Els anurs són amfibis altament especialitzats rnorfològicament i biològica. Presenten la columna vertebral més curta que tots els altres vertebrats, no tenen cua en la fase adulta i les potes posteriors són considerablement allargades i adaptades en moltes famílies al salt. La cintura pelviana és igualment rnodificada per les característiques precedents i resulta molt peculiar. El comportament de salt (que es presenta també en altres grups d'animals, com els insectes ortòpters) té probablement el valor d'un mecanisme de defensa, ja que el salt és de direcció imprevisible i desconcerta totalment el presumpte predador.
Una altra característica dels anurs és l'emissió sonora, produïda fonamentalment pel mascle, que fa circular l'aire dels pulmons segons un ritme establert per les cordes vocals laríngies i que, en molts casos, reforça el so mitjançant unes cambres de ressonància, els sacs vocals. La veu del mascle atreu la femella cap a les localitats reproductores i se sent sobretot a la primavera. Cada grup d'anurs té una emissió definida fins el nivell específic, emesa individualment o en cors i sovint audible a distancies importants, d'l o 2 km. Altres crits més curts i menys musicals són els emesos pel mascle subjectat erròniament per un altre mascle en el període reproductor, que és el crit d'alliberarnent, i l'emès probablement per tots els membres de l'espècie en ser manipulats o capturats per un predador, que és potser interpretable coni un crit d'advertència.
La reproducció és molt característica. El mascle i la femella no es diferencien gaire externarnent; en el període reproductor, la femella mostra una dilatació corporal típica, corresponent al desenvolupament dels nombrosos òvuls, mentre que el mascle, sovint més petit, pot mostrar unes excrescències córnies al pal mell de la má, relacionades amb la subjecció de la femella durant l'amplexus, en el qual  l'agafa per les aixelles o pels engonals amb les potes anteriors; les callositats nupcials eviten que la pell nua i viscosa de la femella faci perdre la presa al mascle. La fecundació és majorment externa i tot el procés té lloc a l'aigua, amb molt poques excepcions. Els ous fecundats es disposen a l'aigua en paquets o cordons de forma i mida característiques per a cada família i, fins i tot, per a cada espècie, embolcallats en una càpsula gelatinosa que es dilata a l'aigua i que els protegen. Es desclouen al cap de poc temps i alliberen una larva molt endarrerida -amb bránquies externes que esdevindran posicionalment internes al cap de pocs dies-, que evoluciona en cap-gros, renoc, cullereta, cullerot o cabot tí- pic, de cos subsfèric o ovoide, cua comprimida, àpode, vegetarià molt sovint, peró també carnívor, que romandrà a l'aigua fins a completar la metamorfosi i esdevenir adult, al cap d'uns mesos.
Els anurs adults presenten dues morfologies bàsiques: la granota i el gripau. La primera és un animal més esvelt, de pell habitualment llisa, potes posteriors llargues i ben adaptat al salt; els seus costums són més aquàtics que els del gripau. El gripau és un animal de cos més robust, pell molt berrugosa i potes posteriors moderadament llargues; més que saltar té el costum de caminar i és d'hàbits forga més terrestres que la granota. La forma de granota és palesa en els representants de la família dels rànids, mentre que els gripaus típics pertanyen a la família deis bufónids. La resta de famílies poden, però, ésser referides a una o l'altra morfologia i això porta a una certa confusió entre els termes que designen popularment aquests animals i llur diferenciació específica, Ultra la morfología, uns altres carácters útils per a la diferenciació de famílies i especies d'anurs són la longitud relativa de les potes posteriors, la presència o absència de membrana interdigital, les callositats del palmell de la mà, la forma de la pupil.la o la presència de timpà més o menys marcat.