
- No es així. La Lizzie
volia penjar un quadre d'una noia que se li havia trencat un canti vermell.
Això de la mare era una interpretació del profe.
- Això!
- I a més, no és
una novel× la,
sinó una peça de teatre.
- Val, val, sembles el profe.
- I per què et va interessar
això a tu, digues?
- No, si a mi no em va interessar
allò de la noia. Em va semblar una beneiteria.
- Però no m'estaves
dient...?
- No. A mi el que em va interessar
va ser la cara que posaves quan ho contaves a no sé qui, que, per
cert, no t'entenia de res.
- I tu si ho entens?... que
ni te'n recordaves de com era l'escena. Què dic? si ni l'has llegit
tu, oi?
- Vaig pensar que si a tu
allò t'havia pogut fer rumiar, potser a mi també.
- Però si no ens assemblem
gens tu i jo!
- Ja. Però tu jugues
a bàsquet i...
- I què vols dir?
- ... que jo no t'havia vist
mai...
- Ah, ja, que de normal semblo
una ximpleta, oi?
- No és això,
però en fi, amb coses d'aquestes, penjada per un llibre, jo no t'havia
vist mai.
- I tu què saps del
que jo faig o què llegeixo?
- En realitat res. Només
el que parlem aquí a l'Insti.
- No és la primera
vegada que a mi em fa pensar alguna cosa. O et penses que acabo de sortir
de l'ou, jo?
- Bah, no t'enfadis. El que
volia dir és que a mi no m'havia passat mai.
- El què?
- Això de quedar-se
penjat amb un bocí de llibre.
- I vas anar a veure si et
passava?
- Sí.
- I t'ha passat?
- Potser sí.
- Ah, si? ... Què interessant!
...Conta'm! Què ha estat?
- El cafè de Hoederer.
- El cafè de Hoederer?
No hi caic ara.
- Sí, dona, el Hoederer
es feia el cafè al despatx.
- Ja, i què passa amb
el cafè?
- No recordes que diu l'Hugo
sobre el cafè?
- Que nooo! Fes-me'n cinc
cèntims.
- T'has oblidat de tot el
llibre?
- No, burro, explica'm només
això que et va interessar.
- L'Hugo, o sigui el xaval,
diu que, quan el Hoederer beu el cafè, diu que el veritable sabor
del cafè està en la boca de Hoederer i no en la seva... Què
et sembla?
- Ah, ja. No li vam donar
importància a aquest detall. I ja està?
- Ja està. Però
és
brutal, no?
- No sé... així,
de sobte, no ho enxampo. Vols dir que no et fas l'interessant?
- No... Bé, potser
una mica. Però si vols quedem el dissabte i t'explico el que em
sembla.
- El dissabte?
- Si et va bé...
- Aquest dissabte?
- Si et va bé, dic.
- Potser sí. Ah, i
si vols jo et deixo el llibre primer que vam fer nosaltres.
- OK.
- Ah, i coneixes el Martí,
el cosí de la Marina?
- Aquell tan tímid?
- Sí. Ha fet el crèdit
aquest any, amb un altre llibre. El vull llegir també.
- Ha trobat també alguna
cosa?
- Es molt reservat però
em penso que sí. Es veu que en parla amb l'Aleix, un col×
lega seu.
- I de què si es pot
saber?
- Es veu que, fa gràcia,
li diu a l'Aleix si pensa en la mort quan juga a futbol, o alguna cosa
així, i l'altre l'envia a fregir raves.
- Què fort!
- No, espera, ara me'n recordo
perquè també li va dir a la Marina, que si contenia la idea
de mort a no sé què que ella feia.
- No ho entenc. Però
què li passa? Està depre?
- Que va, està més
eixerit que mai!
- Ai caram!
- Està bé, Llorenç...
continuarem xerrant, val?
- Val. El dissabte.
*****
BIBLIOGRAFIA.
Sartre, Jean-Paul: La P... respectueuse; suivi de Morts dans sépulture, Gallimard, Folio, nº 868, Paris, 1997 (1947)
Sartre, Jean-Paul: Les mains sales, Gallimard, Folio, nº 806, Paris, 1994 (1948).
Sartre, Jean-Paul: Huis clos; suivi de Les Mouches, Gallimard, Folio, nº 807, Paris, 1997 (1947)
Sartre, Jean Paul: Le diable et le bon Dieu, Gallimard, Folio, nº 869, Paris, 1995 (1951)
Sartre, Jean-Paul: Fenomenologia i existencialisme, trad. i ed. de M. Aurèlia Capmany, Laia, Barcelona, 1982, Col. Textos Filosòfics nº 12.
Contat, Michel i Rybalka, Michel: Sartre, Jean-Paul: Un teatro de situaciones, textos escogidos i presentados por --, Losada, Buenos Aires, 1979, Biblioteca Clásica i Contemporánea 442. [Gallimard, Paris, 1973]
Anthropos, revista de documentación científica de la cultura, nº 165, febrero-abril 1995: "Jean-Paul Sartre. Filosofía i literatura. Un compromiso crítico e intelectual".
Jeanson, Francis: Jean-Paul Sartre, eds. 62, Barcelona, 1992, Col. Pere Vergés de Biografies, nº 29. (Du Seuil, 1955, en "Ecrivains de Toujours")
Buffat, Marc: 'Les mains sales' de Jean-Paul Sartre (essai et dossier), Gallimard, Paris 1991, Col. Foliothèque, nº 10.
Noudelmann, François: 'Huis clos' et 'Les mouches' de Jean-Paul Sartre (essai et dossier), Gallimard, Paris 1993, Col. Foliothèque, nº 30.
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|