El cinema musical aparegué amb el cinema sonor, cap els anys
1927-28. Des de The jazz singer
(El cantor de jazz,
1927, d'Alan Crosland) fins a The
phantom of the opera (El fantasma
de l'òpera , 2005, de Joel Schumacher, amb llibret
d'Andrew Lloyd Webber), que és el darrer musical estrenat fins
ara, aquest gènere ha tingut moments de gran brillantor.

En un principi es va pensar que el cinema musical havia de traslladar-hi
els music-hall,s filmats amb càmera fixa i amb l'escenari teatral
com a enquadrament, afegint cançons a l'argument, però
no diàleg, és a dir, gairebé sense trama argumental.
Fins que no arriba a Hollywood
el gran director Busby
Berkeley, que pensa que el cinema musical és un espectacle
total, que ajunta cançons, música, interpretacions i coreografia,
no d'admet la possibilitat d'interrompre la narració amb un número
musical, realitzat a qualsevol lloc -no exclusivament sobre un escenari
teatral- , per després reprendre el fil de la història.

Escena de El
cantor de jazz
Aquesta primera etapa, a finals
dels anys 20, té pel.lícules com la ja esmentada The
jazz singer , el primer film sonor i musical de la història,
que incloïa cançons de compositors molt famosos d'aquell
temps, com Irving Berlin. També es va filmar Applause
(Aplaudiment, 1929, de Rouben Mamoulian),
Broadway Melody (Melodia
de Broadway,1929) , de Harry Beaumont, On
with the show (1929), d'Alan Crosland, i The
Love parade (La desfilada de l'amor,
1929), d'Ernst Lubitsch.

Escena de Broadway
Melody

Escena de The
love parade, amb Jeannette Macdonald i Maurice Chevalier

En la dècada dels 30, el musical es va sofisticant, i porta a
les pantalles els grans decorats, les coreografies, els moviments de
càmera i l'ús espectacular del color, un dels cavalls
de batalla de gènere .
Algunes de les grans pel.lícules
d'aquest moment són: Forty-second
Street
(El carrer 42, 1933) ; The
wizard of Oz (El mag d'Oz,
1939, de Victor Fleming), protagonitzada per la famosa Judy Garland
; o Rose
Marie (1936, de W.S. Van Dyke), que va fer dels seus dos
protagonistes, Jeannette MacDonal i Nelson Eddy, dues estrelles de gran
renom.

Cartell de
El carrer 42

Cartell de Rose
Marie

Escena de
El mag d'Oz, amb Judy Garland, el lleó, l'espantaocells
i l'home de llauna
El musical es va anar convertint
en sinònim d'elegància i fastuositat escènica,
com es pot comprovar a The Merry Widow
(La viuda alegre, 1934, d'Ernst
Lubitsch); The Gay Divorcee (L'alegre
divorciada, 1934, de Mark Sandrich) ; Broadway
Melody (La melodia de Broadway,
1937,1938, de Roy del Ruth);i El gran Ziegfeld
(1936). També s'arriba a conèixer Marlene Dietrich com
a cantant, en una pel.lícula alemanya que es fa famosa arreu:
L'àngel blau (1930) i la
productora de Walt Disney estrena Snow White
and the seven dwarfs (Blancaneus
i els set nans, 1937) que conté diversos números
musicals. I no oblidem la dolça veu de Bing Crosby a Pennies
from heaven (1936)

Escena de La
viuda alegre

Escena
de Ziegfeld Follies
En aquesta època es funda
la famosa parella de ballarins Fred
Astaire i Ginger Rogers, que fan pel.lícules com Top
Hat
(Barret de copa, 1935, de Mark
Sandrich), o Follow the fleet (Seguim
la flota, 1936) . Heus aquí una galeria d'imatges
de Top Hat:

Als anys 40 hi ha pel.lícules com
On the town (Un
dia a Nova York, 1949, de Stanley Donen) , on el musical
es trasllada dels escenaris artificials al carrer real i fa famós
internacionalment al ballarí Gene
Kelly . També hi ha altres films destacables: Meet
me in Saint Louis (Cita a Sant Lluís,
1944, de Vincente Minnelli, un dels grans directors de musicals de tots
els temps, marit de Judy Garland); Easter Parade
(La desfilada de Pasqua , 1948,
de Charles Walters),o bé The Ziegfeld
Follies (1946).

Dues imatges de
Un dia a Nova York

Durant aquesta època tenim
grans figures del ball, com Gene Kelly, Cyd Charise o Esther Williams
(especialista en ball aquàtic) , i grans cantants, com Frank
Sinatra, o còmics que canten, com Danny Kaye.

Esther Williams

Cyd Charisse i Fred
Astaire a The band wagon
Als anys 50 s'esdevé l'etapa daurada dels musicals, quan les
productores creen equips de professionals destinats exclusivament a
fer-ne, com la Metro Goldwyn Mayer i la unitat d'Arthur Freed, que va
fer pel.lícules com Singing
in the rain (Cantant
sota la pluja 1952, de Stanley Donen), amb actors com Gene
Kelly, Cyd Charisse, Donald O'Connor i Debbie Reynolds ; i també
un grup de films del mateix director: An American
in Paris (Un americà a París
, Òscar del 1951), The Band Wagon
(Melodies de Broadway, 1955) , Gigi
(1958), protagonitzada per Leslie Caron,o
Brigadoon (1954), totes elles dirigides per Vincente Minnelli
o Stanley Donen.

Escena de Un
americà a París, amb Gene Kelly

Cartell de Brigadoon,
amb Gene Kelly

Cartell de Singing
in the rain, amb Gene Kelly
Al mateix període d'esplendor
corresponen les pel.lícules següents: Guys
and Dolls (de J.L.Mankiewicz), A
star is born (Ha nascut una estrella,
1954)
Seven brides
for sever brothers (Set
núvies per a set germans, 1954, de Stanley Donen),
Hight Society (Alta
societat, 1956, de Charles Walters) , i The
king and I ( El
rei i jo, 1956), de Walter Lang . També canta Doris
Day, en pel.lícules com Tea for two
(1950)

La parella protagonista
de Guys and Dolls: Marlon Brando
i Jean Simmons

Escena de Ha
nascut una estrella, amb Judy Garland

Escena de salts
coreografiats a 7 núvies per a 7 germans

Durant la dècada dels 60, el gènere entrà en una
profunda crisi , superada per èxits aïllats, com West
Side Story (Òscar de 1961 , de Robert Wise i Jerome
Robbins); The
sound of music ( Somriures i
Llàgrimes, 1965, de Robert Wise); Mary
Poppins (1964, de Robert Stevenson); o My
Fair Lady
(Òscar de 1964, de George Cukor), protagonitzada per Audrey
Hepburn, que només hi balla, perquè és doblada
en les cançons. Una de les estrelles d'aquesta època és
Julie Andrews. Billy Wilder dirigeix Irma
la Douce (1963), amb Jack Lemon i Shirley McLaine. També
hi hagué produccions més a l'estil del naixent pop-rock,
com A Hard Day's night (Quina
nit la d'aquell dia!, 1964), de Richard Lester, protagonitzada
pels Beatles. També podem citar totes les pel.lícules
musicals protagonitzades per Elvis Presley, el rei del rock:

Blue
Hawaii, 1962

El ball dels escura-xemeneies
a Mary Poppins

Maria i el seu amor,
a West side story

Cartell de la pel.lícula
dels Beatles
A la fi dels anys 60 , hi hagué
un renaixement del musical, amb títols com Funny
Girl (1968, de William Wyler), amb l'actriu Audrey Hepburn,
Camelot (1968, de Joshua Logan)
i Hello,Dolly!
(1969, de Gene Kelly). Llavors, l'estrella fou Barbra Streisand.


Cartell de Hello,
Dolly! i també el cartell de
Camelot, un musical sobre la vida del rei
Artús

Els anys 70 , el musical no va recuperar l'empenta anterior, però
també hi ha alguns títols aïllats, que solen reprendre
èxits del teatre, com ara Jesucrist
Superstar (1972), The fiddler
on the Roff (El violinista a la
teulada, 1971, de Norman Jewison) , i Man
of La Mancha (L'home de La Manxa,
1972, una versió de El Quixot, d'Arthur Hiller) ; o bé
també van aparèixer versions teatrals que rebien un context
més seriós, com Cabaret
(1972, de Bob Fosse).

Escena de Cabaret
Altres films van procurar tornar
als esquemes primitius del gènere, com The
Boy-Friend (1971), At Long Last
Love (1975), o New
York, New York (1977). I d'altres es van plantejar com
una paròdia del gènere, un cert punt experimental, com
Phantom of the Paradise (El
fantasma del Paradís, 1974, de Brian de Palma) o bé
The
rocky horror picture show (1975, de Jim Sharman)

Caràtula
de The horror rocky picture show
A més, van aparèixer
els musicals pop, que per fi van aconseguir contactar amb el públic
més jove, en la línia de Tommy
(1975) , Grease
(1978, de Randal Kleiser) , Hair
(1979) o Saturday
Night Fever (Febre del dissabte
al vespre, 1977, de John Badham). Aquesta darrera pel.lícula
va encapçalar una moda, amb pel.lícules com Per
fi ja és divendres, Xanadú
...

John Travolta i
Oliva Newton-John, a Grease

Escena de ball a
Saturday Night Fever
Una peça important del moment
és All
That Jazz (1979), una reflexió sobre els mecanismes
de la comèdia musical, a càrrec del coreògraf Bob
Fosse.

Caràtula
de All that jazz

El musical va tornar, als anys 80, a una altra època de decadència,
on es va limitar a les pel.lícules de dibuixos animats, com The
Little Mermaid (La sireneta,
1989, de John Musker i Ron Clements). Ni l'originalitat de One
from the Heart (Corazonada,
1982, de Francis Ford Coppola) o The Wall
, del grup de rock Pink Floid (1982), ni la intensitat del musical
Fama
(1980, d'Alan Parker) o l'èxit de Dirty
Dancing (1987, Emile Ardolino) van contrarrestar la tendència
a la baixa del gènere. Altres musicals del moment són
A chorus Line (1985, de Sir Richard
Attemborough) o Víctor
/ Victòria
(del 1982, de Blake Edwards) o A Little
shop of horrors (La botiga dels
horrors, de 1982, de H. Aschman)

Escena de Corazonada

Als anys 90 es va intentar revitalitzar el gènere amb pel.lícules
protagonitzades per grans estrelles del pop, com fa Madonna amb
Evita (1996) o bé amb incursions com les del gran
director Woody Allen, a Everyone says I love
you (1996). En canvi, és l'època daurada de
les pel.lícules musicals de la factoria Disney, com La
Bella i la Bèstia (1991), Aladí
(1992), El rei lleó
(1994), Pocahontas (1995), El
geperut de Notre Dame (1996) etc.
Actualment, sembla que hi ha una
altra època de renaixement, amb pel.lícules com Loves
Labour's Lost (Treballs
d'amor perduts , 2000, de Kenneth
Branagh),
que és una versió musical
d'una obra de Shakespeare, Nightmare
before Christmas (Malson abans de Nadal, de Tim ), Moulin
Rouge (2001, de Baz Luhrmann ),
Chicago (2002, de John Kander
i Fred Ebb ) o El
fantasma de l'òpera (2004, de Joel Schumacher)

Fotograma de Nigthmare
before Christmas

Madonna a
Evita

Catherine Zeta-Jones,
protagonista de Chicago

Hi ha certes variants que es localitzen en altres països que no
són EUA: el "cinéma musette" , desenvolupat
a França per Maurice Chevalier; el musical argentí, amb
Carlos Gardel i Libertad Lamarque; i la comèdia ranxera mexicana,
iniciada amb el llargmetratge Allá en
el Rancho Grande (1936), de Fernando de Fuentes. Als països
escandinaus s'ha produït Dancer in the
dark, protagonitzada i escrita per Björk.

Dancer
in the dark
A Espanya cal citar les pel.lícules
protagonitzades per Sara Montiel, Joselito, Rocío Dúrcal
o Marisol, Manolo Escobar , etc. durant l'etapa franquista. Darrerament
sembla que el gènere torna a reaparèixer, més a
l'estil americà, amb títols com Al
otro lado de la cama, o bé
20 centímetros (2005).


Informació extreta de :
Gran Encicopèdia Catalana
http://iris.cnice.mecd.es/media/cine/bloque4/
http://www.musicals101.com
(web realitzada durant
el segon trimestre de 2005)